diumenge, 25 de desembre del 2011

Modes

Ser adult, o pare, o major, no significa sempre saber de tot. Cada persona adulta o major, o els mateixos pares, han sigut joves i saben que no tot és tan fàcil com es pinta. Els joves també tenim problemes, també ho passem malament, també ens preocupem... i també tenim dret a opinar i a dir el que sentim o pensem. Una persona que no tinga els 30 anys, no té perquè saber menys que un de 40. Hi ha temes en què està clar que un pare ha de tindre raó: ha viscut molt més, té experiència, sap de què va la cosa. Però hi ha d’altres camps en què ni s’assomen a la raó.

Es diu molt això de “quan sigues pare menjaràs ous” i jo, personalment, crec que tampoc és del tot cert. Durant tota la vida estàs “menjant ous” per a poder tirar endavant, per a corregir les errades del passat i per a buscar, trobar i continuar pel camí correcte.

Som joves, sí, però també tenim un poc de cap (uns més que d’altres, però en tenim). Hi ha coses que ens agraden, tenim pensaments i, potser, ideologies marcades per certs factors. Per estes coses que ens agraden, ens interessem i sabem, gairebé perfectament, per què volem açò i no allò. Per molt joves que siguem, tenim dret a defensar el que volem, no creieu? Per molt joves que siguem, podem tindre un poc de coherència en els nostres pensaments... que no tot són modes que passen amb els anys.

A mi, i a gent del meu voltant, ens diuen que els nostres pensaments (independentisme, música en valencià, etc...) no són més que una moda, que això ens passarà. Anem a vore, gent que diu estes coses, ací teniu la definició de l’IEC de què és una moda: Ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Creieu que una ideologia pot ser una moda? Lluitar per uns ideals pels quals han lluitat milers i milers de gent al llarg de la història, és una moda? Fer conéixer i entendre la nostra història, és una moda? Saber qui som i d’on venim, per saber per on anar i què fer, és una moda? Jo crec que no.

L’altre tema és el de l’estètica. Com bé s’ha vist a la definició, la moda és segons el gust del moment i un ús passatger de la manera de vestir-se... i tal i qual. Sí, molt bonic! Unes persones que els ha agradat des de fa molts anys un estil de roba i d’anar, que van just al contrari amb el que és el gust del moment... viuen en la moda? Sí, és cosa de joves... això ens passarà, diuen. “Això de les restes, amb 2 anys ja te n’has avorrit...”, diuen també. Potser me les lleve, però no perquè siguen una moda, si no per poder trobar faena, gràcies a la societat tan estereotipada que estem creant amb aquests pensaments. I tornen a dir “és cosa de joves...!”.

No hi ha gent major (major de veres) vestint com els hippies? No hi ha gent major (major de veres) amb restes? No hi ha gent major (major de veres) independentista? No som molta gent que vist així, que pensa així, que viu així...? Tota esta gent viu en un món constant de la moda?

Vinga, per favor! Que sou vosaltres qui viviu lligats al que ix a la televisió, a les modes que creen les cadenes televisives i les revistes... que tots aneu iguals! Això és una moda, tots seguiu el mateix patró... i no veieu més enllà d’això. Fins que alguna actriu de cine, o algun actor canvie el look, i tot lo món, per art de màgia, canvia també...

No s’adoneu que estem creant una societat d’ignorants? Tant els joves com els majors. Que no deixen parlar a aquells que consideren “inferiors”, que la gent que no pensa i no vist com la resta som els dolents, els radicals, els que anem fent mal i no tenim un mínim de respecte ni cultura.

Sóc jove, porte rastes, vist com em dóna la gana, tinc uns ideals clars, m’interesse per la meua història i la meua cultura, estic a la universitat, no m’agrada veure patir a ningú, intente fer el bé a tots, em preocupe pel meu món i pel món de tots, escolte a la gent i deixe parlar, m’agrada sentir les opinions de la resta, per contrastar arguments i veure què hi ha més enllà del que jo pense... Jo sóc radical? Sóc un mal exemple? Sóc un ésser invisible que no té ni veu ni vot?

Espere que açò servisca de reflexió a alguns. Aquells que rebutgen els joves perquè “no saben el que diuen...”, penseu un poc, som el futur, i mireu com ens ho esteu deixant! I a aquells que perquè anem vestits diferent pensen que som dolents, no sé si us haureu parat a pensar en açò, però fa més por un home amb camisa i corbata que fa com si ens governara, que un emmascarat amb una pistola.

Obriu els ulls, que per a algunes coses teniu molt de sentit comú, però per al que toca, són més intel·ligents els xiquets de 5 anys!

dimarts, 13 de desembre del 2011

Vigorèxia? No, gràcies!

Actualment hi ha tot d’obsessions que tenen a veure amb la imatge personal: bulímia, anorèxia... i també hi ha la vigorèxia. Açò és l’obsessió o l’addició a la musculatura o dismòrfia muscular; també es diu complex d’Adonis.

Les causes d’aquesta addició no estan del tot clares, però se sap que coincideix amb l’anorèxia en alguns punts. Quan una persona se sent malament amb el seu cos i s’obsessiona per gaudir d’una imatge bona, sana, esportiva... en poca quantitat és bo, però si se sobrepassa la línia es pot arribar a patir alguna d’aquestes dues malalties. Quant als pacients de vigorèxia, solen tindre una autoestima baixa, poca integració i, sobretot, poca maduresa. Per tot açò, la ment d’aquestes persones fa que vulguen tindre un cos escultural i musculós, fins al punt que se’n passen i es converteix en un problema.
Cal dir que hi ha dos tipus diferents de pacients de vigorèxia: la persona que s’obsessiona per l’esport i l’altra que pateix una obsessió per menjar, ja que es veu flaca davant l’espill i continua menjant més i més.
Aquesta patologia es detecta quan una persona comença a tindre certa obsessió per vore’s musculosa, no para de mirar-se a l’espill i controla la bàscula d’una manera malaltissa; però com qualsevol tipus de malaltia reconeguda, o quasi-reconeguda, té tractament: una teràpia psicològica i, si és necessari, una reeducació en els hàbits alimentaris.
Com ja és ben sabut, cap addicció o obsessió és bona per a ningú. Ni per a un mateix, malgrat que es veja ben musculós i no tinga grassa pel cos, encara que esmorze, dine i sope menjar “saludable”, no cal ser excessiu. Qui pateix açò sap que no tindrà la consciència tranquil·la mai, per això és una obsessió: encara que tinga un cos molt musculós, el pacient creurà no tindre’l i voldrà augmentar el seu pes en massa muscular. Té un trastorn mental i alimentari, es crea una obsessió pel menjar i per la imatge personal i no es veu res més enllà d’això. I, sobretot, aquesta malaltia té tot de conseqüències negatives: des de lesions (com les fractures per sobrecàrrega) o estrès, contorsions, miàlgies i bursitis fins a dificultats conjugals, problemes socials i laborals i afeccions alimentàries. També es pot arribar al consum de substàncies anabolitzants i esteroides, cosa que comporta problemes físics greus; hi ha més risc de malalties cardiovasculars, lesions hepàtiques, disfuncions erèctils, disminució de la mida dels testicles i càncer de pròstata.
Es calcula que a l’Estat Espanyol, el 2010, hi havia uns 700.000 afectats de vigorèxia.

En conclusió, la vigorèxia és una addicció dolenta, és una obsessió que no cal tindre i, encara que no estiga reconeguda així, és una malaltia. Així que, si es vol tindre un bon cos, es vol estar bé de salut i no tindre grasses dolentes,  hi ha prou amb menjar sa i fer exercici, però sense passar-se’n.
Val més tindre amor, que no un cos amorf.
Què me’n dieu, vosaltres, d’açò? Ací teniu una imatge del que és aquesta malaltia, encara no reconeguda com a tal:    


P.D: Aquest article l'havia fet per a classe, però com que era interessant el tema, vos el passe perquè conegueu un altre trastorn alimentari... :-)