Modes

Ser adult, o pare, o major, no significa sempre saber de tot. Cada persona adulta o major, o els mateixos pares, han sigut joves i saben que no tot és tan fàcil com es pinta. Els joves també tenim problemes, també ho passem malament, també ens preocupem... i també tenim dret a opinar i a dir el que sentim o pensem. Una persona que no tinga els 30 anys, no té perquè saber menys que un de 40. Hi ha temes en què està clar que un pare ha de tindre raó: ha viscut molt més, té experiència, sap de què va la cosa. Però hi ha d’altres camps en què ni s’assomen a la raó.

Es diu molt això de “quan sigues pare menjaràs ous” i jo, personalment, crec que tampoc és del tot cert. Durant tota la vida estàs “menjant ous” per a poder tirar endavant, per a corregir les errades del passat i per a buscar, trobar i continuar pel camí correcte.

Som joves, sí, però també tenim un poc de cap (uns més que d’altres, però en tenim). Hi ha coses que ens agraden, tenim pensaments i, potser, ideologies marcades per certs factors. Per estes coses que ens agraden, ens interessem i sabem, gairebé perfectament, per què volem açò i no allò. Per molt joves que siguem, tenim dret a defensar el que volem, no creieu? Per molt joves que siguem, podem tindre un poc de coherència en els nostres pensaments... que no tot són modes que passen amb els anys.

A mi, i a gent del meu voltant, ens diuen que els nostres pensaments (independentisme, música en valencià, etc...) no són més que una moda, que això ens passarà. Anem a vore, gent que diu estes coses, ací teniu la definició de l’IEC de què és una moda: Ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Creieu que una ideologia pot ser una moda? Lluitar per uns ideals pels quals han lluitat milers i milers de gent al llarg de la història, és una moda? Fer conéixer i entendre la nostra història, és una moda? Saber qui som i d’on venim, per saber per on anar i què fer, és una moda? Jo crec que no.

L’altre tema és el de l’estètica. Com bé s’ha vist a la definició, la moda és segons el gust del moment i un ús passatger de la manera de vestir-se... i tal i qual. Sí, molt bonic! Unes persones que els ha agradat des de fa molts anys un estil de roba i d’anar, que van just al contrari amb el que és el gust del moment... viuen en la moda? Sí, és cosa de joves... això ens passarà, diuen. “Això de les restes, amb 2 anys ja te n’has avorrit...”, diuen també. Potser me les lleve, però no perquè siguen una moda, si no per poder trobar faena, gràcies a la societat tan estereotipada que estem creant amb aquests pensaments. I tornen a dir “és cosa de joves...!”.

No hi ha gent major (major de veres) vestint com els hippies? No hi ha gent major (major de veres) amb restes? No hi ha gent major (major de veres) independentista? No som molta gent que vist així, que pensa així, que viu així...? Tota esta gent viu en un món constant de la moda?

Vinga, per favor! Que sou vosaltres qui viviu lligats al que ix a la televisió, a les modes que creen les cadenes televisives i les revistes... que tots aneu iguals! Això és una moda, tots seguiu el mateix patró... i no veieu més enllà d’això. Fins que alguna actriu de cine, o algun actor canvie el look, i tot lo món, per art de màgia, canvia també...

No s’adoneu que estem creant una societat d’ignorants? Tant els joves com els majors. Que no deixen parlar a aquells que consideren “inferiors”, que la gent que no pensa i no vist com la resta som els dolents, els radicals, els que anem fent mal i no tenim un mínim de respecte ni cultura.

Sóc jove, porte rastes, vist com em dóna la gana, tinc uns ideals clars, m’interesse per la meua història i la meua cultura, estic a la universitat, no m’agrada veure patir a ningú, intente fer el bé a tots, em preocupe pel meu món i pel món de tots, escolte a la gent i deixe parlar, m’agrada sentir les opinions de la resta, per contrastar arguments i veure què hi ha més enllà del que jo pense... Jo sóc radical? Sóc un mal exemple? Sóc un ésser invisible que no té ni veu ni vot?

Espere que açò servisca de reflexió a alguns. Aquells que rebutgen els joves perquè “no saben el que diuen...”, penseu un poc, som el futur, i mireu com ens ho esteu deixant! I a aquells que perquè anem vestits diferent pensen que som dolents, no sé si us haureu parat a pensar en açò, però fa més por un home amb camisa i corbata que fa com si ens governara, que un emmascarat amb una pistola.

Obriu els ulls, que per a algunes coses teniu molt de sentit comú, però per al que toca, són més intel·ligents els xiquets de 5 anys!

Vigorèxia? No, gràcies!

Actualment hi ha tot d’obsessions que tenen a veure amb la imatge personal: bulímia, anorèxia... i també hi ha la vigorèxia. Açò és l’obsessió o l’addició a la musculatura o dismòrfia muscular; també es diu complex d’Adonis.

Les causes d’aquesta addició no estan del tot clares, però se sap que coincideix amb l’anorèxia en alguns punts. Quan una persona se sent malament amb el seu cos i s’obsessiona per gaudir d’una imatge bona, sana, esportiva... en poca quantitat és bo, però si se sobrepassa la línia es pot arribar a patir alguna d’aquestes dues malalties. Quant als pacients de vigorèxia, solen tindre una autoestima baixa, poca integració i, sobretot, poca maduresa. Per tot açò, la ment d’aquestes persones fa que vulguen tindre un cos escultural i musculós, fins al punt que se’n passen i es converteix en un problema.

Cal dir que hi ha dos tipus diferents de pacients de vigorèxia: la persona que s’obsessiona per l’esport i l’altra que pateix una obsessió per menjar, ja que es veu flaca davant l’espill i continua menjant més i més.

Aquesta patologia es detecta quan una persona comença a tindre certa obsessió per vore’s musculosa, no para de mirar-se a l’espill i controla la bàscula d’una manera malaltissa; però com qualsevol tipus de malaltia reconeguda, o quasi-reconeguda, té tractament: una teràpia psicològica i, si és necessari, una reeducació en els hàbits alimentaris.

Com ja és ben sabut, cap addicció o obsessió és bona per a ningú. Ni per a un mateix, malgrat que es veja ben musculós i no tinga grassa pel cos, encara que esmorze, dine i sope menjar “saludable”, no cal ser excessiu. Qui pateix açò sap que no tindrà la consciència tranquil·la mai, per això és una obsessió: encara que tinga un cos molt musculós, el pacient creurà no tindre’l i voldrà augmentar el seu pes en massa muscular. Té un trastorn mental i alimentari, es crea una obsessió pel menjar i per la imatge personal i no es veu res més enllà d’això. I, sobretot, aquesta malaltia té tot de conseqüències negatives: des de lesions (com les fractures per sobrecàrrega) o estrès, contorsions, miàlgies i bursitis fins a dificultats conjugals, problemes socials i laborals i afeccions alimentàries. També es pot arribar al consum de substàncies anabolitzants i esteroides, cosa que comporta problemes físics greus; hi ha més risc de malalties cardiovasculars, lesions hepàtiques, disfuncions erèctils, disminució de la mida dels testicles i càncer de pròstata.

Es calcula que a l’Estat Espanyol, el 2010, hi havia uns 700.000 afectats de vigorèxia.

En conclusió, la vigorèxia és una addicció dolenta, és una obsessió que no cal tindre i, encara que no estiga reconeguda així, és una malaltia. Així que, si es vol tindre un bon cos, es vol estar bé de salut i no tindre grasses dolentes,  hi ha prou amb menjar sa i fer exercici, però sense passar-se’n.

Val més tindre amor, que no un cos amorf.

Què me’n dieu, vosaltres, d’açò? Ací teniu una imatge del que és aquesta malaltia, encara no reconeguda com a tal:    

P.D: Aquest article l'havia fet per a classe, però com que era interessant el tema, vos el passe perquè conegueu un altre trastorn alimentari... :-)

Fem història

Dissabte 19 de novembre, durant la jornada de reflexió per a les eleccions del 20N, a Cocentaina tingué lloc un dels concerts més esperats de l’any per a molta gent: Cesk Freixas, Pau Alabajos i Andreu Valor.

Ja pensàvem, tots els qui vam tindre el plaer d’anar-hi, que seria un concert meravellós, però ja quan començà ho vam poder confirmar de debò. El teatre, El Teular, pleníssim, tant el pati de butaques com l’amfiteatre. 530 persones, si fa no fa, espectant i gaudint d’aquelles dues hores tranquil·les, amables, entretingudes i d’allò més màgiques.

A vora l’escenari, al bell mig entre els espectadors i els artistes, una estelada que acabava de confirmar, entre d’altres coses, per què estàvem allí.

Andreu Valor de Cocentaina, Pau Alabajos de Torrent, Cesk Freixas de Sant Pere de Riudebitlles (Catalunya)... Alhora, vingué gent de l’Horta, de la Vall d’Albaida, de la Costera, del Comtat i l’Alcoià, i també en vingueren, de catalans. Tots junts allí per una mateixa raó: la música en la nostra llengua.

Una cosa quedà clara, tots els qui allí estàvem estimem la nostra llengua i el nostre entorn. Tant ells, per cantar i lluitar pel català amb l’eina de la música i la cançó d’autor, com nosaltres per fer possible que eixa música continue endavant. Una prova clara que qui s’estima la seua feina lluitarà per ella com i quan calga, la va donar Pau Alabajos; vingué malalt de febre i,  mentre acaben de preparar els darrers retocs, s’hagué de deixar caure una estoneta. Malgrat el malestar que tenia a dintre seu, isqué a l’escenari i cantà amb tota la força possible, fent que tant públic com músics s’uniren en un mateix... Això, per a mi, és estimar la llengua, la música i la seua feina: fins al final donant-ho tot.

El mateix cantant ens va llegir en un moment determinat un poema escrit per ell. Parlava sobre la situació del País Valencià, "País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular", deia un dels versos. Magnífic!

Aquestos cantautors d’ara, els successors dels Setze Jutges, seguidors innats de la Nova Cançó catalana, que fan que aquelles velles cançons de lluita continuen vigents i que la gent d’ara les coneguen, que continuen formant part de la història. Gràcies a ells, totes estes músiques de combat, músiques en i pel català són i seran part de nosaltres cada dia. Com aquells joves Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor... cantaven fa anys i omplien els teatres i els llocs on anaven per tal de defensar allò que més estimen, hui mateix ho fan de la mateixa manera Cesk Freixas, Pau Alabajos, Andreu Valor... i molts més! I junt amb ells, tots nosaltres qui els escoltem passarem a la història com aquells qui sí que volem el valencià, qui sí que volem la nostra música i sí que lluitem per la nostra llengua, per la nostra cultura i per la nostra història, aquella que anem escrivint cada dia.

I ja, parlant d’aquesta història, el dia següent ens tocà votar a totes i a tots. Diumenge 20N va ser un dia intens i gran per a molts de nosaltres. Sense haver tingut mai cap representació valenciana al Congrés dels Diputats de Madrid, ho hem aconseguit: els valencians tenim representació. L’opció nacionalista, ecologista i valenciana de COMPROMÍS-EQUO ha arribat al Congrés amb un diputat: Joan Baldoví.
Malgrat la majoria absoluta del PP pertot l’Estat, a vore com s’ho apanya el senyor Rajoy amb tants grups d’esquerres i, si més no, nacionalistes allí davant fent oposició.

Comencem una nova etapa. Serà dura, sí, però anem a fer-ho com millor sabem. Tenim representació política a Madrid, i tenim la cançó d'autor present.

Vivim en un País que ja anem fent!

                

Tornem als bolets

Després d’un llarg temps sense escriure res ací, torne a la meua faena d’escriptora boletaire. Si no he pogut escriure res fins a hui, ha sigut, si més no, perquè tant la Universitat, com totes les altres activitats que faig al llarg de la setmana no em deixen una estoneta lliure per poder gaudir de l’escriptura. No podia suportar-ho ja, necessitava escriure.

Cada dia que passa veig com, a poc a poc, van complint-se alguns somnis dels que tenia i tinc en ment. Un d’ells, fa anys i anys que volia que haguera començat: estudiar Filologia Catalana. Com que el curs passat vaig haver d’entrar a una altra carrera perquè no quedaven places a Filologia, este estiu em plantejava si de debò era això el que volia estudiar o era un fet que tampoc m’importava tant. És a dir, m’agrada la llengua, però també la història... què preferia estudiar? Feia bé a entrar a Filologia, o seria convenient de fer Història o Humanitats?

Al setembre començàrem les classes (el dia d’abans del meu aniversari, per ser exactes). Només el primer dia vaig veure totes eixes preguntes contestades: per primera vegada tenia molta il·lusió d’anar a classe, d’aprendre i aprendre sense parar, de parlar en valencià i que ningú em mirara malament... I sí, s’està complint i m’està encantant.

D’altra banda, hi ha un altre somni que volia complir, però este era un de compartit. Arribar a veure com de no tindre gairebé res, el nacionalisme polític valencianista podia arribar a l’Ajuntament d’Alcoi, veure que és de veres la frase del Guardiola “si ens hi posem ben posats, som un país imparable”. Alhora que de 2 regidors pujàvem a 5 a Alcoi, amb la vice-alcaldia i tot, a les Corts Valencianes aconseguíem 6 diputats i, fins i tot, 3 regidors a l’Ajuntament de València. Una situació històrica per a tots nosaltres. I, ja que hem arribat fins ací, anem a continuar endavant perquè som nosaltres qui de debò es preocupa per la gent, per les inquietuds de cadascun dels nostres conciutadans, pel benestar de tots, no d’un mateix només. Queda, quant a la política, un somni que es pot complir dins de no res: arribar al Congrés dels Diputats de Madrid, amb COMPROMÍS-EQUO. Fer que la nostra veu, la dels valencians, s’escolte a Madrid i que per fi hi haja algú que lluite pels nostres interessos allí. Tot açò, entre d’altres somnis polítics que espere poder veure en un futur... i que ja diré.

Hi ha vegades, sobretot a la meua edat, en què ens preguntem molt sovint això de i açò per a què?, per a què em serveix tot el que estic fent?... i, alhora, les respostes van i vénen sense adonar-nos-en. Estem capficats en les nostres activitats diàries i no volem o no podem veure més enllà d’això, però sí que s’hi veu, allà lluny, una llumeneta, un toc d’alegria, de felicitat o d’emoció que et fa continuar endavant, et fa veure més enllà i voler veure’n també. Ara que estic a Filologia, tinc feina i treballs dia sí dia també i ja no tinc temps per anar a passejar a la muntanya, com tant m’agrada... Però, en comptes de veure-ho com a un problema, faig les dues coses: me’n vaig a fer els treballs a la muntanya. De fet, crec que és el millor lloc per fer-ho, molt millor que cap biblioteca (si tens tots els materials necessaris).

Cal que mirem sempre a tots els costats, pot haver-hi una sortida d’allò més meravellosa que et puga fer tirar endavant.

M’agrada molt poder veure com cada dia, malgrat els problemes quotidians que tenim totes i tots, la vida va somrient-me. De vegades amb timidesa, molt poc, però em somriu. Des del setembre passat estic vivint una nova fase de la meua vida, de creixement personal impressionant: estudie el que m’agrada, vaig a conferències i xerrades d’allò que més m’agrada, estic a un grup de teatre (encara de regidora, però hi estic), tinc un càrrec al BLOC JOVE de la comarca, tinc una parella a qui estime moltíssim, m’agrada la meua vida i el meu entorn... Què més vull?

Com ja heu vist, tinc tantes coses a dir que no puc parlar d’un sol tema en un escrit... A la propera entrada que publique, ja parlaré d’un tema concret; este vos serveix d’introducció a aquesta nova etapa meua com a alumna de filologia, com a persona i com a boletaire!

Fins prompte!

Vicent Andrés Estellés

“Estellés, un gran poeta”, deia una mestra de valencià d’un conegut. I tanta raó tenia la dona.
Recorde quan l’estudiàvem a les classes de l’institut “el millor poeta de tots els temps, just després d’Ausiàs March. El millor poeta contemporani”.
Gran home, gran escriptor, gran poeta... Assumint la veu d’un poble.

Dissabte 17 de setembre, al barri de Benimaclet, a València, es va fer la Festa Estellés que s’està celebrant enguany al llarg del País Valencià i, fins i tot, a Barcelona.
Vaig arribar just després del sopar, al recital de poemes – quasi tots d’ell, llevat d’algun que altre en el seu honor –.
Va ser una estona màgica: la nit de Benimaclet acollint-nos mentre veus humils de tot tipus i edat omplien l’ambient amb les paraules d’aquells versos, de fill de forner.
Molta gent, moltíssima gent honorant, recordant, revivint l’Estellés. Ni València, ni Benimaclet ni cap poble del País Valencià l’ha oblidat ni l’oblidaran mai.

El nét major de nadalet, el que feia versos. Aquell qui un dia es va decidir a fer el seu Cant a València i ara, anys després, els valencians li l’estem tornant com millor podem.

Vicent Andrés Estellés, poeta i lluitador, defensor dels seus i de la seua terra.
Vicent Andrés Estellés, aquell qui no oblidarem mai, aquell qui cada cop que algú llig un poema seu, ressucita.

Poseu-li les ulleres.

La vida o la mort...

Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem...


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa...


Quan s'enjunten totes dues qüestions en una sola acció o en un sol moment, és aterridor.
Vore amb els teus ulls com una persona estimada se'n pot anar, sentir que pots arribar a perdre-la, vore que la mort està tan a prop d'ell o d'ella i, en certa manera, de tu també. Sentir que tu tampoc pots respirar, el teu cor va encongint-se a poc a poc, tot són nervis i impotència: no pots fer res perquè la situació millore.
Esteu tu, el qui pateix i l'enemic fatal... tots sols... una batalla mà a mà entre ells dos i tu davant, d'observador (im)pacient que no pot fer res més que mirar, i desitjar que tot acabe bé.


És una sensació tan estranya i tan aterridora que no sabria com explicar-la. 
Sents que se'n pot anar, se n'està anant... i tu amb ell. Marxeu tots dos cap a la fi de les vostres vides. Malgrat tot, veus que intenta véncer a la mort, ho intenta i tira endavant... però costa tant que sent i sents que no es pot fer res. Ho veus tot perdut. No saps què sent, no saps com et sents.


A poc a poc, tot va passant. Comença a vore's una llumeta de fons, una llumeta de vida i de possible alegria o tranquil·litat. Va passant tot, a poc a poc. La imatge d'aquell ésser obscur que se'ns vol endur comença a desaparéixer davant de tu, es va fent pols, mentre qui tu estimes va recobrant forces i continua en peu, combatent i, finalment, vencedor.
Ha faltat poc. Ha estat a punt... 


Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem... o fins que veus eixa pèrdua tan a prop.


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa... o fins que la veus que intenta passar a algú davant de tu.


Així és la vida, o la mort... o tot. Perquè la vida, si més no, és el que passa mentre vas morint. 
O, d'altra banda, la mort és part de la vida.

Feliç Aniversari, Pau

Recorde aquella nit. Després d'haver parlat darrerament, havíem coincidit amb uns sentiments mutus. Malgrat tot, la situació no ens deixava acceptar-los... no els volíem acceptar, per por al que puguera passar.
Recorde aquell moment. No massa bo, per una part; estrany, d'altra banda i; bonic i interessant alhora. Entre paraules tristes, plors, records mig bons mig dolents d'altra persona en aquella vida. Entre tot açò, un raig de llum que ens il·luminava i ens feia dir el que realment volíem dir i el que sentíem de veres. Ja era bastant tard per ser un dia normal... jo havia de tornar prompte, però l'ambient m'ho rebutjava. Hi havia un fum de dubtes voltant el meu cap: per què passava això just en eixe moment? de debò sentia el mateix que jo? no era perquè la tristor i soledat omplia el moment i els pensaments? què havia de fer: continuar endavant o esperar? esperar... fins a quan?


Recorde aquell dia, també. El dia dels músics. Ja ho havíem parlat, tot continuava "com abans, però més... junts". Dinàrem junts. Mirades, carícies involuntàries, cosconelles, somriures fràgils, rialles sobtades, sentir-nos vius i amb ganes i ganes d'estimar, però amb vergonya d'arrimar-nos massa, sobrepassar el límit de les carícies i que deixara de ser com abans, semblar un intent d'alguna cosa més i precipitar l'ocasió. No obstant, ho desitjàvem.


Recorde també aquella altra nit. Sentiments per l'aire i nervis. Pressa i tranquil·litat alhora. Volíem tant, però no sabíem si féiem bé. "Preferíem" esperar un temps.
Recorde un altre moment. Ja de matinada i de tornada a casa. Uns llargs minuts ben estranys i, si més no, durs. Aquelles paraules dites per tu, per l'altra persona. Ofensives i atacs. Intents de records passats. Intents d'oblidar certs moments dolents i de tornar enrere i canviar la situació, per part d'aquella altra persona. Confessions d'allò més estranyes, dolentes i inesperades, d'ella, també. Un moment que va marcar el començament, si fa no fa, d'una nova història.
Sobretot, recorde aquella matinada. Després d'aquell moment roí. Després d'unes paraules o, millor dit, d'uns consells d'un amic. Després d'esperar no sabem a què. Arribà aquella matinada.
Aquella matinada en què tot tornà a ser del color que volia. Res no podia enfosquir-se. Era tot meravellós. L'entorn, preciós: el sol ixint a poc a poc, al ritme de les teues paraules, per la Serrella; ocells cantant feliços; vistes de l'Alcoi de més enllà del Viaducte, del Barri d'Ovidi; la música festera que ja sonava pels carrers del Centre; l'ambient de festa, d'alegria, d'amor... de felicitat... de tu i de mi, de nosaltres.
Aquelles paraules, tan curtes, tan tendres i tan difícils de dir. Els nervis. M'agafaves les mans. Esperàvem el moment, costava d'arribar. Aquell moment, íntim, nostre, dels dos, que féu que eixa nova història començara d'una vegada. Començàvem a escriure ja la primera pàgina, després del llarg pròleg que dúiem ja escrit, del nostre llibre. El nostre guió, la nostra obra. Un llibre, un teatre... en què per fi, els dos protagonistes formàvem part l'un de l'altre, en què les nostres vides, els nostres capítols i les nostres escenes es fonien en una sola per continuar i fer d'ella la novel·la més bonica mai representada ni llegida: La Nostra Història.
Des de llavors ençà, he anat descobrint parts que no creia que existien dins el meu cor. He descobert que puc estimar més i més, cada dia que passa, a eixa persona tan especial, a tu. He descobert que m'agrada formar part de tu i que tu en formes de mi. Que m'agrada que siguem un. Que m'agrada el teu somriure, els teus ulls, la teua mirada captivadora, el teu nas, la teua esquena, la teua manera de parlar, de riure i de fer riure, la teua alegria i les teues ganes d'ajudar-me i ajudar a tots quan cal, la teua amabilitat i la teua gran personalitat que de vegades intentes amagar, per por. M'he adonat que eres una persona meravellosa, que fas que cada dia pague la pena despertar-se, fas que cada dia en alçar-me tinga més ganes de vore't i de viure i d'estar amb tu. M'he adonat que t'estime. Que em fas sentir coses que mai ningú m'havia fet sentir; que no puc viure sense saber res de tu, perquè ja eres jo. M'estic adonant que m'encanta vore tot el que fas per mi i que no vas a rendir-te ni a deixar que jo em rendisca.
M'encanta sentir la teua veu, a poc volum, a cau d'orella, mentre els teus llavis també m'acaricien. M'encanta tot el que em fas, el que em dius... però encara m'agrada més quan somrius. M'agrades, m'encantes, et vull, t'estime... a tu.


Recorde tot allò que t'he dit i molt més. I espere tindre coses i coses per recordar durant moltíssim temps i, sobretot, espere poder recordar-les al teu costat, contant-nos-les.
Açò em serveix per a felicitar-te per ser com eres, pel teu aniversari i, per aguantar-me i estimar-me cada dia!


Moltíssimes felicitats, amor meu! Per moltíssims anys més... tu, i al meu costat!
T'ESTIME, PAU!

Moviment 15M

Estes són les 15 millors "frases" que s'han dit a les acampades i manifestacions arreu de l'Estat Espanyol:


1. "No somos antisistema, el sistema es anti-nosotros"
2. "Me sobra mes a final de sueldo"
3. "No hay pan para tanto chorizo"
4. "¿Dónde está la izquierda? al fondo, de la derecha".
5. "Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir".
6. "Se alquila esclavo económico"
7. "Se puede acampar para ver a Justin Bieber pero no para defender nuestros derechos"
8. "Error 404: Democracia not found"
9. "Error de sistema. Reinicie, por favor"
10. "Esto no es una cuestión de izquierda contra derechas, es de los de abajo contra los de arriba"
11. "Vivimos en un país donde licenciados están en paro, el presidente de nuestro gobierno no sabe inglés...y la oposición tampoco"
12. "Mis sueños no caben en tus urnas"
13. "Políticos: somos vuestros jefes y os estamos haciendo un ERE"
14. "Nos mean y dicen que llueve! "
15. "No falta el dinero. Sobran ladrones"
16. "¿Qué tal os va por España"?- Pues no nos podemos quejar. O sea, que bien ¿no?- no, que no nos podemos quejar."
17. "No es una crisis, es una estafa"
18. "No apagues la televisión... Podrías pensar"
19. "!!Tengo una carrera y como mortadela!!"
20. "Manos arriba, esto es un contrato"
21. "Ni cara A, ni cara B, queremos cambiar de disco"
22. "Rebeldes sin casa"
23. "Democracia, me gustas porque estás como ausente"
24. "Nosotros buscamos razones, ellos victorias"
25. "Cuando los de abajo se mueven, los de arriba se tambalean"


La veritat és que este moviment m'agrada molt. Per fi la gent jove, i d'altres més majors, ens movem per intentar canviar l'intent de democràcia que tenim i fer veure qui mana als nostres pobles. La idea és fantàstica, i el que s'està fent des de les diferents comissions també. És una manera en què el poble opina, treballa i mana sobre el poble i, sobretot, per damunt de la classe política que ha estat ofegant, aquells que sempre han estat al poder i que viuen de nosaltres... Està clar que no tots són iguals, però qui governa amb majoria són ells.

Això sí, m'agrada molt el que estem fent ara, i des que passaren les eleccions... Però tot açò que demanem, açò de "canviar", de fer vore qui mana i qui ha d'estar a les ordres de qui, ho havíem d'haver demostrat també el dia de les eleccions del 22M. Tant que ens queixem que no ens agrada la societat que tenim, que no ens agrada que ens manipulen ni que uns personatges que estan allà dalt, vés a saber com, visquen de categoria a costa nostra mentre les nostres famílies no poden arribar a la fi de mes. Tant que diem açò, i l'abstenció va ser brutal el dia de les eleccions. 
Açò era el que buscava la dreta, no us adoneu? Amb la llei electoral tan pèssima que tenim, els vots nuls o abstencions afavoreixen a qui més vots té, però vots reals. Per tant, qui no ha votat, ha deixat que el PP tragués "majoria" arreu de l'Estat i, sobretot al País Valencià, on és més indignant encara. Si tots haguérem votat, encara que fóra als partits més xicotets que no se'ls coneix o a aquells que veiem que ho estan fent bé i es preocupen per la gent i pel poble, tot açò no seria així.
A nivell de País Valencià, l'abstenció tingué el percentatge més alt. El PP no tenia majoria... però com que hi ha tantíssima abstenció, els ha ixit bé la jugada. 
Mentre tinguem aquesta llei vigent, el que s'ha de fer és votar: ací està ara la veu del poble, a les urnes i a les paperetes. Ja sabem què passa si no votes. Per tant, una cosa està clara: hem de votar i, tots junts, arribar a canviar el sistema electoral a millor i que no afavorisca només a uns, que els nostres governs som nosaltres.


Cal continuar amb el Moviment 15M, com s'ha dit: fins que la cosa canvie. Però cal començar a intentar canviar ja, no només nosaltres, sino fer vore als polítics aquells que es burlen de nosaltres davant els nostres nassos que, sobretot ells han de canviar, hem de començar el canvi cap a una democràcia real ja!

Està en les nostres mans, no en cap altres. I si ho fem, podem.
Jo, vull canviar i vaig a continuar, siga des de la Plaça, siga des de les Assemblees només, però el que és l'esperit del 15M no se'n va dels nostres pobles fins que açò no canvie d'una vegada!

Ara més que mai: som un poble en moviment!

BiblioBatoi

Fa ja uns mesos, un dissabte que estava a Batoi, com cada dissabte. Vaig ensenyar a una amiga l’article que havia escrit jo sobre el barri i li va agradar molt. Tant que em va demanar que li’l passara al pen-drive per a tindre’l ella a casa seua.

Setmanes després vaig rebre una telefonada al meu mòbil, era ella dient-me que havia llegit el meu article a sa mare i li havia agradat força,també . Alhora que em deia això i jo m’alegrava, em digué que el dia 29 de maig anaven a inaugurar la biblioteca de Batoi i que sa mare està dins la comissió de l’Associació de Veïns, qui duu el tema de la biblioteca i que era a les 11 del matí. Sense dubtar-ho vaig dir que sí que hi assistiria, que estaria interessant i, em pillava just abans d’exàmens, així que, almenys eixe matí podia ixir “perquè em pegara l’aire”. En eixe moment, recorde les seues paraules: “no, si t’ho dic perquè com que ma mare duu el tema de la biblio, i li ha agradat tant, m’ha dit que et pregunte si t’importaria que el posaren exposat a la biblioteca i firmat per tu, que és el que buscaven per a posar-hi...”. Segons eixes paraules anaven entrant al meu cap, al mateix temps els meus ulls anaven obrint-se cada cop més. Havien elegit el meu escrit perquè estiguera a la biblioteca! No m’ho podia creure... quina emoció!

La setmana següent a això, crec recordar, quan vaig anar a dinar a ca ma iaia, vaig passar per ca la meua amiga (i veïna), per veure si per la vesprada se’n venia a pegar una volta. I la meua sorpresa va ser que, quan estàvem parlant, de sobte, vingué sa mare i em donà l’enhorabona per l’escrit dient-me que li havia encantat. Acte seguit, em recordà això de la inauguració i jo vaig tornar a confirmar la meua assistència. Llavors ella em digué “havíem pensat que com que l’acte és per a la gent del barri, que segurament vindrà bona cosa de gent... podries llegir el teu article allí, no? T’agradaria?” ... Si l’altra vegada m’havia emocionat, ara més, i més encara segons després quan em digueren que també venia Jordi Raül Verdú a fer una xarrada.

Quedaven encara setmanes per a l’acte però només pensar-ho ja acudien els nervis a la meua panxa...

A la fi, després de les Festes d’Alcoi, després de les Eleccions del 22M, arribà el gran dia. El 29 de maig.

L’acte va ser molt interessant, molt acollidor i bonic. La sala, de gom a gom, amb gent plantada i tot. Gent coneguda, família, amics, gent que no coneixia...  Després que parlara el president de l’Associació de Veïns, Paco, va començar l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú la seua magnífica xarrada sobre la lectura, la màgia de llegir, i com d’importants són els llibres per als xiquets i per als majorets.
Només acabar, una altra dona del barri va llegir un poema que havia escrit. Va estar molt bé, “s’ho va currar” i ens va emocionar.
I ja seguidament, llegí jo el meu escrit i un poema de Miquel Martí i Pol (El Poble), que em van dir que llegira.

Només trobe una paraula per descriure la situació des del meu punt de vista: emocionant! En acabar l’acte, tots els assistents, els qui coneixia i els qui no, van vindre a felicitar-me, m’abraçaven i em donaven l’enhorabona... allò sí que era màgic i gran! Fins i tot Jordi Raül. “M’ha agradat molt tot el que has dit, m'has fet recordar la meua infantesa...”, em va dir.

Va ser la meua primera lectura “en públic”, a un lloc així i d’un article meu... i em va agradar. Sé que tampoc és per a tant... però des de sempre ha sigut un “petit somni” meu, això de formar part d’una biblioteca. I on millor per començar que al barri on m’he criat?

A l’Associació de Veïns, a Beli, a Paloma... a tots i totes, moltes gràcies!

Ací em teniu enmig de la meua lectura, amb Paco i Beli darrere.

Prou!

Des de sempre m’han dit i he sentit que Alcoi és un poble de gent valenta. De gent capaç de lluitar pels seus ideals, pel bé de tots, per la igualtat...

Sempre, per demostrar-ho, mirem enrere en el temps. Sempre tornem a la mateixa època: finals del segle XIX. Més concret, al juliol del 1873, la Revolució del Petroli.

Homes i dones valentes que van decidir dir “prou” al que els ofegava, van dir “prou” a l’esclavitut de la classe obrera, a l’opressió del poder, a veure com el govern feia d’ells el que volia i més.
Van decidir ser la veu dominant i fer vore qui havia de manar. Van fer vore quines eren les coses que volien: horari laboral i salari digne... poder estar amb els seus, poder ser persones i viure com a tal.

Aquell era l’Alcoi valent de la Revolució del Petroli. L’Alcoi roig i esquerrà que ja era i anava fent-se.

Anys després, 63 per ser exactes, vingué la Guerra Civil espanyola. Ací, Alcoi continuava sent roig i valent. Va viure la guerra, els bombardeigs, la penombra, la por. Més tard la postguerra, més por, més penombra... Però, malgrat açò, Alcoi continuà endavant, sent com era. Poblat de gent valenta, gent amb les idees clares i conscient del que era i volia ser: la majoria d’esquerres, roja.

En resum d’esta petita sinopsi de la història d’Alcoi: ací, sempre s’ha lluitat pels ideals, per la llibertat, pel benestar de la gent... Sempre s’ha mobilitzat la gent per fer vagues, per dir PROU, per tot!

Actualment, sincerament, m’avergonyeix gran part de la gent d’Alcoi: majoria “de dretes”, no els importa res, no es mobilitzen per res, tant els fa que ens roben, que l’alcalde siga un corrupte, que ens lleven televisions, que ens facen mal... No hi ha una mínima mobilització de la gent alcoiana, com no siga per celebrar una victòria del futbol.

Senyors, senyores, és molt trist! On resta l’essència dels alcoians i de les alcoianes? On han quedat aquelles persones que lluitaven pel seu bé i per les seues idees? On estan les persones...?

La política es fa de baix cap a dalt. El poble, els ciutadans, som qui tenim la veu que mana; i els polítics han de servir-nos, han de fer el que el poble vol! El govern actual de Sedano, això s’ho passa per vés a saber on... Ens posa l’autobús universitari que li afavoreix a ell (perquè és una empresa amigueta), insulta a regidors enmig d’un plenari (com no, al regidor del BLOC), tanca l’Ajuntament en una manifestació a favor de TV3... I ara, boicoteja un concert de música en valencià, organitzat pel BLOC Jove, que dúiem preparant des d’abans de febrer i que, al febrer, ens donaren els permisos.
És normal açò?

Obrim els ulls ja!! Pareix mentira que siguem alcoians i que esta gent amb tan poca vergonya estiga al poder!
Pareix mentira que Alcoi siga el referent històric de revolució contra el poder local, de gent valenta i amb tanta moral...

Encara que, de moral, crec que no ens en falta per cap costat: uns pensem que al 22M, el senyor Sedano i els seus amiguets estaran, com a molt, a l’oposició del futur govern local. D’altres, mira si tenen moral, que pensen que l’actual alcalde ho està fent bé i tot!

Ja n’hi ha prou, home! Alcoi, els alcoians i alcoianes ha de dir PROU! Ha de fer vore que sí que tenim un compromís amb el nostre poble i la nostra gent!

Records d'infantesa...

Ho recorde perfectament. La veritat és que no fa tantíssims anys... Però ja en fa uns quants.

La meua infantesa, o el que jo recorde d’ella, és (va ser, sigué) meravellosa: grupet d’amiguets i amiguetes, camp, parcs, carrers buits, valencià, “ueli, uela i uelo”...

Cada divendres de vesprada, només acabar les classes del col·le, marxava amb l’autobús cap a Batoi. Allí m’esparava un món diferent: jugàvem al baló enmig del carrer. De fet, féiem uns partidassos increïbles... El camp, tan llarg com vulguérem i, les porteries, “de forat a forat” o “de porta / roda a tuberia”. Quan no teníem baló, amb poques feines trobàvem alguna cosa per jugar: cartes, caniques, “els ninots de la fira”, amb les bicicletes d’ací cap allà... i si no, al parc.

Vesprades senceres jugant sense parar.

A l’estiu era quan millor ens ho passàvem. De matí, guerra de globus d’aigua que plenàvem a la font de baix. Tant ens feia acabar mullats i bruts, tant els feia a les mares o iaies que ens mullàrem o ens embrutàrem, la felicitat omplia les nostres cares i contagiava tot el carrer. Des de ben poqueta entrada la vesprada fins a les tantes de la nit, jugant i corrent amunt i avall pel carrer.

Futbol al carrer o al parc, bàsquet a la finestra de cals meus avis (fins que ixia el meu iaio a bonegar-nos), els ninots de la fira a qualsevol paret, caniques, tennis, pilota valenciana, “tennis-mà”, “foot-vollei”, competicions de bicicletes, polis i cacos, monopatins, guerres d’aigua... vesprades, nits, matins... amistat, infantesa, records... Batoi.

Per això m’agraden tant els pobles, Batoi és com un poblet: tranquil·litat, camp, jugar al carrer, conéixer a tothom...

Sincerament, m’és una llàstima que molts xiquets actuals no puguen créixer d’aquesta manera: amb plena llibertat i tranquil·litat.

M’agrada ser de poble, m’agrada haver-me criat allí.

“Com un record d’infantesa, sempre et recordaré a tu... BATOI.”

Tornarem a véncer

Any rere any, des de fa molt de temps, els valencians commemorem la data del 25 d’Abril. La derrota a Almansa, contra les tropes borbòniques i d’aquells qui no volien deixar-nos ser el que érem, volem ser i serem: valencians com cal.

Cada any es fa una manifestació a València. Una mica perillosa, perquè sempre estan els espanyolistes, com bé diuen ells: “clavant cissanya”...

L’Ajuntament de València sol posar pegues a les nostres manifestacions, concentracions, concerts... Com ja sabeu, el 2 d’abril era la Festa per l’Esenyament Públic i en Valencià allí i, a la fi, l’Ajuntament només ens deixà fer una “concentració”, res més. Pel que fa al concert de la nit (Obrint Pas i la Gossa Sorda), també volgueren censurar-lo. Aquesta vegada, també hi ha hagut problemes per fer la manifestació del 25 d’abril (que fem enguany el 16 d’abril)... En canvi, partits d’Ultradreta com és Espanya2000 pot fer tot allò que li done la gana i on li done la gana! Per què? Perquè l’Ajuntament vol.

Doncs bé, contra açò, contra la manipulació als mitjans de comunicació, contra la corrupció, contra la dictadura campsista que estem vivint... Per poder vore TV3 al País Valencià, per commemorar el 25 d’abril, per fer-los saber que estem vius i que mai no ens mataran a tots, que tenim unes metes i anem a aconseguir-les... Per tot açò, dissabte 16 d’abril, “tot lo món” a València, a la manifestació. A les 18:00 a les Torres de Quart, i en acabant: CONCERT DE LLUÍS LLACH de bades!

Vinga, fem pinya, fem-nos vore, fem-los saber amb qui s’enfronten i que nosaltres tenim més valor que ells: som persones de debò.

Volem un país lliure, i el tindrem. Volem uns mitjans de comunicació plurals i en valencià, i els tindrem. Volem gaudir del nostre benestar social, sense sentir-nos oprimits davant del govern de la Generalitat que ens ofega cada vegada més, i ho tindrem! Això sí, ho tindrem... si al 22 de maig pensem com cal i votem com cal.

Si realment volem tot açò, el 22 de maig, cal que tinguem un Compromís i des d’ara fins al dia D, cal actuar bé, amb seny i amb molta energia positiva!

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer, i participa! No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!

Tenim-ho clar: TORNAREM A VÉNCER!

Energia Positiva

El cap de setmana del 8, 9 i 10 d’abril vam fer a Benicàssim la #tnp2011, del BLOC Jove, que molts de nosaltres ho esperàvem amb ànsia des de la passada TNT de Bocairent.

La cosa pintava molt, però que molt bé… i, de veres, va ser molt millor que això!

Jo, divendres, em vaig passejar per tot el país, de sud a nord. De migdia: cap a Sant Vicent del Raspeig (tenia un examen a la UA). D’allí, cap a Alcoi. D’Alcoi cap a Oliva, que feien la presentació de la candidatura del BLOC d’Oliva: MOLTÍSSIMA GENT, i això que jo arribí tard! D’Oliva, a les onze i mitja de la nit, cap a Benicàssim!

Arribàrem sobre la una i mitja de la matinada a l’Alberg Argentina. I només arribar-hi, a la platja de festa amb tots! Molta gent nova, moltes noves amistats o molta gent que ara ja conec… Molt bonic, entretingut i divertit tot!!

Ja durant el dia, de matí: molta sòn… Però malgrat estar mig dormint, va estar molt bé! Hi hagueren algunes xarrades molt interessants, cal dir-ho: l’explicació de la campanya, amb molta energia positiva, per Joan Hornos i Miquel Aleixit; la de Pere Fuset, la d'Helena Malonda (recordeu això del dit que pega la volta), la de Rafa Oliver, la dels diputats… Dinàmiques i estones molt bones. Dinar, i cafenet amb alguns “i també la diputada”. I, a càrrec d’Enric Cuenca i Jose Beteta, amb l’ajuda d’Alícia Izquierdo, ens ensenyaren a ballar una espècie de Jota… M’ha agradat això, encara que no sàpiga ni se me done bé!

Estoneta lliure, dutxa, sopar i concert de Malagana i Malnom! Calimotxo per ací, calimotxo per allà… Música de la bona i molt bon ambient: GRAN FESTA!

En acabar, ens dispersàrem… uns a la platja, d’altres als pubs, d’altres a les discoteques, de tot!
Més tard, tots a l’alberg: alguns a dormir… altres no…

Bé, el que vull dir amb tot açò és que, com podeu vore, els joves també tenim un Compromís (no només amb la festa), i tenim molta energia positiva que donar a la campanya d’ací a les properes eleccions!
Ja no sé exactament com som, però ho som tot junt: som diferents, som com tu, som mediterranis… som del BLOC Jove, som de Compromís!

Vinga, a fer-ho bé... i a esperar a la #tne2011 que ens pagarà Fran quan siga diputat! ;)

Con 'senyeras' y a lo loco

Dissabte 2 d’abril van haver molts actes importants arreu del País Valencià: acte dels candidats per Compromís, a València; concert Help Africa!, a Parcent; sopar-presentació de la llista electoral del BLOC d'Alcoi, a la Filà Navarros; actes a favor de l’esnenyament públic i en valencià, a València ciutat i, més tard, al barri valencià de Benimaclet...

Jo, com que no podia acudir a tot, vaig assistir al darrer acte nomenat, el de València i Benimaclet.

            A les sis i mitja de la vesprada començàvem la nostra “marxa reivindicativa”. Amb l’emoció als nostres ulls, les anes de lluita al nostre cos i la veu preparada restàvem en concentració a la plaça de Manises, davant la porta del Palau de la Generalitat Valenciana demanant com millor sabem, amb pancartes i els nostres crits, un ensenyament públic i en valencià, plural, de tots i per a tots.

            Des d’allí anàrem en forma de manifestació cap al Parterre, on milers més de gent ens esperava omplint la plaça amb pancartes, música... per començar la cercavila cap a Benimaclet.

Molta, moltíssima gent, música de djPasqu i els Orxata, grups de dolçaines i tabals, cabuts, gegants; xiquets, joves i majors; polítics (excepte el PP) i gent aliena a la política... Tots junts, més de 5000 persones caminant i cridant a favore del valencià i les escoles públiques.

Milers de gent vam dir dissabte de vesprada, com bé posava a la pancarta darrere de la qual anava jo, “SÍ AL VALENCIÀ!”

En arribar a Benimaclet, Vicent Moreno (president d’Escola Valenciana) va dir el seu discurs en què ens convida a tots i totes a formar part cada dia del valencià, de fer-lo nostre i de tots, de no perdre’l i de mantenir-lo.

Ja a aquell barri... Tots (o quasi tots) anàrem cap al camp de futbol de l’Sporting d’allí, al concert de La Gossa Sorda i Obrint Pas, per celebrar el 10é aniversari del centre Terra, de Benimaclet.

El concert va ser una PASSADA amb totes les lletres i amb majúscules, com ho veieu! Abans de les actuacions musicals feren un correfocs molt bonic, amb tots els qui érem allí dins, que podíem participar-hi!
En acabar açò, cantà La Gossa Sorda, amb cançons de tots els seus discs... Just després uns minuts de descans, de xarrar o, en el meu cas, de sopar. I tot seguit, OBRINT PAS!

Segons la premsa, unes 10000 persones érem al camp de futbol ballant i cantant amb la seua música. Ja ho he dit, una PASSADA!

Per cert, si voleu veure el nostre video-resum del correfocs + concerts, feu clic ací!

FALLES 2011

En un principi, anàvem a ser molta gent… Anava a quedar-me una nit a casa d’un amic a dormir, i l’altra, ja amb tots, on caiguérem! N’anàvem a ser uns 6 com a mínim.

A la fi, n’anàrem 2 (i mitja). Pau i jo, i Laia gran part del dia. Malgrat ser 3, crec que ha sigut un dia “de lo milloret”!!

Després d’adormir-me divendres bastant tard, em vaig haver d’alçar a les 7:30 per anar a l’estació de trens amb tot preparat ja. El viatge d’anada, a banda de gratuït, molt entretingut. Anàvem Pau i jo cantant tota l’estona Obrint Pas... Això sí, la gent s’estranya MOLT de veure algú amb rastes… Em vaig sentir tot el viatge observada!

Ja allí, corrents amb les maletes cap al metro i al pis d’estudiants on viu el meu germà; és a dir, on ens vam quedar a dormir.

Quan vam deixar tots els trastos… poquet a poquet i ja amb Laia amb nosaltres, anàrem al centre de València a vore la mascletà. Només s’acabà el gran rebombori dels cohets de la plaça de l’Ajuntament, tothom aplaudint… i nosaltres, com que no som d’Alcoi ni res: VISCA SANT JORDI!!! La gent, o passava del que déiem o no ens entenien, però bo!

En acabant, cap a la plaça de la Mar, a dinar a un restaurant xinès. Ens van convidar a uns colpets de “licor” que, molt al nostre pesar, no vam arribar ni a provar (amb l'olor en vam tindre prou).

Amb la panxa plena, vam anar a passejar pel barri del Carme, per la plaça de la Reina, per la plaça d’Alfons el Magnànim, per la plaça de la Mare de Déu... Ens vam comprar cosetes de les paradetes que hi ha via per allí i, passejant pel carrer de Cavallers, va ser una sensació estranya: a banda de la gent i de tot el que era normal que se sentira, se sentia música de festes, marxes cristianes i mores... i de sobte, va passar “l’entrà de moros i cristians” de València per allí! Xe, quina casualitat! El panorama era espectacular: tot el carrer ple de gent, les “esquadres” passant i nosaltres tres, ben emocionats, formant com si estiguérem en plena entrà de moros d’Alcoi, per Sant Nicolau...

Pegant voltes per allí, vam eixir a una plaça on hi havia un xicon, amb 4 ó 5 poals “tocant la bateria”. Ens va deixar al·lucinant!!! Era un crack, el tio aquell.

Com que no sabíem què fer en eixe moment, a banda de veure falles, vam dir d’anar a buscar unes tendes... No sé ben bé com ho vam fer, que ens vam “mig perdre” i vam eixir 3 vegades a la plaça de la Mare de Déu! A la fi, tot trobat, tot bé, tots contents.

Per a sopar, vam anar al pis del meu germà. No teníem claus, així que vam haver de demanar-li-les. Ja dins i a punt de sopar, vaig vore a l’escriptori de l’habitació on havíem de dormir 2 claus. Com que sóc així, vaig anar a provar-les... i SÍ! Eren les de casa! Ens va vindre de luxe, ja podíem anar i tornar totes les vegades que calguera.

Vam marxar per veure la cremà d’una falla del costat de Blasco Ibáñez, ja que Laia en acabar això havia d’anar-se’n... i així va ser, se n’anà.

Després d’aquell comiat tan “estrany”, graciós i emocionant, vam anar els 2 que quedàvem a Benimaclet, “en busca dels pubs”. Com que no ens coneixem res d’aquell barri, ens vam quedar com havíem anat: sense cap pub i pegant voltes per allí... Després, la mateixa estratègia, però pel centre. Amb la beguda, els xurros, i escalfant-nos amb les poques flames que encara eixien de la falla de la plaça de la Reina.

Finalment, no recorde bé a quina hora, però crec que eren vora les 6, vam marxar cap a casa. Encara que, gràcies a... “Paco”, vam estar una estona més llarga gaudint del que quedava de nit i veient com eixia el dia, entre fum...

I allà les 7, a dormir.

De nou al tren, de tornada a Alcoi, esta vegada havent pagat. Trasbord a Xàtiva i pànic als nostres cors per si ens havíem enganyat i anàvem a algun altre lloc! Però no, tot estava bé... llevat de nosaltres, que estàvem fets pols, com les Falles!

A l’any que ve, més i millor. O, almenys, això espere!

BUSCA LA FELICITAT

Hi ha vegades en què tot sembla un caos. Tot és dolent, res ix com cal. El temps es fa etern quan menys ha de ser-ho. Cada mala ocasió que es troba, la següent és pitjor... Els dies, malgrat ser bonics a simple vista, semblen negres vesprades d’hivern a un lloc remot i sense ningú que puga fer companyia. Tota la gent que vol o intenta ajudar és poca. Res no serà suficient per fer que la moral torne amunt...

El món és un mocador, i en aquells moments és quan més es nota: tot és brut, no hi ha trocet lliure on ésser tranquil ni on alguna cosa pot ser bona.

La vida es torna estranya. Més del que és. Hi ha preguntes per enlloc: què passa? què s’ha de fer perquè acabe la mala “ratxa”? per què jo? quin sentit té açò? on està la felicitat de la vida? I a cada pregunta imaginària, respostes imaginàries i, si més no, dolentes: açò no té sentit, no paga la pena seguir endavant, sóc “gafe”, la vida és trista i no té felicitat, no se’n podem sortir, sempre serà tot dolent... 

I a cada reflexió roïna, la ment humana va caient. S’enfonsa en un pou ben fons del qual és gairebé impossible d’eixir. Tots els pensaments són tristos, la cara decau, els ulls s’apaguen, l’ànima se’n va... No abellix fer res, només eixir d’aquell malson.

Sembla estrany, però, tot sentiment, tot dolor, tot... Tot resta de manera poètica en els records i en la ment. És una preciosa tristesa.

Sí, estar trist, deprimit, preocupat per alguna cosa fa sentir-se malament... I costa veure la llum a la fi del túnel. Encara que siga una ximpleria el que turmenta el pensament, fa molt de mal. Però malgrat tot això, cal sortir i tirar endavant; mirar de començar un nou mocador, d’eixir del pou, de veure les parts positives de tot.

Després de la tempesta sempre hi ha tranquil·litat. Després de la tristor sempre hi ha la felicitat, la qual resta dins de cada un i, encara que siga difícil, és necessari de trobar-la.

“Siempre positivo, nunca negativo”, deia Van Gaal... I mireu, va de bo!

Per la meua part, el fet de sentir-me malament, m’ha dut a descarregar-ho en unes tecles que escriuen lletres a una pantalla. I, siga bona o roïna aquesta entrada, senta bé soltar els mals pensaments fent allò que més t’agrada!

Tinc una samarreta a la meua habitació, de les festes del col·le de l’any passat que està firmada per molta gent. Hi ha una firma d'un antic profe que m’agrada molt. Diu açò: BUSCA LA FELICITAT.

Vaig a fer-li cas. I vosaltres?



El meu País...

Vivim en un país estrany. Un país ocupat i governat per i per a forasters. Un país al qual no deixen parlar. Un país a qui li roben davant dels seus nassos i on la gent qui l’estima passa desapercebuda. Un país on estimar la terra és sinònim de “terrorisme”, de bojos, de gent amb qui “millor no t’has d’enjuntar”... Vivim en un país al qual li tapen els ulls, li tanquen la boca i li nuguen les mans perquè no puga fer res. Vivim en un país que està sotmés a una “cultura”, a un parlar i a unes lleis que no són les nostres.

Vivim en un país que es va desfent a poc a poc, fil a fil, pedra a pedra, persona a persona.

Volen enfonsar el País Valencià dins l’albufera, que no isca mai més. Que no es torne a sentir res d’aquell “país”. Que no hi haja existit mai. És una Comunidad... res més.

Els valencians ja no tenim dret a ser-ho. Estem obligats a viure en la nostra terra sota les ordres d’un dictador i els seus cacics i amiguets. On són més altes les xifres de corrupció que d’escolarització, on es volen imposar tot de llengües estrangeres tot llevant i marginat la llengua de la terra, on obrir els ulls és tan difícil que la gent no s’atreveix, on el govern ens tanca televisions que expliquen bé el que passa i ens deixen només aquelles que els afavoreixen, on és més important que qui mana guanye diners que tots els ciutadans arriben a la fi de mes...

Doncs, de la meua part, ja s’ha acabat. Ja hi ha prou de corrupció, de falta de llibertat d’expressió, de dictadura, de no poder parlar la meua llengua, d’haver d’obeïr sempre als mateixos i d’ofrenar noves glòries a Espanya...

Com bé deia Raimon: qui perd els orígens perd la identitat.

Cal trencar el silenci, cal fer que se’ns escolte, que se’ns veja, que no guanyen sempre els mateixos i que no facen amb nosaltres el que vulguen.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble, de no ser res si no s’és LLIURE!

Espanya, no m’apanya.

Tots i totes, els punys alçats fins a la victòria, sempre! (Ernesto Che Guevara)