Ací vos deixe l'escrit que vaig presentar i pel qual m'han donat el 1r premi al I Certamen de narrativa curta de l'Ateneu de Crevillent.
Bona nit
Primera setmana
El poble està buit, no hi ha ningú pel carrer, tots els cotxes aparcats, tot tancat… Fa feredat. Em recorda un poc a la pel·lícula eixa en què ix Will Smith. Ai, no, això seria horrible.
He arribat a casa i està tot com ho vaig deixar fa mig any, quan vaig trobar faena fora. És estrany, quin silenci. Sort que tinc Internet i que puc teletreballar des d’ací. Han dit dues setmanes de confinament però, què vols que et diga, crec que en seran més. Potser tres o quatre com a molt.
Veiem, l’ordinador el deixaré a aquesta habitació, on dormia la iaia, que té un escriptori gran. Sí, així també tinc a mà els llibres i els documents que puga necessitar. Serà el meu despatx. És una sala ampla i, a més, tinc una finestreta molt bonica al costat. Potser no està malament açò d’estar a casa, no?
Han passat tres dies i sembla que cada dia em gite més tard. No dorm bé ni descanse. Que si alça’t prompte per enviar correus i llegir tots els de la safata d’entrada, corregeix açò, explica-li allò a aquell xiquet. Pobret, si ja li costava en les classes presencials… Para a dinar. Neteja quan pugues, posa la llavadora, estén, fes-te l’esmorzar, el dinar i el sopar, com a mínim. Ah, i a les 20h ix al balcó a aplaudir, que si no ja t’han fitxat els del carrer. No està malament perquè, almenys, després d’aplaudir posen música a algun balcó: Resistiré, erguida frente a todo. Me volveré de hierro para endurecer la piel! Tot el dia ronda pel cap la cançoneta, però té la seua gràcia i sembla que dona força.
Sí, cada dia em gite més tard i cada dia dorm menys. Però crec que no soc l’única. Cada nit, quan abaixe la persiana abans de gitar-me, els llums de la casa d’enfront a l’esquerra encara estan encesos. Sembla que som els últims del carrer a gitar-nos. No sé qui hi viu ara, em sona que l’han llogada, però ves a saber qui deu haver-ho fet. Siga qui siga, o té insomni o treballa fins a tard. Potser s’adorm amb els llums encesos. T’imagines?
Segona setmana
Comença a fer-se estrany açò d’estar tant de temps a casa. Tinc mal de cap, menge quan no toca i no tinc gana quan toca menjar. Només isc d’ací per anar a comprar. He de confessar que hi ha dies en què desitge que s’acaben algunes coses per poder eixir i que em pegue l’aire… però tinc por. Em fa por la gent. Com sé qui té o no té el virus? I si la persona que hi ha darrere de mi a la cua és assimptomàtica? Em llave les mans sovint, em pose gel hidroalcohòlic, porte guants i mascareta, però tot i això tinc por. La mare també té molta precaució però ha donat positiu en COVID-19. Fa unes hores que l’ha duta el pare a l’hospital, després d’haver telefonat al número que han habilitat per tot açò i, segons l’han vista, l’han entrada a l’UCI.
Açò és desolador. Recorde que abans, a l’UCI, podíem visitar els pacients ingressats tres voltes al dia. Ara no ens podem ni apropar a l’hospital, no podem eixir de casa, no sabem res de res. El pare està a casa, sol, en quarantena preventiva. Li faig jo la compra quan cal, li telefone cada dia per veure com està. Diu que bé, que sap que la mare és forta, però li tremola la veu cada volta que en parla. És molt dur no saber gaire res d’ella, no poder veure-la. He vingut ací per estar amb la família i estem més lluny que mai. Tot s’emboira entre telefonades, correus electrònics, missatges dels amics i familiars que em pregunten per la família. M’alegra saber que en pensen, però ara mateix necessite que tot açò s’ature d’una volta, que tot es calme, que tornem a estar bé.
L’únic moment en què sembla que la boira es dissipa és a la nit, quan arribe a l’habitació i sé que en una estona estaré dormint. Als somnis no portem mascareta i ens podem abraçar. Com cada nit, m’aprope a la finestra per abaixar la persiana. Els llums de la casa d’enfront a l’esquerra romanen encesos, però de sobte ha aparegut un xic a eixa finestra que abaixa també la seua persiana. Ara ja sé que el veí d’eixa casa és un xic. Bé, un home, deu tindre uns pocs anys més que jo. O potser té la meua edat. En realitat sembla major que jo, però pareix que es cuida bastant.
Ell també té un llit tan gran per a ell sol? Ai, la quarantena.
Tercera setmana
Sembla que la mare millora. O això ens diuen per telèfon, no la podem veure encara. El pare està trist i jo també, se’ns nota en el nostre dia a dia. Bé, va a moments. Ell segueix anant a treballar, per ara. Diuen que potser fan un ERTO a la fàbrica, però res no és segur. Ara fem videoconferències cada vesprada per fer-nos junts el timonet de després de dinar i així em conta totes les barbaritats que diuen i fan alguns dels seus companys de faena. Clar, són d’Ontinyent i ja se sap: bon poble i mala gent. Si no fora per estes brometes i pels timonets... almenys ens tenim l’un a l’altre virtualment.
Fa un mes ho vaig deixar amb el meu xicon perquè “necessitava estar un temps sola”. Si m’hagueren dit que ara estaria completament sola i confinada a casa no m’ho hauria cregut. No sé si el trobe a faltar o és que la quarantena m’esta afectant molt. No vull saber-ho. Estic bé sola, però és que… No, no passa res. Tinc la faena, les videoconferències amb els amics… Ara han tret la versió virtual de La fallera calavera, així que també fem alguna partideta en línia. Tot va bé, no et ratlles.
Que bé, per fi és dimecres! Només queden dos dies més i arriba el cap de setmana. Ah, espera, que el cap de setmana és igual que la resta de dies però sense estar tan enganxada a l’ordinador. O sí, perquè amb les sèries i les pel·lícules açò és un no parar.
Una nit més cal fer el ritual: abaixar la persiana, destapar el llit, rentar-me les dents, posar-me el pijama i zum! Al llitet. Au, comencem el ritual. Altra volta el veí d’enfront a l’esquerra. Sempre ens gitem a la mateixa hora, quina casualitat. M’acaba de somriure? Ai, he abaixat la persiana massa de pressa, no sé si li he somrigut de tornada! Deu pensar que soc una estúpida! Sembla simpàtic, no? I és guapet: té barbeta, els ulls xicotets —no sé de quin color són, però m’agradaria que foren clars—, els cabells obscurs. Té un no-sé-què que…
Calla, a dormir!
Quarta setmana
La mare segueix a l’UCI, diuen que cada vegada va millor. Però això ja ho van dir la setmana passada, ja no sé què creure i què no. Tinc por. Ella en deu tindre tanta, allí sola! Tota la vida ha sigut i és una dona tan forta, tan valenta, tan lluitadora… açò ho passarà, ja voràs, Lliris, ho saps de sobra!
El pare s’ha deixat de fumar, intenta canviar els hàbits. Ara, a més, fa zumba amb el YouTube de la tele perquè “quan torne la mare vol estar ben templat”. Com si no ho estiguera ja! Coses de parelles. O de l’edat.
Treballe al meu despatx i, si alce un poc el cap, puc veure el balcó i la finestra del xic misteriós. A què es deu dedicar? Com li diuen? Fa cara de ser també professor, com jo, però de segur que és de ciències: porta camisa de quadres quan abaixa la persiana. Vaja, quina mandra m’estic fent amb els estereotips! Però no ho negaré, m’encantaria parlar amb ell, saber qui i com és. Em fa la sensació que és el que més vida li està donant al confinament. Però no sé jo si açò durà enlloc.
Ja m’estic cansant, també, d’eixir a aplaudir cada nit. No pels sanitaris, que s’ho mereixen tot i més, sinó per la hipocresia que veig i escolte. Molt d’aplaudir però després molts dels veïns voten partits que retallen en Sanitat. I el racisme. Ara tot açò de la COVID-19 és culpa dels xinesos, de tots. Clar, no és del fet que hi havia alerta de casos per Europa i la gent seguia viatjant i estant en contacte amb la resta com si no passara res. No, culpa nostra mai. I açò va per a llarg, pel que sembla.
Ja està bé de maldecaps. Hora d’abaixar la persiana i anar a dormir, ja és tard. I el veí? No el veig, potser hui no té son, potser està treballant fins a tard o potser s’ha quedat veient una pel·lí… ai, ja està ací!
— Bona nit, veïna!
— Bona nit, veí!
De veres acaba de dir-me bona nit?
Cinquena setmana
Tinc una bona notícia: han pujat la mare a planta! Quina alegria! Encara no la podem veure, però almenys en algun moment fem videoconferències amb ella per saber com està. Fa cara d’estar un poc més animada i això és bo. El pare està emocionadíssim i ara, per fi, li ha donat per fer rebosteria. També és cert que fins ahir no vaig trobar farina a cap supermercat. I crec que ja li’n queda poca. Em fa la sensació que la dieta i l’esport que havia començat ja han arribat a la seua fi. Si que ha sigut breu!
Ja tenim alegries a casa, però seguir confinada continua sent un poc dur. Em canse de tot. Ara m’he cansat del pa de supermercat. I de les fruites i verdures de supermercat. Cal donar suport al comerç local, no? Doncs a partir d’ara pense anar al forn i a la fruiteria.
Ja van dos cops seguits que, quan torne de comprar el pa, em creue amb un xic que em resulta familiar, però no sé qui és. El mire i em mira, però amb la mascareta és un poc difícil.
Hui vaig a comprar fruita, així li’n duc a mon pare també. Altra volta el mateix xic? Per què para?
— Hola, soc Jordi!
— Hola… —Jordi? Mig poble es diu Jordi, pot ser qualsevol— et conec?
S’abaixa un momentet la mascareta sense dir res, somriu i se la torna a pujar.
— Soc el veí d’enfront. —Crec que s’ha posat colorat. Bé, jo també, però amb la mascareta espere que no m’ho note.
— Ai, no t’havia conegut amb la mascareta, perdó! Jo soc Lliris, encantada!
— Per fi ens coneixem més enllà d’una finestra, no?
— Cert! I de dia, que sempre ens veiem per dir-nos bona nit.
Ai, almenys he parlat amb ell! Espere que prompte acabe açò i ens puguem veure sense mascareta i distància de seguretat...
