Vivim en un país estrany. Un país ocupat i governat per i per a forasters. Un país al qual no deixen parlar. Un país a qui li roben davant dels seus nassos i on la gent qui l’estima passa desapercebuda. Un país on estimar la terra és sinònim de “terrorisme”, de bojos, de gent amb qui “millor no t’has d’enjuntar”... Vivim en un país al qual li tapen els ulls, li tanquen la boca i li nuguen les mans perquè no puga fer res. Vivim en un país que està sotmés a una “cultura”, a un parlar i a unes lleis que no són les nostres.
Vivim en un país que es va desfent a poc a poc, fil a fil, pedra a pedra, persona a persona.
Volen enfonsar el País Valencià dins l’albufera, que no isca mai més. Que no es torne a sentir res d’aquell “país”. Que no hi haja existit mai. És una Comunidad... res més.
Els valencians ja no tenim dret a ser-ho. Estem obligats a viure en la nostra terra sota les ordres d’un dictador i els seus cacics i amiguets. On són més altes les xifres de corrupció que d’escolarització, on es volen imposar tot de llengües estrangeres tot llevant i marginat la llengua de la terra, on obrir els ulls és tan difícil que la gent no s’atreveix, on el govern ens tanca televisions que expliquen bé el que passa i ens deixen només aquelles que els afavoreixen, on és més important que qui mana guanye diners que tots els ciutadans arriben a la fi de mes...
Doncs, de la meua part, ja s’ha acabat. Ja hi ha prou de corrupció, de falta de llibertat d’expressió, de dictadura, de no poder parlar la meua llengua, d’haver d’obeïr sempre als mateixos i d’ofrenar noves glòries a Espanya...
Com bé deia Raimon: qui perd els orígens perd la identitat.
Cal trencar el silenci, cal fer que se’ns escolte, que se’ns veja, que no guanyen sempre els mateixos i que no facen amb nosaltres el que vulguen.
Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble, de no ser res si no s’és LLIURE!
Espanya, no m’apanya.
Tots i totes, els punys alçats fins a la victòria, sempre! (Ernesto Che Guevara)
