dimarts, 22 de novembre del 2011

Fem història

Dissabte 19 de novembre, durant la jornada de reflexió per a les eleccions del 20N, a Cocentaina tingué lloc un dels concerts més esperats de l’any per a molta gent: Cesk Freixas, Pau Alabajos i Andreu Valor.

Ja pensàvem, tots els qui vam tindre el plaer d’anar-hi, que seria un concert meravellós, però ja quan començà ho vam poder confirmar de debò. El teatre, El Teular, pleníssim, tant el pati de butaques com l’amfiteatre. 530 persones, si fa no fa, espectant i gaudint d’aquelles dues hores tranquil·les, amables, entretingudes i d’allò més màgiques.
A vora l’escenari, al bell mig entre els espectadors i els artistes, una estelada que acabava de confirmar, entre d’altres coses, per què estàvem allí.
Andreu Valor de Cocentaina, Pau Alabajos de Torrent, Cesk Freixas de Sant Pere de Riudebitlles (Catalunya)... Alhora, vingué gent de l’Horta, de la Vall d’Albaida, de la Costera, del Comtat i l’Alcoià, i també en vingueren, de catalans. Tots junts allí per una mateixa raó: la música en la nostra llengua.


Una cosa quedà clara, tots els qui allí estàvem estimem la nostra llengua i el nostre entorn. Tant ells, per cantar i lluitar pel català amb l’eina de la música i la cançó d’autor, com nosaltres per fer possible que eixa música continue endavant. Una prova clara que qui s’estima la seua feina lluitarà per ella com i quan calga, la va donar Pau Alabajos; vingué malalt de febre i,  mentre acaben de preparar els darrers retocs, s’hagué de deixar caure una estoneta. Malgrat el malestar que tenia a dintre seu, isqué a l’escenari i cantà amb tota la força possible, fent que tant públic com músics s’uniren en un mateix... Això, per a mi, és estimar la llengua, la música i la seua feina: fins al final donant-ho tot.
El mateix cantant ens va llegir en un moment determinat un poema escrit per ell. Parlava sobre la situació del País Valencià, "País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular", deia un dels versos. Magnífic!


Aquestos cantautors d’ara, els successors dels Setze Jutges, seguidors innats de la Nova Cançó catalana, que fan que aquelles velles cançons de lluita continuen vigents i que la gent d’ara les coneguen, que continuen formant part de la història. Gràcies a ells, totes estes músiques de combat, músiques en i pel català són i seran part de nosaltres cada dia. Com aquells joves Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor... cantaven fa anys i omplien els teatres i els llocs on anaven per tal de defensar allò que més estimen, hui mateix ho fan de la mateixa manera Cesk Freixas, Pau Alabajos, Andreu Valor... i molts més! I junt amb ells, tots nosaltres qui els escoltem passarem a la història com aquells qui sí que volem el valencià, qui sí que volem la nostra música i sí que lluitem per la nostra llengua, per la nostra cultura i per la nostra història, aquella que anem escrivint cada dia.

I ja, parlant d’aquesta història, el dia següent ens tocà votar a totes i a tots. Diumenge 20N va ser un dia intens i gran per a molts de nosaltres. Sense haver tingut mai cap representació valenciana al Congrés dels Diputats de Madrid, ho hem aconseguit: els valencians tenim representació. L’opció nacionalista, ecologista i valenciana de COMPROMÍS-EQUO ha arribat al Congrés amb un diputat: Joan Baldoví.
Malgrat la majoria absoluta del PP pertot l’Estat, a vore com s’ho apanya el senyor Rajoy amb tants grups d’esquerres i, si més no, nacionalistes allí davant fent oposició.

Comencem una nova etapa. Serà dura, sí, però anem a fer-ho com millor sabem. Tenim representació política a Madrid, i tenim la cançó d'autor present.

Vivim en un País que ja anem fent!


                

dilluns, 14 de novembre del 2011

Tornem als bolets

Després d’un llarg temps sense escriure res ací, torne a la meua faena d’escriptora boletaire. Si no he pogut escriure res fins a hui, ha sigut, si més no, perquè tant la Universitat, com totes les altres activitats que faig al llarg de la setmana no em deixen una estoneta lliure per poder gaudir de l’escriptura. No podia suportar-ho ja, necessitava escriure.


Cada dia que passa veig com, a poc a poc, van complint-se alguns somnis dels que tenia i tinc en ment. Un d’ells, fa anys i anys que volia que haguera començat: estudiar Filologia Catalana. Com que el curs passat vaig haver d’entrar a una altra carrera perquè no quedaven places a Filologia, este estiu em plantejava si de debò era això el que volia estudiar o era un fet que tampoc m’importava tant. És a dir, m’agrada la llengua, però també la història... què preferia estudiar? Feia bé a entrar a Filologia, o seria convenient de fer Història o Humanitats?
Al setembre començàrem les classes (el dia d’abans del meu aniversari, per ser exactes). Només el primer dia vaig veure totes eixes preguntes contestades: per primera vegada tenia molta il·lusió d’anar a classe, d’aprendre i aprendre sense parar, de parlar en valencià i que ningú em mirara malament... I sí, s’està complint i m’està encantant.

D’altra banda, hi ha un altre somni que volia complir, però este era un de compartit. Arribar a veure com de no tindre gairebé res, el nacionalisme polític valencianista podia arribar a l’Ajuntament d’Alcoi, veure que és de veres la frase del Guardiola “si ens hi posem ben posats, som un país imparable”. Alhora que de 2 regidors pujàvem a 5 a Alcoi, amb la vice-alcaldia i tot, a les Corts Valencianes aconseguíem 6 diputats i, fins i tot, 3 regidors a l’Ajuntament de València. Una situació històrica per a tots nosaltres. I, ja que hem arribat fins ací, anem a continuar endavant perquè som nosaltres qui de debò es preocupa per la gent, per les inquietuds de cadascun dels nostres conciutadans, pel benestar de tots, no d’un mateix només. Queda, quant a la política, un somni que es pot complir dins de no res: arribar al Congrés dels Diputats de Madrid, amb COMPROMÍS-EQUO. Fer que la nostra veu, la dels valencians, s’escolte a Madrid i que per fi hi haja algú que lluite pels nostres interessos allí. Tot açò, entre d’altres somnis polítics que espere poder veure en un futur... i que ja diré.


Hi ha vegades, sobretot a la meua edat, en què ens preguntem molt sovint això de i açò per a què?, per a què em serveix tot el que estic fent?... i, alhora, les respostes van i vénen sense adonar-nos-en. Estem capficats en les nostres activitats diàries i no volem o no podem veure més enllà d’això, però sí que s’hi veu, allà lluny, una llumeneta, un toc d’alegria, de felicitat o d’emoció que et fa continuar endavant, et fa veure més enllà i voler veure’n també. Ara que estic a Filologia, tinc feina i treballs dia sí dia també i ja no tinc temps per anar a passejar a la muntanya, com tant m’agrada... Però, en comptes de veure-ho com a un problema, faig les dues coses: me’n vaig a fer els treballs a la muntanya. De fet, crec que és el millor lloc per fer-ho, molt millor que cap biblioteca (si tens tots els materials necessaris).
Cal que mirem sempre a tots els costats, pot haver-hi una sortida d’allò més meravellosa que et puga fer tirar endavant.

M’agrada molt poder veure com cada dia, malgrat els problemes quotidians que tenim totes i tots, la vida va somrient-me. De vegades amb timidesa, molt poc, però em somriu. Des del setembre passat estic vivint una nova fase de la meua vida, de creixement personal impressionant: estudie el que m’agrada, vaig a conferències i xerrades d’allò que més m’agrada, estic a un grup de teatre (encara de regidora, però hi estic), tinc un càrrec al BLOC JOVE de la comarca, tinc una parella a qui estime moltíssim, m’agrada la meua vida i el meu entorn... Què més vull?


Com ja heu vist, tinc tantes coses a dir que no puc parlar d’un sol tema en un escrit... A la propera entrada que publique, ja parlaré d’un tema concret; este vos serveix d’introducció a aquesta nova etapa meua com a alumna de filologia, com a persona i com a boletaire!

Fins prompte!