dimecres, 4 d’agost de 2021

Asto berezia (ipuina) / L'ase especial (conte)

 Hau da ariketa bat egin nuen Zornotzako Barnetegian. Hitz hauek erabil behar nituen ipuin / istorio bat sortzeko.

Porrota, berogailua, aurkitu, arrakasta, kaixo, labezomorroa, zekena, astoa, eguzkia, eman.

ASTO BEREZIA

    Behin batean, herrikide oso zeken bat zegoen eta bakarrik bizi zen baserri batean. Mota guztietako animaliak zituen, labezomorroak ere bai.

    Egun batean, herrira joan zen bere berogailua saltzeko zerbait erabilgarriagoagatik asmoarekin, azoka bat zegoelako. Han ikusi zuen asto bat herrikide batek saltzen zuela. Hurbildu zen berarekin hitz egitera eta esan zion:

    - Kaixo! Zure astoa erosi nahi dut, baina ez daukat dirurik. Nahi baduzu, berogailu hau zure astoagatik trukatu ahal dizut.

    Gizonak onartu zuen eta astoa eman zion.

    Oso pozik etxera itzuli zen astoarekin, bere bizitza aldatuko zela pentsatzen zuelako.

    Hurrengo egunean, ideia porrot bat zela konturatu zen, astoak eguzkia atera zenean arrantza egiten zuelako, oilarra bezala.

    Egun batzuk ondoren, dena berdina zen; baina bat-batean, astoa labezomorro bat jaten aurkitu zuen. Astoa aske utzi zuen eta ikusi zuen labezomorroak bilatzen zituela jateko.

    Une horretatik aurrera, arraska emango zion ideia bat bururatu zitzaion: herrira jaitsi zen astoaren trebetasunak erakusteko eta jendeak dirua eman nahi zion haien etxeko labezomorroak jateko.

    Astoa ospetsua bihurtu zen eta berrietan agertu zen. Horregatik, gure herrikidea ere aberats bihurtu zen.

    Eta hala izan bazan, sar dadila kalabazan.


VALENCIÀ:

 Açò és una activitat que vaig fer al Barnetegi de Zornotza. Havia d'usar estes paraules per crear un conte o una història. 

Fracàs, calefactor, trobar, èxit, hola, panerola, avar, ase, sol, donar.

L'ASE ESPECIAL

   Açò era i no era un poble en què vivia un veí molt avar que vivia sol en un baserri (caseriu). Tenia tot tipus d'animals, també paneroles. 

   Un dia, va anar al poble amb la intenció de vendre el seu calefactor per alguna cosa més útil, ja que hi havia una fira. Allà va vore un veí que venia un ase. Se li va apropar per parlar i li va dir: 

    - Hola! Vull comprar el teu ase, però no tinc diners. Si vols, puc bescanviar-te este calefactor pel teu ase. 

    L'home acceptà i li va donar l'ase. 

    Va tornar a casa molt feliç amb l'ase, perquè pensava que la seua vida canviaria. 

    El dia següent, es va adonar que la idea era un fracàs, ja que l'ase es posava a bramar cada vegada que eixia el sol, com un gall. 

    Uns dies després, tot seguia igual; però, de sobte, va trobar l'ase menjant-se una panerola. Va deixar l'ase lliure i va vore que buscava les paneroles per menjar-se-les. 

   A partir d'aquell moment, se li va ocórrer una idea que el duria a l'èxit: va baixar al poble per mostrar les habilitats de l'ase i la gent va voler donar-li diners perquè l'ase es menjara les paneroles de les seues cases.

    L'ase es va fer famós i va eixir en les notícies. Per això, el nostre veí també es va fer ric.

    I conte contat, ja s'ha acabat; si no és mentida serà veritat.



dijous, 25 de març de 2021

Bidegabekeriari buruzko ideia batzuk

Pasa den egunean irakurri nuen "%100" liburuko testu bat pobre bati buruz eta aberats bati buruz. Testu horretan aberatsak pentsatu zuen pobreak aberatsen dirua nahi zuela pobrea ez izateko. Amaieran, proposatzen da paperak aldatu ahal lituzketela, orduan pobrea aberatsa izan daiteke egun batean.

Nire iritziz, justua ez den arren, denok pobrea eta aberatsa izan behar dugu behin behintzat, bi bizimoduak ezagutzeko eta bizitza ulertzeko. Egia esan, inor pobrea ez izatea justuena izango litzateke, baina mundu honetan oso zaila da hori egitea…


Nire institutuan liburuarena bezalako istorioak daude egunero: aurreko astean, adibidez, bi kasu ezagutu genituen. Bi ikasleak institutuko auzokoak dira, auzo pobre batean bizi dira, baina oso bizitza desberdinak dauzkate. 

Lehenengoa, egun batean, dirua zenbatzen ari zen klasea bitartean. 150€ zeuzkan eta besteen aurrean zenbatu zuen itxura egiteko, denok jakin behar dugulako dirua daukala.

Besteak, alderantziz, idazlan bat egin behar zuen klase baterako eta galdera zen “zer egingo zenuke mila milioi eurorekin?”. Hark erantzun zuen: patata poltsa berezi bat eta zapata berriak erosiko nituzke. Mila milioi eurorekin! 


Biak DBHko bigarren mailakoak dira, auzo berean bizi dira, institutu berera joaten dira… baina haien pentsamendua oso desberdina da. Batek edozein gauza dauka hargatik eta besteak (edo bestearen gurasoek) lan asko eta handia egin behar dute haien semeari bizitza ona emateko.


Uste dut arazoa ez dela bakarrik dirua daukaten ala ez edo nola erabiltzen duten dirua. Nire ustez, dirua baldin badaukazu (lan egiten duzulako eta lortu duzulako) ondo dago gauza batzuk edukitzea. Arazoa da, nire ikuspuntutik, gurasoek (eta batzuetan eskolak ere bai) ematen dieten hezkuntza. Batzuentzat bizitza oso erraza da eta ez zaie axola nola egiten duten auzokoek bizitzeko. Ez zaie axola dirurik gabe egoten diren aurreko etxekoak, haiek dirua daukatelako. Ez zaie axola ere azpiko etxekoa hil den ezin zuelako jan, janaria daukatelako.


Munduak aldaketa behar du, beharrezkoa da eta derrigorrezkoa izan beharko luke. Ezin dugu bizimodu honekin jarraitu: munduak solidarioa izan behar du, denok elkarrekin ikasi eta bizi behar dugu. Zerbait falta bazaio auzoko bati, horretarako besteok gaude, laguntzeko. Nire ustez, ezinezkoa da bizitza ona edukitzea baldin badakigu beste pertsonek ezin dugun ezer eduki. 


Bukatzeko, munduko legeak justuak ez direla uste dut. Ez luke inporta beharko non jaio den pertsona bat aske eta pozik bizitzeko.


dijous, 11 de febrer de 2021

Udako oroipenak

Paretako erlojua entzuten nuen,
baina oraindik ohean nengoen.
Laster logelara etorriko zinela banekien
eta oraindik ohean nengoen.
Sorpresa bat eman nahi nizun.
Igerilekura joan behar genuen
gosaldu eta gero.
Ez zitzaidan gustatzen,
baina joan ginen igeriketa egitera.
Udako oroipen asko ditut:
ostiralero merkatura joaten ginen,
ez genuen asko erosten...
baina istorio asko kontatu nizkizun.
Nire barrea izan zinen
eta nire zoriona ere.
Nire amaren ama izan zinen
eta nire bigarren ama ere bai.
Faltan botatzen zaitut.
Nahiz eta hemen ez zauden,
behin eta berriz esango dizut 

bihotzez maite zaitut.



Valencià:


Escoltava el rellotge de paret,

però encara estava al llit.

Sabia que vindries prompte a l’habitació

i encara estava al llit.

Volia donar-te una sorpresa.

Havíem d’anar a la piscina

després d’esmorzar.

No m’agradava,

però hi anàvem a nadar.

Tinc molts records de l’estiu:

els divendres anàvem al mercat,

no compràvem moltes coses...

Però et vaig contar moltes històries.

Vas ser el meu somriure

i també la meua felicitat.

Vas ser la mare se ma mare

i la meua segona mare també.

Et trobe a faltar.

Encara que ara no estàs,

et diré una i altra volta

que t’estime de tot cor.


dilluns, 16 de novembre de 2020

Bona nit. (Guardonat per l'Ateneu de Crevillent)

 Ací vos deixe l'escrit que vaig presentar i pel qual m'han donat el 1r premi al I Certamen de narrativa curta de l'Ateneu de Crevillent.

Bona nit


Primera setmana

El poble està buit, no hi ha ningú pel carrer, tots els cotxes aparcats, tot tancat… Fa feredat. Em recorda un poc a la pel·lícula eixa en què ix Will Smith. Ai, no, això seria horrible. 

He arribat a casa i està tot com ho vaig deixar fa mig any, quan vaig trobar faena fora. És estrany, quin silenci. Sort que tinc Internet i que puc teletreballar des d’ací. Han dit dues setmanes de confinament però, què vols que et diga, crec que en seran més. Potser tres o quatre com a molt.

Veiem, l’ordinador el deixaré a aquesta habitació, on dormia la iaia, que té un escriptori gran. Sí, així també tinc a mà els llibres i els documents que puga necessitar. Serà el meu despatx. És una sala ampla i, a més, tinc una finestreta molt bonica al costat. Potser no està malament açò d’estar a casa, no?

Han passat tres dies i sembla que cada dia em gite més tard. No dorm bé ni descanse. Que si alça’t prompte per enviar correus i llegir tots els de la safata d’entrada, corregeix açò, explica-li allò a aquell xiquet. Pobret, si ja li costava en les classes presencials… Para a dinar. Neteja quan pugues, posa la llavadora, estén, fes-te l’esmorzar, el dinar i el sopar, com a mínim. Ah, i a les 20h ix al balcó a aplaudir, que si no ja t’han fitxat els del carrer. No està malament perquè, almenys, després d’aplaudir posen música a algun balcó: Resistiré, erguida frente a todo. Me volveré de hierro para endurecer la piel! Tot el dia ronda pel cap la cançoneta, però té la seua gràcia i sembla que dona força.

Sí, cada dia em gite més tard i cada dia dorm menys. Però crec que no soc l’única. Cada nit, quan abaixe la persiana abans de gitar-me, els llums de la casa d’enfront a l’esquerra encara estan encesos. Sembla que som els últims del carrer a gitar-nos. No sé qui hi viu ara, em sona que l’han llogada, però ves a saber qui deu haver-ho fet. Siga qui siga, o té insomni o treballa fins a tard. Potser s’adorm amb els llums encesos. T’imagines? 



Segona setmana

Comença a fer-se estrany açò d’estar tant de temps a casa. Tinc mal de cap, menge quan no toca i no tinc gana quan toca menjar. Només isc d’ací per anar a comprar. He de confessar que hi ha dies en què desitge que s’acaben algunes coses per poder eixir i que em pegue l’aire… però tinc por. Em fa por la gent. Com sé qui té o no té el virus? I si la persona que hi ha darrere de mi a la cua és assimptomàtica? Em llave les mans sovint, em pose gel hidroalcohòlic, porte guants i mascareta, però tot i això tinc por. La mare també té molta precaució però ha donat positiu en COVID-19. Fa unes hores que l’ha duta el pare a l’hospital, després d’haver telefonat al número que han habilitat per tot açò i, segons l’han vista, l’han entrada a l’UCI. 

Açò és desolador. Recorde que abans, a l’UCI, podíem visitar els pacients ingressats tres voltes al dia. Ara no ens podem ni apropar a l’hospital, no podem eixir de casa, no sabem res de res. El pare està a casa, sol, en quarantena preventiva. Li faig jo la compra quan cal, li telefone cada dia per veure com està. Diu que bé, que sap que la mare és forta, però li tremola la veu cada volta que en parla. És molt dur no saber gaire res d’ella, no poder veure-la. He vingut ací per estar amb la família i estem més lluny que mai. Tot s’emboira entre telefonades, correus electrònics, missatges dels amics i familiars que em pregunten per la família. M’alegra saber que en pensen, però ara mateix necessite que tot açò s’ature d’una volta, que tot es calme, que tornem a estar bé.

L’únic moment en què sembla que la boira es dissipa és a la nit, quan arribe a l’habitació i sé que en una estona estaré dormint. Als somnis no portem mascareta i ens podem abraçar. Com cada nit, m’aprope a la finestra per abaixar la persiana. Els llums de la casa d’enfront a l’esquerra romanen encesos, però de sobte ha aparegut un xic a eixa finestra que abaixa també la seua persiana. Ara ja sé que el veí d’eixa casa és un xic. Bé, un home, deu tindre uns pocs anys més que jo. O potser té la meua edat. En realitat sembla major que jo, però pareix que es cuida bastant. 

Ell també té un llit tan gran per a ell sol? Ai, la quarantena.



Tercera setmana

Sembla que la mare millora. O això ens diuen per telèfon, no la podem veure encara. El pare està trist i jo també, se’ns nota en el nostre dia a dia. Bé, va a moments.  Ell segueix anant a treballar, per ara. Diuen que potser fan un ERTO a la fàbrica, però res no és segur. Ara fem videoconferències cada vesprada per fer-nos junts el timonet de després de dinar i així em conta totes les barbaritats que diuen i fan alguns dels seus companys de faena. Clar, són d’Ontinyent i ja se sap: bon poble i mala gent. Si no fora per estes brometes i pels timonets... almenys ens tenim l’un a l’altre virtualment.

Fa un mes ho vaig deixar amb el meu xicon perquè “necessitava estar un temps sola”. Si m’hagueren dit que ara estaria completament sola i confinada a casa no m’ho hauria cregut. No sé si el trobe a faltar o és que la quarantena m’esta afectant molt. No vull saber-ho. Estic bé sola, però és que… No, no passa res. Tinc la faena, les videoconferències amb els amics… Ara han tret la versió virtual de La fallera calavera, així que també fem alguna partideta en línia. Tot va bé, no et ratlles.

Que bé, per fi és dimecres! Només queden dos dies més i arriba el cap de setmana. Ah, espera, que el cap de setmana és igual que la resta de dies però sense estar tan enganxada a l’ordinador. O sí, perquè amb les sèries i les pel·lícules açò és un no parar.

Una nit més cal fer el ritual: abaixar la persiana, destapar el llit, rentar-me les dents, posar-me el pijama i zum! Al llitet. Au, comencem el ritual. Altra volta el veí d’enfront a l’esquerra. Sempre ens gitem a la mateixa hora, quina casualitat. M’acaba de somriure? Ai, he abaixat la persiana massa de pressa, no sé si li he somrigut de tornada! Deu pensar que soc una estúpida! Sembla simpàtic, no? I és guapet: té barbeta, els ulls xicotets —no sé de quin color són, però m’agradaria que foren clars—, els cabells obscurs. Té un no-sé-què que…

Calla, a dormir!


Quarta setmana

La mare segueix a l’UCI, diuen que cada vegada va millor. Però això ja ho van dir la setmana passada, ja no sé què creure i què no. Tinc por. Ella en deu tindre tanta, allí sola! Tota la vida ha sigut i és una dona tan forta, tan valenta, tan lluitadora… açò ho passarà, ja voràs, Lliris, ho saps de sobra!

El pare s’ha deixat de fumar, intenta canviar els hàbits. Ara, a més, fa zumba amb el YouTube de la tele perquè “quan torne la mare vol estar ben templat”. Com si no ho estiguera ja! Coses de parelles. O de l’edat.

Treballe al meu despatx i, si alce un poc el cap, puc veure el balcó i la finestra del xic misteriós. A què es deu dedicar? Com li diuen? Fa cara de ser també professor, com jo, però de segur que és de ciències: porta camisa de quadres quan abaixa la persiana. Vaja, quina mandra m’estic fent amb els estereotips! Però no ho negaré, m’encantaria parlar amb ell, saber qui i com és. Em fa la sensació que és el que més vida li està donant al confinament. Però no sé jo si açò durà enlloc.

Ja m’estic cansant, també, d’eixir a aplaudir cada nit. No pels sanitaris, que s’ho mereixen tot i més, sinó per la hipocresia que veig i escolte. Molt d’aplaudir però després molts dels veïns voten partits que retallen en Sanitat. I el racisme. Ara tot açò de la COVID-19 és culpa dels xinesos, de tots. Clar, no és del fet que hi havia alerta de casos per Europa i la gent seguia viatjant i estant en contacte amb la resta com si no passara res. No, culpa nostra mai. I açò va per a llarg, pel que sembla.

Ja està bé de maldecaps. Hora d’abaixar la persiana i anar a dormir, ja és tard. I el veí? No el veig, potser hui no té son, potser està treballant fins a tard o potser s’ha quedat veient una pel·lí… ai, ja està ací!

— Bona nit, veïna!

— Bona nit, veí!

De veres acaba de dir-me bona nit?



Cinquena setmana

Tinc una bona notícia: han pujat la mare a planta! Quina alegria! Encara no la podem veure, però almenys en algun moment fem videoconferències amb ella per saber com està. Fa cara d’estar un poc més animada i això és bo. El pare està emocionadíssim i ara, per fi, li ha donat per fer rebosteria. També és cert que fins ahir no vaig trobar farina a cap supermercat. I crec que ja li’n queda poca. Em fa la sensació que la dieta i l’esport que havia començat ja han arribat a la seua fi. Si que ha sigut breu!

Ja tenim alegries a casa, però seguir confinada continua sent un poc dur. Em canse de tot. Ara m’he cansat del pa de supermercat. I de les fruites i verdures de supermercat. Cal donar suport al comerç local, no? Doncs a partir d’ara pense anar al forn i a la fruiteria.

Ja van dos cops seguits que, quan torne de comprar el pa, em creue amb un xic que em resulta familiar, però no sé qui és. El mire i em mira, però amb la mascareta és un poc difícil.

Hui vaig a comprar fruita, així li’n duc a mon pare també. Altra volta el mateix xic? Per què para? 

— Hola, soc Jordi!

— Hola… —Jordi? Mig poble es diu Jordi, pot ser qualsevol— et conec?

S’abaixa un momentet la mascareta sense dir res, somriu i se la torna a pujar.

— Soc el veí d’enfront. —Crec que s’ha posat colorat. Bé, jo també, però amb la mascareta espere que no m’ho note.

— Ai, no t’havia conegut amb la mascareta, perdó! Jo soc Lliris, encantada!

— Per fi ens coneixem més enllà d’una finestra, no?

— Cert! I de dia, que sempre ens veiem per dir-nos bona nit.

Ai, almenys he parlat amb ell! Espere que prompte acabe açò i ens puguem veure sense mascareta i distància de seguretat...


dimarts, 10 de novembre de 2020

Amona

Nire amona Consuelo da eta 99 urte ditu. Xàtivan jaio zen baina urte batzuk ondoren Alcoira bizitzera joan zen, eta herri horretan oraindik bizi da.

Nire ustez, hura beti andre zahar bat izan da, ni oso txikia nitzelako... baina oso alaia eta aktiboa zela gogoratzen dut. Ni txikitan, ostiralero bere etxera lo egitera joaten nintzen eta nire lagunak ez zeudenean, amona eta biok futbolean jolasten ginen, adibidez... oso dibertigarria zen!

Aitona hil zenean, pentsatu nuen ideia ona zela amonarekin bazkaltzea larunbatero, horrela ez zegoen bakarrik.

Pixkanaka zaharragoak egin ginen eta konturatu nintzen amona ez zela beti hain alaia. Gurasoek esaten didate amona, gazteetan, konplikatua zela eta denbora apur batez hitz egin gabe egon ziren... baina ni jaio nintzenean dena pixka bat aldatu zen.

Duela gutxi arte dena ondo zegoen. Baina duela hiru edo lau urte amona ez da lehen bezala. Duela gutxi, ez dut gogoratzen noiz izan zen, esan ziguten amonak Alzheimer daukala eta momentu horretatik aurrera egunero zerbait gertatzen da amonarekin.

Egia esan, badakit emakume ona dela, baina oso independentea eta burugogorra da: batzuetan etxetik irteten saiatzen da gurekin ez egoteko...

Ez dakit zenbat denbora gehiago gurekin egongo den eta, egia esan, ez dut amona horrela gogoratu nahi. Amona ni txikia nintzenean gogoratu nahi dut: indartsua, ausarta, alaia eta borrokolaria.




diumenge, 31 de maig de 2020

2020 a mitjan fer.

Pensàvem que ho teníem tot a la mà.
Si no hui, tot arribaria demà.
Era gener i l’any se’ns feia molt gran,
quedaven dies, mesos... quedava tant!

Ho teníem tot per fer i tot era possible.
Procrastinàvem sempre, totalment a consciència:
l’endemà, qui sap? Potser tot seria assolible.
Quina pressa hi havia? Cap ni una, paciència!

Passà el febrer més ràpidament que el gener,
deixàvem que tot seguira el seu ritme: corrents.
Tot arribaria. Si no este mes, el que ve.
Què podria trencar tot el que podríem fer?

Al març tot canvià de sobte, en un moment,
ens adonàrem que res ja no era etern,
es veia en els rostres de la gent.
S’apropava, per a alguns d’ells, l’infern.

Per què no ens vam dir tot el que sentíem?
Per què no vam fer tot el que volíem?
Ja ho deien els clàssics: Carpe Diem.
Visquem el moment!

dijous, 28 de setembre de 2017

Gap

I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

És un dels moments més importants de la teua vida. La por inunda el teu cap i el teu cos, però saps que ha arribat l'hora.

T'hi has estat preparant durant tota la teua existència i, sobretot, últimament. Ho veus davant, saps que només és un pas més, un esforç més, com has fet fins ara. Però costa tant...

I si no arribe a fer-ho? I si torne a caure? I si no puc alçar-me?

Has caigut milers de voltes i estàs ací i ara. Les altres voltes t'hi has arriscat i, amb esforç, ho has aconseguit. Esta volta no és tan diferent. La diferència la fa el teu cervell. Saps perfectament què has de fer i com. Però costa tant...

Tornen els dubtes. Tornes a mirar avant. Ho veus i és un 'gap' molt gran, el més gran fins a hui, però portes massa temps arrimant-te a la vora i negant-te a saltar-hi.

Has botat 'gaps' abans, portes molt de temps aprenent: vas començar amb bots estàtics, a ensenyar-te a moure i girar, a saltar coses, escales, a fer trucs més difícils. Has caigut alguna volta però t'has alçat i ho has intentat fins que ho has aconseguit. Perquè, al cap i a la fi, d'això va la història. I ho saps.

Tornes arrere, en un mar de dubtes i inseguretat, de por. Inspires, soltes l'aire, amb els ulls tancats. Obris els ulls lentament i veus el 'gap' davant de tu: nu, esperant-te, cridant-te, convidant-te a tastar-lo.

Parpalleges, mentre et ve al cap la imatge de tu mateix fent eixe truc que tant ansies, que necessites, just allí davant. Escoltes un ocell de fons i la imatge se't trunca: enmig del bot se t'escapa la taula i caus bruscament al terra. Pots sentir el mal en el teu cos.

Tanques els ulls de nou, mentre tornes a inspirar i a traure l'aire suaument. I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

Arranques a córrer cap al 'gap', amb convicció. Deixes caure la taula i, d'un bot, hi puges i espentes. T'estàs arrimant a la vora, ha arribat l'hora: escoltes perfectament eixe 'pop', arrastres el peu de davant alhora que alces el de darrere fent que ambdós cames es flexionen a la mateixa altura en l'aire, col·loques els peus damunt dels eixos, amb el cos en paral·lel al monopatí i el cap totalment concentrat en el que estàs fent, conscient que esta és la bona. Notes com l'adrenalina s'apodera de tu, la por també, però esta última comença a difuminar-se, va fent-se xicoteta a mesura que t'apropes al sòl, amb el cos encara perfectament posicionat.

Tap! Les rodes tupen l'asfalt, flexiones les cames, mires cap avall: continues damunt del taulell; mires cap arrere: has superat el 'gap', per fi!

La por et cegava, però sabies que ho podies fer. En realitat, no era tan diferent del que ja havies fet abans, només la distància i el temps que durava el bot... Però tard o d'hora sabries que ho podries fer.

Potser, si més no, la vida ens posa obstacles, 'gaps', escales, rampes... que hem de superar malgrat la por i la incertesa. N'hi haurà de més grans, de més difícils... però tots seran vencibles.

Ara, crec que m'ha arribat l'hora de saltar el meu gran 'gap'.

'Pop', espente, i em deixe dur...!