lunes, 12 de junio de 2017

DICCIONARI NORMATIU DE LA UELI

El diccionari, com es pot vore, està incomplet. No hi ha paraules referents a cada lletra de l'abecedari i, a més a més, segons passe el temps potser s'afegiran noves paraules o locucions que la família puga recordar. La intenció de pujar-lo a este bloc i fer-lo públic és que no quede només en petit comité el lèxic i la fraseologia tan graciosa i bona que tenia la meua Ueli, és perquè tothom puga gaudir d'estes paraules tant com nosaltres ho fem cada dia. De fet, moltes d'elles ja formen part del nostre lèxic quotidià naturalment.

Este breu diccionari està fet gràcies a les frases i xarrades de la Ueli, Conchita Nadal Puig (12-2-1933 - 16-3-2017) i, sobretot, en honor a ella.

Perquè allò que ella deia no es perda mai com tampoc ella ni el seu record ho faran.

Notes
- SUBS: substantiu
- ADJ: adjectiu
- TOP: topònim
- VERB: verb
- Val: traducció al valencià estàndard.
- Cast: traducció al castellà estàndard.

A

Auia ossoginà: SUBS.Tipus d'aigua amb dos partícules d'oxigen per cada dos d'hidrogen (H2O2), que s'usa per a finalitats antisèptiques i per a curar o netejar ferides.
Val: aigua oxigenada.

Ambustero/a: SUBS. Persona que menteix per emprenyar o que és, no sempre amb males intencions, dolenta. 
Val: mentider.

B

Bar Monleón: SUBS. / TOP. Bar de Daimús, situat al carrer Piles, que en realitat es diu Bar el Galeón.

D

Deimús: TOP. Poble costaner valencià, situat a la comarca de la Safor, fronterer al nord amb Gandia i al sud amb Guardamar de la Safor.
Val: Daimús.

E

Estar (dos o més persones) penetrades: VERB. Quan, dos o més persones, s'entenen perfectament com a resultat d'una certa freqüentació.
Val: estar compenetrades.


F

Filosofia Catalana: SUBS. Carrera universitària en què s'estudia la llengua i literatura valencianes i que aprofita per a serr professor/a de valencià.
Val: Filologia Catalana.
*Veja's també Fisionomia Catalana.

Fisionomia Catalana: SUBS. Carrera universitària en què s'estudia la llengua i literatura valencianes i que aprofita per a serr professor/a de valencià.
Val: Filologia Catalana.
*Veja's també Filosofia Catalana.

G

Geografia: SUBS. Mètode d'exploració dels òrgans interns basat en l'emisió d'ones ultrasòniques.
Val: ecografia.


H

Hungria: TOP. País que està en algun punt indeterminat d'Europa, però molt lluny del País Valencià. També es pot conéixer com Rússia, Roma, Alemània, Turquia, entre d'altres.
Val: Hongria.

M

Miqui-miqui: ADJ. Persona a qui només li agraden certes coses i de certa manera.
Cast: tiquismiquis.

P

Polígamo: SUBS. Conjunt de fàbriques o naus industrials.
Val: polígon.

Protólogo: SUBS. Manera d'actuació seguint certes normes.
Val: protocol.

S

Samsun: SUBS. Nom amb el qual es designa una varietat concreta de caquis.
Cast: pérsimon.

Sant Blai Car: SUBS. Plataforma d'Internet mitjançant la qual es poden oferir o demanar viatges compartits en cotxe.
Val: Blablacar.

V

Vagina: SUBS. Òrgan muscular i membranós, a manera de bossa, que tenen molts vertebrats i en el qual es diposita l'orina produïda en els renyons.
Val: bufeta.
*Es pronuncia amb el fonema [X] castellà.


Conchita Nadal Puig, autora d'esta obra d'art verbal,
tan feliç i agradable com ha sigut sempre.

Alcoi, 18 de març de 2017
Editat per Yaiza Ferrer (néta de l'autora)


miércoles, 22 de marzo de 2017

M'agradaria despertar

M'agradaria despertar d'este malson.
M'encantaria obrir els ulls
i vore que tot és mentida,
que estàs encara ací, com cada dia.
M'agradaria que açò fóra una broma pesada,
de molt mal gust,
però que em digueren que estava planejada,
que de sobte tot tornara
a estar com estava.
M'agradaria despertar i vore que és dilluns
o dimarts, a tot estirar.
Que m'alçara de bon matí
i tu estigueres allí.
Que estigueres fent la paella i anares a pel pa.
Que jo puguera anar a patinar
sense res que em puguera preocupar.
M'agradaria tornar a casa amb el 'rail'
i que em digueres el mateix
que em deies quan hi entrava amb ell.
Que me n'anara al metge tranquil·lament
i, en tornar, estiguera el dinar ja acabat.
Que tu estigueres en el sofà,
amb la taula ja parada
veient la tele i pegant alguna becada.
M'agradaria que dinàrem eixa paella tan bona,
que estiguérem tots junts seguts a taula.
Que a la vesprada fera classe
i et contara com ha anat,
per intentar que estigueres més orgullosa de mi,
si encara cap.
M'encantaria que passàrem la vesprada
i la nit tranquil·lament
i que el dia següent,
després de dinar,
me n'anara corrents a treballar.
Que en tornar em pugueres preguntar
si hi ha cap alumne més,
que et diguera que no,
però que, així i tot,
em preguntares com havia anat
i què hi havia fet.
M'agradaria que el divendres al matí
hagueres estat bé, al teu llit;
que m'haguera alçat prompte
i tu també.
Jo per anar-me'n a València
i tu per la impaciència
de desitjar-me un bon viatge,
que tinguera coneixement
i t'avisara només baixar del tren.
Necessite despertar,
em negue a creure que açò és veritat,
em negue a creure que ja no hi estàs.
No vull ni pensar com seran els dies
sense tu al meu costat.
Sé què em diries si estigueres ací:
que fóra forta i intentara seguir...
Però és molt difícil
si no et tinc amb mi.
M'encantaria despertar d'este malson
i que tu estigueres ací.

lunes, 27 de febrero de 2017

Un secret arenós

L'arena ha tapat esta nit les petjades secretes del nostre encontre.
Hui, com ahir, com la immensa majoria de vegades,
l'arena ha cobert i amagat la nostra història.
Una història oculta i pacient que, en silenci, crida
un despertat brusc i salvatge, com el nostre amor.

Paradís invisible sota una capa màgica,
país submergit sota la profunditat de la mar.
Eixa mar on sempre acabem tornant
perquè l'arena ens confie els seus terrenys sagrats.
Pols de mar que és l'alfa i l'omega d'una relació inacabada.
I mai començada.

Besos, arraps, morats al coll i arena entre els cabells.
Juntem les mans com s'ajunten els nostres llavis
i tanquem els ulls, suaument,
com entra l'arena entre les nostres robes.
La sal i la calor demanen aire fresc per a les nostres pells,
demanen que s'agarren i rodolen els nostres cossos, sedents.

Tot és silenci, però hi ha massa soroll:
dos cors bategants, dos nassos respirant
apressuradament.
Tenim pressa, però anem lents.
Tot arribarà, tot al seu moment.

Entre besos i mossos una pausa i,
de sobte, les nostres mirades es creuen en un fugaç instant.
Les nostres pupil·les, de fit a fit,
es dilaten i comencen a parlar.
Volen dir-se de tot, però no és el moment. Tenen fam.

Tenim fam.

Mengem. Mengem-nos com Déu mana ja!

Sabem que açò no toca. Creiem saber-ho.
No importa, no ho sap ningú.
Noméa tu,
jo,
i l'arena eterna.

Serà el nostre xicotet secret.

lunes, 19 de diciembre de 2016

Poema sense títol


L'altre dia, netejant la meua habitació i ordenant-me els llibres, entre altres coses, vaig trobar un fum d'escrits meus que tenia pertot arreu. Un dels escrits és el poema que vos deixe ací baix. Es veu que el vaig escriure un dia d'Universitat, abans de tornar a casa, de fa 2 ó 3 anys... Com que no tenia fulls a mà per poder escriure-hi, ho vaig fer a un sobre del banc. Aquell dia el vaig deixar en la motxilla tirat perquè no m'acabava d'agradar; en canvi, quan el vaig retrobar, no el veig tan tan tan malament.

Ací va:

Misèria, tragèdia i sobèrbia
imposants, dominants
en un món subordinat,
submís, trist i desgraciat.

Guerra, morts, 
xiquets i plors.
Desgràcies pertot arreu;
gent innocent
que no tenen res a vore
i, molt menys, res a fer...
Quant més restaran d'empeus?

Conflictes d'uns
i cadàvers dels altres.
Uns els creen
i als altres els maten.

No cal anar molt lluny
per vore tota la injustícia,
tota la brutícia,
tota la vergonya,
la ronya i tantíssima carronya.

Espanya: estat modern i dictatorial
de lladres i mangants,
corruptes venuts al capitalisme...
-- "Respectaràs el proïsme"?
--Només si estic davant de l'abisme;
mentrestant ja tinc prou
amb el meu sou,
donat per Déu,
suat pels meus
treballadors, vull dir, esclaus
que es juguen el pa i la creu.

Europa: continent blindat,
emmurallat, tancat als immigrants.
Continent d'emigrants
on l'únic important
són els diners
amagats en paradisos fiscals.
Continent on el coneixement
està infravalorat,
on els estudiants
se'n van dels seus estats
per entrar al mercat,
on són diners amb potes
que paguen els impostos
que altres es gasten...

lunes, 11 de julio de 2016

T'imagine

Saps? És la primera volta
que entre ací des que ja no hi estàs.
Pensava que em seria difícil,
però no que ho fóra tant.

T'imagine.

T'imagine pertot arreu
i a cada instant.
T'imagine en la porta de casa
esperant vore el cotxe arribar
i, tot just havent aparcat,
eixint a saludar
i, com no, a emprenyar.

T'imagine a mitjan escala
escodrinyant i escoltant,
sense parar de xarrar,
i, com no, emprenyant.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.

T'imagine en la cuina
assentant-te a esmorzar,
preparant el dinar o el sopar
i, com no, vinga emprenyar.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.

T'imagine ja dalt,
a la teua habitació
assentat davant l'ordinador
o plantat fora, al balcó,
mirant el Facebook,
llegint curiositats
o intentant fer-nos creure
que no estaves fumant
i, com no, volent emprenyar.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.

T'imagine més amunt encara,
en la terrassa,
mirant i cuidant les plantetes
com només tu ho feies.
T'encantaven les tomaqueres
i les seues tomaquetes,
t'agradaven totes les plantetes,
ja foren ceberes o argelagues
i, com no, ací també emprenyaves.
Però, com tot,
açò tampoc no és de veres,
tu ja no hi estàs.

Està tot molt canviat
des que en vas marxar.
Res del que hem viscut
mai més tornarà,
però almenys tinc l'esperança
de poder-te imaginar.

viernes, 22 de enero de 2016

Erasmus

Ha estat un semestre. En realitat, només cinc mesos. Cinc mesos intensos, diferents, màgics. És de veres que viure l'experiència de l'Erasmus –ben viscut, és clar– et canvia la vida i, sobretot, la teua visió del món.

Finals d'agost. Por, nervis, incertesa… tot rondant pel cap. Una dualitat al pensament entre deixar-te endur i anar-te'n a viure i a vore món o, d'altra banda, assumir la por i quedar-t'hi. La gran majoria de les voltes, per sort, guanya la primera opció. Tot és increïble, literalment. Arribar a l'aeroport d'Alacant, embarcar –unes quantes hores després–, anar a Madrid, fer-hi nit. Fins a eixe moment, la idea que marxes de casa encara no està del tot assimilada. Madrid, onze del matí, embarquem cap a Budapest. Ara ja no hi ha retirada possible. I sort! El moment més estrany, al meu parer, és el fet de xafar terres hongareses per primera volta amb la idea de “esta és la meua nova terra”. Uf. De sobte recordes moltíssimes coses del que has viscut al llarg de l'estiu i del teu passat a ta casa, amb la família, amb els amics, amb tots… però la il·lusió de començar una aventura nova s'apodera de tu i, llavors, comença tot.

Enganyar-se de tren, fer no-sé-quants transbords, que no t'entenguen i no entendre'ls, que tot el paisatge, des dels trens, siga pla, sense muntanyes, tot verd, amb casetes com les de les pel·lis, la posta del sol, encara en el tren –en un de tants–… i, per fi, ja de nit, arribar a la teua nova ciutat: Szeged. L'estació és molt bonica, encara que per la part de dins sembla que estiguem en una pel·li de la Segona Guerra Mundial. Només eixir hi ha un fum de refugiats siris i policies, és dur. Malgrat això, és agradable arribar a l'hotel on farem nits fins a trobar un pis. Ui, l'hotel… sense ascensor, amb un internet pèssim, amb l'aigua que feia una olor horrible, amb quatre persones en una habitació on cabien els quatre llits i res més. Però, com tot, té la seua part positiva. Conéixer gent i, sobretot, fer comboi. Les nits de l'hotel, almenys una d'elles, van ser memorables.

És el moment d'eixir, de conéixer la ciutat: de nit, de dia, quan siga, és impressionant. La gent és súper amable, t'ajuda amb el que siga –malgrat la incomprensió–, la porta del Rectorat de la Universitat s'obri sola i és d'estes grans de fusta, sembla màgia, com tot en este país. Les primeres setmanes són les més intenses i dures: adaptar-se al nou país, a la moneda, a l'idioma que no entens, a l'anglés com a llengua vehicular, a haver de buscar un pis quan més prompte millor, a viure i conviure amb altres i, sobretot, amb tu mateix. En els moments més nerviosos trobes a faltar ta casa, la teua gent, tot. Però el paisatge i l'acollida de la gent és tan bona que et fan sentir d'allò més bé.

Una setmana després, per fi, trobem un pis. Un súper pis. Amb un company de pis que no coneixíem de res: és un xic turc que estudia medicina. No ens coneixem de res, però ja des del primer moment fem bona pinya. És un moment clau: el naixement dels flatmates. A partir d'eixe moment tot va rodat, dins del que cap: festa per ací, quedada per allà, festival de peix, de vi, de tot. Conéixer gent i més gent, de Turquia, d'Itàlia, de Portugal, de França, d'arreu d'Espanya, de Bèlgica, de Romania, de Bulgària, de tantíssims llocs i gent tan gran… és meravellós. Comencem les classes, els professors són molt bons –tant com a docents com a persones– i les companyes de classe fantàstiques: ens acullen des del primer moment, ens consideren, des del moment zero, amigues. És genial.

Resulta que tenim uns veïns de la nostra edat: una xica d'Anglaterra i un xic hongarés. La xica no sol ixir de festa ni fer festes a casa, és més seriosa, però és bastant simpàtica amb nosaltres quan ens veu. El veí, en canvi, cada setmana fa festes en casa. Amb la brometa d'intentar que ens convide algun dia a una de les festetes, acabem una nit a sa casa, un fum de gent que estàvem de festa a la nostra. És quan el coneixem i descobrim que tenim un xic genialíssim com a veí: el millor veí que podríem haver tingut. Des de llavors, setmana sí setmana també fem festeta o quedada i ve a casa o anem a sa casa. La cosa va molt a millor: puc dir ben alt i ben clar que tinc els millors companys de pis i el millor veí que podia tindre en un Erasmus.

Que si festes temàtiques, que si festes nacionals, que si excursionetes, que si PIVO de nit, que si JATE després, que dissabte és gratis amb el carnet Erasmus…

La primera eixida va ser a Röszke, a vore com estava la situació a la frontera amb Sèrbia, pel tema dels refugiats de Síria. Hi ha una valla de metall –com la de Melilla– i policies i militars vigilant. Ens pregunten què fem allí, però tot bé, ens deixen arrimar-nos al famós vagó de tren que queda enmig de la valla per tancar-la del tot i, a més a més, ens deixen fer-hi fotos. També hi ha uns periodistes que després aniran cap a Croàcia, que és cap on han enviat els refugiats ara. És impactant, si més no, passejar al costat d'una valla que han posat perquè la gent no puga passar. Vore-hi roba per terra, roba cremada al filferro, botelles d'aigua, restes d'uns dies ben durs que han patit nombroses persones que van fugint d'una guerra i només es troben que valles i militars pertot arreu.

La segona eixida va ser per a celebrar el meu aniversari. Va ser el millor regal que m'han fet mai per al meu aniversari. Vam anar a practicar wakeboard! Va ser genial! He de dir que va ser més complicat del que m'esperava… vam tardar vora tres quarts d'hora a aconseguir plantar-se damunt la tabla, com a mínim, 5 segons seguits. Això sí, en general va ser una de les millors experiències de la meua vida. Gràcies de veres, xicones!

Després van començar els viatges: Polònia –visitant Cracòvia i Auschwitz–, Dinamarca –veient Copenhage–, Budapest, la tornada a casa abans de Nadal… tots i cadascun dels viatges que he fet durant estos mesos m'han semblat fantàstics. M'emporte experiències meravelloses i, sobretot, records ben bonics.

El Nadal va ser estrany. Era la primera volta que passava el Nadal lluny de casa: no he pogut vore el Tirisiti, ni les pastoretes, ni la Burreta, ni la Cavalcada, ni fer els dinars familiars de Nadal, ni passar el Cap d'Any amb els amics de sempre… Malgrat això, ha estat molt bé. La Nit de Nadal, cal dir-ho, va ser la més “trista”. Amb els companys de pis, sols, sense l'ambient nadalenc que sol predominar en eixa nit, però intentant passar-ho bé com fóra. Malgrat la solitud, finalment, ho vam passar bé. A partir del Nadal, quan la majoria de gent se n'havia anat a les seues cases a passar les vacances amb la seua gent, els qui ens vam quedar a Szeged vam fer més pinya que mai: tots els caps de setmana anàvem JATE tots junts… i, sobretot, el més impactant i emocionant va ser la nit de Cap d'Any a Budapest. No teníem un pla concret, sabíem que havíem de trobar-nos amb els Erasmus de Szeged en algun moment però després d'això no hi havia res escrit. Doncs va ser de les millors nits de Cap d'Any que he viscut mai, amb gent fantàstica i tot genial, malgrat el fred que feia.

En resum, han estat cinc mesos que han marcat un abans i un després en la meua vida. He aprés moltíssim, tant a classe com fora de classe. He conegut gent “de lo milloret”, he viscut experiències que no creia que viuria, he menjat coses que no pensava que menjaria, he aprés idiomes, he fet amics i amigues, he fet skate, he viscut “sola” i, a més a més, en una pis enorme a un preu molt bo, a prop de tot, amb la millor gent.

Al setembre, durant una telefonada de WhatsApp, a les preguntes “i com està tot per allí? Et va tot bé?” vaig respondre “tà tot bonico!”. I, cinc mesos després, puc dir que eixa és la frase que millor ho resumeix: TÀ TOT BONICO. I tan bonico!

Gràcies a totes i cadascuna de les persones que han format part d'esta experiència inoblidable, heu fet que haja viscut els millors cinc mesos de la meua vida.


MAKE ERASMUS, NOT WAR


jueves, 14 de enero de 2016

FELIBERTAT

M'agrada pensar que esta és una de les meues històries d'amor i, si més no, de les més importants. No es tracta d'un amor romàntic, ja que eixos no solen acabar massa bé. Malgrat això, totes les històries d'amor acaben amb la mort: res ni ningú viu per sempre. Esta història, però, és d'amor real, viu i passional.

Tot va començar farà uns 13 anys, més o menys. Jo era una xiqueta activa, nerviosa, juganera i queferosa que passava les vesprades en casa del meu oncle: feia els deures de classe, si en tenia, i veia la tele o dibuixava. Veia un fum de dibuixos animats, de tots els tipus i en diversos canals, però n'hi havia uns, en concret, que m'encantaven: Rocket Power. Tractaven d'un grupet de xiquets (tres xics i una xica) que vivien en alguna de les costes de Califòrnia i, tots ells, practicaven tot d'esports 'extrems' com skateboarding, snowboarding, surf, BMX, hoquei de carrer, entre molts d'altres. Gràcies a eixa sèrie de dibuixos vaig conéixer l'Skate (i els altres esports, clar). Des d'aquell moment, l'skate va esdevindre un esport màgic per a mi, amb el qual, fins i tot, somiava que arribaria a fer o a viure coses semblants a les que vivien els xiquets de Rocket Power. Sabia que eren dibuixos, que era ficció, però també sabia, no sé per què, que hi havia part de realitat en això. 

Anys després, el 2003, mon oncle tenia contractada una empresa de televisió que oferia més canals dels que hi havia en la tele normal. Entre eixos canals extres hi havia l'Extreme Sports Channel. Com s'intueix amb el nom del canal, retransmetien tot tipus d'activitats extremes. Recorde que estava viciadíssima als programes de BMX i, sobretot, a tot el que tinguera relació amb l'skate. Podia passar-m'hi hores mirant qualsevol programa d'eixe esport. Eixe mateix any, a l'estiu, van retransmetre els X Games per eixa cadena de televisió i els vaig poder vore per primera volta en la meua vida. El que més recorde d'haver vist eixe any els X Games, a banda d'estar embovada davant la tele hores i hores, és quan vaig vore la final d'skate. Més concretament, recorde que va haver-hi un participant que em va cridar molt l'atenció: era un xiquet. No podia ser molt més gran que jo (efectivament, té només tres anys més que jo) i, a més, era bastant baixet. Eixe xiquet era, ni més ni menys, Ryan Sheckler i va guanyar els X Games d'aquell any amb només 14 anys d'edat. Això em va obrir els ulls i em va fer pensar molt: «si eixe xiquet pot, jo també puc!», «si ell ho ha aconseguit, jo ho puc aconseguir, si vull!». Eixe va ser el moment crític d'enamorament amb l'skate i, a partir d'aquell estiu no parava de pensar en eixe esport. El que més em frustrava era que no en sabia res i, a més a més, que no tenia cap monopatí.

L'estiu següent va haver-hi també un altre moment clau en esta història d'amor: estava a la Plaça de la Barca, amb els meus pares, prenent un gelat tranquil·lament, quan de sobte va aparéixer, al fons, un xiquet – esta volta, de la meua edat – amb un monopatí, que estava fent trucs. En eixe moment vaig deixar d'escoltar els meus pares inconscientment i em vaig quedar bocabadada mirant el que feia el xiquet eixe: va fer un kickflip saltant l'escaló gran. Llavors, recorde que vaig dir en veu alta alguna cosa com «uau, jo vull fer això!». I, a sobre, en començar el curs següent a l'institut, va arribar un alumne nou que tenia un any més que jo. Un xic molt simpàtic que, a més a més, practicava skate en el mateix poble on jo vivia! Era la meua oportunitat d'aprendre el que més desitjava aprendre i així va ser. Ell em va ensenyar les coses bàsiques, durant un o dos mesos i, la veritat, em va ajudar molt. Es va acabar el curs i va tornar l'estiu i la platja, però aleshores ja tenia una tabla d'skate meua. Un dia de tants, em vaig emportar el monopatí per a passejar i, de sobte, un xic em va dir que si li'l deixava un moment per fer un ollie. Li'l vaig deixar i va fer un ollie altíssim. Com que va vore que jo no en sabia massa, em va dir que, si volia, el dia següent podíem vore'ns en el mateix lloc a la mateixa hora per practicar, que ell tenia la seua tabla en l'apartament. I així va ser. Una setmana després, n'érem uns 10 que féiem skate o inline i patinàvem vesprada sí, vesprada també. Tant feia si sabies més o menys: eres part del grup i t'ajudaven entre tots. Era genial. Malgrat això, recorde molt un dia d'aquell estiu. Hi havia una xiqueta, veïna meua, que era la meua 'amiga' d'eixa època. Era la típica xiqueta simpàtica i amb qui t'ho passes bé jugant, però que saps que és una repel·lent i que sempre ha de tindre la raó i ser ella qui mane. Això, ja de per sí, no mola. Doncs bé, resulta que molts dies, abans de l'hora en què havia quedat per a patinar, com que m'avorria, eixia al carrer del costat de casa a practicar un poc amb el monopatí. Un d'eixos dies, a mitjan 'entrenament', va aparéixer eixa xiqueta i em va dir: «què fas?». Era bastant obvi el que estava fent, però vaig entendre que era una manera de començar una conversa i li vaig dir «patine, practique per a esta vesprada». Llavors em va dir la frase que recorde des d'aquell dia com si la tinguera gravada en un mp3 que sona constantment al meu cap: «I per a què patines tots els dies? Saps que no vas a dedicar-te a això en la vida, no? Hi ha coses molt més importants». A eixa sentència, se li afegeix la cara de fàstic i superioritat amb què em mirava mentre em deia això. Em va matar. Jo tenia 13 anys i no tenia massa idea de què volia ser quan fóra gran, però sí que tenia clar que volia ser feliç i lliure. I ella què sabia? I si sí que puguera dedicar-me a això? Per mi, pel que m'havia dit, i pel que sentia cada vegada que patinava: havia d'intentar-ho al màxim, havia d'aprendre tant com puguera i més.

Però com tot, l'estiu va acabar, cadascú va tornar al seu poble, a la rutina de l'institut i, a sobre, ens havien prohibit patinar en eixa plaça perquè deien que «trencàvem el mobiliari urbà», cosa que no era de veres. Així doncs, es va acabar l'skate, perquè entre les classes, els deures i tot el que implica ser una adolescent, ja no podia patinar i menys encara quan se me va trencar la tabla. A pesar de tot això, seguia volent patinar cada dia i, anys després, el 2008, em vaig comprar un monopatí dels més barats i roïns que vaig trobar. Sí, ho sé, va ser una elecció horrible. Eixe monopatí va durar, en moviment, un mes com a molt. Sense moviment m'ha durat fins a l'any passat… així que, fins al 2015 he estat amb una tabla que no es menejava i amb la qual podia fer ben poc, afegint-hi el fet que no tenia temps per fer masses coses.

Arribem, per fi, al 2014-2015. 12 anys després d'haver començat a patinar, però que en la pràctica no havia aprés gairebé res. Portava, si fa no fa, des de l'estiu màgic sense patinar 'seriosament'. Vaig passar l'institut, vaig acabar el Batxillerat, vaig començar la Universitat, tenia tantes coses i tants maldecaps que m'era impossible trobar una estoneta per a patinar. Ah, també és cert, no podia patinar perquè el meu monopatí era un monopatí immòbil. Malgrat això, cada dia que estava trista o que tenia un problema o, simplement, em sentia bé, notava que necessitava anar a patinar. No sabia per què, però era una sensació estranya i, en certa manera, agradable, encara que en tornar a la realitat se'm truncava.

Durant eixe curs, van haver-hi dos moments importants que em van canviar la manera de vore el món i d'entendre'l. El primer va arribar a finals de novembre quan, malauradament, va faltar un 'amic' que era ben jove. Ens havíem conegut feia uns cinc anys i havíem fet bastant amistat. Bé, eixa amistat que es pot tindre quan veus a l'altra persona cada mig any, com a mínim. Malgrat això, jo li tenia moltíssima estima i, almenys pel que em demostrava, ell a mi també. Era molt jove, més que jo, i el caracteritzava la seua alegria constant, la seua força de voluntat i les seues ganes de viure i de ser feliç. Va passar un càncer, el va superar. Per desgràcia, no el va poder superar del tot i va morir. Em va deixar molt tocada, en primer lloc, per la seua edat. D'altra banda, i més que res, perquè amb el poc que ens havíem conegut, m'havia demostrat que era una grandíssima persona i que el que més importa en esta vida és ser feliç fins al final, passe el que passe. A partir del seu comiat, vaig intentar fer meua la seua idea de la vida i intentar ser més i més feliç. A més, des de l'estiu d'eixe any, era molt més feliç perquè el meu oncle havia rebut un trasplantament de cor que havia eixit la mar de bé i estava responent tot correctament. Ens tocava viure.

La vida, però, no sempre és tan bonica: a finals de febrer del 2015 va faltar també el meu oncle. Després de tantíssims anys de lluita, de patiment, de mancança d'esperança, quan millor estava, un simple 'refredat' se'l va emportar. És cert que, amb tot, se'm va complicar la meua nova idea de viure, vaig caure en un pou d'on em costava eixir, encara que veia l'eixida i sabia que ho podia aconseguir. Em faltava saber com fer-ho. Quan millor estava era, entre d'altres coses, quan veia vídeos d'skate per YouTube. Em podia passar hores veient-ne i se m'oblidaven els problemes. Un dia, de sobte, com passa tot en la vida, vaig vore la llumeta de l'eixida bastant a prop. Les meues sabatilles estaven ja bastant trencades, com sempre, i vaig vore en oferta just les de Ryan Sheckler, que són un model de sabata d'skate que m'encanta. Me les vaig poder comprar i, només rebre-les, vaig vore la necessitat d'agafar la meua «pseudotabla» i anar-me'n a intentar fer ollies i tot el que puguera. Vaig estar-hi una estoneta només, però durant eixos minuts, res més – a banda del que estava fent en eixe moment – no em passava pel cap. Vaig notar que, de veres, tornava a sentir-me bé. Llavors, se'm va ocórrer demanar-li la tabla vella al cosí del meu nóvio, però amb la idea que me la deixara una estoneta algun dia i jo li la tornava de seguida. Ell, en canvi, em va oferir vendre-me-la sencera a un preu baixíssim. Sense pensar-ho dos voltes, ho vaig acceptar molt emocionada.

El dia que em va donar el meu «nou» skate va ser impressionant. Era com si tornara a tindre 13 anys i tornara a tindre la il·lusió per aprendre i per fer realitat el meu somni. Quan, per fi, la vaig tindre i vaig acabar les classes, vaig començar a pujar a l'skatepark local per a intentar fer alguna coseta i aprendre'n. No sabia fer res més que un simple ollie, però només anant d'un costat a un altre i intentant fer un poc més alt el bot em sentia lliure i feliç. I, llavors, va arribar la sort: vaig guanyar dos entrades per a l'Extreme Barcelona. Va ser un dels caps de setmana més intensos i més feliços de la meua vida: skate, bona companyia, Barcelona, Mountain Dew… eixe cap de setmana em va tornar la motivació per demostrar-me que sí que puc fer el que vulga si m'ho propose.

Des de llavors fins a ara, he intentat patinar tant com he pogut i més. Ha estat ben bonic el fet d'estar d'Erasmus i haver-me portat la meua tabla per patinar per terres hongareses. No vaig caure, però, amb el fet que ací es fa de nit més prompte i que plou prou més que a la meua terra, així que no he pogut patinar tots els dies ni tots els mesos. Malgrat això, les voltes que ho he fet i tot el que he pogut millorar, m'han fet sentir-me molt millor.

Sincerament, sé que és difícil. No és un esport que s'aprén en un dia ni en dos, ni en un mes. És un esport que requereix constància i paciència. Però l'amor també ho requereix i quan dos s'estimen fan tot el possible per romandre junts. Així doncs, vull fer tot el que puga per fer realitat el meu somni, dins de les possibilitats que tinc, evidentment. Perquè no és un simple esport, no és un simple taulell de fusta amb rodes el que tinc als peus quan patine, és molt i molt més que això. Per a algú que no patina és complicat d'entendre el que se sent. I per als que patinem, ens resulta complicadíssim explicar-ho. No obstant això, ja ho vaig pensar quan la xiqueta de la platja em va dir aquella frase matadora: volia ser feliç i lliure. I això és el que sent cada volta que patine: felicitat i llibertat. Només anant avant amb el monopatí, només fent un simple botet, sent que puc fer tot i més. A banda, la sensació que produeix el fet d'intentar i intentar fer un truc, que no m'isca, caure, tornar a intentar-ho, tornar a caure, tornar i tornar, innumerables voltes i, finalment, m'ix el truc que tenia en el meu cap i tot el que he patit s'esborrona perquè ha pagat la pena, perquè he aconseguit el que volia i perquè la felicitat em recorre tot el cos. És una sensació indescriptible i màgica. És impressionant.

La vida, si més no, és curta. Sobretot atenent que comencem a adonar-nos que estem vivint ràpid segons creixem i això implica que la vida i el temps passa ben de pressa. La vida, si més no, implica moltes coses i responsabilitats, està clar. Però, què és la vida si no és felicitat i llibertat? Què seria de nosaltres sense el sentiment de felibertat? Què seria de nosaltres o, en este cas, de mi sense l'skate? No vull saber-ho.