Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem...
Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa...
Quan s'enjunten totes dues qüestions en una sola acció o en un sol moment, és aterridor.
Vore amb els teus ulls com una persona estimada se'n pot anar, sentir que pots arribar a perdre-la, vore que la mort està tan a prop d'ell o d'ella i, en certa manera, de tu també. Sentir que tu tampoc pots respirar, el teu cor va encongint-se a poc a poc, tot són nervis i impotència: no pots fer res perquè la situació millore.
Esteu tu, el qui pateix i l'enemic fatal... tots sols... una batalla mà a mà entre ells dos i tu davant, d'observador (im)pacient que no pot fer res més que mirar, i desitjar que tot acabe bé.
És una sensació tan estranya i tan aterridora que no sabria com explicar-la.
Sents que se'n pot anar, se n'està anant... i tu amb ell. Marxeu tots dos cap a la fi de les vostres vides. Malgrat tot, veus que intenta véncer a la mort, ho intenta i tira endavant... però costa tant que sent i sents que no es pot fer res. Ho veus tot perdut. No saps què sent, no saps com et sents.
A poc a poc, tot va passant. Comença a vore's una llumeta de fons, una llumeta de vida i de possible alegria o tranquil·litat. Va passant tot, a poc a poc. La imatge d'aquell ésser obscur que se'ns vol endur comença a desaparéixer davant de tu, es va fent pols, mentre qui tu estimes va recobrant forces i continua en peu, combatent i, finalment, vencedor.
Ha faltat poc. Ha estat a punt...
Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem... o fins que veus eixa pèrdua tan a prop.
Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa... o fins que la veus que intenta passar a algú davant de tu.
Així és la vida, o la mort... o tot. Perquè la vida, si més no, és el que passa mentre vas morint.
O, d'altra banda, la mort és part de la vida.
Recorde aquella nit. Després d'haver parlat darrerament, havíem coincidit amb uns sentiments mutus. Malgrat tot, la situació no ens deixava acceptar-los... no els volíem acceptar, per por al que puguera passar.
Recorde aquell moment. No massa bo, per una part; estrany, d'altra banda i; bonic i interessant alhora. Entre paraules tristes, plors, records mig bons mig dolents d'altra persona en aquella vida. Entre tot açò, un raig de llum que ens il·luminava i ens feia dir el que realment volíem dir i el que sentíem de veres. Ja era bastant tard per ser un dia normal... jo havia de tornar prompte, però l'ambient m'ho rebutjava. Hi havia un fum de dubtes voltant el meu cap: per què passava això just en eixe moment? de debò sentia el mateix que jo? no era perquè la tristor i soledat omplia el moment i els pensaments? què havia de fer: continuar endavant o esperar? esperar... fins a quan?
Recorde aquell dia, també. El dia dels músics. Ja ho havíem parlat, tot continuava "com abans, però més... junts". Dinàrem junts. Mirades, carícies involuntàries, cosconelles, somriures fràgils, rialles sobtades, sentir-nos vius i amb ganes i ganes d'estimar, però amb vergonya d'arrimar-nos massa, sobrepassar el límit de les carícies i que deixara de ser com abans, semblar un intent d'alguna cosa més i precipitar l'ocasió. No obstant, ho desitjàvem.
Recorde també aquella altra nit. Sentiments per l'aire i nervis. Pressa i tranquil·litat alhora. Volíem tant, però no sabíem si féiem bé. "Preferíem" esperar un temps.
Recorde un altre moment. Ja de matinada i de tornada a casa. Uns llargs minuts ben estranys i, si més no, durs. Aquelles paraules dites per tu, per l'altra persona. Ofensives i atacs. Intents de records passats. Intents d'oblidar certs moments dolents i de tornar enrere i canviar la situació, per part d'aquella altra persona. Confessions d'allò més estranyes, dolentes i inesperades, d'ella, també. Un moment que va marcar el començament, si fa no fa, d'una nova història.
Sobretot, recorde aquella matinada. Després d'aquell moment roí. Després d'unes paraules o, millor dit, d'uns consells d'un amic. Després d'esperar no sabem a què. Arribà aquella matinada.
Aquella matinada en què tot tornà a ser del color que volia. Res no podia enfosquir-se. Era tot meravellós. L'entorn, preciós: el sol ixint a poc a poc, al ritme de les teues paraules, per la Serrella; ocells cantant feliços; vistes de l'Alcoi de més enllà del Viaducte, del Barri d'Ovidi; la música festera que ja sonava pels carrers del Centre; l'ambient de festa, d'alegria, d'amor... de felicitat... de tu i de mi, de nosaltres.
Aquelles paraules, tan curtes, tan tendres i tan difícils de dir. Els nervis. M'agafaves les mans. Esperàvem el moment, costava d'arribar. Aquell moment, íntim, nostre, dels dos, que féu que eixa nova història començara d'una vegada. Començàvem a escriure ja la primera pàgina, després del llarg pròleg que dúiem ja escrit, del nostre llibre. El nostre guió, la nostra obra. Un llibre, un teatre... en què per fi, els dos protagonistes formàvem part l'un de l'altre, en què les nostres vides, els nostres capítols i les nostres escenes es fonien en una sola per continuar i fer d'ella la novel·la més bonica mai representada ni llegida: La Nostra Història.
Des de llavors ençà, he anat descobrint parts que no creia que existien dins el meu cor. He descobert que puc estimar més i més, cada dia que passa, a eixa persona tan especial, a tu. He descobert que m'agrada formar part de tu i que tu en formes de mi. Que m'agrada que siguem un. Que m'agrada el teu somriure, els teus ulls, la teua mirada captivadora, el teu nas, la teua esquena, la teua manera de parlar, de riure i de fer riure, la teua alegria i les teues ganes d'ajudar-me i ajudar a tots quan cal, la teua amabilitat i la teua gran personalitat que de vegades intentes amagar, per por. M'he adonat que eres una persona meravellosa, que fas que cada dia pague la pena despertar-se, fas que cada dia en alçar-me tinga més ganes de vore't i de viure i d'estar amb tu. M'he adonat que t'estime. Que em fas sentir coses que mai ningú m'havia fet sentir; que no puc viure sense saber res de tu, perquè ja eres jo. M'estic adonant que m'encanta vore tot el que fas per mi i que no vas a rendir-te ni a deixar que jo em rendisca.
M'encanta sentir la teua veu, a poc volum, a cau d'orella, mentre els teus llavis també m'acaricien. M'encanta tot el que em fas, el que em dius... però encara m'agrada més quan somrius. M'agrades, m'encantes, et vull, t'estime... a tu.
Recorde tot allò que t'he dit i molt més. I espere tindre coses i coses per recordar durant moltíssim temps i, sobretot, espere poder recordar-les al teu costat, contant-nos-les.
Açò em serveix per a felicitar-te per ser com eres, pel teu aniversari i, per aguantar-me i estimar-me cada dia!
Moltíssimes felicitats, amor meu! Per moltíssims anys més... tu, i al meu costat!
T'ESTIME, PAU!
