“Estellés, un gran poeta”, deia una mestra de valencià d’un conegut. I tanta raó tenia la dona.
Recorde quan l’estudiàvem a les classes de l’institut “el millor poeta de tots els temps, just després d’Ausiàs March. El millor poeta contemporani”.
Gran home, gran escriptor, gran poeta... Assumint la veu d’un poble.
Recorde quan l’estudiàvem a les classes de l’institut “el millor poeta de tots els temps, just després d’Ausiàs March. El millor poeta contemporani”.
Gran home, gran escriptor, gran poeta... Assumint la veu d’un poble.
Dissabte 17 de setembre, al barri de Benimaclet, a València, es va fer la Festa Estellés que s’està celebrant enguany al llarg del País Valencià i, fins i tot, a Barcelona.
Vaig arribar just després del sopar, al recital de poemes – quasi tots d’ell, llevat d’algun que altre en el seu honor –.
Va ser una estona màgica: la nit de Benimaclet acollint-nos mentre veus humils de tot tipus i edat omplien l’ambient amb les paraules d’aquells versos, de fill de forner.
Molta gent, moltíssima gent honorant, recordant, revivint l’Estellés. Ni València, ni Benimaclet ni cap poble del País Valencià l’ha oblidat ni l’oblidaran mai.
Vaig arribar just després del sopar, al recital de poemes – quasi tots d’ell, llevat d’algun que altre en el seu honor –.
Va ser una estona màgica: la nit de Benimaclet acollint-nos mentre veus humils de tot tipus i edat omplien l’ambient amb les paraules d’aquells versos, de fill de forner.
Molta gent, moltíssima gent honorant, recordant, revivint l’Estellés. Ni València, ni Benimaclet ni cap poble del País Valencià l’ha oblidat ni l’oblidaran mai.
El nét major de nadalet, el que feia versos. Aquell qui un dia es va decidir a fer el seu Cant a València i ara, anys després, els valencians li l’estem tornant com millor podem.
Vicent Andrés Estellés, poeta i lluitador, defensor dels seus i de la seua terra.
Vicent Andrés Estellés, aquell qui no oblidarem mai, aquell qui cada cop que algú llig un poema seu, ressucita.
Vicent Andrés Estellés, aquell qui no oblidarem mai, aquell qui cada cop que algú llig un poema seu, ressucita.
Poseu-li les ulleres.
