lunes, 16 de noviembre de 2020

Bona nit. (Guardonat per l'Ateneu de Crevillent)

 Ací vos deixe l'escrit que vaig presentar i pel qual m'han donat el 1r premi al I Certamen de narrativa curta de l'Ateneu de Crevillent.

Bona nit


Primera setmana

El poble està buit, no hi ha ningú pel carrer, tots els cotxes aparcats, tot tancat… Fa feredat. Em recorda un poc a la pel·lícula eixa en què ix Will Smith. Ai, no, això seria horrible. 

He arribat a casa i està tot com ho vaig deixar fa mig any, quan vaig trobar faena fora. És estrany, quin silenci. Sort que tinc Internet i que puc teletreballar des d’ací. Han dit dues setmanes de confinament però, què vols que et diga, crec que en seran més. Potser tres o quatre com a molt.

Veiem, l’ordinador el deixaré a aquesta habitació, on dormia la iaia, que té un escriptori gran. Sí, així també tinc a mà els llibres i els documents que puga necessitar. Serà el meu despatx. És una sala ampla i, a més, tinc una finestreta molt bonica al costat. Potser no està malament açò d’estar a casa, no?

Han passat tres dies i sembla que cada dia em gite més tard. No dorm bé ni descanse. Que si alça’t prompte per enviar correus i llegir tots els de la safata d’entrada, corregeix açò, explica-li allò a aquell xiquet. Pobret, si ja li costava en les classes presencials… Para a dinar. Neteja quan pugues, posa la llavadora, estén, fes-te l’esmorzar, el dinar i el sopar, com a mínim. Ah, i a les 20h ix al balcó a aplaudir, que si no ja t’han fitxat els del carrer. No està malament perquè, almenys, després d’aplaudir posen música a algun balcó: Resistiré, erguida frente a todo. Me volveré de hierro para endurecer la piel! Tot el dia ronda pel cap la cançoneta, però té la seua gràcia i sembla que dona força.

Sí, cada dia em gite més tard i cada dia dorm menys. Però crec que no soc l’única. Cada nit, quan abaixe la persiana abans de gitar-me, els llums de la casa d’enfront a l’esquerra encara estan encesos. Sembla que som els últims del carrer a gitar-nos. No sé qui hi viu ara, em sona que l’han llogada, però ves a saber qui deu haver-ho fet. Siga qui siga, o té insomni o treballa fins a tard. Potser s’adorm amb els llums encesos. T’imagines? 



Segona setmana

Comença a fer-se estrany açò d’estar tant de temps a casa. Tinc mal de cap, menge quan no toca i no tinc gana quan toca menjar. Només isc d’ací per anar a comprar. He de confessar que hi ha dies en què desitge que s’acaben algunes coses per poder eixir i que em pegue l’aire… però tinc por. Em fa por la gent. Com sé qui té o no té el virus? I si la persona que hi ha darrere de mi a la cua és assimptomàtica? Em llave les mans sovint, em pose gel hidroalcohòlic, porte guants i mascareta, però tot i això tinc por. La mare també té molta precaució però ha donat positiu en COVID-19. Fa unes hores que l’ha duta el pare a l’hospital, després d’haver telefonat al número que han habilitat per tot açò i, segons l’han vista, l’han entrada a l’UCI. 

Açò és desolador. Recorde que abans, a l’UCI, podíem visitar els pacients ingressats tres voltes al dia. Ara no ens podem ni apropar a l’hospital, no podem eixir de casa, no sabem res de res. El pare està a casa, sol, en quarantena preventiva. Li faig jo la compra quan cal, li telefone cada dia per veure com està. Diu que bé, que sap que la mare és forta, però li tremola la veu cada volta que en parla. És molt dur no saber gaire res d’ella, no poder veure-la. He vingut ací per estar amb la família i estem més lluny que mai. Tot s’emboira entre telefonades, correus electrònics, missatges dels amics i familiars que em pregunten per la família. M’alegra saber que en pensen, però ara mateix necessite que tot açò s’ature d’una volta, que tot es calme, que tornem a estar bé.

L’únic moment en què sembla que la boira es dissipa és a la nit, quan arribe a l’habitació i sé que en una estona estaré dormint. Als somnis no portem mascareta i ens podem abraçar. Com cada nit, m’aprope a la finestra per abaixar la persiana. Els llums de la casa d’enfront a l’esquerra romanen encesos, però de sobte ha aparegut un xic a eixa finestra que abaixa també la seua persiana. Ara ja sé que el veí d’eixa casa és un xic. Bé, un home, deu tindre uns pocs anys més que jo. O potser té la meua edat. En realitat sembla major que jo, però pareix que es cuida bastant. 

Ell també té un llit tan gran per a ell sol? Ai, la quarantena.



Tercera setmana

Sembla que la mare millora. O això ens diuen per telèfon, no la podem veure encara. El pare està trist i jo també, se’ns nota en el nostre dia a dia. Bé, va a moments.  Ell segueix anant a treballar, per ara. Diuen que potser fan un ERTO a la fàbrica, però res no és segur. Ara fem videoconferències cada vesprada per fer-nos junts el timonet de després de dinar i així em conta totes les barbaritats que diuen i fan alguns dels seus companys de faena. Clar, són d’Ontinyent i ja se sap: bon poble i mala gent. Si no fora per estes brometes i pels timonets... almenys ens tenim l’un a l’altre virtualment.

Fa un mes ho vaig deixar amb el meu xicon perquè “necessitava estar un temps sola”. Si m’hagueren dit que ara estaria completament sola i confinada a casa no m’ho hauria cregut. No sé si el trobe a faltar o és que la quarantena m’esta afectant molt. No vull saber-ho. Estic bé sola, però és que… No, no passa res. Tinc la faena, les videoconferències amb els amics… Ara han tret la versió virtual de La fallera calavera, així que també fem alguna partideta en línia. Tot va bé, no et ratlles.

Que bé, per fi és dimecres! Només queden dos dies més i arriba el cap de setmana. Ah, espera, que el cap de setmana és igual que la resta de dies però sense estar tan enganxada a l’ordinador. O sí, perquè amb les sèries i les pel·lícules açò és un no parar.

Una nit més cal fer el ritual: abaixar la persiana, destapar el llit, rentar-me les dents, posar-me el pijama i zum! Al llitet. Au, comencem el ritual. Altra volta el veí d’enfront a l’esquerra. Sempre ens gitem a la mateixa hora, quina casualitat. M’acaba de somriure? Ai, he abaixat la persiana massa de pressa, no sé si li he somrigut de tornada! Deu pensar que soc una estúpida! Sembla simpàtic, no? I és guapet: té barbeta, els ulls xicotets —no sé de quin color són, però m’agradaria que foren clars—, els cabells obscurs. Té un no-sé-què que…

Calla, a dormir!


Quarta setmana

La mare segueix a l’UCI, diuen que cada vegada va millor. Però això ja ho van dir la setmana passada, ja no sé què creure i què no. Tinc por. Ella en deu tindre tanta, allí sola! Tota la vida ha sigut i és una dona tan forta, tan valenta, tan lluitadora… açò ho passarà, ja voràs, Lliris, ho saps de sobra!

El pare s’ha deixat de fumar, intenta canviar els hàbits. Ara, a més, fa zumba amb el YouTube de la tele perquè “quan torne la mare vol estar ben templat”. Com si no ho estiguera ja! Coses de parelles. O de l’edat.

Treballe al meu despatx i, si alce un poc el cap, puc veure el balcó i la finestra del xic misteriós. A què es deu dedicar? Com li diuen? Fa cara de ser també professor, com jo, però de segur que és de ciències: porta camisa de quadres quan abaixa la persiana. Vaja, quina mandra m’estic fent amb els estereotips! Però no ho negaré, m’encantaria parlar amb ell, saber qui i com és. Em fa la sensació que és el que més vida li està donant al confinament. Però no sé jo si açò durà enlloc.

Ja m’estic cansant, també, d’eixir a aplaudir cada nit. No pels sanitaris, que s’ho mereixen tot i més, sinó per la hipocresia que veig i escolte. Molt d’aplaudir però després molts dels veïns voten partits que retallen en Sanitat. I el racisme. Ara tot açò de la COVID-19 és culpa dels xinesos, de tots. Clar, no és del fet que hi havia alerta de casos per Europa i la gent seguia viatjant i estant en contacte amb la resta com si no passara res. No, culpa nostra mai. I açò va per a llarg, pel que sembla.

Ja està bé de maldecaps. Hora d’abaixar la persiana i anar a dormir, ja és tard. I el veí? No el veig, potser hui no té son, potser està treballant fins a tard o potser s’ha quedat veient una pel·lí… ai, ja està ací!

— Bona nit, veïna!

— Bona nit, veí!

De veres acaba de dir-me bona nit?



Cinquena setmana

Tinc una bona notícia: han pujat la mare a planta! Quina alegria! Encara no la podem veure, però almenys en algun moment fem videoconferències amb ella per saber com està. Fa cara d’estar un poc més animada i això és bo. El pare està emocionadíssim i ara, per fi, li ha donat per fer rebosteria. També és cert que fins ahir no vaig trobar farina a cap supermercat. I crec que ja li’n queda poca. Em fa la sensació que la dieta i l’esport que havia començat ja han arribat a la seua fi. Si que ha sigut breu!

Ja tenim alegries a casa, però seguir confinada continua sent un poc dur. Em canse de tot. Ara m’he cansat del pa de supermercat. I de les fruites i verdures de supermercat. Cal donar suport al comerç local, no? Doncs a partir d’ara pense anar al forn i a la fruiteria.

Ja van dos cops seguits que, quan torne de comprar el pa, em creue amb un xic que em resulta familiar, però no sé qui és. El mire i em mira, però amb la mascareta és un poc difícil.

Hui vaig a comprar fruita, així li’n duc a mon pare també. Altra volta el mateix xic? Per què para? 

— Hola, soc Jordi!

— Hola… —Jordi? Mig poble es diu Jordi, pot ser qualsevol— et conec?

S’abaixa un momentet la mascareta sense dir res, somriu i se la torna a pujar.

— Soc el veí d’enfront. —Crec que s’ha posat colorat. Bé, jo també, però amb la mascareta espere que no m’ho note.

— Ai, no t’havia conegut amb la mascareta, perdó! Jo soc Lliris, encantada!

— Per fi ens coneixem més enllà d’una finestra, no?

— Cert! I de dia, que sempre ens veiem per dir-nos bona nit.

Ai, almenys he parlat amb ell! Espere que prompte acabe açò i ens puguem veure sense mascareta i distància de seguretat...


martes, 10 de noviembre de 2020

Amona

Nire amona Consuelo da eta 99 urte ditu. Xàtivan jaio zen baina urte batzuk ondoren Alcoira bizitzera joan zen, eta herri horretan oraindik bizi da.

Nire ustez, hura beti andre zahar bat izan da, ni oso txikia zenalako... baina oso alaia eta aktiboa zela gogoratzen dut. Ni txikitan, ostiralero bere etxera lo egitera joaten nintzen eta nire lagunak ez zeudenean, amona eta biok futbolean jolasten ginen, adibidez... oso dibertigarria zen!

Aitona hil zenean, pentsatu nuen ideia ona zela amonarekin bazkaltzea larunbatero, horrela ez zegoen bakarrik.

Pixkanaka zaharragoak egin ginen eta konturatu nintzen amona ez zela beti hain alaia. Gurasoek esaten didate amona, gazteetan, konplikatua zela eta denbora apur batez hitz egin gabe egon ziren... baina ni jaio nintzenean dena pixka bat aldatu zen.

Duela gutxi arte dena ondo zegoen. Baina duela hiru edo lau urte amona ez da lehen bezala. Duela gutxi, ez dut gogoratzen noiz izan zen, esan ziguten amonak Alzheimer daukala eta momentu horretatik aurrera egunero zerbait gertatzen da amonarekin.

Egia esan, badakit emakume ona dela, baina oso independentea eta burugogorra da: batzuetan etxetik irtetea saiatzen da gurekin ez egoteko...

Ez dakit zenbat denbora gehiago gurekin egongo den eta, egia esan, ez dut amona horrela gogoratu nahi. Amona ni txikia nintzenean gogoratu nahi dut: indartsua, ausarta, alaia eta borrokolaria.




domingo, 31 de mayo de 2020

2020 a mitjan fer.

Pensàvem que ho teníem tot a la mà.
Si no hui, tot arribaria demà.
Era gener i l’any se’ns feia molt gran,
quedaven dies, mesos... quedava tant!

Ho teníem tot per fer i tot era possible.
Procrastinàvem sempre, totalment a consciència:
l’endemà, qui sap? Potser tot seria assolible.
Quina pressa hi havia? Cap ni una, paciència!

Passà el febrer més ràpidament que el gener,
deixàvem que tot seguira el seu ritme: corrents.
Tot arribaria. Si no este mes, el que ve.
Què podria trencar tot el que podríem fer?

Al març tot canvià de sobte, en un moment,
ens adonàrem que res ja no era etern,
es veia en els rostres de la gent.
S’apropava, per a alguns d’ells, l’infern.

Per què no ens vam dir tot el que sentíem?
Per què no vam fer tot el que volíem?
Ja ho deien els clàssics: Carpe Diem.
Visquem el moment!

jueves, 28 de septiembre de 2017

Gap

I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

És un dels moments més importants de la teua vida. La por inunda el teu cap i el teu cos, però saps que ha arribat l'hora.

T'hi has estat preparant durant tota la teua existència i, sobretot, últimament. Ho veus davant, saps que només és un pas més, un esforç més, com has fet fins ara. Però costa tant...

I si no arribe a fer-ho? I si torne a caure? I si no puc alçar-me?

Has caigut milers de voltes i estàs ací i ara. Les altres voltes t'hi has arriscat i, amb esforç, ho has aconseguit. Esta volta no és tan diferent. La diferència la fa el teu cervell. Saps perfectament què has de fer i com. Però costa tant...

Tornen els dubtes. Tornes a mirar avant. Ho veus i és un 'gap' molt gran, el més gran fins a hui, però portes massa temps arrimant-te a la vora i negant-te a saltar-hi.

Has botat 'gaps' abans, portes molt de temps aprenent: vas començar amb bots estàtics, a ensenyar-te a moure i girar, a saltar coses, escales, a fer trucs més difícils. Has caigut alguna volta però t'has alçat i ho has intentat fins que ho has aconseguit. Perquè, al cap i a la fi, d'això va la història. I ho saps.

Tornes arrere, en un mar de dubtes i inseguretat, de por. Inspires, soltes l'aire, amb els ulls tancats. Obris els ulls lentament i veus el 'gap' davant de tu: nu, esperant-te, cridant-te, convidant-te a tastar-lo.

Parpalleges, mentre et ve al cap la imatge de tu mateix fent eixe truc que tant ansies, que necessites, just allí davant. Escoltes un ocell de fons i la imatge se't trunca: enmig del bot se t'escapa la taula i caus bruscament al terra. Pots sentir el mal en el teu cos.

Tanques els ulls de nou, mentre tornes a inspirar i a traure l'aire suaument. I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

Arranques a córrer cap al 'gap', amb convicció. Deixes caure la taula i, d'un bot, hi puges i espentes. T'estàs arrimant a la vora, ha arribat l'hora: escoltes perfectament eixe 'pop', arrastres el peu de davant alhora que alces el de darrere fent que ambdós cames es flexionen a la mateixa altura en l'aire, col·loques els peus damunt dels eixos, amb el cos en paral·lel al monopatí i el cap totalment concentrat en el que estàs fent, conscient que esta és la bona. Notes com l'adrenalina s'apodera de tu, la por també, però esta última comença a difuminar-se, va fent-se xicoteta a mesura que t'apropes al sòl, amb el cos encara perfectament posicionat.

Tap! Les rodes tupen l'asfalt, flexiones les cames, mires cap avall: continues damunt del taulell; mires cap arrere: has superat el 'gap', per fi!

La por et cegava, però sabies que ho podies fer. En realitat, no era tan diferent del que ja havies fet abans, només la distància i el temps que durava el bot... Però tard o d'hora sabries que ho podries fer.

Potser, si més no, la vida ens posa obstacles, 'gaps', escales, rampes... que hem de superar malgrat la por i la incertesa. N'hi haurà de més grans, de més difícils... però tots seran vencibles.

Ara, crec que m'ha arribat l'hora de saltar el meu gran 'gap'.

'Pop', espente, i em deixe dur...!

lunes, 12 de junio de 2017

DICCIONARI NORMATIU DE LA UELI

El diccionari, com es pot vore, està incomplet. No hi ha paraules referents a cada lletra de l'abecedari i, a més a més, segons passe el temps potser s'afegiran noves paraules o locucions que la família puga recordar. La intenció de pujar-lo a este bloc i fer-lo públic és que no quede només en petit comité el lèxic i la fraseologia tan graciosa i bona que tenia la meua Ueli, és perquè tothom puga gaudir d'estes paraules tant com nosaltres ho fem cada dia. De fet, moltes d'elles ja formen part del nostre lèxic quotidià naturalment.

Este breu diccionari està fet gràcies a les frases i xarrades de la Ueli, Conchita Nadal Puig (12-2-1933 - 16-3-2017) i, sobretot, en honor a ella.

Perquè allò que ella deia no es perda mai com tampoc ella ni el seu record ho faran.

Notes
- SUBS: substantiu
- ADJ: adjectiu
- TOP: topònim
- VERB: verb
- Val: traducció al valencià estàndard.
- Cast: traducció al castellà estàndard.

A

Auia ossoginà: SUBS.Tipus d'aigua amb dos partícules d'oxigen per cada dos d'hidrogen (H2O2), que s'usa per a finalitats antisèptiques i per a curar o netejar ferides.
Val: aigua oxigenada.

Ambustero/a: SUBS. Persona que menteix per emprenyar o que és, no sempre amb males intencions, dolenta. 
Val: mentider.

B

Bar Monleón: SUBS. / TOP. Bar de Daimús, situat al carrer Piles, que en realitat es diu Bar el Galeón.

Baioneta: SUBS. Salsa feta a base de rovells d'ou batuts amb oli, sal i unes gotes de suc de llima o vinagre.
Val: maionesa

D

Deimús: TOP. Poble costaner valencià, situat a la comarca de la Safor, fronterer al nord amb Gandia i al sud amb Guardamar de la Safor.
Val: Daimús.

E

Estar (dos o més persones) penetrades: VERB. Quan, dos o més persones, s'entenen perfectament com a resultat d'una certa freqüentació.
Val: estar compenetrades.


F

Filosofia Catalana: SUBS. Carrera universitària en què s'estudia la llengua i literatura valencianes i que aprofita per a serr professor/a de valencià.
Val: Filologia Catalana.
*Veja's també Fisionomia Catalana.

Fisionomia Catalana: SUBS. Carrera universitària en què s'estudia la llengua i literatura valencianes i que aprofita per a serr professor/a de valencià.
Val: Filologia Catalana.
*Veja's també Filosofia Catalana.

G

Geografia: SUBS. Mètode d'exploració dels òrgans interns basat en l'emisió d'ones ultrasòniques.
Val: ecografia.


H

Hungria: TOP. País que està en algun punt indeterminat d'Europa, però molt lluny del País Valencià. També es pot conéixer com Rússia, Roma, Alemània, Turquia, entre d'altres.
Val: Hongria.

M

Miqui-miqui: ADJ. Persona a qui només li agraden certes coses i de certa manera.
Cast: tiquismiquis.

P

Polígamo: SUBS. Conjunt de fàbriques o naus industrials.
Val: polígon.

Protólogo: SUBS. Manera d'actuació seguint certes normes.
Val: protocol.

S

Samsun: SUBS. Nom amb el qual es designa una varietat concreta de caquis.
Cast: pérsimon.

Sant Blai Car: SUBS. Plataforma d'Internet mitjançant la qual es poden oferir o demanar viatges compartits en cotxe.
Val: Blablacar.

V

Vagina: SUBS. Òrgan muscular i membranós, a manera de bossa, que tenen molts vertebrats i en el qual es diposita l'orina produïda en els renyons.
Val: bufeta.
*Es pronuncia amb el fonema [X] castellà.


Conchita Nadal Puig, autora d'esta obra d'art verbal,
tan feliç i agradable com ha sigut sempre.

Alcoi, 18 de març de 2017
Editat per Yaiza Ferrer (néta de l'autora)


miércoles, 22 de marzo de 2017

M'agradaria despertar

M'agradaria despertar d'este malson.
M'encantaria obrir els ulls
i vore que tot és mentida,
que estàs encara ací, com cada dia.
M'agradaria que açò fóra una broma pesada,
de molt mal gust,
però que em digueren que estava planejada,
que de sobte tot tornara
a estar com estava.
M'agradaria despertar i vore que és dilluns
o dimarts, a tot estirar.
Que m'alçara de bon matí
i tu estigueres allí.
Que estigueres fent la paella i anares a pel pa.
Que jo puguera anar a patinar
sense res que em puguera preocupar.
M'agradaria tornar a casa amb el 'rail'
i que em digueres el mateix
que em deies quan hi entrava amb ell.
Que me n'anara al metge tranquil·lament
i, en tornar, estiguera el dinar ja acabat.
Que tu estigueres en el sofà,
amb la taula ja parada
veient la tele i pegant alguna becada.
M'agradaria que dinàrem eixa paella tan bona,
que estiguérem tots junts seguts a taula.
Que a la vesprada fera classe
i et contara com ha anat,
per intentar que estigueres més orgullosa de mi,
si encara cap.
M'encantaria que passàrem la vesprada
i la nit tranquil·lament
i que el dia següent,
després de dinar,
me n'anara corrents a treballar.
Que en tornar em pugueres preguntar
si hi ha cap alumne més,
que et diguera que no,
però que, així i tot,
em preguntares com havia anat
i què hi havia fet.
M'agradaria que el divendres al matí
hagueres estat bé, al teu llit;
que m'haguera alçat prompte
i tu també.
Jo per anar-me'n a València
i tu per la impaciència
de desitjar-me un bon viatge,
que tinguera coneixement
i t'avisara només baixar del tren.
Necessite despertar,
em negue a creure que açò és veritat,
em negue a creure que ja no hi estàs.
No vull ni pensar com seran els dies
sense tu al meu costat.
Sé què em diries si estigueres ací:
que fóra forta i intentara seguir...
Però és molt difícil
si no et tinc amb mi.
M'encantaria despertar d'este malson
i que tu estigueres ací.

lunes, 27 de febrero de 2017

Un secret arenós

L'arena ha tapat esta nit les petjades secretes del nostre encontre.
Hui, com ahir, com la immensa majoria de vegades,
l'arena ha cobert i amagat la nostra història.
Una història oculta i pacient que, en silenci, crida
un despertat brusc i salvatge, com el nostre amor.

Paradís invisible sota una capa màgica,
país submergit sota la profunditat de la mar.
Eixa mar on sempre acabem tornant
perquè l'arena ens confie els seus terrenys sagrats.
Pols de mar que és l'alfa i l'omega d'una relació inacabada.
I mai començada.

Besos, arraps, morats al coll i arena entre els cabells.
Juntem les mans com s'ajunten els nostres llavis
i tanquem els ulls, suaument,
com entra l'arena entre les nostres robes.
La sal i la calor demanen aire fresc per a les nostres pells,
demanen que s'agarren i rodolen els nostres cossos, sedents.

Tot és silenci, però hi ha massa soroll:
dos cors bategants, dos nassos respirant
apressuradament.
Tenim pressa, però anem lents.
Tot arribarà, tot al seu moment.

Entre besos i mossos una pausa i,
de sobte, les nostres mirades es creuen en un fugaç instant.
Les nostres pupil·les, de fit a fit,
es dilaten i comencen a parlar.
Volen dir-se de tot, però no és el moment. Tenen fam.

Tenim fam.

Mengem. Mengem-nos com Déu mana ja!

Sabem que açò no toca. Creiem saber-ho.
No importa, no ho sap ningú.
Només tu,
jo,
i l'arena eterna.

Serà el nostre xicotet secret.