dimarts, 22 de març de 2022

El meu cor és ta casa

Cante, cante, cante, cante trista cada vegada que recorde el teu somrís. 

Ja fa molt del primer dia de la nostra vida, quan tot canvià, per fi, a bé. Aquell dia en què sabérem que no hi ha demà, si no és amb tu. Realment, sí que n’hi ha hagut, però se’ns han fet molt durs.

Jo sempre anava darrere, perquè m’ensenyares cançons i, ara que en sé de boniques, no et puc trobar enlloc.

Ho recordes? Sempre anàvem obrint-nos pas contra qualsevol adversitat. Bé, per desgràcia, tota no, això és veritat.

Voldria que ho saberes: amb tu he viscut i he gaudit del país de la infantesa amb arracades de cireres, catxirulos a les platges i els peus nus sobre l’arena.


M’has donat coratge i alegria, incansablement, durant tota la meua vida; almenys la que hem viscut junts, ja que ara, com és ben sabut, ple està el camí de solitud.


Amb tu he sentit l’orgull d’haver nascut al sud, a eixe sud d’un país que per a alguns ja no hi és, però que encara està esperant la vida i esperant el món.


Sí, te n’anares per sempre a l’últim segon, però hui ho he recordat tot: sé que no estic sola, sé que no tinc por i que ja ningú embrutarà el teu cor.


I saps per què? Perquè, com tu vas dir, aquell primer dia de la nostra nova i breu vida, el meu cor és ta casa i el teu roman amb mi.


Teníem moltes coses pendents per fer, però els qui ací ens quedem, per tu, per totes, seguim i seguirem.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada