Boira

VAL (beherago euskaraz:)

Visc en una boira immensa,

intensa i molt densa.

Eixa boira d’hivern 

que impedeix, de valent,

fer cap pas avant ferm.

Eixa boira blanca,

però obscura alhora,

que no deixa vore

res del que hi ha fora.

No saps què hi ha al teu davant

ni a cap dels teus costats.

Saps, o almenys recordes,

el camí que ja has deixat,

però no saps per on tornar

ni quin pot ser el final.

Visc en eixa boira grisa

en què qualsevol senyal de brisa

em fa dubtar del que em puc trobar:

una part de mi creu que és el final,

que tot prompte acabarà,

però el meu món intern, en canvi,

pensa que és l’entrada a l’infern.

I és, llavors, ací 

quan totes les criatures de la nit

comencen a eixir 

i, a poc a poc, venen a per mi.

Algú diria que si no em moc,

que si no em veuen,

passarien de llarg.

Però eixe algú no sap

que això ja ho he intentat

i que, lentament, m’han atrapat.

Sé que per a eixir endavant

l’única opció és caminar

i caminar sense parar,

fins que la boira comence a dispersar

i es veja el principi del final.

Sí, la teoria la sé.

Però esta boira té tant de poder

que em deixa immòbil,

sense res que puga fer.

I llavors tot torna a començar:

els monstres de la nit

em venen a buscar,

gairebé no em deixen descansar

i intenten que amb ells

me’n vulga anar…

No cregueu que no ho he pensat.

Però tot i estar dins de la boira,

he vist la vida de fora

i sé que hi vull tornar.

Espere que més prompte que tard

i que tots estos monstres

em deixen d’assetjar.

EUS:

Laino ikaragarri batean bizi naiz,

oso laino sendoa eta zerrstua.

Aurrerapauso sendo bat ez egitea

eragatzen duen neguko laino horrek.

Laino zuri, baina aldi berean ilun horrek,

kanpoko ezer ikusten uzten ez duena.

Ez dakizu zer dagoen zure aurrean

ez alde batera ez bestera.

Badakizu, edo gogoratzen zara behintzat,

utzi duzun bidea,

baina ez dakizu nondik itzuli

ezta zein izango den amaiera ere.

Laino gris horretan bizi naiz

non edozein brisa arrastok

zalantza eragiten dit zer aurki dezakedan:

nire zati batek uste du amaiera dela,

laster amaituko dela dena,

baina nire barne munduak, ordea,

infernuko sarrera dela pentsatsen du.

Eta orduan, hemen,

gaueko izaki guztiak

hasi dira ateratzen

eta, poliki-poliki, nire bila datoz.

Batek esango luke mugitzen ez banaiz,

ikusten ez banaute,

ez ninduketela hartuko.

Baina pertsona honek ez daki

hori egiten saiatu naizela

eta, astiro, harrapatu egin nautela.

Badakit aurrera ateratzeko

ibiltzea, gelditu gabe,

aukera bakarra dela,

lainoa sakabanatzen hasi arte

eta amaierako hasiera ikusi arte.

Bai, teoria badakit.

Baina laino honek hainbesteko poterea du

geldirik uzten nauela,

ezer egin ahal gabe.

Eta, orduan, dena hasten da berriro:

gaueko munstroak

nire bila etortzen dira,

ia ez didaten atseden hartzen uzten

eta haiekin ni joan nahi izatea nahi dute…

Ez pentsa pentsatu ez dudanik.

Baina lainoaren barruan egon arren,

kanpoko bizitza ikusi dut

eta hara itzuli nahi dut.

Berandu baino lehen espero dut

eta munstro hauek betirako

desagertzea lortu.