dilluns, 31 de gener del 2011

Cultura i gent nova

Com suopse que sabreu, la cultura és sempre part de mi i és una cosa que m’agrada moltíssim. Siga el que siga.
Recorde fa uns anys, estàvem ja quasi en les Festes de Sant Jordi d’Alcoi i, al llarg de l’abril, el temps que van durar les filaetes vam anar a uns quants concerts de música festera al teatre Calderón, com també vam assistir a un dels sainets que es van fer al teatre dels Salesians, “Primer la Festa que els mobles”, crec que n’era el títol.

Des d’aquells començaments d’interessar-me més per la música, el teatre, l’art… la cultura en general, m’ha donat moltes experiències i alegries. I, com bé sabreu – supose… – la cultura que més m’agrada és, entre nosatres, “la de per ací”. La cultura valenciana i tot el que l’envolta. Encara que, llavors no havia vist mai cap acte, teatre o alguna altra representació cultural en valencià com no fóra el Festiu del 2008 a Ontinyent.
Això sí, recorde també un dia d’aquells que anàvem a un concert de música festera al Calderón. Era un divendres de filaetes i el centre estava plenet de gent. Només començar el concert, aquells sons no em resultaven coneguts de les Festes i, a més a més, hi havia quatre persones plantades a l’escenari amb atrils al seu davant, com preparades per a cantar. Als pocs minuts van començar a emetre sons de les seues boques, sons que em resultaven coneguts… La primera part del concert era un recital de poemes d’Ausiàs March!! Des d’aquell moment vaig vore ben clar que això era el que m’agradava: art, literatura, música, teatre… en valencià i nostre.

També he de dir que vaig anar a una Zarzuela, també en el Calderón i, no va estar gens malament. Allí també vaig veure representada una obra de Lope de Vega, amb el títol de “La viuda valenciana” on, tots els actors i actrius eren valencians i, a la fi de la representació parlaven en aquesta llengua. Entre aquells actors estava Joanjo Prats (de l’Alqueria Blanca, per qui no sàpiga qui és) i, com és normal amb mi, em vaig fer una foto amb ell.

Temps després, vaig començar a anar al Centre Ovidi Montllor a concerts de música en valencià i, gràcies a això vaig poder conéixer moltíssima gent de la cançó en català. Allí vaig conéixer al Cesk Freixas i al Pau Alabajos en un concert que van fer tots dos i en acabar ens vam fer fotos amb ells. També va ser allí on vaig anar al primer concert d’Andreu Valor. Vam conéixer Oliva Trencada, Delên, que venien des de Ses Illes.
Tot allò relacionat amb la cultura m’ha donat l’oportunitat de gaudir d’allò que de debò m’agrada i, a més a més, conéixer eixa gent que fa tant perquè aquesta cultura no desaparega i continue endavant.

A banda d’anar a teatres i concerts, gràcies al meu germà, a qui l’art, la pintura, l’escultura, l’arquitectura… el tornen boig i li encanten, vaig anar també al museu d’art de València i a l’exposició que va fer Bancaixa de Sorolla al cap-i-casal.
A finals del 2010, també vaig poder anar a la inauguració d’una exposició que encara està al MUA (Museu de la Universitat d’Alacant) i estarà fins a l’abril, crec. L’exposició s’anomena: “Històries (de la nostra història)” i és de l’alcoià Antoni Miró. Amb qui, aquell dia, vaig poder fer-me també una foto i parlar amb ell.

Finalment, fa poc temps vaig conéixer dues persones més. Tots dos homes. Tots dos majors que jo. Tots dos dedicats a la música. Tots dos coneixien l’Ovidi. Un és català i l’altre valencià. El primer, el català és el Miquel Pujadó, qui em va ajudar a fer el treball sobre l’Ovidi per a classe contant-me algunes anècdotes seues i em va servir de molt. El vaig conéixer el dijous 27 de gener, que va fer un concert de la cançó francesa a l’EOI d’Alcoi. Espere vore’l promete per les terres alcoianes, ja ho vam dir!
I l’altre home, aquell valencià... És un home amb la música del qual, si heu llegit per què sóc com sócm’he criat. Mon pare ha sigut fan i seguidor seu des de ben jove i, sempre ha desitjat de conéixer-lo. Jo, com és normal, també en sóc fan i també he desitjat conéixer-lo des que era xicoteta. Divendres 28 de gener, el van fer Doctor Honoris Causa de la Universitat d’Alacant, al Paranimf, de migdia. Un acte una mica llarg, però molt interessant i entretingut. Almenys la part en què van parlar sobre ell i, la seua intervenció van ser d’allò més emocionants i boniques. En acabar l’acte, ja baixant del Paranimf, per fi el vaig poder conéixer personalment i, malgrat no poder dir-li res més que “hola”, “es pot fer una foto amb mi?”, “enhorabona” i poc més, vaig aconseguir de fer-me la foto amb el cantant xativí que va nàixer a l’any quaranta i que cridava i cantava al vent i, passe el temps que passe, sempre ho farà en la seua llengua de sempre, en valencià.

En fi, conéixer gent així, que de debò lluita perquè la nostra cultura no decaiga ni patisca, perquè siga un referent en tots nosaltres i perquè no oblidem que és part de tots i cadascun dels valencians, és el que em fa sentir més forces per continuar endavant, intentar de fer possible allò que vull i, sobretot, lluitar per allò que més estime!

Ací vos deixe la foto amb Raimon!


divendres, 21 de gener del 2011

Recepta: Immortalitat temporal

Una cançó que m'agrada molt té un vers que diu açò: "Quina sensació d'immortalitat...". No sé ben bé què se sent quan ets immortal, tampoc conec ningú que ho haja sigut ni que ho siga... Però crec que el significat d'eixa expressió pot ser que et sents lliure, viu, únic, que tens ganes de tot, que res ni ningú pot aturar-te perquè estàs decidit. També pot significar sentir-se tranquil, bé de veres, sense cap preocupació com no siga la del teu benestar en aquell moment "d'immortalitat" i que, almenys eixe temps, sents que ets feliç, saps què és la felicitat.


Si fa no fa, açò és el que sent jo cada vegada que estic a la muntanya; quan estic lluny del món pesat i cansat que sempre m'ofereix el mateix: soroll i stress. Només amb l'amabilitat i la tranquil·litat que la naturalesa em dóna al meu voltant puc dir que, durant una estoneta, sóc feliç i immortal.


Per a relaxar-se en època d'exàmens, per aïllar-te dels problemes o pel motiu que siga, un poquet de tranquil·litat natural és la millor recepta que vos puc donar. De fet, ací vaig a deixar-vos uns passos a seguir si voleu tindre uns minuts d'immortalitat, quan vulgueu o quan pugueu:


     1.- Prepara't menjar, aigua i tot el que necessites (segons el temps que s'hi estiga aquest paspot variar).


     2.- Vés a la muntanya o al paratge natural que més t'agrade o que més a prop tingues.


     3.- Quan estigues allí, seu al lloc que vulgues (al terra, a una pedra, a un banquet...).


     4.- Desconnecta l'MP3/ MP4/ Música del mòbil...


     5.- Contempla el paisatge que tens al voltant.


     6.- Escolta el que et diu el món en eixe instant.


Així de senzill, només 6 passos i podeu ser lliures, feliços o immortals, com a mínim una vegada a la setmana.


Vos assegure que va d'allò més bé!



divendres, 7 de gener del 2011

Una mica de Felicitat

Corria l’any 2010 quan va començar esta història...
Ja feia mesos i mesos que ho esperàvem amb ànsia. Des que acabà l’estiu que ho començàrem a planejar, déiem què podríem fer, com, on, què portaríem... com podria ser aquella nit especial. Va anar passant el temps, les hores, els dies, les setmanes i els mesos i aquella data s’anava acostant cada vegada més. Ja no quedava gaire temps per preparar-nos. Jo estava molt nerviosa així com qui m’havia de fer companyia. Era la primera vegada que, almenys jo, ho feia... Ja m’ho imaginava, era el lloc ideal, una companyia fantàstica, un ambient de luxe i uns records inoblidables. Com ja he dit, passava el temps i, cada vegada ho feia més de pressa. Ja quedava ben poc per a la grandiosa nit! Els nervis s’amuntonaven al meu cos i al meu cap, no podia imaginar com ixiria la cosa, si aniria bé o no; què podia fer perquè no se n’anara en cap moment aquella màgia?

A la fi, després de tanta espera, va arribar eixa vesprada. Vam anar a aquell lloc ideal. No és gran cosa, però s’estava d’allò més bé i, millor encara amb eixa companyia... Després d’unes estones preparant tot allò necessari per a la gran nit, vam decidir de descansar una mica. Ens vam seure, junts. Vam començar a parlar de moltes coses, de les nostres vides, del que ens passava... A poc a poc anàvem coneixent-nos més i millor. Creàvem un ambient càlid i tranquil, acollidor i agradable, que feia més amena l’estància allí...

Què crèieu que és açò? Un fragment d’una novel·la romàntica o eròtica? Creieu que vos estic contant alguna cosa “un tant privada”? Doncs no!
Ací va començar l’esperada nit de Cap d’Any de 2010 a Beniarrés! Com ja he dit, vam arribar a la casa tots els qui havíem d’anar-hi a sopar i de festa. N’érem 9: Ainhoa, Javi, Pau, Laia, Laura, Eva, Aitor, Paloma i jo.

Com estava dient-vos, quan ja vam decidir-nos a preparar el que havíem de posar a la taula... PAM! se n’anà la llum de tota la casa. Gràcies que Javi és electricista i que, també, va baixar l’electricista del poble a ajudar-nos! Va trigar una mica, però finalment es va apanyar i va tornar la llum a la nostra “llar”. En aquell moment, ja tots disfressats i fent el moniato –com és normal en nosaltres– vam començar a parar taula i acabar de fer el sopar. El resultat, fascinant: una taulà impressionant! moltíssims plats plens de tot: papes, cacaus, olives, coca de tomaca, coca de farina, “ensaladilla”, pizza... de tot i ben bo! Ah, també teníem “guacamole”, especialitat de Javi i Ainhoa!
Durant “l’últim sopar” del 2010, els somriures amples eren abundants, acudits dolents a manta i, sobretot: felicitat i amistat.
En acabant de sopar, vaig posar una miqueta de música d’ambient (Barry White) per continuar xarrant a la taula, però quan em vaig girar em vaig vore les altres 8 persones davant de mi ballant per parelles i, com era d’esperar, vam acabar tots ballant. Sí, jo no tenia parella, però em vaig agafar a la granera i era la més feliç de tot el món!
Al poc temps d’això, vam jugar al Twister. Va ser bona idea, això de portar-lo! Per si el porteu a alguna festa, això sí, vos aconselle que jugueu o abans de menjar o quan ja hageu fet la digestió!

Xarrant, xarrant i jugant, jugant se’ns va fer l’hora de dir Adéu al 2010. Amb la ràdio posada i un silenci que cada dos per tres es trencava per una rialla, el raïm preparat (qui el tenia) vam passar d’un any al següent. Vam fer un gran brindis amb cava català: un a un anàvem dient el que pensàvem i el que volíem i, vulguérem o no, vam acabar mig plorant... una barreja entre alegria i tristesa que va omplir de tendresa aquell moment, aquell lloc i aquella gent.
Després de tornar a la realitat, visita guiada pel poble disfressats! I de nou a casa, a fer més animalades i a jugar més coses estranyes i gracioses.
Amb rialles i més rialles, amb les parets per lluïr, amb bons amics i companys, amb la frescor de la nit d’hivern i la calentor de les mantes, amb l’alegria de la bona companyia, va anar caient la nit i començant el dia i, a poc a poc, cada un de nosaltres anava caient també... Però cada u al llit que li tocava.
Així va ser el meu canvi d’un any ple de records i moments que espere no oblidar mai a un any completament nou i del qual espere tindre també tantíssims records i il·lusions complides!

Ara bé, el 2011 ha començat d’una manera estranya. Entre agradable i indignant: per una part, l’alegria d’alçar-te i començar l’any envoltada dels teus millors amics i de la millor companyia que pots trobar, a un dels pobles que més t’agrada i amb tota la tranquil·litat del món. I per l’altra banda, la indignació d’alçar-te amb la felicitat que he anomenat abans, obrir el balcó perquè respire l’habitació i sentir-te a la veïna de “davant-a l’esquerra” xillant-me i tirant-me la culpa de tota la brutícia que hi havia al carrer i de tot el rebombori que hi havia hagut la nit anterior al poble...
Però bé, la dona ja s’adonarà que no té raó! Jo, ara, sóc feliç!
Gràcies als 8 moniatos i moniates per vindre i estar amb mi...
I ací vos deixe una de les fotos de la visita guiada pel poble, durant la meua explicació del lloc on ens trobàvem:


dilluns, 3 de gener del 2011

CARTA ALS REIS MAGS

BENVOLGUTS REIS MAGS D’ORIENT:

Enguany, haureu pogut vore que ens hem portat ben bé gairebé tots i cada un de nosaltres. Per això mateix, vos demanem alguns regals que ens agradaria rebre per al proper any 2011.

Ja sabeu que no mirem només per nosaltres mateixos, per tant començarem demanant per als altres:

Per al nostre actual alcalde, el sr. Sedano, com que no ha sigut massa bon xic, vos preguem que li doneu uns anys de vacances o, una altra faena que no siga l’alcaldia. Entendreu que seria el millor per a ell i per a tots. Sabem que és dels més necessitats de la ciutat i, també vos preguem que li porteu un diccionari ben gran i, sobretot, una pastilla de sabó i un poal d’aigua per a rentar-se la boca cada vegada que insulte a algú enmig d’un plenari.

Per a la gran cantitat de gent que tenim a l’atur a la comarca i a la nostra ciutat, un treball digne amb el seu sou que els permeta arribar a la fi de mes sense problemes.

Per a les nostres persones majors, tota la salut i la calitat de vida que es mereixen, i moltíssima estima de part de tots. Tots sabem que ells, només amb un somriure són feliços... doncs millor fer-los contents cada dia!

Per als més menuts de les nostres cases, el gran dret que es mereixen tant ells com els seus pares o tutors de poder tindre i assistir a l’escola pública i gratuïta des dels 0 fins als 3 anys.

També ens agradaria que al nostre actual regidor i portaveu del BLOC a Alcoi, Rafa Carbonell li duguéreu l’alegria que es mereix a casa seua i, que ens la transmeta a totes i tots els alcoians i alcoianes des de l’Alcaldia a les properes eleccions municipals.

Per als nostres joves necessitem que sigueu molt bondadosos, ja que ho tenen molt difícil just ara: Per una banda, vos demanem que aquells estudiants de la UA que viuen a Alcoi i als pobles del voltant puguen gaudir d’un transport universitari digne. I per altra banda, acceptaríem de molt bona mà que tots aquells joves que no troben faena, ni tenen massa diners, ni res... que els puguen afavorir unes vivendes apropiades i justes per a ells.

I, finalment, per a nosaltres: la felicitat de saber que anem pel bon camí i que podem fer possible aquell canvi que desitgem.

Per a acabar. Ses Majestats, aquesta és la carta que vos escrivim des del BLOC Jove d’Alcoi, vos demanem tot açò a vosaltres perquè sabem que sí que sou capaços d’acomplir aquests precs i aquestes voluntats tan necessàries per a nosaltres... No com el govern actual de l’Ajuntament d’Alcoi que, ni tan sols es digna a intentar-ho.

Som joves, som com tu i volem el canvi. Entre tots ho fem possible!

                          







                                                             
                   BLOC Jove d’Alcoi