S’acabaven de conéixer, feia només unes hores que sabien
l’un de l’altre. Tot va començar una nit estrelada a la platja. Volien
conéixer-se i no sabien com fer-ho. Era una nit tranquil·la i solitària, no hi
havia ningú més al voltant. Ones, vent i la seua respiració. Veieren una barca
abandonada i sense dir-se res s’hi dirigiren. Van estar allà tombats durant
hores, xarrant, mirant les estreles, coneixent-se – per fi. No sabien com ni
per què, però hi havia alguna cosa que els feia imaginar als dos una mateixa
cosa, una mateixa acció; però no s’hi atrevien.
Feia, diguem-ne, frescoreta. Així que ella es va arrapar a
ell buscant una mica de calor. Ja estaven junts. Els nervis omplien l’ambient:
se sentia la respiració accelerada de tots dos, tragaven saliva, s’arrimaven
l’un a l’altre amb por. De sobte, les seues cares es van ajuntar inesperadament
i, tot seguit, els seus llavis es van buscar fins a trobar-se. Si el món ja
estava quiet a aquella platja, aquella nit, just en aquell instant s’havia
acabat de parar tot. Estaven tots dos sols, enmig de l’arena, damunt d’una
barca abandonada, omplint el paisatge d’amor insospitat i salvatge.
Aquella ciutat que els va acollir, temps després d’aquella
nit. Escenari d’escapades amoroses d’aquells. Es tornaren a trobar allí, entre
la blavor i la grisor d’aquella ciutat que els acollia. Passejos en bicicleta,
a peu, per la vora del riu, pels jardins, visitaren monuments, edificis
emblemàtics i, evidentment, la platja. Allà on anaven deixaven l’empremta
d’aqueixa estima fugaç i sobtada. Entre besos, abraçades i mirades recorrien
les distàncies, que disminuïen a cada instant; per molt gran que fóra la
ciutat, se’ls quedava xicoteta a cada pas.
Aquell moment en què, sense voler (evitar-ho), topaven les
mans l’un amb l’altre. Aquells moments de silenci que s’omplia amb mirades que
duraven segles. Aquells moments de riure i riure sense parar, encara que no hi
haguera motiu per a riure. Aquells moments de tot i de tant, en tan poc temps.
La platja i una nit estrelada. Feia molt bon oratge. No
calia que fera fred per ajuntar-se. Un silenci entre paraula i paraula i tot
començava de nou. Besos, arraps, rebolcons i passió. Els cabells ensorrats, com
ells. Es donaven molt per a tan poc que eren o podien ser. Un amor fugaç,
inacabat i sense resoldre. El temps passava i tot es complicava entre ells;
tot, excepte aquella espurna que tenien tots dos encesa a dins del ventre.
Darrere de la boira i de la sorra pot restar la il·lusió,
cal trobar-la.
