Històries (reals) per a no dormir

Era jove quan començà a treballar: tenia 12 anys. Mitja vida se l’ha passada de casa en casa netejant i servint els senyorets. La infantesa, la joventut, tot perdut per poder gaudir d’un plat de menjar al dia, o dos si hi havia sort.

Es feu més gran. No massa, però per a l’època i la situació en què hi vivia això no importava. Esclatà la guerra i son pare, roig, morí afusellat a les portes d’un cementeri d’un dels pobles veïns al seu. No tornà a saber res d’ell, mai. “Sé que està a una fosa comuna, però no sé on, he de saber-ho, necessite saber-ho!”, repetia constantment. No podia gaire dormir, ni menjar. Si ja les circumstàncies de la vida no li permetien menjar massa, aquells dies foren els pitjors. Al poc temps, un dia que tornava del mercat amb sa mare, de sobte, sonà una sirena pertot arreu i no sabien què passava: la gent corria però no anaven enlloc, buscaven refugi, fugien d’alguna cosa que no sabien ben bé què podia ser. Llavors començaren a sentir tirs, sorolls molt forts cada cop més a prop d’elles. La mare espentà la jove cap a un portal d’una casa i li digué que no n’isquera per res del món fins que tot s’hagués calmat. Just abans d’acabar la frase unes bales travessaren el cos de la mare, enmig del carrer i, mirant la seua filla amb els ulls ben oberts, caigué estesa al terra. Morta, sense cap motiu perquè li dispararen. La jove es quedà quieta com li digué sa mare. No sabia què fer, tenia la dona que l’havia criada i parida just al davant sense vida. Entre plors i sufocacions, neguitosa i sense masses forces, quan la mainada estava ja calmada arrencà a córrer cap a casa seua on només quedaven enderrocs de tot el que havia sigut la seua vida.

Ja sola, sense res ni ningú, patint i fugint constantment d’aquells qui havien matat els seus pares, hagué d’exiliar-se a França per buscar una nova vida o, almenys, una vida.
Allí conegué el qui seria temps després el pare del seu fill, però amb qui mai no va poder casar-se. Era un altre valencià exiliat. Un xic jove, com ella, sabut i ben conscient del què passava. Escrivia versos de tant en tant per desconnectar de la fotuda realitat que els havia tocat viure. Al poc temps d’estar a França, esclatà la II Guerra Mundial i vingué més patiment. D’amagats viatjaven per tot el país, buscant llocs on viure i que no els passara res. Trobaren un poble xicotet on semblava que es podia viure tranquil·lament. Tingueren el seu primer fill al poc temps d’acomodar-se al poble. Quan el xiquet era encara molt xicotet, un dia qualsevol i, com sempre, sense gaire motius, s’emportaren el seu home detingut. Ni ella ni el xiquet eren a casa en eixe moment, per sort. El seu home fou portat i al camp d’Auschwitz i allí va morir al poc d’ingressar-hi.

Entre totes les penúries que la vida li havia donat, l’únic raig d’esperança del que podia gaudir era de vore com creixia el seu fill, valent i tan sabut com podia, semblava al pare.
Quan la guerra acabà i passaren uns anys pogueren tornar al poble natal de la mare on van trobar casa i, ella, faena. Continuà treballant com sempre ho havia fet, de casa en casa, netejant i servint els senyorets. Passaven els anys i mai no deixaven d’haver amos, senyorets i criats i servents.

El seu fill, ja més gran, amb molts esforços anava trobant faenes que els permetien viure bastant bé, dins de les possibilitats. Es feia gran i era llei de vida: trobà parella i deixà de viure amb la mare per fer una nova vida de persona adulta, feu una nova família.

Ella encara és viva. Viu sola a la casa que trobà en tornar de l’exili. Ha patit malalties i va setmana sí setmana també al metge. És una dona gran, anciana, que malgrat tot el que ha patit, agraeix a cada persona que veu cada somriure que li regalen. Ara mateix, gairebé sense pensió, perquè les faenes que ha fet al llarg de la seua vida no han donat per guanyar massa diners actualment, sola i malalta, intenta sobreviure cada setmana que passa. Quan ja pensava que li tocava viure, arriben uns senyors al govern estatal que li lleven tot el que poden i més. Ha de pagar-se els medicaments, la casa, la llum, l’aigua, les factures i, de tant en tant, si pot, s’ha de pagar també el menjar. Una dona que ha viscut com ha viscut i que ara, al segle XXI, hi ha dies que potser ni pot menjar. Se sent enganyada i, per sobre, inútil. Veu que, per a la gent que mana ara, ella només és un destorb.

És una història molt trista, però com ella hi haurà moltíssimes històries semblants de gent que tampoc pot sobreviure ni ara que són grans després de tot el que han viscut. 

Esta és la societat que estem creant. Bé, que volen crear.

Tio Pato

Esta entrada vull dedicar-la a una persona molt especial per a mi des de sempre. És una persona a qui vull molt i qui em vol molt, també. Segurament no el coneixereu, si no sou família meua, però així us el presente. És el meu oncle Paco (o el tio Pato, com li dic jo).

És un home gran, bondadós, graciós, molt familiar i, el que més m’agrada, tot ell és estima per la resta de gent.

Recorde que quan jo era xicoteta i ell treballava com a camioner, se’l veia d’allò més feliç. Viatjava pertot arreu, coneixia món i sempre, sempre, portava algunes cosetes per a mi i per a casa. Ja podien ser joguines o el que fóra, però això i vore’l després dels llargs viatges era el que més feliç em feia.

Temps després, una matinada qualsevol, li agafà el primer infart al cor. Jo ho vaig saber al matí en despertar. Eixe dia, només obrir els ulls, vaig vore ma iaia asseguda al meu llit parlant amb ma mare, tenien els ulls plorosos i no sabia què havia passat. M’ho digueren. Al poc temps ja estava millor i tornà a casa.

Això li tornà a passar algunes altres vegades, ha tingut més d’un infart. Tanmateix, el tabac n’és en gran part el culpable i continua tenint una presència important en la seua vida després de tot el que ha passat. Per sort, cada vegada és menys present el tabac.

El 2008 tingué un dels grans infarts. Pensàvem que se n’anava per sempre, ho passàrem molt malament. Van haver d’ingressar-lo a València i li van fer una operació molt difícil, li reconstruïren el cor i ara té una vàlvula xicoteta que bombeja sang arreu del seu cos.

Físicament té un cor molt xicotet. Això no obstant, el seu cor, sentimentalment parlant,  és més gran que tot ell. Sempre que algú de nosaltres té algun problema o necessita quelcom és el primer qui ajuda. És un home que viu per la seua família i que ens estima moltíssim. Encara que darrerament potser no rep el tracte proporcional a la quantitat d’amor que ell dóna de part d’alguna gent, però al cap i a la fi, eixa gent acaba sent, si més no, invisible per a nosaltres.

Des de ben xicoteta l’estime moltíssim. De fet, és l’únic “tio tio” que tinc, el germà de ma mare. La veritat és que, ara mateix, no sé si li demostre la meua estima com cal cada dia que passa, cosa que ell sí que fa. Malgrat açò, espere que sí que li ho estiga demostrant i que ho sàpiga.
Mai li he fet cap escrit ni res paregut, així que he decidit dedicar-li esta entrada al bloc.

Gràcies per tot, Tio Pato!

DE FUTBOL, REPRESSIÓ I FALSES ALEGRIES

Sí, tots ho sabem... La selecció espanyola de futbol és campiona d’Europa. “Espanya es campeona, ¡la mejor!”. Sí senyor, la millor en taxes d’aturats, en retallades, en fracàs escolar, en homofòbia, en... Què més?

Quan diem alguns que no defensem la Selecció Espanyola, o que no ens agrada que guanye Espanya o alguna cosa semblant per motius ideològics, personals o, fins i tot, morals... ens tatxen d’extremistes, ens diuen que no hem de barrejar el futbol amb la política.
Després són ells els primers que només guanya un partit “se senten orgullosos de ser espanyols”, es posen a cridar “¡Viva España!” pertot arreu, comencen a insultar als dels països rivals i a tots aquells qui hem dit que no ens agrada això... Però ells no barregen política i futbol, no.

Actualment, política i futbol van lligades de la mà: hipnotitzen la societat amb partits de futbol mentre van retallant més, apujant l’IVA, fent prohibicions i lleis estranyes que només afavoreixen a uns quants...

Mentre uns gaudeixen del futbol a despeses pagades com, per exemple el senyor Rajoy, altres pateixen i lluiten contra el foc a les muntanyes valencianes.
Mentre uns gaudeixen del futbol, un mer esport, com si se’ls anara la vida amb això, d’altres no poden expressar que no els agrada la selecció, perquè els peguen pallisses.
Mentre uns se senten enormement orgullosos de ser espanyols i de tot el que això comporta, només per uns partits de futbol, d’altres pateixen desnonaments i, malgrat tot, la policia humilia els seus familiars mentre ocupen una Catedral per fer-hi nit.
Mentre uns intentem gaudir d’un concert de Serrat i Sabina en homenatge a Ovidi Montllor i volem retre-li homenatge com cal: traient les senyeres i cridant amb força les seues cançons, no podem perquè l’altra gent que ha gaudit del futbol t’increpa i crida “¡Viva España!”...

Ara bé, aquesta gent tan aficionada a la selecció que dóna la vida per vore els seus partits, no s’adona del que està passant? No s’adona que mentre veu això li estan robant, li estan retallant drets, està a l’atur i no pot arribar a la fi de mes i tantes altres coses?

Per favor, reaccionem ja d’una vegada! No és alegria que haja guanyat una selecció o d’altra... no són ideologies que no vulguem que guanye Espanya, no és que tinguem mania a ningú, es tracta d’obrir els ulls i pensar amb el cap, de tindre sentit comú i començar a actuar davant de la repressió i les barbaritats que estem patint.

Ens han retallat en Educació, en Sanitat, apugen l’IVA, ens “rescaten” econòmicament, el País Valencià està en flames, ha mort ja una persona intentant apagar el foc, ens neguen que ara puguem dir País Valencià, hi ha desnonaments, xifres d’atur molt elevades, apugen també la llum, no podrem arribar a la fi de mes, els nostres majors no poden pagar-se els medicaments, ens fan pagar coses innecessàries, ens menyspreen i ens maltracten per ideals o per parlar la nostra llengua, rescaten els bancs i no les persones... Fins on hem d’arribar? Què més haurà de passar perquè açò rebente?

Necessitem més motius per eixir al carrer? Haurem de fer-ho abans que siga delicte.

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu!

Guillem Agulló

Fa uns anys, mirant i repassant la nostra història un dia qualsevol i sense cap motiu concret, vaig trobar una cosa curiosa. Recordava que també ho havia escoltat a alguna cançó: Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó!

Però, qui era Guillem Agulló? I per què això de “ni oblit, ni perdó”? Veriuant, veriuant, em vaig assabentar del que havia passat i la pell se’m posava de pollastre només de llegir-ho (i de pensar-ho): un jove de només 18 anys que havia estat assassinat a mans d’un grup de nazis, l’11 d’abril del 93, per ser independentista...

Com podia ser això possible? De debò passava això encara a finals del selge XX? No m’ho podia creure.

Vaig llegir i llegir per conéixer el cas, vaig veure l’especial del Dossiers que va fer Canal 9 l’any 95 sobre l’assassinat del Guillem... Cada vegada que escoltava alguna cosa d’ell se’m posaven els pèls de punta, em feia sentir com si jo haguera estat allí aquell dia i haguera sigut, en certa manera, ell mateix.

Només tenia 18 anys i, ara, sempre els tindrà. Sempre restarà a la nostra memòria i als nostres cors aquella mirada del Guillem Agulló de només 18 anys.

Seria fantàstic poder anar pels carrers de València o de Burjassot (o d’on fóra) amb l’esperança de poder trobar-nos-el per allí... Anar als concerts i a les manifestacions i pensar que podria estar al teu costat... Seria meravellós que no calguera trobar-nos cada 11 d’abril a la plaça de l’Ajuntament de Burjassot per recordar el seu assassinat, perquè això no haguera passat... Però tot açò ja no pot ser. Ja no el trobarem passejant tranquil·lament, ni quedant amb els amics...

És horrible anar per eixos carrers per on t’han dit que ell anava i saber que ja no el opdem veure... Però encara és més trist anar per allí pensant això i saber que fins i tot et pots tupar amb el seu assassí, que fa la seua vida amb tota normalitat any rere any.

Com es pot veure, des de llavors ençà la Justícia no ha millorat massa, diguem-ne.

Ara bé, malgrat la tristor de conéixer el cas i veure que no hi és... Hi ha, d’altra banda, l’alegria de veure que cada dia en som més, que la seua lluita encara continua, que tots i cadascun de nosaltres som un Guillem Agulló, i que ja no tenim por... Cada vegada ens fem més forts i l’esperança va creixent.

Per Guillem Agulló, per tots nosaltres, continuem avançant!

GUILLEM AGULLÓ: NI OBLIT, NI PERDÓ!

Coratge

Coratge: Fermesa de cor davant el perill o les dificultats. (DIEC2)

Coratge és tanta gent, tants moments...

És la meua iaia amb 14 anys, enmig d’un tiroteig a València, veient caure un mort davant d’ella. I el meu iaio havent d’anar a peu des de la Pobla del Duc a Beniarrés, perquè no l’agafaren els grisos... També és aquella gent que no temia perdre el salari (o la vida) anant a una vaga per lluitar pels seus drets. Són tots aquells que sense més van marxar a lluitar pels seus, pels nostres. Coratge és no deixar perdre cap oportunitat de seguir endavant. És no tindre por de demostrar qui eres i com penses, encara que et maten, encara que se’n riguen. Som tots nosaltres a les manis del 25 d’abril, a la processó cívica del 9 d’octubre, a la mani del 9 d’octubre... Coratge és dir ben alt el que vols dir.

Coratge és Raimon cantant a Madrid aquell 18 de maig. És l’Ovidi a l’Olympia cantant en català, amb el Toti Soler. És Lluís Llach animant-nos a tombar l’estaca... Coratge són tots ells que en temps de repressió, de prohibició i d’exili defensaren allò que és nostre i amb la nostra llengua.

Coratge és Guillem Agulló, Miquel Grau... tots aquells que per dir el que pensaven van ser assassinats cruelment, que tenien tant per viure i se’ls va anar la vida en un intent de llibertat. Coratge és pensar que ara haurien d’estar amb nosaltres, venint a concerts, a manifestacions i veure que no estan, que ja no estan. És seguir recordant-los cada dia i lluitant per ells, pel que ells van lluitar... Coratge és que tants i tants joves d’ara (i no tan joves) els recordem, els homenatgem, els seguim obrint el camí cap a la llibertat des d’allà on estiguen, és dedicar-los una Muixeranga, una cançó d’Al Tall...

Coratge és la Primavera Valenciana, tots els estudiants que ens han obert els ulls i ens han fet vore que no tot ha de ser allò que “els de dalt” volen. Que som nosaltres qui tenim el poder de decisió i que, si no ens fan cas, podem ser més i molt més que ells. Que no tenen majoria i que cada cop van a menys, encara que a la TV no ho diguen. Coratge són tots estos joves que han sigut pegats per les forces de l’Estat, que sense motius han rebut porrades quan només volien llibertat i educació.

Coratge també és vore com els grups en català omplen els concerts amb milers de gent, és vore com cada dia en som més que pensem i que tirem endavant amb la mateixa lluita dels nostres avantpassats. És saber que no estem sols, no som els únics, no en som pocs... És saber que ens tenen por, que per això fan el que fan des del Govern Valencià. Que saben que existim i que anem a fer-los vore que existirem amb més força cada dia que passa, amb més coratge per seguir.

Coratge és vore que no tenim places a Filologia Catalana, que fins i tot a Alacant s’omplen les classes. També és vore a la gent del sud del país parlant i defensant la nostra llengua. Són tots aquells valencians d’Alacant, d’Elx, de Torrevella, d’Almoradí... de llocs que actualment són, en gran part, castellanoparlants i que hi ha certa esperança que la flama no s’ha apagat allí, que continua encesa... i que continuarà.

Coratge és arribar a les Falles i vore que molta gent opta per unes Falles Populars i Combatives, per la València Roja... Que encara estem allí i que les festes populars són del poble, no d’uns quants només. Coratge és vore que pots tirar endavant i que hi ha gent que et donarà suport. És saber que arreu del món hi ha gent com jo, i com tu, i com nosaltres... 

Coratge és saber quina samarreta portes i no canviar-te-la: eixa samarreta vermella, que fa que no pugues anar mai per la dreta.

Coratge són tots aquells alcoians i alcoianes que van decidir de dir prou a l’esclavitud a finals del S. XIX... Aquell Alcoi d’homes i dones valentes... l’Alcoi roig, de totes i de tots nosaltres, dels nostres pares i mares, dels nostres iaios i iaies.

Coratge és tot açò i moltíssim més. Coratge és tot el que som, el que hem fet i tot el camí que ens queda per fer...

AL MAL TEMPS, COMPROMÍS.

Estem en una situació dolenta, és de veres... encara que crec que dolenta, és poc. Però clar, nosaltres ens ho hem buscat.

Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú sap que la dreta només vol el benestar dels seus i viure a lo grande. Val, entenc que hi ha gent de dretes, que donen suport a eixos partits i tot el que vulgueu... però, tan poca gent s’adona del mal que fan? Ah, no. Ací primer els votem i després ja els criticarem i ens manifestarem.

Així no anem a cap lloc. Quan el PP ho fa malament, la gent ix al carrer i es manifesta contra les retallades i contra vés a saber què més... Però el dia de les eleccions continua guanyant el PP.

En quin cap cap?

No dèieu que no hi havia diners? Hi tant que n’hi ha! Si no, com creieu que es paga la Fòrmula 1, l’America’s Cup, l’estatua gegant de l’Aeroport de Castelló, el mateix aeroport que només el gasten els conills, falcons i furons... Hi ha diners per a tot, que no ho veieu? Sí, hi ha diners per a tot el que ells volen...

Però clar, es gasten tantes milionades amb tot açò que ja no queda gaire res per a les farmàcies, per als instituts, per a les llibreries...” I com que hi ha molt per pagar en aquestos casos, què fem? Retallem! Total, a qui li serveix la Sanitat? Per a què volem l’Educació? Això no serveix per a res... on vas a anar amb un graduat escolar? I amb un títol universitari? Vinga, per favor, que ara el que es duu és ser lladre i saber com robar a la població! I si saps jugar a golf i fer vela, millor encara!”

No ens adonem de tot açò? Estem creant una societat horrible, un País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris... Que diria Pau Alabajos.

Com s’ha pogut vore des de fa ja molt de temps, el PP és un partit que sempre té coses a amagar, que utilitza tot d’eufemismes perquè no se sàpiga quina és la situació actual, que parla i parla sense arribar a donar sentit a les seues paraules, que promet algunes coses i que després no fa res...

Al meu parer, actualment només hi ha un partit amb què puc confiar de veres: COMPROMÍS. Un partit que no era gran cosa fa un temps i que, amb només 2 anys s’ha guanyat la confiança de milers de valencians i valencianes. Que té 6 diputats a les Corts que diuen cada dia la veritat i lluiten pels valencians i que, per culpa d’açò, de vegades són censurats per Canal9. Que té un diputat a Madrid que deixa les coses clares a tota la resta d’embutxacats, que té el valor i la valentia de dir el que hi ha a la seua terra i com ho estem passant ací, que té el coratge d’eixir a parlar davant de tots en la seua (la nostra) llengua...

Un partit, COMPROMÍS, que a Alcoi ha pujat notòriament estos últims anys i que ara, per fi, forma part del govern, amb 5 regidors i la Vice-alcaldia. Un partit que ara en el govern, junt amb els altres dos que el formen (PSPV-PSOE i EU), ja han estalviat molt més del que es feia amb l’anterior govern de Sedano. Un govern que només entrar-hi, ja van estalviar 180.000 euros a l’any en els sous de regidors i eventuals.

Es pot dir més alt, però no més clar. COMPROMÍS suma gent, suma país, suma il·lusió i, sobretot: no suma deutes, suma estalvi!

Yaiza Ferrer,

Secretària d’Organització Comarcal del  BLOC JOVE