"Planta 1. Torre E. Sud"

"L'edifici en sí és gran. Molt. Fins i tot massa. Sempre hi ha molta gent: vestits amb robes normals o d'un color concret. Eixa zona de l'edifici, al primer pis, és on el temps passa més lent que mai, on tot pot canviar (ja siga a bé o a mal) en un tres i no res. Just al corredor del costat hi ha gent vestida de verd. No paren d'entrar i eixir del corredor. Sempre que ix algú de verd, la gent que vist normal, els qui estan asseguts als banquets i inquiets, fan la intenció d'alçar-se, inquietant-se encara més, esperant escoltar un nom conegut amb una barreja de por i esperança que els torba constantment. A la boca del corredor hi ha una dona ni molt jove ni molt vella. Vesteix una camisa rosa a quadres i uns pantalons blancs. És una dona rossa i de cabells llargs. Té la cara molt colorada, les galtes plenes de llàgrimes, d'un color negrós del rímel, que li brollen sense parar i els ulls entelats. Porta ja una estona plorant i se li veu nerviosa, no s'està quieta. La dona que té al costat (probablement siguen família) intenta tranquil·litzar-la sense èxit. A l'altra banda de la sala hi ha un grup de gent (potser també siguen família). Estan asseguts als banquets. Es recolzen els uns amb els altres i, tots ells, tenen la mirada perduda i empanyada de llàgrimes. L'espera s'està fent eterna. Una dona major ve cap a nosaltres ràpidament, sembla també molt nerviosa, li tremola el cos sencer i la veu. Intenta parlar, amb un fil de veu, com pot. Parla en castellà: -- Perdonen, es que me he quedado sin batería en el móvil este, necesito llamar a mi hija, por favor, ¡lo necesito, ayúdenme, por favor, que no saldrá... no saldrá...! Rebusquem en les butxaques per deixar-li de seguida un mòbil i, mentrestant, preocupats, preguntem què li passa o si necessita res. -- Somos de Burgos. Bueno, soy... somos. Mi marido. Estamos aquí de vacaciones, que venimos de Burgos. Mi marido, no sé, se ha desmayado o algo, no sé. No sé. Estamos de vacaciones y hemos venido y se lo han entrado. Me han dicho que está muy mal. Estamos de vacaciones, desde Burgos que venimos. Solos... No tengo batería y mi hija no lo sabé. ¡No saldrá...! De sobte un home de verd ix del maleït corredor dels plors. S'acosta lentament a la dona de Burgos mirant-la amb compassió. Acaba de parlar (la dona) amb la seua filla. -- Su marido ha sufrido un derrame cerebral muy grave. Hemos intentado hacer todo lo posible pero ha sido en vano... lo siento. -- Diu l'home de verd. La dona, que estava de vacances fins a eixe moment, esclata a plorar i a cridar. Perd la força i el seu cos comença a caure lentament. L'agafem com podem, vénen més persones vestides de verd i l'ajuden a seure. Entre crits i plors. La dona de Burgos ha marxat acompanyada de gent de verd i gent de blau. No sabem ja res més d'ella, ni de la seua filla, ni tampoc del seu marit. Poc temps després (o molt, perquè allí es perd la noció del temps entre l'espera, els plors i els nervis), se'ns acosta un home de verd. Tot ha anat bé, l'operació ha estat un èxit i se l'emporten a la sala del costat, on hi ha la gent de morat. El deixen a una sala plena de llits amb gent damunt i màquines i sorolls estranys i gent vestida de morat. Catorze anys després d'aquell primer infart, cinc anys després d'aquella operació de reducció de cor, després de huit mesos de visites constants a metges i hospitals, de patiments, de començar a perdre l'esperança... ha passat tot. Ja té un cor nou, ja torna a xarrar, a respirar, comença a riure, a ser feliç i a tornar a estimar. Als seixanta anys es pot tornar a nàixer, i mon oncle ho ha aconseguit. Gràcies als metges i cirurgians que l'han atés i, sobretot, gràcies a la persona que ha donat el cor i a la seua família. Ells, malgrat haver perdut una vida, n'han regalat una altra. El 9 d'agost del 2014, als 60 anys, mon oncle Paco va tornar a nàixer i, amb ell, tots nosaltres també."

Al tio Salvador

Recorde arribar a la caseta, des de ben xicoteta, entrar al quarto dels trastos i agarrar la bicicleta. Només l'agarrava me n'anava directa al xalet a vore la tia Fernanda i el tio Salvador i, cal dir-ho, a jugar amb Wilow. Sempre hi era benvinguda, i sempre ho passava de categoria jugant amb el gosset i xarrant amb els tios.

Cada aniversari que féiem, la majoria, anàvem al xalet a celebrar-ho. Ho recorde molt, i m'agrada pensar-ho. Estàvem tots allà, tots junts, i ho passàvem genial: hi havia la Iaia Concha cantant el “Vino de Riscal” i els “Marenys de Gandia”; els més joves vinga xarrar i riure, els més majors contant coses de quan eren més joves, i els més joves encara, els cosins, jugant i corrents d'ací cap allà. També hi havia la manguera... i la taula plena d'aigua segons després. Tot eren somriures i alegries. Era fantàstic.

Recorde la veu del tio. El seu accent de la Safor, de Villalonga. M'encantava escoltar-lo parlar. De fet, podria dir que, en part gràcies a ell, m'agrada tant el parlar de la Safor, era màgic.
Recorde com s'alegrava cada volta que em veia.

També recorde les dues últimes voltes que el vaig vore, ja a la Residència de Miramar. La primera vaig anar amb la Ueli i els meus pares. Això va ser el 14 d'agost del 2012, sembla que fóra ahir i ja en fa quasi 2 anys. Vam estar a un banquet, fora, prenent la fresqueta i el sol amb ell, mentre ens contava com era la seua nova vida allí, com estava i què feia. Se'l veia, dins del que cap, feliç; sobretot de vore'ns allí.

L'altra volta que el vaig vore, l'última volta, va ser este estiu. El dia anterior, crec recordar, van anar la Ueli, el Tio Paco i els meus pares a vore'l i ell ja no estava del tot bé. Em van comentar que els havia dit que no volia que jo hi anara a vore'l, no volia que el vegera així. No li vaig fer cas, jo volia vore'l i ara, sembla que aquell dia va ser la nostra despedida. Vaig anar amb la bici fins allà, m'abellia. El vaig vore un ratet molt breu, però almenys el vaig vore i vaig parlar amb ell i vaig sentir, per última volta, el seu parlar saforenc.

El tinc molt present. Ha sigut, és i serà, molt especial i important en la meua vida. Sé que tampoc no ens véiem tant, ni ens coneixíem tant, però és mon tio i, què voleu que vos diga? L'estime, igual que a la tia Fernanda.

El trobaré molt a faltar, però ara sé que estarà bé, que ja li tocava descansar. Ara, com cada dia, toca ser forts, i estar més units que mai; supose que això és el que ell voldria.

Gràcies per tot, tio, fins sempre. Com bé saps, seguim i seguirem!

Yaiza Ferrer,

26 de febrer del 2014