Ho recorde perfectament. La veritat és que no fa tantíssims anys... Però ja en fa uns quants.
La meua infantesa, o el que jo recorde d’ella, és (va ser, sigué) meravellosa: grupet d’amiguets i amiguetes, camp, parcs, carrers buits, valencià, “ueli, uela i uelo”...
Cada divendres de vesprada, només acabar les classes del col·le, marxava amb l’autobús cap a Batoi. Allí m’esparava un món diferent: jugàvem al baló enmig del carrer. De fet, féiem uns partidassos increïbles... El camp, tan llarg com vulguérem i, les porteries, “de forat a forat” o “de porta / roda a tuberia”. Quan no teníem baló, amb poques feines trobàvem alguna cosa per jugar: cartes, caniques, “els ninots de la fira”, amb les bicicletes d’ací cap allà... i si no, al parc.
Vesprades senceres jugant sense parar.
A l’estiu era quan millor ens ho passàvem. De matí, guerra de globus d’aigua que plenàvem a la font de baix. Tant ens feia acabar mullats i bruts, tant els feia a les mares o iaies que ens mullàrem o ens embrutàrem, la felicitat omplia les nostres cares i contagiava tot el carrer. Des de ben poqueta entrada la vesprada fins a les tantes de la nit, jugant i corrent amunt i avall pel carrer.
Futbol al carrer o al parc, bàsquet a la finestra de cals meus avis (fins que ixia el meu iaio a bonegar-nos), els ninots de la fira a qualsevol paret, caniques, tennis, pilota valenciana, “tennis-mà”, “foot-vollei”, competicions de bicicletes, polis i cacos, monopatins, guerres d’aigua... vesprades, nits, matins... amistat, infantesa, records... Batoi.
Per això m’agraden tant els pobles, Batoi és com un poblet: tranquil·litat, camp, jugar al carrer, conéixer a tothom...
Sincerament, m’és una llàstima que molts xiquets actuals no puguen créixer d’aquesta manera: amb plena llibertat i tranquil·litat.
M’agrada ser de poble, m’agrada haver-me criat allí.
“Com un record d’infantesa, sempre et recordaré a tu... BATOI.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada