jueves, 28 de septiembre de 2017

Gap

I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

És un dels moments més importants de la teua vida. La por inunda el teu cap i el teu cos, però saps que ha arribat l'hora.

T'hi has estat preparant durant tota la teua existència i, sobretot, últimament. Ho veus davant, saps que només és un pas més, un esforç més, com has fet fins ara. Però costa tant...

I si no arribe a fer-ho? I si torne a caure? I si no puc alçar-me?

Has caigut milers de voltes i estàs ací i ara. Les altres voltes t'hi has arriscat i, amb esforç, ho has aconseguit. Esta volta no és tan diferent. La diferència la fa el teu cervell. Saps perfectament què has de fer i com. Però costa tant...

Tornen els dubtes. Tornes a mirar avant. Ho veus i és un 'gap' molt gran, el més gran fins a hui, però portes massa temps arrimant-te a la vora i negant-te a saltar-hi.

Has botat 'gaps' abans, portes molt de temps aprenent: vas començar amb bots estàtics, a ensenyar-te a moure i girar, a saltar coses, escales, a fer trucs més difícils. Has caigut alguna volta però t'has alçat i ho has intentat fins que ho has aconseguit. Perquè, al cap i a la fi, d'això va la història. I ho saps.

Tornes arrere, en un mar de dubtes i inseguretat, de por. Inspires, soltes l'aire, amb els ulls tancats. Obris els ulls lentament i veus el 'gap' davant de tu: nu, esperant-te, cridant-te, convidant-te a tastar-lo.

Parpalleges, mentre et ve al cap la imatge de tu mateix fent eixe truc que tant ansies, que necessites, just allí davant. Escoltes un ocell de fons i la imatge se't trunca: enmig del bot se t'escapa la taula i caus bruscament al terra. Pots sentir el mal en el teu cos.

Tanques els ulls de nou, mentre tornes a inspirar i a traure l'aire suaument. I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

Arranques a córrer cap al 'gap', amb convicció. Deixes caure la taula i, d'un bot, hi puges i espentes. T'estàs arrimant a la vora, ha arribat l'hora: escoltes perfectament eixe 'pop', arrastres el peu de davant alhora que alces el de darrere fent que ambdós cames es flexionen a la mateixa altura en l'aire, col·loques els peus damunt dels eixos, amb el cos en paral·lel al monopatí i el cap totalment concentrat en el que estàs fent, conscient que esta és la bona. Notes com l'adrenalina s'apodera de tu, la por també, però esta última comença a difuminar-se, va fent-se xicoteta a mesura que t'apropes al sòl, amb el cos encara perfectament posicionat.

Tap! Les rodes tupen l'asfalt, flexiones les cames, mires cap avall: continues damunt del taulell; mires cap arrere: has superat el 'gap', per fi!

La por et cegava, però sabies que ho podies fer. En realitat, no era tan diferent del que ja havies fet abans, només la distància i el temps que durava el bot... Però tard o d'hora sabries que ho podries fer.

Potser, si més no, la vida ens posa obstacles, 'gaps', escales, rampes... que hem de superar malgrat la por i la incertesa. N'hi haurà de més grans, de més difícils... però tots seran vencibles.

Ara, crec que m'ha arribat l'hora de saltar el meu gran 'gap'.

'Pop', espente, i em deixe dur...!

lunes, 12 de junio de 2017

DICCIONARI NORMATIU DE LA UELI

El diccionari, com es pot vore, està incomplet. No hi ha paraules referents a cada lletra de l'abecedari i, a més a més, segons passe el temps potser s'afegiran noves paraules o locucions que la família puga recordar. La intenció de pujar-lo a este bloc i fer-lo públic és que no quede només en petit comité el lèxic i la fraseologia tan graciosa i bona que tenia la meua Ueli, és perquè tothom puga gaudir d'estes paraules tant com nosaltres ho fem cada dia. De fet, moltes d'elles ja formen part del nostre lèxic quotidià naturalment.

Este breu diccionari està fet gràcies a les frases i xarrades de la Ueli, Conchita Nadal Puig (12-2-1933 - 16-3-2017) i, sobretot, en honor a ella.

Perquè allò que ella deia no es perda mai com tampoc ella ni el seu record ho faran.

Notes
- SUBS: substantiu
- ADJ: adjectiu
- TOP: topònim
- VERB: verb
- Val: traducció al valencià estàndard.
- Cast: traducció al castellà estàndard.

A

Auia ossoginà: SUBS.Tipus d'aigua amb dos partícules d'oxigen per cada dos d'hidrogen (H2O2), que s'usa per a finalitats antisèptiques i per a curar o netejar ferides.
Val: aigua oxigenada.

Ambustero/a: SUBS. Persona que menteix per emprenyar o que és, no sempre amb males intencions, dolenta. 
Val: mentider.

B

Bar Monleón: SUBS. / TOP. Bar de Daimús, situat al carrer Piles, que en realitat es diu Bar el Galeón.

Baioneta: SUBS. Salsa feta a base de rovells d'ou batuts amb oli, sal i unes gotes de suc de llima o vinagre.
Val: maionesa

D

Deimús: TOP. Poble costaner valencià, situat a la comarca de la Safor, fronterer al nord amb Gandia i al sud amb Guardamar de la Safor.
Val: Daimús.

E

Estar (dos o més persones) penetrades: VERB. Quan, dos o més persones, s'entenen perfectament com a resultat d'una certa freqüentació.
Val: estar compenetrades.


F

Filosofia Catalana: SUBS. Carrera universitària en què s'estudia la llengua i literatura valencianes i que aprofita per a serr professor/a de valencià.
Val: Filologia Catalana.
*Veja's també Fisionomia Catalana.

Fisionomia Catalana: SUBS. Carrera universitària en què s'estudia la llengua i literatura valencianes i que aprofita per a serr professor/a de valencià.
Val: Filologia Catalana.
*Veja's també Filosofia Catalana.

G

Geografia: SUBS. Mètode d'exploració dels òrgans interns basat en l'emisió d'ones ultrasòniques.
Val: ecografia.


H

Hungria: TOP. País que està en algun punt indeterminat d'Europa, però molt lluny del País Valencià. També es pot conéixer com Rússia, Roma, Alemània, Turquia, entre d'altres.
Val: Hongria.

M

Miqui-miqui: ADJ. Persona a qui només li agraden certes coses i de certa manera.
Cast: tiquismiquis.

P

Polígamo: SUBS. Conjunt de fàbriques o naus industrials.
Val: polígon.

Protólogo: SUBS. Manera d'actuació seguint certes normes.
Val: protocol.

S

Samsun: SUBS. Nom amb el qual es designa una varietat concreta de caquis.
Cast: pérsimon.

Sant Blai Car: SUBS. Plataforma d'Internet mitjançant la qual es poden oferir o demanar viatges compartits en cotxe.
Val: Blablacar.

V

Vagina: SUBS. Òrgan muscular i membranós, a manera de bossa, que tenen molts vertebrats i en el qual es diposita l'orina produïda en els renyons.
Val: bufeta.
*Es pronuncia amb el fonema [X] castellà.


Conchita Nadal Puig, autora d'esta obra d'art verbal,
tan feliç i agradable com ha sigut sempre.

Alcoi, 18 de març de 2017
Editat per Yaiza Ferrer (néta de l'autora)


miércoles, 22 de marzo de 2017

M'agradaria despertar

M'agradaria despertar d'este malson.
M'encantaria obrir els ulls
i vore que tot és mentida,
que estàs encara ací, com cada dia.
M'agradaria que açò fóra una broma pesada,
de molt mal gust,
però que em digueren que estava planejada,
que de sobte tot tornara
a estar com estava.
M'agradaria despertar i vore que és dilluns
o dimarts, a tot estirar.
Que m'alçara de bon matí
i tu estigueres allí.
Que estigueres fent la paella i anares a pel pa.
Que jo puguera anar a patinar
sense res que em puguera preocupar.
M'agradaria tornar a casa amb el 'rail'
i que em digueres el mateix
que em deies quan hi entrava amb ell.
Que me n'anara al metge tranquil·lament
i, en tornar, estiguera el dinar ja acabat.
Que tu estigueres en el sofà,
amb la taula ja parada
veient la tele i pegant alguna becada.
M'agradaria que dinàrem eixa paella tan bona,
que estiguérem tots junts seguts a taula.
Que a la vesprada fera classe
i et contara com ha anat,
per intentar que estigueres més orgullosa de mi,
si encara cap.
M'encantaria que passàrem la vesprada
i la nit tranquil·lament
i que el dia següent,
després de dinar,
me n'anara corrents a treballar.
Que en tornar em pugueres preguntar
si hi ha cap alumne més,
que et diguera que no,
però que, així i tot,
em preguntares com havia anat
i què hi havia fet.
M'agradaria que el divendres al matí
hagueres estat bé, al teu llit;
que m'haguera alçat prompte
i tu també.
Jo per anar-me'n a València
i tu per la impaciència
de desitjar-me un bon viatge,
que tinguera coneixement
i t'avisara només baixar del tren.
Necessite despertar,
em negue a creure que açò és veritat,
em negue a creure que ja no hi estàs.
No vull ni pensar com seran els dies
sense tu al meu costat.
Sé què em diries si estigueres ací:
que fóra forta i intentara seguir...
Però és molt difícil
si no et tinc amb mi.
M'encantaria despertar d'este malson
i que tu estigueres ací.

lunes, 27 de febrero de 2017

Un secret arenós

L'arena ha tapat esta nit les petjades secretes del nostre encontre.
Hui, com ahir, com la immensa majoria de vegades,
l'arena ha cobert i amagat la nostra història.
Una història oculta i pacient que, en silenci, crida
un despertat brusc i salvatge, com el nostre amor.

Paradís invisible sota una capa màgica,
país submergit sota la profunditat de la mar.
Eixa mar on sempre acabem tornant
perquè l'arena ens confie els seus terrenys sagrats.
Pols de mar que és l'alfa i l'omega d'una relació inacabada.
I mai començada.

Besos, arraps, morats al coll i arena entre els cabells.
Juntem les mans com s'ajunten els nostres llavis
i tanquem els ulls, suaument,
com entra l'arena entre les nostres robes.
La sal i la calor demanen aire fresc per a les nostres pells,
demanen que s'agarren i rodolen els nostres cossos, sedents.

Tot és silenci, però hi ha massa soroll:
dos cors bategants, dos nassos respirant
apressuradament.
Tenim pressa, però anem lents.
Tot arribarà, tot al seu moment.

Entre besos i mossos una pausa i,
de sobte, les nostres mirades es creuen en un fugaç instant.
Les nostres pupil·les, de fit a fit,
es dilaten i comencen a parlar.
Volen dir-se de tot, però no és el moment. Tenen fam.

Tenim fam.

Mengem. Mengem-nos com Déu mana ja!

Sabem que açò no toca. Creiem saber-ho.
No importa, no ho sap ningú.
Noméa tu,
jo,
i l'arena eterna.

Serà el nostre xicotet secret.

lunes, 19 de diciembre de 2016

Poema sense títol


L'altre dia, netejant la meua habitació i ordenant-me els llibres, entre altres coses, vaig trobar un fum d'escrits meus que tenia pertot arreu. Un dels escrits és el poema que vos deixe ací baix. Es veu que el vaig escriure un dia d'Universitat, abans de tornar a casa, de fa 2 ó 3 anys... Com que no tenia fulls a mà per poder escriure-hi, ho vaig fer a un sobre del banc. Aquell dia el vaig deixar en la motxilla tirat perquè no m'acabava d'agradar; en canvi, quan el vaig retrobar, no el veig tan tan tan malament.

Ací va:

Misèria, tragèdia i sobèrbia
imposants, dominants
en un món subordinat,
submís, trist i desgraciat.

Guerra, morts, 
xiquets i plors.
Desgràcies pertot arreu;
gent innocent
que no tenen res a vore
i, molt menys, res a fer...
Quant més restaran d'empeus?

Conflictes d'uns
i cadàvers dels altres.
Uns els creen
i als altres els maten.

No cal anar molt lluny
per vore tota la injustícia,
tota la brutícia,
tota la vergonya,
la ronya i tantíssima carronya.

Espanya: estat modern i dictatorial
de lladres i mangants,
corruptes venuts al capitalisme...
-- "Respectaràs el proïsme"?
--Només si estic davant de l'abisme;
mentrestant ja tinc prou
amb el meu sou,
donat per Déu,
suat pels meus
treballadors, vull dir, esclaus
que es juguen el pa i la creu.

Europa: continent blindat,
emmurallat, tancat als immigrants.
Continent d'emigrants
on l'únic important
són els diners
amagats en paradisos fiscals.
Continent on el coneixement
està infravalorat,
on els estudiants
se'n van dels seus estats
per entrar al mercat,
on són diners amb potes
que paguen els impostos
que altres es gasten...

lunes, 11 de julio de 2016

T'imagine

Saps? És la primera volta
que entre ací des que ja no hi estàs.
Pensava que em seria difícil,
però no que ho fóra tant.

T'imagine.

T'imagine pertot arreu
i a cada instant.
T'imagine en la porta de casa
esperant vore el cotxe arribar
i, tot just havent aparcat,
eixint a saludar
i, com no, a emprenyar.

T'imagine a mitjan escala
escodrinyant i escoltant,
sense parar de xarrar,
i, com no, emprenyant.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.

T'imagine en la cuina
assentant-te a esmorzar,
preparant el dinar o el sopar
i, com no, vinga emprenyar.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.

T'imagine ja dalt,
a la teua habitació
assentat davant l'ordinador
o plantat fora, al balcó,
mirant el Facebook,
llegint curiositats
o intentant fer-nos creure
que no estaves fumant
i, com no, volent emprenyar.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.

T'imagine més amunt encara,
en la terrassa,
mirant i cuidant les plantetes
com només tu ho feies.
T'encantaven les tomaqueres
i les seues tomaquetes,
t'agradaven totes les plantetes,
ja foren ceberes o argelagues
i, com no, ací també emprenyaves.
Però, com tot,
açò tampoc no és de veres,
tu ja no hi estàs.

Està tot molt canviat
des que en vas marxar.
Res del que hem viscut
mai més tornarà,
però almenys tinc l'esperança
de poder-te imaginar.

viernes, 22 de enero de 2016

Erasmus

Ha estat un semestre. En realitat, només cinc mesos. Cinc mesos intensos, diferents, màgics. És de veres que viure l'experiència de l'Erasmus –ben viscut, és clar– et canvia la vida i, sobretot, la teua visió del món.

Finals d'agost. Por, nervis, incertesa… tot rondant pel cap. Una dualitat al pensament entre deixar-te endur i anar-te'n a viure i a vore món o, d'altra banda, assumir la por i quedar-t'hi. La gran majoria de les voltes, per sort, guanya la primera opció. Tot és increïble, literalment. Arribar a l'aeroport d'Alacant, embarcar –unes quantes hores després–, anar a Madrid, fer-hi nit. Fins a eixe moment, la idea que marxes de casa encara no està del tot assimilada. Madrid, onze del matí, embarquem cap a Budapest. Ara ja no hi ha retirada possible. I sort! El moment més estrany, al meu parer, és el fet de xafar terres hongareses per primera volta amb la idea de “esta és la meua nova terra”. Uf. De sobte recordes moltíssimes coses del que has viscut al llarg de l'estiu i del teu passat a ta casa, amb la família, amb els amics, amb tots… però la il·lusió de començar una aventura nova s'apodera de tu i, llavors, comença tot.

Enganyar-se de tren, fer no-sé-quants transbords, que no t'entenguen i no entendre'ls, que tot el paisatge, des dels trens, siga pla, sense muntanyes, tot verd, amb casetes com les de les pel·lis, la posta del sol, encara en el tren –en un de tants–… i, per fi, ja de nit, arribar a la teua nova ciutat: Szeged. L'estació és molt bonica, encara que per la part de dins sembla que estiguem en una pel·li de la Segona Guerra Mundial. Només eixir hi ha un fum de refugiats siris i policies, és dur. Malgrat això, és agradable arribar a l'hotel on farem nits fins a trobar un pis. Ui, l'hotel… sense ascensor, amb un internet pèssim, amb l'aigua que feia una olor horrible, amb quatre persones en una habitació on cabien els quatre llits i res més. Però, com tot, té la seua part positiva. Conéixer gent i, sobretot, fer comboi. Les nits de l'hotel, almenys una d'elles, van ser memorables.

És el moment d'eixir, de conéixer la ciutat: de nit, de dia, quan siga, és impressionant. La gent és súper amable, t'ajuda amb el que siga –malgrat la incomprensió–, la porta del Rectorat de la Universitat s'obri sola i és d'estes grans de fusta, sembla màgia, com tot en este país. Les primeres setmanes són les més intenses i dures: adaptar-se al nou país, a la moneda, a l'idioma que no entens, a l'anglés com a llengua vehicular, a haver de buscar un pis quan més prompte millor, a viure i conviure amb altres i, sobretot, amb tu mateix. En els moments més nerviosos trobes a faltar ta casa, la teua gent, tot. Però el paisatge i l'acollida de la gent és tan bona que et fan sentir d'allò més bé.

Una setmana després, per fi, trobem un pis. Un súper pis. Amb un company de pis que no coneixíem de res: és un xic turc que estudia medicina. No ens coneixem de res, però ja des del primer moment fem bona pinya. És un moment clau: el naixement dels flatmates. A partir d'eixe moment tot va rodat, dins del que cap: festa per ací, quedada per allà, festival de peix, de vi, de tot. Conéixer gent i més gent, de Turquia, d'Itàlia, de Portugal, de França, d'arreu d'Espanya, de Bèlgica, de Romania, de Bulgària, de tantíssims llocs i gent tan gran… és meravellós. Comencem les classes, els professors són molt bons –tant com a docents com a persones– i les companyes de classe fantàstiques: ens acullen des del primer moment, ens consideren, des del moment zero, amigues. És genial.

Resulta que tenim uns veïns de la nostra edat: una xica d'Anglaterra i un xic hongarés. La xica no sol ixir de festa ni fer festes a casa, és més seriosa, però és bastant simpàtica amb nosaltres quan ens veu. El veí, en canvi, cada setmana fa festes en casa. Amb la brometa d'intentar que ens convide algun dia a una de les festetes, acabem una nit a sa casa, un fum de gent que estàvem de festa a la nostra. És quan el coneixem i descobrim que tenim un xic genialíssim com a veí: el millor veí que podríem haver tingut. Des de llavors, setmana sí setmana també fem festeta o quedada i ve a casa o anem a sa casa. La cosa va molt a millor: puc dir ben alt i ben clar que tinc els millors companys de pis i el millor veí que podia tindre en un Erasmus.

Que si festes temàtiques, que si festes nacionals, que si excursionetes, que si PIVO de nit, que si JATE després, que dissabte és gratis amb el carnet Erasmus…

La primera eixida va ser a Röszke, a vore com estava la situació a la frontera amb Sèrbia, pel tema dels refugiats de Síria. Hi ha una valla de metall –com la de Melilla– i policies i militars vigilant. Ens pregunten què fem allí, però tot bé, ens deixen arrimar-nos al famós vagó de tren que queda enmig de la valla per tancar-la del tot i, a més a més, ens deixen fer-hi fotos. També hi ha uns periodistes que després aniran cap a Croàcia, que és cap on han enviat els refugiats ara. És impactant, si més no, passejar al costat d'una valla que han posat perquè la gent no puga passar. Vore-hi roba per terra, roba cremada al filferro, botelles d'aigua, restes d'uns dies ben durs que han patit nombroses persones que van fugint d'una guerra i només es troben que valles i militars pertot arreu.

La segona eixida va ser per a celebrar el meu aniversari. Va ser el millor regal que m'han fet mai per al meu aniversari. Vam anar a practicar wakeboard! Va ser genial! He de dir que va ser més complicat del que m'esperava… vam tardar vora tres quarts d'hora a aconseguir plantar-se damunt la tabla, com a mínim, 5 segons seguits. Això sí, en general va ser una de les millors experiències de la meua vida. Gràcies de veres, xicones!

Després van començar els viatges: Polònia –visitant Cracòvia i Auschwitz–, Dinamarca –veient Copenhage–, Budapest, la tornada a casa abans de Nadal… tots i cadascun dels viatges que he fet durant estos mesos m'han semblat fantàstics. M'emporte experiències meravelloses i, sobretot, records ben bonics.

El Nadal va ser estrany. Era la primera volta que passava el Nadal lluny de casa: no he pogut vore el Tirisiti, ni les pastoretes, ni la Burreta, ni la Cavalcada, ni fer els dinars familiars de Nadal, ni passar el Cap d'Any amb els amics de sempre… Malgrat això, ha estat molt bé. La Nit de Nadal, cal dir-ho, va ser la més “trista”. Amb els companys de pis, sols, sense l'ambient nadalenc que sol predominar en eixa nit, però intentant passar-ho bé com fóra. Malgrat la solitud, finalment, ho vam passar bé. A partir del Nadal, quan la majoria de gent se n'havia anat a les seues cases a passar les vacances amb la seua gent, els qui ens vam quedar a Szeged vam fer més pinya que mai: tots els caps de setmana anàvem JATE tots junts… i, sobretot, el més impactant i emocionant va ser la nit de Cap d'Any a Budapest. No teníem un pla concret, sabíem que havíem de trobar-nos amb els Erasmus de Szeged en algun moment però després d'això no hi havia res escrit. Doncs va ser de les millors nits de Cap d'Any que he viscut mai, amb gent fantàstica i tot genial, malgrat el fred que feia.

En resum, han estat cinc mesos que han marcat un abans i un després en la meua vida. He aprés moltíssim, tant a classe com fora de classe. He conegut gent “de lo milloret”, he viscut experiències que no creia que viuria, he menjat coses que no pensava que menjaria, he aprés idiomes, he fet amics i amigues, he fet skate, he viscut “sola” i, a més a més, en una pis enorme a un preu molt bo, a prop de tot, amb la millor gent.

Al setembre, durant una telefonada de WhatsApp, a les preguntes “i com està tot per allí? Et va tot bé?” vaig respondre “tà tot bonico!”. I, cinc mesos després, puc dir que eixa és la frase que millor ho resumeix: TÀ TOT BONICO. I tan bonico!

Gràcies a totes i cadascuna de les persones que han format part d'esta experiència inoblidable, heu fet que haja viscut els millors cinc mesos de la meua vida.


MAKE ERASMUS, NOT WAR