FELIÇ ANY NOU!!

Bo, gent, fins ací hem arribat! Ja s'acaba el 2010 i amb ell se'n van tots els nostres records, tot allò que hem passat en aquest any: allò bo i allò dolent...

No només comencem un any nou sinó que també una dècada nova, una dècada més en la nostra història i una dècada més a l'actual mil·leni...

Ahir vaig vore a la TV un "repàs dels duels més importants" de la dècada, segons el que havia decidit el públic... Entre els duels, també recordaven tot allò que hem anat passant des que començà el mil·leni, "la nova era". Han sigut moltes coses per a tots i per a totes, moltes bones i moltes no tan bones...

D'aquests deu anys, segurament, recordarem aquells amics tan bons que teníem i que, potser encara tenim o no; aquells amors, aquells moments tan importants en les nostres vides siga per el motiu que siga, tot allò que ens ha fet sentir més vius que mai i que mai no deixarem que ens deixe, per res del món. D'altra banda, recordarem atemptats terroristes, tsunamis, terratrèmols, morts, desgràcies si bé al nostre entorn més proper com a nivell mundial...

De tot açò - crec jo - hem d'aprendre algunes coses: tot continua i el que més importa és la nostra felicitat, la de tots. Per això, vos desitge que comencem l'any nou amb tota la felicitat, l'alegria, la bona companyia, els amics, els amors, els companys, la bona faena, TOT allò que de debò ens agrada, i que continuem així tot l'any i tota la vida.

Ara sí, que passeu una molt bona nit de Cap d'Any i que tingueu un molt Feliç Any Nou 2011!!

Per Nadal... COMPROMÍS! ;)

Enguany, el 2010, ha sigut un any “estrany”. S’ha notat de valent la crisi econòmica, almenys al meu entorn; s’han destapat nombrosos casos de corrupció, molts d’ells al País Valencià; s’ha intentat demanar que ens deixen veure TV3 a les terres valencianes, de moment no s’ha aconseguit; he passat d’anar al “col·le” a anar a la “uni”; he complit els 18 anys, i sí que es noten; he deixat enrere una etapa de la meua vida i “un món” que m’estimava molt, ara m’adone que, de vegades, eixe món no m’ha estimat tant com jo a ell ni tan sols com jo m’haguera esperat; he conegut moltíssima gent; he patit per unes quantes persones; he visitat altres països i cultures (Praga, Budapest i Viena); he anat a una trobada amb moltíssims joves valencianistes (la TNT); m’he adonat que és millor conservar amics, amb sentiments molt forts, que perdre’ls per sempre perquè he acceptat un altre tipus de relació; he descobert que alguna gent pot arribar a ser molt falsa; he vist que hi ha gent que, perquè sí, opina coses i no s’adona de la realitat; he descobert també que és important demostrar a alguns que els estimes, dia a dia... I així moltes coses més.

Doncs bé, sé que encara queda temps perquè “vinguen els Reis Mags” però m’agradaria anar conscienciant ja a tots aquells qui lligen açò, perquè enguany, per a tot el 2011 i la resta de la vida, demanen coses amb sentit comú. Els xiquets està clar que demanaran el de sempre... Però anime als que ja no són tan xiquets a intentar veure més enllà del que ens diuen els mitjans de comunicació, intentar comprendre el que passa, que no tot el que ens fan engolir és cert i que, de vegades, per desgràcia molt sovint, amaguen informació a alguns canals de televisió i que prohibeixen d’altres que intenten ser parcials. Els anime també a adonar-se que hi ha corruptes entre nosaltres, que ens roben a la cara i que ja estem farts de sentir que hi ha noves trames de corrupció, que no som gent tonta els qui vivim ací, tenim ulls, orelles i cervells, sabem pensar i volem el millor per a nosaltres. Per a tots i cadascun de nosaltres. Ja que estem, també els anime a veure que, a molts dels universitaris alcoians, ens estan estafant i volen continuar fent-ho des del govern local perquè ells i l’empresa que ara duu el tema del transport universitari a la Universitat d’Alacant són amiguets. Els faig vore que la societat que anem creant a poc a poc, és una societat de cacics, d’amiguets i amiguismes corruptes. També m’agradaria fer-los reconéixer que ens amaguen les nostres cultures i ens intenten imposar d’altres. Que al País Valencià encara vivim, si fa no fa, en una dictadura des de la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València: no és normal que a una ciutat, siga d’on siga, en un estat actual només els siga permés de fer concentracions o manifestacions als partits d’extrema dreta; que no és comprensible tampoc que aquesta gent, d’idees feixistes, vaja tranquil·lament per la ciutat amb la seua furgona escoltada per la policia – que és la part més forta i increïble de la història – dient que alguns barris estan plens d’indesitjables i al cap d’una setmana el mateix barri siga atacat per aquest grup de gent i no se’n faça res al respecte; que tampoc és lògic que la gent siga d’idees tan tancades a una societat actual, que perquè sí tinguen mania a un grup de persones (als catalans, per exemple) i que, sense raons ni sentit vagen insultant-los i se senten agredits i ferits per ells, sense que els hagen fet res. No és coherent una societat tan cabuda i tan espanyolista. No és gens normal que, ens roben davant dels nassos i que sempre isquen els mateixos al govern. És inadmissible, parlant d’altres zones, que un alcalde insulte i critique a un regidor, trobe que és impensable que en un plenari d’un Ajuntament, des del govern local, no escolten els precs ni les propostes de l’oposició i, després, sense saber de què han parlat, els ho neguen només pel fet que ho han proposat “aquells”. Tampoc és comprensible que eixe mateix alcalde, com que ha vist que no ha actuat bé a eixe plenari, tanque la televisió local que retransmetia els plenaris en directe. Ho fa perquè la gent “no veja què passa” i, damunt, esta gent no s’adona del que està fent el senyor alcalde, el bon xic...
Els anime a obrir els ulls perquè no està bé que els nostres governs preferisquen d’embutxacar-se destrossant muntanyes i fent que només es beneficien ells i les empreses amigues, a afavorir la calitat de vida dels seus conciutadans.

Per açò i per moltes coses més que no m’abellix esmentar perquè si no, no acabaria... Anime a la gent a que, en comptes de viure en el món de somnis, en aquell món en què tot és perfecte, no hi ha maldat i poden gaudir de tot allò que volen... Baixen del núvol, que s’adonen que eixe món imaginari es pot fer realitat però només corrent la veu dient allò que passa i aturant aquelles coses que no són bones cap a la nostra societat, cap a nosaltres.

Així que, enguany, quan escriviu la carta als Reis Mags, vos propose que, ja que els nostres governs no ens donen eixa llibertat i eixa calitat de vida, els la demanem als Reis Mags, que potser ells puguen fer-ho realitat...

Està clar que necessitem un canvi. Eixe canvi és COMPROMÍS ;). Ara més que mai!!

Que passeu un bon Nadal i que gaudiu d’un bon i millor any nou, 2011... I que al maig vinent fem possible eixe canvi!

                                "Ni els uns ni els altres, ARA NOSALTRES!"

Com Colom quan va descobrir Amèrica

Abans de res, done les gràcies que als meus amics i companys els agrada perdre’s per la muntanya i pels indrets més estranys que podem trobar, si no foren així, gairebé no haguérem conegut molts llocs que ara són “nostres”.

Un dia de vesprada que encara no havia començat les classes a la Universitat, vam pensar de quedar un company i jo per a “aïllar-nos” del que és la ciutat – sé que Alcoi és una ciutat xicoteta, però és una ciutat –, del soroll dels cotxes... Volíem anar-nos-en al Xorrador, que ja ens ho coneixem i s’està molt bé. Però la mandra que ens acompanya sempre ens va fer pensar que millor anar a un altre lloc, ja que el Xorrador ens pillava “lluny” i era tot costera amunt. Vam passar pel Vidal i vam creuar a l’altra part de l’estació del tren. Vam anar, malgrat no abellir-nos massa, costera amunt. A mitjan costera, vam veure que hi havia un carreró de terra a la dreta i que, duia a algun lloc. Vam entrar-hi. Allí semblava que hi havia com una petita ermita destruïda, amb encara la seua cúpula i una pintura al fons del recinte. A l’interior no s’hi podia veure res bé, eren tot runes, tot destrossat, parets caigudes i el sostre fet miquetes al terra. Del que havia sigut la teulada només quedaven les bigues de ferro, també trencades i destruïdes. A fora, hi havia unes escaletes, també força desfetes i bosses d’obra. Era un lloc fascinant, impressionant, increïble i, alhora, aterridor... què hauria passat perquè caiguera eixa església?

Just al costat  hi havia un gran olivar i més avall una casa que semblava abandonada, però no ho està. A fora de la casa, hi ha també un banc de pedra amb un sòl del mateix material. És un espai tranquil i obert. Des d’allí es veien les cases d’enfront de l’estació dels trens d’Alcoi, es veia com passaven els cotxes amb pressa. No se sentia cap soroll d’aquells que imaginàvem que uns quants metres avall s’escoltarien vulguérem o no. Al fons del paisatge que véiem: La Serreta... Era preciós. Ens vam seure a aquella bancada de pedra tranquil·lament, vam mirar la muntanya del fons, vam començar a parlar baixet i, de quan en quan, deixàvem que el silenci del camp s’apoderara de nosaltres, de la nostra visita a aquell indret... I allí vam passar hores escoltant els ocells, veient els arbres, imaginant-nos la vida des d’algun lloc lluny de sentir a cada hora tants cotxes, motos, ambulàncies al costat de casa nostra. Entre històries inventades, riures sobtats, el sol als nostres ulls, de vegades, obligant-nos a tancar-los i a sentir aquell paratge amb tots els sentits alhora... es va fer de nit. Vam haver de tornar-nos-en cadascú a sa casa. Però ara, quan tenim una estoneta hi anem a passar-la ben a gust.

Un altre dia, no fa tant de temps com l’altra història, vam tornar a quedar el mateix company i jo. Vam anar a fer recaos –que diu la meua iaia–, i després a casa seua un momentet. No sabíem què fer i vam decidir d’anar-nos-en a dinar a algun lloc. La mateixa mandra que ens acompanyava en l’altra història continuava fent-nos companyia... Vam pensar d’anar a una pizzeria, però el soroll que hi ha dins d’aquell local no ens agradava i no vam anar-hi. Després, vam pensar d’anar al Goliath, ja que teníem molta gana... però estàvem a l’altra punta d’Alcoi. Tampoc hi vam anar. A la fi, vam acabar anant al Kebab que hi ha al carrer de baix de casa nostra. En acabar de dinar, amb la panxa ben plena, vam decidir d’anar al parc de Caramanxel. Allí tenim tots dos part de la nostra infantesa, encara que llavors no ens coneguérem. Estàvem recordant el que féiem quan estàvem allí, com era de meravellós només el fet d’haver aconseguit tirar-nos pel tobogan... quina cua més llarga es feia a la font cada cop que havíem d’anar-hi i, com era d’interessant i fotut unflar els globus d’aigua a aquella font, ja que sempre acabaven trencant-se... Així ens vam estar mitja hora o un poc més, si fa no fa.
Després, vam pensar d’anar, com sempre, a aïllar-nos. Vam anar a un lloc que és com un bancal, darrere de les cases de Caramanxel. D’allí es veia tot el centre d’Alcoi sota el cel blau i il·luminat pel sol. Tranquil·litat.

En aquell moment ell va comentar que per allí baix hi ha un riuet. Ell hi anava amb el seu iaio quan era xicotet a fer carreres de vaixells.

En arribar allí vam veure que enfornt hi havia fàbriques abandonades i com una mena de caminet... Com que som així, vam decidir de creuar el riuet per damunt de la biga de fusta que hi ha davant les escaletes que duien a la porta d’aquella fàbrica. En creuar, va ser com un viatge enrere en el temps. Sona una mica fantasiós, però és cert. Ens notàvem com si haguérem tornat setanta anys enrere en un segon. El paisatge era dessolador: fàbriques destrossades a ambdós costats, cristals trencats, bigues oxidades, finestres destrossades, sostres caiguts... Com si acabara de passar una guerra i tot s’ho haguera emportat el temps i la tristesa haguera quedat, només. Més avant, vam vore que hi havia un cotxe totalment cremat, oxidat i destrossat per dins. Al costat seu, una sabata d’home. Continuant el camí véiem més trossos de vidre, sofàs destrossats, quadres d’una casa, mobles tirats per terra... Com si a dintre d’una d’aquelles fàbriques hi haguera hagut una vivenda anys passats i per culpa de la guerra eixa família haguera hagut de marxar veient com la seua llar es destrossava llençant-ho tot per l’aire i deixant tots els seus records escampats per aquell lloc estrany, bonic per l’entorn del riu amb plantetes i alhora horrorós per les deixalles i per l’espantosa olor que venia d’aquell riu contaminat. Allà davant vam divisar, entre arbres, dalt d’un mur de pedra, una espècie de casa. Era una barraca de “barri marginal”, construida amb el que s’havia pogut aconseguir d’a saber on... A aquella casa també hi havia dos cavalls menuts. Al costadet mateix de la barraca, un paisatge preciós i tranquil: una cascada que formava baix una llacuneta i feia continuar el riu cap on estaven aquelles fàbriques.

Allí ens vam parar. No vam voler continuar per cap lloc que hi haguera al voltant... Vam decidir de tornar a la realitat, creuar de nou la barrera del temps separada per un riuet i intentar no pensar que hi ha gent que ha de viure en eixes condicions mentres d’altres tenen tantes comoditats uns metres més amunt.

Com aquestes dues històries, en tenim més. Però he elegit aquestes perquè són les més “especials”. Ens vam sentir estranys totes dues vegades... Era, per una banda, com si tornàrem enrere en el temps, com ja he dit... I per altra banda, com si haguérem descobert uns llocs nous a la mateixa ciutat on vivim... Com Colom quan va descobrir Amèrica: descobrírem llocs que creíem inexistents, però que ja hi estaven i hi ha gent que ja ho coneixia; encara que, ens semblà tota una troballa.

Per a nosaltres, perdre’ns pels carrers d’Alcoi sempre significa descobrir nous indrets!

Ací vos deixe la imatge de la cascada d’aquell loc endarrerit en el temps:

Perdre-ho o no...

Potser siga la majoria d’edat, potser siga el meu pensament... però també és casualitat que des que vaig complir els 18 em sent “diferent”.

Abans em preocupava per la gent, per aquells amb qui em duc o em duia bé i els qui no em duia ni em duc tan bé, per sort o per desgràcia. Just al complir els 18, el fet d’anar-me’n del col·le on he passat 12 anys ha marcat molt en la meua vida i, sobretot, en la meua ment. Moltes de les persones amb qui he compartit tants anys i gairebé tota la vida, a poc a poc m’han anat demostrant com eren de debò. Ara bé, cadascú és com és, no vaig a clavar-me en eixe tema.

Dic açò, bàsicament per una qüestió en especial. Va passar durant uns mesos del 2010. Va començar amb una nit de Cap d’Any amb un grup d’amics on vam conéixer gent nova i ens ho vam passar, també cal dir-ho, molt bé! Des d’aquella nit, semblava que començàvem a crear un ambient o un grupet d’amics “constant”. Quedàvem cada setmana i més al començament d’aquella història, ja que érem en vacances de Nadal. Tot era molt bo, ens ho passàvem d’allò més bé, érem grans amics i confidents els uns dels altres. Anàvem a concerts de música en valencià, com sempre. Solíem passar també algunes estones al Bad Woodoo, com molt sovint. També, com que podíem disposar d’una setmanada setmanal, valga la redundància, podíem anar-nos-en a sopar cada 2 setmanes si fa no fa al Goliath o a algun altre lloc... Resumint, estàvem molt bé.

Passava el temps, passaven els dies, les hores... setmanes i mesos. Algunes amistats anaven sent més fortes, fins i tot massa. Ja no era, per a alguns, un sentiment d’amistat només el que ens unia... D’altres no ho tenien tan clar, però inconscientment i ignorants que érem, vam pensar que podria ser-ne també. Això, personalment, crec que va ser el que ens va fer desaparéixer com a grup d’amics, com a allò que érem. Jo, cada dia ho pense – quan tinc una estona i eixos pensaments ronden pel meu cap – i veig que, si no haguera sigut tan fava o tan ignorant o tan... Res del que va ocórrer no hauria passat! Potser seria millor, potser no. Però, crec que hauria sigut millor, dins de mi.

Acceptar de tindre un altre tipus de relació va ser allò en què vaig fallar. Ara ja ho sé. Si un sentiment no existeix en un determinat moment, no puc forçar a que isca. Si ha de vindre, ja arribarà. No ho tenia clar, potser... Però gràcies a un simple “sí” he llançat a perdre una amistat que mai no volia deixar enrere.

Després d’acceptar d’estar amb algú, anaven creixent llaços hi havia moments molt bonics, estones i dies inoblidables. Però no ho vaig saber apreciar. En aquell moment, creia que em penedia d’haver acceptat, potser tenia raó. Però havia d’haver tingut iniciativa i no haver continuat amb això més temps fins que el meu cap se centrara una mica i sabera per fi quins eren els meus sentiments, no forçar-me a sentir allò que no sabia ben bé què era. I el que menys havia d’haver fet, a banda de tirar endavant sense tindre les coses clares, va ser allò que va passar... que no havia d’haver passat... que no tocava i que va trencar-ho tot!

Per altra banda, no em penedisc de res del que va passar en aquells temps, de fet, ho recorde plenament i ara, potser massa tard, puc assegurar que estava molt a gust. Mai t’adones del que tens fins que ho perds, diuen. Ara, mesos després, m’he adonat que de debò el que sentia era una enorme amistat i que, per ser tan inconscient del que tenia o podia tindre, del que feia, no feia o podia fer i deixar de fer, m’he adonat també que mai no havia volgut, en cap moment, perdre això. Potser ja ho he perdut, és probable. Però, després del temps que fa ja, potser algun dia... llunyà, proper, qui sap? M’agradaria poder gaudir de nou d’aquella amistat que sent ja per perduda per la meua culpa i sempre me’n penediré!

Ara, crec que vaig madurant a poc a poc: els amics no es busquen ni es troben, arriben i es queden al cor si ho són de debò. I si se’n van del nostre costat, pel motiu que siga, sempre, sempre hi haurà dolor a dintre teu. Per això... ho torne a dir: ho sent...

Estes són les paraules que més ens costen de dir, junt amb: t’estime i adéu... per això demane un nou Hola i una “nova” amistat.  Perquè moltes vegades ens mostrem més ignorants cap a la resta del que som en realitat.

El que no voràs a Canal 9

Supose que molts de vosaltres, els qui llegiu açò, ja sabeu ben bé que la “televisió valenciana” (Canal 9), per una banda ens mostra en les notícies i els seus programes únicament allò que els beneficia, a ells i als qui els paguen; i per altra banda ens amaguen informació.

Pel que fa a la política valenciana, molta gent no s’entera del que fa cap partit com no siga el que governa actualment a la Genaralitat. Ningú no s’entera que pels carrers de València campen tranquil·lament els d’ultradreta atacant la gent... Ningú no s’entera que molts veïns del Cabanyal volen mantindre el seu barri viu...  Tampoc ens enterem del que NO volen fer a les nostres ciutats o als nostres pobles com no siga en benefici d’aquell govern.

Per a Canal 9, tot és ofrenar noves glòries a Espanya i fer Fòrmula 1, America’s Cup, Open de Tenis... Sembla que el seu lema és “més diners per a mi, menys benestar per a tots”.

Entre Canal 9 i les televisions locals que també “són” del Partit Popular, no aconseguim saber res de res del que passa al nostre entorn.

Canal 9 ens lleva informació perquè “els de dalt” els ho manen. I, per exemple, a Alcoi el senyor alcalde tanca la televisió local perquè retransmetia els plenaris i feia veure als ciutadans com de dolent és...

Doncs bé, des del BLOC Jove han creat una gran i molt bona iniciativa que aplaudisc i agraïsc de debò, que és diu “El que no voràs a Canal 9”. A aquesta plana web es poden vore els vídeos de les Corts que no ixen a Canal 9, tot allò que el grup parlamentari Compromís ha demanat o ha fet i, gairebé, ni se’ls ha escoltat... Així com les activitats que també fem des del BLOC Jove d’arreu del País Valencià.

Vos convide a entrar-hi, vore els vídeos i reflexionar també sobre què ens passa, què ens amaguen, per què ho fan i què podem fer per traure a la llum la veritat dels nostres pobles i les nostres ciutats.

Per a poder entrar a vore eixe portal web, feu clic ací!

Recordeu, feu-ho córrer: www.elquenovorasacanal9.com

  
 

Beniarrés

Aquest poble, xicotet, acollidor, de muntanya, valencià... Ha esdevingut des que vaig anar-hi per primera vegada el meu segon poble. La veritat és que, mai no he passat més de 5 dies sencers allí però, potser siga per això perquè me l’estime com si hi visquera tot l’any.

Recorde la primera volta que vaig anar a Beniarrés com si fóra ahir... Va ser el dia de la vespra de les Festes de ja fa uns 6 ó 7 anys. Ja era de nit i vaig arribar amb els meus pares, com era d’esperar sabent que tenia 11 – 12 anys d’edat. Només entrar al poble i aparcar el cotxe, vam dirigir-nos cap a la plaça on està l’Ajuntament. Eren carrerons estrets, sense massa cotxes. No hi havia llum gairebé a tot el poble. Feia la típica frescoreta de nit d’estiu: no fa fred, no fa calor, s’està molt “rebé”. La meua primera impressió del poble, veient que no hi havia llum i que els carrerons eren molt estretets, no va ser massa bona. Primer vaig pensar “quin poble, xe! no tenen ni llum? açò què és? jo ja no torne!!” Minuts després, vam arribar a la plaça. Era de gom a gom. Allí vam trobar els meus oncles i les meues ties i em van dir, paraules textuals que encara recorde: Ai la xiqueta esta, que no tens por als “cuhets”?  posa’t un mocador tapant-te el nas i la boca que t’ofegaràs! Eixes paraules, en realitat, les recorde perquè em van fer aterrir-me molt. Ja no sabia què passava, tot el poble a obscures, moltíssima gent a la mateixa plaça i, al remat, m’havia de tapar la boca i el nas “per no ofegar-me!”. Després ho vaig comprendre: estava a punt de començar el correfocs.

Era la primera vegada que veia un correfocs i, des de llavors, m’encisa! Aquell any va ser el primer i em feia un poc de por, però després any rere any, sempre he volgut de participar-hi! Fins que, fa dos anys, el van llevar.

Tornant a la primera nit que vaig anar, després vam anar a ca ma tia Filo a sopar, tota la família i ja més tard, al concertet que fan sempre a la plaça.

Eixa era la rutina de gairebé tots els anys. Anar de vesprada, tirar cohets, jugar, emprenyar a tot el poble, vore la cordà i cap a casa. Segons vaig anar creixent, el que féiem a les nits de les festes ha anat canviant... Anys després, vaig anar també a veure el campionat de pilota valenciana. Allí vaig descobrir que és un esport que m’agrada molt!

En realitat, no sé si és perquè he anat en festes i m’ho he passat molt bé, perquè tinc amics i família allí o, simplement, perquè allí tinc la tranquil·litat que necessite i que tan poc veig a Alcoi. Això sí, enguany que vaig poder gaudir de tota una setmana sent beniarrera, a la meua casa del poble – que sembla una casa d’ocupes, però s’hi pot estar almenys una setmana... – i amb els cosins i amics, he descobert que m’encanta estar allí. Només el fet que cada matí puguem sortir per la porta i ja ésser al carrer sense haver de baixar escales o l’ascensor; poder caminar pel mig del carrer i anar tranquil·lament i saludant els veïns; poder tindre la porta de casa oberta sense por a que entre algú; assomar-te al balcó i veure no massa lluny el Benicadell; sentir l’aroma a muntanya i a terra banyada, a pòlvora a cada nit i a cada dia de festes; poder pujar a l’ermita a seure’s a un marge i mirar el paisatge del Comtat: l’embassament de Beniarrés, els pobles dels voltants, el Benicadell, el Montcabrer, el castellet de Cocentaina... Poder anar a peu o en bicicleta a l’embassament a berenar, una mica allunyats de la vora, perquè l’olor no és massa agradable, diguem-ne. Poder fer tantes coses i viure amb tanta tranquil·litat és el motiu pel qual m’encanta eixe poble.

Sé que a cada poble es poden fer coses semblants però, per a mi, no sé per què, Beniarrés és especial.

En fi, el meu somni des que vaig descobrir que allí es pot viure d’eixa manera, és que en un futur si tot va bé i la resta de la família vol – perquè la casa és tan meua com dels meus cosins, de ma tia i mon oncle i del meu germà i els meus pares i de la meua iaia... – i si Déu vol, intentaré d’arreglar-la, rehabilitar-la i fer-la meua. Posar-li parets lluïdes i totes eixes coses que tenen les cases normals, no com aquella i... anar-hi a viure un temps!

Bo, per acabar, vos convide a que este any que ve vingueu algun dia a les Festes de Beniarrés, que són del 14 al 18 d’agost. Ja sabeu, eixos dies estan ocupats a l’agenda, no podeu dir que no! ;)

Per vosaltres!

Tot va començar al juliol passat... Eren dies d’estiu, de vacances, d’avorriment. Això per a uns, d’altres, a banda d’això, havíem d’estudiar matemàtiques i economia...

Em va avisar la meua cosina de Madrid que venia a Alcoi i a Daimús a passar l’estiu, que estaria unes setmanes al meu poble i que després aniria a la platja. Com que la resta de la família ja són més majors i ella té la meua edat i tot... Li vaig dir que si volia, que se’n vinguera amb mi i els meus amics.

Era una època estranya pel que fa a l’amistat: havíem conegut a Pau, jo quedava gairebé tots els divendres amb Àlex, Ainhoa i jo – com sempre – no ens podiem separar, Paloma restava a Batoi en les seues coses però com a una molt bona amiga i un “record d’infantesa”, feia ben poc que jo coneixia a Aitor... I Rocío, la meua cosina, ja estava ací.

Vam pensar de fer una excursió al Racó de Sant Bonaventura i als Canalons per ensenyar a la meua cosina aquell indret. Així doncs, vam quedar només vaig acabar de les classes de matemàtiques a la porta de ma casa... Hores abans, m’havia comunicat Rocío que no podria vindre perquè estava amb febre al llit... Com que ja ho teníem planejat, ho vam fer.

Vam quedar al parc de la via de Batoi Àlex, Ainhoa, Pau, Aitor, Paloma i jo. Vam anar fent camí fins al Racó on vam parar per menjar... Només acabar de dinar, vam anar cap a un “llaquet” que hi ha als Canalons. Ens vam parar allí per banyar-nos... Vam tornar prompte perquè Paloma havia de fer unes coses i no volíem que trigara gens... Això sí, des del Racó fins a Batoi vam anar amb l’ambulància de la Creu Roja, tirats al terra de la part de darrere entre palés i més palés... D’allí, a ca la “uela” de Batoi a berenar! i després, cadascú a sa casa. Ja entrant la nit, després de dutxar-nos, arreglar-nos i tot el que havíem de fer, vam quedar de nou. Esta vegada amb la meua cosina. Vam anar al parc de la Uxola a sopar, “a lo hippie”. Agraïsc molt les provisions que va portar Paloma aquella nit, com cada dia que quedem! (Gràcies, McGuiver!!).

Uns dies més tard, volíem fer una altra excursioneta. Vam pensar d’anar al Barranc del Cint, però vam acabar al Xorrador... (Pau, gràcies pel Twister!)

Més entrat l’estiu, a finals de juliol, van ser les festes dels pedregals de Daimús. Vaig “convidar” a Paloma, Ainhoa i Pau a la meua caseta d’allí, també pensant que estava Rocío 3 cases al costat. Aquell cap de setmana, llevant alguns moments dolents, va ser molt bonic, també! (Gràcies als 3 per estar allí!)

Doncs bé, des d’aquells dies que anàvem quedant perquè sí... Ara, sembla que és instintiu el fet de telefonar-nos o parlar-ho pel messenger, el tuenti, el facebook... per quedar tots junts. Gràcies a aquells moments, ara tenim una colla d’amics ben especial. Com diem des d’aquell moment a l’ambulància de la Creu Roja: “Els Rojos”...

És ben curiós com, sense gaire conéixer-nos, ara som el que som. La veritat, estic molt agraïda de tindre-vos com a amics!! (i com a cosina ;D).

Esta entrada va dedicada a ells, a vosaltres... Perquè mai m’havia sentit tan dins d’un grup de gent que, tant en les coses bones com en les dolentes, som tan pareguts... Diuen que els amics no duren per sempre, que hi ha coses que els allunyen o que, per qualsevol motiu, deixen de ser amics... Però espere que, malgrat la distància que puga haver entre nosaltres, les petites diferències i tot... sempre puguem gaudir de les nostres companyies, les nostres tonteries i el nostre poc trellat de sempre!

Va per vosaltres, “Rojos i no rojos”, amics, “família”... ;-)

Alejandro, Ainhoa, Paloma, Pau, Aitor, Rocío...



Ovidi Montllor

Fa relativament poc temps que sé de l’existència de l’Ovidi. Em sap fatal no haver sabut res d’ell abans, però crec que el fet que siga “el meu ídol” compensa els anys en què per a mi era un complet desconegut.

És curiosa la història de com el vaig “conéixer”. Una vesprada que estava buscant frases perquè em tocava fer la reflexió de classe, a banda de buscar frases sobre pobresa, Déu, etc. Vaig voler buscar-ne sobre Alcoi, o sobre el català. De sobte, d’una pàgina que em va eixir del no res, vaig vore aquelles estrofes que em van arribar ben bé al cor:

            “Per senyera, senyors, quatre barres.

            Per idioma, i senyores, català.

            Per condició, senyors, sense terres

            i per idea, i senyores, esquerrà.

            [...]

            I torne a repetir: sóc Alcoià,

            tinc senyera on blau no hi ha.

            Dic ben alt que parle català

            i ho faig a la manera de València.”

Des d’aquell moment en què em vaig quedar de pedra llegint aquelles paraules, amb els pèls de punta... vaig voler saber qui era l’home que havia escrit això. Vaig buscar per Internet, per tantes pàgines com vaig poder i més. Sobretot, m’ixia a la Viquipèdia.

Vaig descobrir que aquell home, com deia perfectament a la seua cançó, era alcoià i esquerrà. Vaig buscar les seues cançons i alguns fets de la seua vida i, en trobar-les, vaig vore que este humil actor, cantautor, músic, poeta... alcoià havia de ser un exemple a seguir!

Ara, uns anys després de saber que va existir i encara existeix, després de saber-me ja de memòria algunes cançons seues, i de ser algú a qui admire moltíssim i, sense conéixer-lo és com si formara part de mi i de molts de nosaltres... Ara, a classe de Expressió oral i escrita en català, hem de fer una expressió oral d’algun tema (podien ser cantants, músics, èpoces, esports...) que tinguera certa relació amb la cultura o la literatura valenciana o catalana o balear.

Jo, ara que tenia l’oportunitat, després de plantejar-m’ho i replantejar-m’ho, vaig decidir fer-la sobre l’Ovidi.

Ara que tinc eixa oportunitat, tinc com a objectiu aprendre moltíssimes coses de la seua vida i de la seua obra. El material ja el tinc. Falta enjuntar-ho tot, fer l’escrit i el Power Point.

Espere que siga tan bo com ell s’ho mereix.

              “I un cop s’acabe la rifa
               que la vida m’ha donat,                               

               si és possible, sota terra

               faré crits de llibertat.

               Entre cucs i terra i fusta

               faré crits de llibertat.

               La mort no m’esborrarà!”

    I tant que no, Ovidi!!

NO DOL LA MORT SINÓ L’ABSÈNCIA.

Al passat octubre va fer dos anys d’aquell trist i inoblidable divendres. Jo vaig ixir de classe ben conteta només perquè el dia següent, dissabte, era el Mig Any d’Alcoi. Baixàvem la costera unes companyes i jo. Em sentia d’allò més lliure i no tenia ganes d’arribar a casa. Era feliç.

Vint-i-quatre d’octubre del dos-mil huit. Vaig decidir d’anar a casa, per fi. M’esperaven amb la taula preparada per a dinar i per la nit tenia un aniversari d’una amiga.

En arribar a la perruqueria de ma mare, vaig notar una estranya sensació. Un silenci i una buidor que mai no havia sentit. Veia la perruqueria, d’una manera estranya, “apagada”, trista.

Una senyora a qui veia gairebé totes les setmanes em va vindre a abraçar només vore’m. Em vaig sorprendre perquè mai no m’havia fet això... Vaig pensar que feia unes setmanes que no em veia. Tot podia ser. Al fons de l’establiment vaig vore a ma mare pentinant a una dona, mirant-me amb els ulls plorosos i una mica unfalts. La seua cara, com el seu nas, envermellit, em donava a entendre que havia plorat.

Com que ella és molt sensible, vaig pensar que no seria res massa greu. Vaig arrimar-me a donar-li dos besets. Malgrat no pensar res dolent, una lenta amargor anava apoderant-se del meu cos i de la meua ànima sense saber per què. Quan ja em va abraçar ma mare, a cau d’orella em va dir les paraules que mai no oblidaré i que em van destrossar per dins: L’ “auelo” s’ha mort.

L’amargor que m’havia entrat al cos se n’anà de sobte. Tot era tristor, ràbia i impotència. Em sentia com si no només s’haguera mort ell, sino que jo me n’havia anat també. Com moltes vegades que passen coses així, em sentia culpable. No entenia per què se n’havia anat. No entenia per què no podria tornar a vore’l mai més.

Eixa mateixa setmana. Diumenge, vam anar la família a casa d’ells. Vam anar a celebrar el 88é aniversari del meu avi que era dilluns següent. Eixe dia va ser meravellós. Ell, ja major, no va gosar d’adormir-se en cap moment, va estar tota l’estona que li vam fer companyia gaudint d’això. Va contar acudits, va cantar, va jugar amb els seus néts... No semblava ell i estava d’allò més bé. Estava content i emocionat, se’l veia a gust amb nosaltres, amb tots i, sobretot amb ell mateix. Tots pensàvem que s’havia millorat una mica... però aquell mateix divendres se’n va anar, com diria l’Ovidi, de vacances.

No sé si és perquè ha sigut l’únic avi meu que he conegut, perquè m’he critat caminant per la via amb ell, perquè l’estimava i l’estime moltíssim o per algun altre motiu, però des d’aquell dia no he tornat a ser la mateixa. Em va canviar la manera de vore les coses. Pensava que, quan algú faltava, no passaria res... anaves al cementeri i estaves una estoneta allí, davant la tomba i era com si vegeres a eixes persones. Però no.

No va ser el fet que morira el que em va destrossar per dins. Sabia que, dins del mal, això li faria bé i no patiria ja més. Però el que em va fer sentir eixa tristor i impotència va ser que mai més no tornaria a gaudir de la seua companyia física, no tornaria a caminar per la via amb ell ni em coneixeria tots els masos que hi ha. Mai més no em contaria les seues batalletes de la mili. Mai més no tornaria a sentir com em bonegava perquè no m’acabava el menjar. Mai més tornaria a acariciar-li els cabells ni li voria els seus ulls emocionats de vore’m allí. Eren vells, verds, l’entorn molt arrugat... però sempre se’l veia emocionat. Els ulls brillants. Tampoc no tornaria mai a vore’l cada dia que anava assegut a la seua cadira, al costat de l’estufa de llenya i amb la jaqueta posada. No tornaria a sentir la seua veu. No tornaria mai més a sentir-lo.

La meua primera reacció en saber la notícia fou, ja dins de la casa de l’altra àvia, pegar-li patades a la paret mentre plorava amb una desesperació i una ràbia que mai no havia sentit... No podia dinar.

Per la vesprada el vaig vore al tanatori. Estava gitat dins el taüt. Se’l veia tranquil. Mirant el seu cos sense ànima, asseguda als sillons que hi ha allí, escoltant com venien familiars i amics a donar el pèsame a la meua àvia, a mon pare i a ma tia, anava recordant a cada moment més coses. Tot el temps que havia passat amb ell... les malifetes que li havia fet i, que m’havia fet.

El dia següent, la misa. Tot el barri de Batoi vingué a dir-li adéu. Va ser molt emotiu, emocionant. Però sobretot, trist. No veia just que se n’haguera anat ell just el mateix any en què li havien donat l’homenatge a l’home més vell de Batoi, després de celebrar el seu aniversari com mai no ho havia fet...

Més tard vaig intentar comprendre que estava acomiadant-se.

Ja sabeu que m’agrada escriure. Sóc una addicta a la poesia i en eixe mateix instant estava tan trista que em vaig veure en la necessitat d’escriure alguna cosa. Vaig escriure un poemeta que vaig voler llegir a la misa d’octava, però a la fi no va ser possible.

Ací vos el deixe.

Qui ho anava a pensar                 

que amb tot celebrat,

l’homenatge acabat,

i l’aniversari passat,

just quatre dies més

anaves a durar...

Jo puc dir que

m’ho esperava,

al veure’t dissabte passat

creïa que quasi res faltava.

Però diumenge tot canvià,

amb tota la família allà

i un any més teu celebrant,

fins i tot vas cantar,

a les caniques vam jugar

- cosa que no vas guanyar-,

i no vas pegar cap becà...

Això és el que més

ens va al·lucinar.

Com anàvem a pensar

que allò d’un Adéu es tractà!?

- just quatre dies després,

ja no ens has dit res més…-.

Sóc la més petita,

i quasi amb tu no he estat,

però puc dir, amb el cap ben alt,

que tot el que sé,

tu m’ho has ensenyat.

Et trobe moltíssim a faltar,

sé que no et tornaré a emprenyar,

i tu a mi tampoc, és clar…

El que t’ha fet destacar

ha sigut la teua manera d’actuar;

hi ha moltíssims records

que de segur no vaig a oblidar:

Quan començaves a cridar,

volent-me bonegar,

perquè no m’acabava el dinar…

Quan em portava mal

et llevaves la corretja

i em volies arrear,

- cosa que una vegada vas intentar,

però jo corrent me’n vaig anar-

o agafaves el gallato,

i carrer amunt, carrer avall,

em perseguies vinga cridar!

Com ja he dit abans,

et trobe moltíssim a faltar,

em resulta molt estrany,

el fet d’entrar

i no veure’t allí assentat...

Quan era més menuda,

els dissabtes pel matí,

ens n’anàvem a caminar,

no sé si ho recordaràs,

però jo no ho he oblidat;

des del parc de la via,

començàvem a caminar,

només sortir el dia,

empreníem la nostra aventura

de vegades fins a les set llunes,

d’altres fins al Racó de Sant Bonaventura.

Gràcies a tu tot allò, m’ho conec;

en aquella època, com ara no ho mirava,

però ara, puc dir sincerament,

que només veient-ho em cau la bava,

i que m’encanta aquell indret.

També recorde un any que nevà,

tu sortires al carrer,

de bon matí,

amb calçotets, botes i guants,

agafares un bloc de gel,

i al llit me’l vas portar,

només per fer-me saber

que havia nevat,

i que el carrer era tot blanc!

La teua manera de parlar,

les teues orelles “tan grans”,

els teus ulls verds, molt envellits,

la teua força a les mans,

quan més ho notava:

quan m’apretaves els dits;

la teua sordera,

la panxolina,

allò de tots els hiverns:

l’estufa de llenya escalfant,

i tu assentat al costat

amb la jaqueta posà.

A cada moment recorde més coses,

podria dir mil i una històries,

perquè com tu bé saps,

quan comence, no tinc final;

però ara ja no em podràs escoltar,

almenys físicament,

perquè sé que des d’allà dalt

m‘estàs veient.

Sols necessite abraçar-te, sentir-te,

tocar-te, notar-te, els cabells acariciar-te

com jo feia, sempre que et veia.

Necessite saber que estàs bé,

no treure’t mai de la meua ment,

no oblidar-te en cap moment.

No em puc creure

que mai més vaja a veure’t;

si hagueres vist la missa del dia següent,

t’hagueres emocionat amb tanta gent,

tot Batoi vingué a dir-te adéu.

Vull recordar-te com l’últim dia,

com l’aüelo juguetó,

punyetero, trampós

i amant del bon alcohol!

No vull deixar-te,

sé que mai no vaig a oblidar-te,

i espere que em recordes.

Per favor, no m’oblides

per res del món.

Algun dia ens tornarem a veure,

la veritat és que espere tardar,

però quan torne amb tu,

ja no ens podran separar.

Jugarem al dòmino,

o si vols a les cartes,

però les normes estan fetes,

no pots fer res de trampes!                        

Al principi em costà de creure,

però ara ja no,

sé que estàs mort,

i que no et tornaré a veure;

et puc dir que és molt dolent,

no sentir-te entre nosaltres,

però ara almenys tinc l’esperança,

que estaràs bé amb tots els altres!

Moltes gràcies per tot!

Fins prompte, hasta pronto,

en basc jo no sé,

però si en francés:

A bientôt!

PER QUÈ SÓC COM SÓC

Des que vaig començar a mostrar els meus gustos personals sent qui sóc i no intentant ser qui la resta del món vol que siga, tot entrant en qüestions polítiques, lingüístiques, amoroses o, fins i tot, de la manera de vestir; molta gent m’ha estat preguntant constantment per què sóc així. Molts coneguts em pregunten per què tinc la meua ideologia i no una altra havent-me criat a un col·le “de pijos”, per què pense així, per què sóc com sóc. Tota esta gent no em coneix i sempre diuen que tots aquells amb qui m’enjunte em mengen el cap per fer-me pensar tot açò!

Així doncs, per a esta gent i per a qui ja ho sap, vaig a explicar per què sóc com sóc i m’agrada ser-ho:

Tot començà ja fa molts anys. Quan encara era un nadó, mon pare em posava música perquè l’escoltara, com fan molts pares. El meu, em posava Raimon i em cantava cançons de Lluís Llach, entre d’altres.

Ja a partir de l’edat de 3 anyets si fa no fa, cada 9 d’Octubre m’enganxava davant de la tele des de bon matí per vore l’estatua de Jaume I i la senyera. Tot perquè a l’escola ens van contar la història que Jaume I, moribund, sobre terra groga va estendre la seua mà plena de sang fent les quatre barres.

Més avant, em portaren al col·le de La Salle d’Alcoi (“el col·le dels pijos”). Allí, amb gairebé tots els companys de classe sempre parlava en castellà, però sempre tenia a dintre meu l’espineta de dir “i per què no els parle en valencià si també són d’ací?”. Això no ho vaig fer fins que, un estiu a Daimús, a la colla d’amiguetes i veïnes hi havia una xica de Madrid i cada vegada que parlàvem havíem de traduïr-li tota la converça. Jo estava convençuda que a Madrid es parlava valencià, perquè sempre ens deien que estàvem a “Espanya” i es parlava la mateixa llengua. Com que la meua llengua des de ben xicoteta era el valencià, pensava que a tota “Espanya” s’hi parlava. Més tard em vaig adonar que no tenia raó i que a allò que en deien Espanya es parlava el castellà i no la meua llengua.

Des de llavors ençà, vaig començar a preocupar-me i a preguntar-me per què no podia jo parlar la meua llengua amb la gent que se suposava que era del mateix país que jo. Anys després, em vaig adonar que tanta preocupació per la llengua i pel seu entorn només podia significar que volia dedicar-me a ella. Per això, ja a 1r d’ESO sabia que volia ser, en un futur, profe de valencià; encara que no sabia quin era el nom d’aquella carrera. Ho vaig descobrir un temps després. I, des d’aquella època tinc claríssima la meua vocació.

Ara bé, quan em vaig començar a informar sobre totes aquestes coses de la llengua i de la nostra cultura, vaig vore que no estava en molt bona situació, diguem-ne. Per aquest motiu, com que sóc emprenedora i m’agrada, com diu ma mare, “clavar-me en tot”... Vaig intentar d’entrar o d’informar-me sobre el que feien les associacions, les agrupacions o els grups polítics que defensaven el que jo volia. Primer, volia entrar als Maulets. Però a la fi, no m’hi vaig clavar. Després, em vaig començar a interessar per la política perquè vaig pensar que així podria intentar ajudar quasi de primera mà a aconseguir eixe canvi que tant desitjava i desitge. Vaig pensar d’afiliar-me a ERPV... Encara que, tampoc ho vaig vore gaire clar. En aquell temps vaig descobrir l’existència del BLOC gràcies a un “antic profe” i vaig començar a informar-me sobre tot el que feien i, finalment, sóc del BLOC.

Així que, benvolguts companys, sóc com sóc pel meu passat i pel meu present i, m’agrada lluitar per un millor futur, valencià. Estic dins del BLOC Jove des de fa poc més de dos anys i he de dir que cada vegada estic més contenta i orgullosa de formar-ne part. La gent del col·lectiu de l’Alcoià-El Comtat-Les Foies van ser els primers a qui vaig conéixer i, tant els joves com els grans, són unes persones increíbles, com a persones i com a polítics. Tots ells es nota que de debò busquen millorar la nostra societat, no com el govern local actual. Enguany he pogut anar a la Trobada Nacionalista de Tardor del BLOC Jove i vaig poder conéixer a moltíssima gent d’arreu del País. Gairebé tots del BLOC, si bé militants, simpatitzants o gent que volia conéixer-nos i saber què fem. Fou un cap de setmana de finals del setembre i va ser impressionant! Entre el Lip Dub, conéixer a tanta gent que pensa com jo i que és coherent quant a faenes pel poble i, gaudir de la seua companyia han sigut unes de les millors experiències que he experimentat mai!!

Per a acabar, voldria ensenyar-vos el LipDub del BLOC Jove que férem a la TNT. Perquè sóc com tu, som com tu, perquè som del BLOC i tenim un COMPROMÍS amb tu!

http://www.youtube.com/watch?v=-n5Y5gXNQPI