Hui, com ahir, com la immensa majoria de vegades,
l'arena ha cobert i amagat la nostra història.
Una història oculta i pacient que, en silenci, crida
un despertat brusc i salvatge, com el nostre amor.
Paradís invisible sota una capa màgica,
país submergit sota la profunditat de la mar.
Eixa mar on sempre acabem tornant
perquè l'arena ens confie els seus terrenys sagrats.
Pols de mar que és l'alfa i l'omega d'una relació inacabada.
I mai començada.
Besos, arraps, morats al coll i arena entre els cabells.
Juntem les mans com s'ajunten els nostres llavis
i tanquem els ulls, suaument,
com entra l'arena entre les nostres robes.
La sal i la calor demanen aire fresc per a les nostres pells,
demanen que s'agarren i rodolen els nostres cossos, sedents.
Tot és silenci, però hi ha massa soroll:
dos cors bategants, dos nassos respirant
apressuradament.
Tenim pressa, però anem lents.
Tot arribarà, tot al seu moment.
Entre besos i mossos una pausa i,
de sobte, les nostres mirades es creuen en un fugaç instant.
Les nostres pupil·les, de fit a fit,
es dilaten i comencen a parlar.
Volen dir-se de tot, però no és el moment. Tenen fam.
Tenim fam.
Mengem. Mengem-nos com Déu mana ja!
Sabem que açò no toca. Creiem saber-ho.
No importa, no ho sap ningú.
Només tu,
jo,
i l'arena eterna.
Serà el nostre xicotet secret.
