divendres, 31 de desembre del 2010

FELIÇ ANY NOU!!

Bo, gent, fins ací hem arribat! Ja s'acaba el 2010 i amb ell se'n van tots els nostres records, tot allò que hem passat en aquest any: allò bo i allò dolent...

No només comencem un any nou sinó que també una dècada nova, una dècada més en la nostra història i una dècada més a l'actual mil·leni...
Ahir vaig vore a la TV un "repàs dels duels més importants" de la dècada, segons el que havia decidit el públic... Entre els duels, també recordaven tot allò que hem anat passant des que començà el mil·leni, "la nova era". Han sigut moltes coses per a tots i per a totes, moltes bones i moltes no tan bones...

D'aquests deu anys, segurament, recordarem aquells amics tan bons que teníem i que, potser encara tenim o no; aquells amors, aquells moments tan importants en les nostres vides siga per el motiu que siga, tot allò que ens ha fet sentir més vius que mai i que mai no deixarem que ens deixe, per res del món. D'altra banda, recordarem atemptats terroristes, tsunamis, terratrèmols, morts, desgràcies si bé al nostre entorn més proper com a nivell mundial...

De tot açò - crec jo - hem d'aprendre algunes coses: tot continua i el que més importa és la nostra felicitat, la de tots. Per això, vos desitge que comencem l'any nou amb tota la felicitat, l'alegria, la bona companyia, els amics, els amors, els companys, la bona faena, TOT allò que de debò ens agrada, i que continuem així tot l'any i tota la vida.

Ara sí, que passeu una molt bona nit de Cap d'Any i que tingueu un molt Feliç Any Nou 2011!!

diumenge, 12 de desembre del 2010

Per Nadal... COMPROMÍS! ;)

Enguany, el 2010, ha sigut un any “estrany”. S’ha notat de valent la crisi econòmica, almenys al meu entorn; s’han destapat nombrosos casos de corrupció, molts d’ells al País Valencià; s’ha intentat demanar que ens deixen veure TV3 a les terres valencianes, de moment no s’ha aconseguit; he passat d’anar al “col·le” a anar a la “uni”; he complit els 18 anys, i sí que es noten; he deixat enrere una etapa de la meua vida i “un món” que m’estimava molt, ara m’adone que, de vegades, eixe món no m’ha estimat tant com jo a ell ni tan sols com jo m’haguera esperat; he conegut moltíssima gent; he patit per unes quantes persones; he visitat altres països i cultures (Praga, Budapest i Viena); he anat a una trobada amb moltíssims joves valencianistes (la TNT); m’he adonat que és millor conservar amics, amb sentiments molt forts, que perdre’ls per sempre perquè he acceptat un altre tipus de relació; he descobert que alguna gent pot arribar a ser molt falsa; he vist que hi ha gent que, perquè sí, opina coses i no s’adona de la realitat; he descobert també que és important demostrar a alguns que els estimes, dia a dia... I així moltes coses més.

Doncs bé, sé que encara queda temps perquè “vinguen els Reis Mags” però m’agradaria anar conscienciant ja a tots aquells qui lligen açò, perquè enguany, per a tot el 2011 i la resta de la vida, demanen coses amb sentit comú. Els xiquets està clar que demanaran el de sempre... Però anime als que ja no són tan xiquets a intentar veure més enllà del que ens diuen els mitjans de comunicació, intentar comprendre el que passa, que no tot el que ens fan engolir és cert i que, de vegades, per desgràcia molt sovint, amaguen informació a alguns canals de televisió i que prohibeixen d’altres que intenten ser parcials. Els anime també a adonar-se que hi ha corruptes entre nosaltres, que ens roben a la cara i que ja estem farts de sentir que hi ha noves trames de corrupció, que no som gent tonta els qui vivim ací, tenim ulls, orelles i cervells, sabem pensar i volem el millor per a nosaltres. Per a tots i cadascun de nosaltres. Ja que estem, també els anime a veure que, a molts dels universitaris alcoians, ens estan estafant i volen continuar fent-ho des del govern local perquè ells i l’empresa que ara duu el tema del transport universitari a la Universitat d’Alacant són amiguets. Els faig vore que la societat que anem creant a poc a poc, és una societat de cacics, d’amiguets i amiguismes corruptes. També m’agradaria fer-los reconéixer que ens amaguen les nostres cultures i ens intenten imposar d’altres. Que al País Valencià encara vivim, si fa no fa, en una dictadura des de la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València: no és normal que a una ciutat, siga d’on siga, en un estat actual només els siga permés de fer concentracions o manifestacions als partits d’extrema dreta; que no és comprensible tampoc que aquesta gent, d’idees feixistes, vaja tranquil·lament per la ciutat amb la seua furgona escoltada per la policia – que és la part més forta i increïble de la història – dient que alguns barris estan plens d’indesitjables i al cap d’una setmana el mateix barri siga atacat per aquest grup de gent i no se’n faça res al respecte; que tampoc és lògic que la gent siga d’idees tan tancades a una societat actual, que perquè sí tinguen mania a un grup de persones (als catalans, per exemple) i que, sense raons ni sentit vagen insultant-los i se senten agredits i ferits per ells, sense que els hagen fet res. No és coherent una societat tan cabuda i tan espanyolista. No és gens normal que, ens roben davant dels nassos i que sempre isquen els mateixos al govern. És inadmissible, parlant d’altres zones, que un alcalde insulte i critique a un regidor, trobe que és impensable que en un plenari d’un Ajuntament, des del govern local, no escolten els precs ni les propostes de l’oposició i, després, sense saber de què han parlat, els ho neguen només pel fet que ho han proposat “aquells”. Tampoc és comprensible que eixe mateix alcalde, com que ha vist que no ha actuat bé a eixe plenari, tanque la televisió local que retransmetia els plenaris en directe. Ho fa perquè la gent “no veja què passa” i, damunt, esta gent no s’adona del que està fent el senyor alcalde, el bon xic...
Els anime a obrir els ulls perquè no està bé que els nostres governs preferisquen d’embutxacar-se destrossant muntanyes i fent que només es beneficien ells i les empreses amigues, a afavorir la calitat de vida dels seus conciutadans.

Per açò i per moltes coses més que no m’abellix esmentar perquè si no, no acabaria... Anime a la gent a que, en comptes de viure en el món de somnis, en aquell món en què tot és perfecte, no hi ha maldat i poden gaudir de tot allò que volen... Baixen del núvol, que s’adonen que eixe món imaginari es pot fer realitat però només corrent la veu dient allò que passa i aturant aquelles coses que no són bones cap a la nostra societat, cap a nosaltres.
Així que, enguany, quan escriviu la carta als Reis Mags, vos propose que, ja que els nostres governs no ens donen eixa llibertat i eixa calitat de vida, els la demanem als Reis Mags, que potser ells puguen fer-ho realitat...

Està clar que necessitem un canvi. Eixe canvi és COMPROMÍS ;). Ara més que mai!!

Que passeu un bon Nadal i que gaudiu d’un bon i millor any nou, 2011... I que al maig vinent fem possible eixe canvi!


                                "Ni els uns ni els altres, ARA NOSALTRES!"

dilluns, 6 de desembre del 2010

Com Colom quan va descobrir Amèrica

Abans de res, done les gràcies que als meus amics i companys els agrada perdre’s per la muntanya i pels indrets més estranys que podem trobar, si no foren així, gairebé no haguérem conegut molts llocs que ara són “nostres”.

Un dia de vesprada que encara no havia començat les classes a la Universitat, vam pensar de quedar un company i jo per a “aïllar-nos” del que és la ciutat – sé que Alcoi és una ciutat xicoteta, però és una ciutat –, del soroll dels cotxes... Volíem anar-nos-en al Xorrador, que ja ens ho coneixem i s’està molt bé. Però la mandra que ens acompanya sempre ens va fer pensar que millor anar a un altre lloc, ja que el Xorrador ens pillava “lluny” i era tot costera amunt. Vam passar pel Vidal i vam creuar a l’altra part de l’estació del tren. Vam anar, malgrat no abellir-nos massa, costera amunt. A mitjan costera, vam veure que hi havia un carreró de terra a la dreta i que, duia a algun lloc. Vam entrar-hi. Allí semblava que hi havia com una petita ermita destruïda, amb encara la seua cúpula i una pintura al fons del recinte. A l’interior no s’hi podia veure res bé, eren tot runes, tot destrossat, parets caigudes i el sostre fet miquetes al terra. Del que havia sigut la teulada només quedaven les bigues de ferro, també trencades i destruïdes. A fora, hi havia unes escaletes, també força desfetes i bosses d’obra. Era un lloc fascinant, impressionant, increïble i, alhora, aterridor... què hauria passat perquè caiguera eixa església?
Just al costat  hi havia un gran olivar i més avall una casa que semblava abandonada, però no ho està. A fora de la casa, hi ha també un banc de pedra amb un sòl del mateix material. És un espai tranquil i obert. Des d’allí es veien les cases d’enfront de l’estació dels trens d’Alcoi, es veia com passaven els cotxes amb pressa. No se sentia cap soroll d’aquells que imaginàvem que uns quants metres avall s’escoltarien vulguérem o no. Al fons del paisatge que véiem: La Serreta... Era preciós. Ens vam seure a aquella bancada de pedra tranquil·lament, vam mirar la muntanya del fons, vam començar a parlar baixet i, de quan en quan, deixàvem que el silenci del camp s’apoderara de nosaltres, de la nostra visita a aquell indret... I allí vam passar hores escoltant els ocells, veient els arbres, imaginant-nos la vida des d’algun lloc lluny de sentir a cada hora tants cotxes, motos, ambulàncies al costat de casa nostra. Entre històries inventades, riures sobtats, el sol als nostres ulls, de vegades, obligant-nos a tancar-los i a sentir aquell paratge amb tots els sentits alhora... es va fer de nit. Vam haver de tornar-nos-en cadascú a sa casa. Però ara, quan tenim una estoneta hi anem a passar-la ben a gust.

Un altre dia, no fa tant de temps com l’altra història, vam tornar a quedar el mateix company i jo. Vam anar a fer recaos –que diu la meua iaia–, i després a casa seua un momentet. No sabíem què fer i vam decidir d’anar-nos-en a dinar a algun lloc. La mateixa mandra que ens acompanyava en l’altra història continuava fent-nos companyia... Vam pensar d’anar a una pizzeria, però el soroll que hi ha dins d’aquell local no ens agradava i no vam anar-hi. Després, vam pensar d’anar al Goliath, ja que teníem molta gana... però estàvem a l’altra punta d’Alcoi. Tampoc hi vam anar. A la fi, vam acabar anant al Kebab que hi ha al carrer de baix de casa nostra. En acabar de dinar, amb la panxa ben plena, vam decidir d’anar al parc de Caramanxel. Allí tenim tots dos part de la nostra infantesa, encara que llavors no ens coneguérem. Estàvem recordant el que féiem quan estàvem allí, com era de meravellós només el fet d’haver aconseguit tirar-nos pel tobogan... quina cua més llarga es feia a la font cada cop que havíem d’anar-hi i, com era d’interessant i fotut unflar els globus d’aigua a aquella font, ja que sempre acabaven trencant-se... Així ens vam estar mitja hora o un poc més, si fa no fa.
Després, vam pensar d’anar, com sempre, a aïllar-nos. Vam anar a un lloc que és com un bancal, darrere de les cases de Caramanxel. D’allí es veia tot el centre d’Alcoi sota el cel blau i il·luminat pel sol. Tranquil·litat.
En aquell moment ell va comentar que per allí baix hi ha un riuet. Ell hi anava amb el seu iaio quan era xicotet a fer carreres de vaixells.
En arribar allí vam veure que enfornt hi havia fàbriques abandonades i com una mena de caminet... Com que som així, vam decidir de creuar el riuet per damunt de la biga de fusta que hi ha davant les escaletes que duien a la porta d’aquella fàbrica. En creuar, va ser com un viatge enrere en el temps. Sona una mica fantasiós, però és cert. Ens notàvem com si haguérem tornat setanta anys enrere en un segon. El paisatge era dessolador: fàbriques destrossades a ambdós costats, cristals trencats, bigues oxidades, finestres destrossades, sostres caiguts... Com si acabara de passar una guerra i tot s’ho haguera emportat el temps i la tristesa haguera quedat, només. Més avant, vam vore que hi havia un cotxe totalment cremat, oxidat i destrossat per dins. Al costat seu, una sabata d’home. Continuant el camí véiem més trossos de vidre, sofàs destrossats, quadres d’una casa, mobles tirats per terra... Com si a dintre d’una d’aquelles fàbriques hi haguera hagut una vivenda anys passats i per culpa de la guerra eixa família haguera hagut de marxar veient com la seua llar es destrossava llençant-ho tot per l’aire i deixant tots els seus records escampats per aquell lloc estrany, bonic per l’entorn del riu amb plantetes i alhora horrorós per les deixalles i per l’espantosa olor que venia d’aquell riu contaminat. Allà davant vam divisar, entre arbres, dalt d’un mur de pedra, una espècie de casa. Era una barraca de “barri marginal”, construida amb el que s’havia pogut aconseguir d’a saber on... A aquella casa també hi havia dos cavalls menuts. Al costadet mateix de la barraca, un paisatge preciós i tranquil: una cascada que formava baix una llacuneta i feia continuar el riu cap on estaven aquelles fàbriques.
Allí ens vam parar. No vam voler continuar per cap lloc que hi haguera al voltant... Vam decidir de tornar a la realitat, creuar de nou la barrera del temps separada per un riuet i intentar no pensar que hi ha gent que ha de viure en eixes condicions mentres d’altres tenen tantes comoditats uns metres més amunt.

Com aquestes dues històries, en tenim més. Però he elegit aquestes perquè són les més “especials”. Ens vam sentir estranys totes dues vegades... Era, per una banda, com si tornàrem enrere en el temps, com ja he dit... I per altra banda, com si haguérem descobert uns llocs nous a la mateixa ciutat on vivim... Com Colom quan va descobrir Amèrica: descobrírem llocs que creíem inexistents, però que ja hi estaven i hi ha gent que ja ho coneixia; encara que, ens semblà tota una troballa.
Per a nosaltres, perdre’ns pels carrers d’Alcoi sempre significa descobrir nous indrets!

Ací vos deixe la imatge de la cascada d’aquell loc endarrerit en el temps: