BiblioBatoi

Fa ja uns mesos, un dissabte que estava a Batoi, com cada dissabte. Vaig ensenyar a una amiga l’article que havia escrit jo sobre el barri i li va agradar molt. Tant que em va demanar que li’l passara al pen-drive per a tindre’l ella a casa seua.

Setmanes després vaig rebre una telefonada al meu mòbil, era ella dient-me que havia llegit el meu article a sa mare i li havia agradat força,també . Alhora que em deia això i jo m’alegrava, em digué que el dia 29 de maig anaven a inaugurar la biblioteca de Batoi i que sa mare està dins la comissió de l’Associació de Veïns, qui duu el tema de la biblioteca i que era a les 11 del matí. Sense dubtar-ho vaig dir que sí que hi assistiria, que estaria interessant i, em pillava just abans d’exàmens, així que, almenys eixe matí podia ixir “perquè em pegara l’aire”. En eixe moment, recorde les seues paraules: “no, si t’ho dic perquè com que ma mare duu el tema de la biblio, i li ha agradat tant, m’ha dit que et pregunte si t’importaria que el posaren exposat a la biblioteca i firmat per tu, que és el que buscaven per a posar-hi...”. Segons eixes paraules anaven entrant al meu cap, al mateix temps els meus ulls anaven obrint-se cada cop més. Havien elegit el meu escrit perquè estiguera a la biblioteca! No m’ho podia creure... quina emoció!

La setmana següent a això, crec recordar, quan vaig anar a dinar a ca ma iaia, vaig passar per ca la meua amiga (i veïna), per veure si per la vesprada se’n venia a pegar una volta. I la meua sorpresa va ser que, quan estàvem parlant, de sobte, vingué sa mare i em donà l’enhorabona per l’escrit dient-me que li havia encantat. Acte seguit, em recordà això de la inauguració i jo vaig tornar a confirmar la meua assistència. Llavors ella em digué “havíem pensat que com que l’acte és per a la gent del barri, que segurament vindrà bona cosa de gent... podries llegir el teu article allí, no? T’agradaria?” ... Si l’altra vegada m’havia emocionat, ara més, i més encara segons després quan em digueren que també venia Jordi Raül Verdú a fer una xarrada.

Quedaven encara setmanes per a l’acte però només pensar-ho ja acudien els nervis a la meua panxa...

A la fi, després de les Festes d’Alcoi, després de les Eleccions del 22M, arribà el gran dia. El 29 de maig.

L’acte va ser molt interessant, molt acollidor i bonic. La sala, de gom a gom, amb gent plantada i tot. Gent coneguda, família, amics, gent que no coneixia...  Després que parlara el president de l’Associació de Veïns, Paco, va començar l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú la seua magnífica xarrada sobre la lectura, la màgia de llegir, i com d’importants són els llibres per als xiquets i per als majorets.
Només acabar, una altra dona del barri va llegir un poema que havia escrit. Va estar molt bé, “s’ho va currar” i ens va emocionar.
I ja seguidament, llegí jo el meu escrit i un poema de Miquel Martí i Pol (El Poble), que em van dir que llegira.

Només trobe una paraula per descriure la situació des del meu punt de vista: emocionant! En acabar l’acte, tots els assistents, els qui coneixia i els qui no, van vindre a felicitar-me, m’abraçaven i em donaven l’enhorabona... allò sí que era màgic i gran! Fins i tot Jordi Raül. “M’ha agradat molt tot el que has dit, m'has fet recordar la meua infantesa...”, em va dir.

Va ser la meua primera lectura “en públic”, a un lloc així i d’un article meu... i em va agradar. Sé que tampoc és per a tant... però des de sempre ha sigut un “petit somni” meu, això de formar part d’una biblioteca. I on millor per començar que al barri on m’he criat?

A l’Associació de Veïns, a Beli, a Paloma... a tots i totes, moltes gràcies!

Ací em teniu enmig de la meua lectura, amb Paco i Beli darrere.

Prou!

Des de sempre m’han dit i he sentit que Alcoi és un poble de gent valenta. De gent capaç de lluitar pels seus ideals, pel bé de tots, per la igualtat...

Sempre, per demostrar-ho, mirem enrere en el temps. Sempre tornem a la mateixa època: finals del segle XIX. Més concret, al juliol del 1873, la Revolució del Petroli.

Homes i dones valentes que van decidir dir “prou” al que els ofegava, van dir “prou” a l’esclavitut de la classe obrera, a l’opressió del poder, a veure com el govern feia d’ells el que volia i més.
Van decidir ser la veu dominant i fer vore qui havia de manar. Van fer vore quines eren les coses que volien: horari laboral i salari digne... poder estar amb els seus, poder ser persones i viure com a tal.

Aquell era l’Alcoi valent de la Revolució del Petroli. L’Alcoi roig i esquerrà que ja era i anava fent-se.

Anys després, 63 per ser exactes, vingué la Guerra Civil espanyola. Ací, Alcoi continuava sent roig i valent. Va viure la guerra, els bombardeigs, la penombra, la por. Més tard la postguerra, més por, més penombra... Però, malgrat açò, Alcoi continuà endavant, sent com era. Poblat de gent valenta, gent amb les idees clares i conscient del que era i volia ser: la majoria d’esquerres, roja.

En resum d’esta petita sinopsi de la història d’Alcoi: ací, sempre s’ha lluitat pels ideals, per la llibertat, pel benestar de la gent... Sempre s’ha mobilitzat la gent per fer vagues, per dir PROU, per tot!

Actualment, sincerament, m’avergonyeix gran part de la gent d’Alcoi: majoria “de dretes”, no els importa res, no es mobilitzen per res, tant els fa que ens roben, que l’alcalde siga un corrupte, que ens lleven televisions, que ens facen mal... No hi ha una mínima mobilització de la gent alcoiana, com no siga per celebrar una victòria del futbol.

Senyors, senyores, és molt trist! On resta l’essència dels alcoians i de les alcoianes? On han quedat aquelles persones que lluitaven pel seu bé i per les seues idees? On estan les persones...?

La política es fa de baix cap a dalt. El poble, els ciutadans, som qui tenim la veu que mana; i els polítics han de servir-nos, han de fer el que el poble vol! El govern actual de Sedano, això s’ho passa per vés a saber on... Ens posa l’autobús universitari que li afavoreix a ell (perquè és una empresa amigueta), insulta a regidors enmig d’un plenari (com no, al regidor del BLOC), tanca l’Ajuntament en una manifestació a favor de TV3... I ara, boicoteja un concert de música en valencià, organitzat pel BLOC Jove, que dúiem preparant des d’abans de febrer i que, al febrer, ens donaren els permisos.
És normal açò?

Obrim els ulls ja!! Pareix mentira que siguem alcoians i que esta gent amb tan poca vergonya estiga al poder!
Pareix mentira que Alcoi siga el referent històric de revolució contra el poder local, de gent valenta i amb tanta moral...

Encara que, de moral, crec que no ens en falta per cap costat: uns pensem que al 22M, el senyor Sedano i els seus amiguets estaran, com a molt, a l’oposició del futur govern local. D’altres, mira si tenen moral, que pensen que l’actual alcalde ho està fent bé i tot!

Ja n’hi ha prou, home! Alcoi, els alcoians i alcoianes ha de dir PROU! Ha de fer vore que sí que tenim un compromís amb el nostre poble i la nostra gent!

Records d'infantesa...

Ho recorde perfectament. La veritat és que no fa tantíssims anys... Però ja en fa uns quants.

La meua infantesa, o el que jo recorde d’ella, és (va ser, sigué) meravellosa: grupet d’amiguets i amiguetes, camp, parcs, carrers buits, valencià, “ueli, uela i uelo”...

Cada divendres de vesprada, només acabar les classes del col·le, marxava amb l’autobús cap a Batoi. Allí m’esparava un món diferent: jugàvem al baló enmig del carrer. De fet, féiem uns partidassos increïbles... El camp, tan llarg com vulguérem i, les porteries, “de forat a forat” o “de porta / roda a tuberia”. Quan no teníem baló, amb poques feines trobàvem alguna cosa per jugar: cartes, caniques, “els ninots de la fira”, amb les bicicletes d’ací cap allà... i si no, al parc.

Vesprades senceres jugant sense parar.

A l’estiu era quan millor ens ho passàvem. De matí, guerra de globus d’aigua que plenàvem a la font de baix. Tant ens feia acabar mullats i bruts, tant els feia a les mares o iaies que ens mullàrem o ens embrutàrem, la felicitat omplia les nostres cares i contagiava tot el carrer. Des de ben poqueta entrada la vesprada fins a les tantes de la nit, jugant i corrent amunt i avall pel carrer.

Futbol al carrer o al parc, bàsquet a la finestra de cals meus avis (fins que ixia el meu iaio a bonegar-nos), els ninots de la fira a qualsevol paret, caniques, tennis, pilota valenciana, “tennis-mà”, “foot-vollei”, competicions de bicicletes, polis i cacos, monopatins, guerres d’aigua... vesprades, nits, matins... amistat, infantesa, records... Batoi.

Per això m’agraden tant els pobles, Batoi és com un poblet: tranquil·litat, camp, jugar al carrer, conéixer a tothom...

Sincerament, m’és una llàstima que molts xiquets actuals no puguen créixer d’aquesta manera: amb plena llibertat i tranquil·litat.

M’agrada ser de poble, m’agrada haver-me criat allí.

“Com un record d’infantesa, sempre et recordaré a tu... BATOI.”

Tornarem a véncer

Any rere any, des de fa molt de temps, els valencians commemorem la data del 25 d’Abril. La derrota a Almansa, contra les tropes borbòniques i d’aquells qui no volien deixar-nos ser el que érem, volem ser i serem: valencians com cal.

Cada any es fa una manifestació a València. Una mica perillosa, perquè sempre estan els espanyolistes, com bé diuen ells: “clavant cissanya”...

L’Ajuntament de València sol posar pegues a les nostres manifestacions, concentracions, concerts... Com ja sabeu, el 2 d’abril era la Festa per l’Esenyament Públic i en Valencià allí i, a la fi, l’Ajuntament només ens deixà fer una “concentració”, res més. Pel que fa al concert de la nit (Obrint Pas i la Gossa Sorda), també volgueren censurar-lo. Aquesta vegada, també hi ha hagut problemes per fer la manifestació del 25 d’abril (que fem enguany el 16 d’abril)... En canvi, partits d’Ultradreta com és Espanya2000 pot fer tot allò que li done la gana i on li done la gana! Per què? Perquè l’Ajuntament vol.

Doncs bé, contra açò, contra la manipulació als mitjans de comunicació, contra la corrupció, contra la dictadura campsista que estem vivint... Per poder vore TV3 al País Valencià, per commemorar el 25 d’abril, per fer-los saber que estem vius i que mai no ens mataran a tots, que tenim unes metes i anem a aconseguir-les... Per tot açò, dissabte 16 d’abril, “tot lo món” a València, a la manifestació. A les 18:00 a les Torres de Quart, i en acabant: CONCERT DE LLUÍS LLACH de bades!

Vinga, fem pinya, fem-nos vore, fem-los saber amb qui s’enfronten i que nosaltres tenim més valor que ells: som persones de debò.

Volem un país lliure, i el tindrem. Volem uns mitjans de comunicació plurals i en valencià, i els tindrem. Volem gaudir del nostre benestar social, sense sentir-nos oprimits davant del govern de la Generalitat que ens ofega cada vegada més, i ho tindrem! Això sí, ho tindrem... si al 22 de maig pensem com cal i votem com cal.

Si realment volem tot açò, el 22 de maig, cal que tinguem un Compromís i des d’ara fins al dia D, cal actuar bé, amb seny i amb molta energia positiva!

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer, i participa! No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!

Tenim-ho clar: TORNAREM A VÉNCER!

Energia Positiva

El cap de setmana del 8, 9 i 10 d’abril vam fer a Benicàssim la #tnp2011, del BLOC Jove, que molts de nosaltres ho esperàvem amb ànsia des de la passada TNT de Bocairent.

La cosa pintava molt, però que molt bé… i, de veres, va ser molt millor que això!

Jo, divendres, em vaig passejar per tot el país, de sud a nord. De migdia: cap a Sant Vicent del Raspeig (tenia un examen a la UA). D’allí, cap a Alcoi. D’Alcoi cap a Oliva, que feien la presentació de la candidatura del BLOC d’Oliva: MOLTÍSSIMA GENT, i això que jo arribí tard! D’Oliva, a les onze i mitja de la nit, cap a Benicàssim!

Arribàrem sobre la una i mitja de la matinada a l’Alberg Argentina. I només arribar-hi, a la platja de festa amb tots! Molta gent nova, moltes noves amistats o molta gent que ara ja conec… Molt bonic, entretingut i divertit tot!!

Ja durant el dia, de matí: molta sòn… Però malgrat estar mig dormint, va estar molt bé! Hi hagueren algunes xarrades molt interessants, cal dir-ho: l’explicació de la campanya, amb molta energia positiva, per Joan Hornos i Miquel Aleixit; la de Pere Fuset, la d'Helena Malonda (recordeu això del dit que pega la volta), la de Rafa Oliver, la dels diputats… Dinàmiques i estones molt bones. Dinar, i cafenet amb alguns “i també la diputada”. I, a càrrec d’Enric Cuenca i Jose Beteta, amb l’ajuda d’Alícia Izquierdo, ens ensenyaren a ballar una espècie de Jota… M’ha agradat això, encara que no sàpiga ni se me done bé!

Estoneta lliure, dutxa, sopar i concert de Malagana i Malnom! Calimotxo per ací, calimotxo per allà… Música de la bona i molt bon ambient: GRAN FESTA!

En acabar, ens dispersàrem… uns a la platja, d’altres als pubs, d’altres a les discoteques, de tot!
Més tard, tots a l’alberg: alguns a dormir… altres no…

Bé, el que vull dir amb tot açò és que, com podeu vore, els joves també tenim un Compromís (no només amb la festa), i tenim molta energia positiva que donar a la campanya d’ací a les properes eleccions!
Ja no sé exactament com som, però ho som tot junt: som diferents, som com tu, som mediterranis… som del BLOC Jove, som de Compromís!

Vinga, a fer-ho bé... i a esperar a la #tne2011 que ens pagarà Fran quan siga diputat! ;)

Con 'senyeras' y a lo loco

Dissabte 2 d’abril van haver molts actes importants arreu del País Valencià: acte dels candidats per Compromís, a València; concert Help Africa!, a Parcent; sopar-presentació de la llista electoral del BLOC d'Alcoi, a la Filà Navarros; actes a favor de l’esnenyament públic i en valencià, a València ciutat i, més tard, al barri valencià de Benimaclet...

Jo, com que no podia acudir a tot, vaig assistir al darrer acte nomenat, el de València i Benimaclet.

            A les sis i mitja de la vesprada començàvem la nostra “marxa reivindicativa”. Amb l’emoció als nostres ulls, les anes de lluita al nostre cos i la veu preparada restàvem en concentració a la plaça de Manises, davant la porta del Palau de la Generalitat Valenciana demanant com millor sabem, amb pancartes i els nostres crits, un ensenyament públic i en valencià, plural, de tots i per a tots.

            Des d’allí anàrem en forma de manifestació cap al Parterre, on milers més de gent ens esperava omplint la plaça amb pancartes, música... per començar la cercavila cap a Benimaclet.

Molta, moltíssima gent, música de djPasqu i els Orxata, grups de dolçaines i tabals, cabuts, gegants; xiquets, joves i majors; polítics (excepte el PP) i gent aliena a la política... Tots junts, més de 5000 persones caminant i cridant a favore del valencià i les escoles públiques.

Milers de gent vam dir dissabte de vesprada, com bé posava a la pancarta darrere de la qual anava jo, “SÍ AL VALENCIÀ!”

En arribar a Benimaclet, Vicent Moreno (president d’Escola Valenciana) va dir el seu discurs en què ens convida a tots i totes a formar part cada dia del valencià, de fer-lo nostre i de tots, de no perdre’l i de mantenir-lo.

Ja a aquell barri... Tots (o quasi tots) anàrem cap al camp de futbol de l’Sporting d’allí, al concert de La Gossa Sorda i Obrint Pas, per celebrar el 10é aniversari del centre Terra, de Benimaclet.

El concert va ser una PASSADA amb totes les lletres i amb majúscules, com ho veieu! Abans de les actuacions musicals feren un correfocs molt bonic, amb tots els qui érem allí dins, que podíem participar-hi!
En acabar açò, cantà La Gossa Sorda, amb cançons de tots els seus discs... Just després uns minuts de descans, de xarrar o, en el meu cas, de sopar. I tot seguit, OBRINT PAS!

Segons la premsa, unes 10000 persones érem al camp de futbol ballant i cantant amb la seua música. Ja ho he dit, una PASSADA!

Per cert, si voleu veure el nostre video-resum del correfocs + concerts, feu clic ací!

FALLES 2011

En un principi, anàvem a ser molta gent… Anava a quedar-me una nit a casa d’un amic a dormir, i l’altra, ja amb tots, on caiguérem! N’anàvem a ser uns 6 com a mínim.

A la fi, n’anàrem 2 (i mitja). Pau i jo, i Laia gran part del dia. Malgrat ser 3, crec que ha sigut un dia “de lo milloret”!!

Després d’adormir-me divendres bastant tard, em vaig haver d’alçar a les 7:30 per anar a l’estació de trens amb tot preparat ja. El viatge d’anada, a banda de gratuït, molt entretingut. Anàvem Pau i jo cantant tota l’estona Obrint Pas... Això sí, la gent s’estranya MOLT de veure algú amb rastes… Em vaig sentir tot el viatge observada!

Ja allí, corrents amb les maletes cap al metro i al pis d’estudiants on viu el meu germà; és a dir, on ens vam quedar a dormir.

Quan vam deixar tots els trastos… poquet a poquet i ja amb Laia amb nosaltres, anàrem al centre de València a vore la mascletà. Només s’acabà el gran rebombori dels cohets de la plaça de l’Ajuntament, tothom aplaudint… i nosaltres, com que no som d’Alcoi ni res: VISCA SANT JORDI!!! La gent, o passava del que déiem o no ens entenien, però bo!

En acabant, cap a la plaça de la Mar, a dinar a un restaurant xinès. Ens van convidar a uns colpets de “licor” que, molt al nostre pesar, no vam arribar ni a provar (amb l'olor en vam tindre prou).

Amb la panxa plena, vam anar a passejar pel barri del Carme, per la plaça de la Reina, per la plaça d’Alfons el Magnànim, per la plaça de la Mare de Déu... Ens vam comprar cosetes de les paradetes que hi ha via per allí i, passejant pel carrer de Cavallers, va ser una sensació estranya: a banda de la gent i de tot el que era normal que se sentira, se sentia música de festes, marxes cristianes i mores... i de sobte, va passar “l’entrà de moros i cristians” de València per allí! Xe, quina casualitat! El panorama era espectacular: tot el carrer ple de gent, les “esquadres” passant i nosaltres tres, ben emocionats, formant com si estiguérem en plena entrà de moros d’Alcoi, per Sant Nicolau...

Pegant voltes per allí, vam eixir a una plaça on hi havia un xicon, amb 4 ó 5 poals “tocant la bateria”. Ens va deixar al·lucinant!!! Era un crack, el tio aquell.

Com que no sabíem què fer en eixe moment, a banda de veure falles, vam dir d’anar a buscar unes tendes... No sé ben bé com ho vam fer, que ens vam “mig perdre” i vam eixir 3 vegades a la plaça de la Mare de Déu! A la fi, tot trobat, tot bé, tots contents.

Per a sopar, vam anar al pis del meu germà. No teníem claus, així que vam haver de demanar-li-les. Ja dins i a punt de sopar, vaig vore a l’escriptori de l’habitació on havíem de dormir 2 claus. Com que sóc així, vaig anar a provar-les... i SÍ! Eren les de casa! Ens va vindre de luxe, ja podíem anar i tornar totes les vegades que calguera.

Vam marxar per veure la cremà d’una falla del costat de Blasco Ibáñez, ja que Laia en acabar això havia d’anar-se’n... i així va ser, se n’anà.

Després d’aquell comiat tan “estrany”, graciós i emocionant, vam anar els 2 que quedàvem a Benimaclet, “en busca dels pubs”. Com que no ens coneixem res d’aquell barri, ens vam quedar com havíem anat: sense cap pub i pegant voltes per allí... Després, la mateixa estratègia, però pel centre. Amb la beguda, els xurros, i escalfant-nos amb les poques flames que encara eixien de la falla de la plaça de la Reina.

Finalment, no recorde bé a quina hora, però crec que eren vora les 6, vam marxar cap a casa. Encara que, gràcies a... “Paco”, vam estar una estona més llarga gaudint del que quedava de nit i veient com eixia el dia, entre fum...

I allà les 7, a dormir.

De nou al tren, de tornada a Alcoi, esta vegada havent pagat. Trasbord a Xàtiva i pànic als nostres cors per si ens havíem enganyat i anàvem a algun altre lloc! Però no, tot estava bé... llevat de nosaltres, que estàvem fets pols, com les Falles!

A l’any que ve, més i millor. O, almenys, això espere!