dissabte, 16 d’agost del 2014

"Planta 1. Torre E. Sud"

"L'edifici en sí és gran. Molt. Fins i tot massa. Sempre hi ha molta gent: vestits amb robes normals o d'un color concret. Eixa zona de l'edifici, al primer pis, és on el temps passa més lent que mai, on tot pot canviar (ja siga a bé o a mal) en un tres i no res. Just al corredor del costat hi ha gent vestida de verd. No paren d'entrar i eixir del corredor. Sempre que ix algú de verd, la gent que vist normal, els qui estan asseguts als banquets i inquiets, fan la intenció d'alçar-se, inquietant-se encara més, esperant escoltar un nom conegut amb una barreja de por i esperança que els torba constantment. A la boca del corredor hi ha una dona ni molt jove ni molt vella. Vesteix una camisa rosa a quadres i uns pantalons blancs. És una dona rossa i de cabells llargs. Té la cara molt colorada, les galtes plenes de llàgrimes, d'un color negrós del rímel, que li brollen sense parar i els ulls entelats. Porta ja una estona plorant i se li veu nerviosa, no s'està quieta. La dona que té al costat (probablement siguen família) intenta tranquil·litzar-la sense èxit. A l'altra banda de la sala hi ha un grup de gent (potser també siguen família). Estan asseguts als banquets. Es recolzen els uns amb els altres i, tots ells, tenen la mirada perduda i empanyada de llàgrimes. L'espera s'està fent eterna. Una dona major ve cap a nosaltres ràpidament, sembla també molt nerviosa, li tremola el cos sencer i la veu. Intenta parlar, amb un fil de veu, com pot. Parla en castellà: -- Perdonen, es que me he quedado sin batería en el móvil este, necesito llamar a mi hija, por favor, ¡lo necesito, ayúdenme, por favor, que no saldrá... no saldrá...! Rebusquem en les butxaques per deixar-li de seguida un mòbil i, mentrestant, preocupats, preguntem què li passa o si necessita res. -- Somos de Burgos. Bueno, soy... somos. Mi marido. Estamos aquí de vacaciones, que venimos de Burgos. Mi marido, no sé, se ha desmayado o algo, no sé. No sé. Estamos de vacaciones y hemos venido y se lo han entrado. Me han dicho que está muy mal. Estamos de vacaciones, desde Burgos que venimos. Solos... No tengo batería y mi hija no lo sabé. ¡No saldrá...! De sobte un home de verd ix del maleït corredor dels plors. S'acosta lentament a la dona de Burgos mirant-la amb compassió. Acaba de parlar (la dona) amb la seua filla. -- Su marido ha sufrido un derrame cerebral muy grave. Hemos intentado hacer todo lo posible pero ha sido en vano... lo siento. -- Diu l'home de verd. La dona, que estava de vacances fins a eixe moment, esclata a plorar i a cridar. Perd la força i el seu cos comença a caure lentament. L'agafem com podem, vénen més persones vestides de verd i l'ajuden a seure. Entre crits i plors. La dona de Burgos ha marxat acompanyada de gent de verd i gent de blau. No sabem ja res més d'ella, ni de la seua filla, ni tampoc del seu marit. Poc temps després (o molt, perquè allí es perd la noció del temps entre l'espera, els plors i els nervis), se'ns acosta un home de verd. Tot ha anat bé, l'operació ha estat un èxit i se l'emporten a la sala del costat, on hi ha la gent de morat. El deixen a una sala plena de llits amb gent damunt i màquines i sorolls estranys i gent vestida de morat. Catorze anys després d'aquell primer infart, cinc anys després d'aquella operació de reducció de cor, després de huit mesos de visites constants a metges i hospitals, de patiments, de començar a perdre l'esperança... ha passat tot. Ja té un cor nou, ja torna a xarrar, a respirar, comença a riure, a ser feliç i a tornar a estimar. Als seixanta anys es pot tornar a nàixer, i mon oncle ho ha aconseguit. Gràcies als metges i cirurgians que l'han atés i, sobretot, gràcies a la persona que ha donat el cor i a la seua família. Ells, malgrat haver perdut una vida, n'han regalat una altra. El 9 d'agost del 2014, als 60 anys, mon oncle Paco va tornar a nàixer i, amb ell, tots nosaltres també."