Cultura i gent nova

Com suopse que sabreu, la cultura és sempre part de mi i és una cosa que m’agrada moltíssim. Siga el que siga.

Recorde fa uns anys, estàvem ja quasi en les Festes de Sant Jordi d’Alcoi i, al llarg de l’abril, el temps que van durar les filaetes vam anar a uns quants concerts de música festera al teatre Calderón, com també vam assistir a un dels sainets que es van fer al teatre dels Salesians, “Primer la Festa que els mobles”, crec que n’era el títol.

Des d’aquells començaments d’interessar-me més per la música, el teatre, l’art… la cultura en general, m’ha donat moltes experiències i alegries. I, com bé sabreu – supose… – la cultura que més m’agrada és, entre nosatres, “la de per ací”. La cultura valenciana i tot el que l’envolta. Encara que, llavors no havia vist mai cap acte, teatre o alguna altra representació cultural en valencià com no fóra el Festiu del 2008 a Ontinyent.

Això sí, recorde també un dia d’aquells que anàvem a un concert de música festera al Calderón. Era un divendres de filaetes i el centre estava plenet de gent. Només començar el concert, aquells sons no em resultaven coneguts de les Festes i, a més a més, hi havia quatre persones plantades a l’escenari amb atrils al seu davant, com preparades per a cantar. Als pocs minuts van començar a emetre sons de les seues boques, sons que em resultaven coneguts… La primera part del concert era un recital de poemes d’Ausiàs March!! Des d’aquell moment vaig vore ben clar que això era el que m’agradava: art, literatura, música, teatre… en valencià i nostre.

També he de dir que vaig anar a una Zarzuela, també en el Calderón i, no va estar gens malament. Allí també vaig veure representada una obra de Lope de Vega, amb el títol de “La viuda valenciana” on, tots els actors i actrius eren valencians i, a la fi de la representació parlaven en aquesta llengua. Entre aquells actors estava Joanjo Prats (de l’Alqueria Blanca, per qui no sàpiga qui és) i, com és normal amb mi, em vaig fer una foto amb ell.

Temps després, vaig començar a anar al Centre Ovidi Montllor a concerts de música en valencià i, gràcies a això vaig poder conéixer moltíssima gent de la cançó en català. Allí vaig conéixer al Cesk Freixas i al Pau Alabajos en un concert que van fer tots dos i en acabar ens vam fer fotos amb ells. També va ser allí on vaig anar al primer concert d’Andreu Valor. Vam conéixer Oliva Trencada, Delên, que venien des de Ses Illes.

Tot allò relacionat amb la cultura m’ha donat l’oportunitat de gaudir d’allò que de debò m’agrada i, a més a més, conéixer eixa gent que fa tant perquè aquesta cultura no desaparega i continue endavant.

A banda d’anar a teatres i concerts, gràcies al meu germà, a qui l’art, la pintura, l’escultura, l’arquitectura… el tornen boig i li encanten, vaig anar també al museu d’art de València i a l’exposició que va fer Bancaixa de Sorolla al cap-i-casal.

A finals del 2010, també vaig poder anar a la inauguració d’una exposició que encara està al MUA (Museu de la Universitat d’Alacant) i estarà fins a l’abril, crec. L’exposició s’anomena: “Històries (de la nostra història)” i és de l’alcoià Antoni Miró. Amb qui, aquell dia, vaig poder fer-me també una foto i parlar amb ell.

Finalment, fa poc temps vaig conéixer dues persones més. Tots dos homes. Tots dos majors que jo. Tots dos dedicats a la música. Tots dos coneixien l’Ovidi. Un és català i l’altre valencià. El primer, el català és el Miquel Pujadó, qui em va ajudar a fer el treball sobre l’Ovidi per a classe contant-me algunes anècdotes seues i em va servir de molt. El vaig conéixer el dijous 27 de gener, que va fer un concert de la cançó francesa a l’EOI d’Alcoi. Espere vore’l promete per les terres alcoianes, ja ho vam dir!

I l’altre home, aquell valencià... És un home amb la música del qual, si heu llegit per què sóc com sóc, m’he criat. Mon pare ha sigut fan i seguidor seu des de ben jove i, sempre ha desitjat de conéixer-lo. Jo, com és normal, també en sóc fan i també he desitjat conéixer-lo des que era xicoteta. Divendres 28 de gener, el van fer Doctor Honoris Causa de la Universitat d’Alacant, al Paranimf, de migdia. Un acte una mica llarg, però molt interessant i entretingut. Almenys la part en què van parlar sobre ell i, la seua intervenció van ser d’allò més emocionants i boniques. En acabar l’acte, ja baixant del Paranimf, per fi el vaig poder conéixer personalment i, malgrat no poder dir-li res més que “hola”, “es pot fer una foto amb mi?”, “enhorabona” i poc més, vaig aconseguir de fer-me la foto amb el cantant xativí que va nàixer a l’any quaranta i que cridava i cantava al vent i, passe el temps que passe, sempre ho farà en la seua llengua de sempre, en valencià.

En fi, conéixer gent així, que de debò lluita perquè la nostra cultura no decaiga ni patisca, perquè siga un referent en tots nosaltres i perquè no oblidem que és part de tots i cadascun dels valencians, és el que em fa sentir més forces per continuar endavant, intentar de fer possible allò que vull i, sobretot, lluitar per allò que més estime!

Ací vos deixe la foto amb Raimon!

Recepta: Immortalitat temporal

Una cançó que m'agrada molt té un vers que diu açò: "Quina sensació d'immortalitat...". No sé ben bé què se sent quan ets immortal, tampoc conec ningú que ho haja sigut ni que ho siga... Però crec que el significat d'eixa expressió pot ser que et sents lliure, viu, únic, que tens ganes de tot, que res ni ningú pot aturar-te perquè estàs decidit. També pot significar sentir-se tranquil, bé de veres, sense cap preocupació com no siga la del teu benestar en aquell moment "d'immortalitat" i que, almenys eixe temps, sents que ets feliç, saps què és la felicitat.


Si fa no fa, açò és el que sent jo cada vegada que estic a la muntanya; quan estic lluny del món pesat i cansat que sempre m'ofereix el mateix: soroll i stress. Només amb l'amabilitat i la tranquil·litat que la naturalesa em dóna al meu voltant puc dir que, durant una estoneta, sóc feliç i immortal.


Per a relaxar-se en època d'exàmens, per aïllar-te dels problemes o pel motiu que siga, un poquet de tranquil·litat natural és la millor recepta que vos puc donar. De fet, ací vaig a deixar-vos uns passos a seguir si voleu tindre uns minuts d'immortalitat, quan vulgueu o quan pugueu:


     1.- Prepara't menjar, aigua i tot el que necessites (segons el temps que s'hi estiga aquest paspot variar).


     2.- Vés a la muntanya o al paratge natural que més t'agrade o que més a prop tingues.


     3.- Quan estigues allí, seu al lloc que vulgues (al terra, a una pedra, a un banquet...).


     4.- Desconnecta l'MP3/ MP4/ Música del mòbil...


     5.- Contempla el paisatge que tens al voltant.


     6.- Escolta el que et diu el món en eixe instant.


Així de senzill, només 6 passos i podeu ser lliures, feliços o immortals, com a mínim una vegada a la setmana.


Vos assegure que va d'allò més bé!

Una mica de Felicitat

Corria l’any 2010 quan va començar esta història...

Ja feia mesos i mesos que ho esperàvem amb ànsia. Des que acabà l’estiu que ho començàrem a planejar, déiem què podríem fer, com, on, què portaríem... com podria ser aquella nit especial. Va anar passant el temps, les hores, els dies, les setmanes i els mesos i aquella data s’anava acostant cada vegada més. Ja no quedava gaire temps per preparar-nos. Jo estava molt nerviosa així com qui m’havia de fer companyia. Era la primera vegada que, almenys jo, ho feia... Ja m’ho imaginava, era el lloc ideal, una companyia fantàstica, un ambient de luxe i uns records inoblidables. Com ja he dit, passava el temps i, cada vegada ho feia més de pressa. Ja quedava ben poc per a la grandiosa nit! Els nervis s’amuntonaven al meu cos i al meu cap, no podia imaginar com ixiria la cosa, si aniria bé o no; què podia fer perquè no se n’anara en cap moment aquella màgia?

A la fi, després de tanta espera, va arribar eixa vesprada. Vam anar a aquell lloc ideal. No és gran cosa, però s’estava d’allò més bé i, millor encara amb eixa companyia... Després d’unes estones preparant tot allò necessari per a la gran nit, vam decidir de descansar una mica. Ens vam seure, junts. Vam començar a parlar de moltes coses, de les nostres vides, del que ens passava... A poc a poc anàvem coneixent-nos més i millor. Creàvem un ambient càlid i tranquil, acollidor i agradable, que feia més amena l’estància allí...

Què crèieu que és açò? Un fragment d’una novel·la romàntica o eròtica? Creieu que vos estic contant alguna cosa “un tant privada”? Doncs no!

Ací va començar l’esperada nit de Cap d’Any de 2010 a Beniarrés! Com ja he dit, vam arribar a la casa tots els qui havíem d’anar-hi a sopar i de festa. N’érem 9: Ainhoa, Javi, Pau, Laia, Laura, Eva, Aitor, Paloma i jo.

Com estava dient-vos, quan ja vam decidir-nos a preparar el que havíem de posar a la taula... PAM! se n’anà la llum de tota la casa. Gràcies que Javi és electricista i que, també, va baixar l’electricista del poble a ajudar-nos! Va trigar una mica, però finalment es va apanyar i va tornar la llum a la nostra “llar”. En aquell moment, ja tots disfressats i fent el moniato –com és normal en nosaltres– vam començar a parar taula i acabar de fer el sopar. El resultat, fascinant: una taulà impressionant! moltíssims plats plens de tot: papes, cacaus, olives, coca de tomaca, coca de farina, “ensaladilla”, pizza... de tot i ben bo! Ah, també teníem “guacamole”, especialitat de Javi i Ainhoa!

Durant “l’últim sopar” del 2010, els somriures amples eren abundants, acudits dolents a manta i, sobretot: felicitat i amistat.

En acabant de sopar, vaig posar una miqueta de música d’ambient (Barry White) per continuar xarrant a la taula, però quan em vaig girar em vaig vore les altres 8 persones davant de mi ballant per parelles i, com era d’esperar, vam acabar tots ballant. Sí, jo no tenia parella, però em vaig agafar a la granera i era la més feliç de tot el món!

Al poc temps d’això, vam jugar al Twister. Va ser bona idea, això de portar-lo! Per si el porteu a alguna festa, això sí, vos aconselle que jugueu o abans de menjar o quan ja hageu fet la digestió!

Xarrant, xarrant i jugant, jugant se’ns va fer l’hora de dir Adéu al 2010. Amb la ràdio posada i un silenci que cada dos per tres es trencava per una rialla, el raïm preparat (qui el tenia) vam passar d’un any al següent. Vam fer un gran brindis amb cava català: un a un anàvem dient el que pensàvem i el que volíem i, vulguérem o no, vam acabar mig plorant... una barreja entre alegria i tristesa que va omplir de tendresa aquell moment, aquell lloc i aquella gent.

Després de tornar a la realitat, visita guiada pel poble disfressats! I de nou a casa, a fer més animalades i a jugar més coses estranyes i gracioses.

Amb rialles i més rialles, amb les parets per lluïr, amb bons amics i companys, amb la frescor de la nit d’hivern i la calentor de les mantes, amb l’alegria de la bona companyia, va anar caient la nit i començant el dia i, a poc a poc, cada un de nosaltres anava caient també... Però cada u al llit que li tocava.

Així va ser el meu canvi d’un any ple de records i moments que espere no oblidar mai a un any completament nou i del qual espere tindre també tantíssims records i il·lusions complides!

Ara bé, el 2011 ha començat d’una manera estranya. Entre agradable i indignant: per una part, l’alegria d’alçar-te i començar l’any envoltada dels teus millors amics i de la millor companyia que pots trobar, a un dels pobles que més t’agrada i amb tota la tranquil·litat del món. I per l’altra banda, la indignació d’alçar-te amb la felicitat que he anomenat abans, obrir el balcó perquè respire l’habitació i sentir-te a la veïna de “davant-a l’esquerra” xillant-me i tirant-me la culpa de tota la brutícia que hi havia al carrer i de tot el rebombori que hi havia hagut la nit anterior al poble...

Però bé, la dona ja s’adonarà que no té raó! Jo, ara, sóc feliç!

Gràcies als 8 moniatos i moniates per vindre i estar amb mi...

I ací vos deixe una de les fotos de la visita guiada pel poble, durant la meua explicació del lloc on ens trobàvem:

CARTA ALS REIS MAGS

BENVOLGUTS REIS MAGS D’ORIENT:

Enguany, haureu pogut vore que ens hem portat ben bé gairebé tots i cada un de nosaltres. Per això mateix, vos demanem alguns regals que ens agradaria rebre per al proper any 2011.

Ja sabeu que no mirem només per nosaltres mateixos, per tant començarem demanant per als altres:

Per al nostre actual alcalde, el sr. Sedano, com que no ha sigut massa bon xic, vos preguem que li doneu uns anys de vacances o, una altra faena que no siga l’alcaldia. Entendreu que seria el millor per a ell i per a tots. Sabem que és dels més necessitats de la ciutat i, també vos preguem que li porteu un diccionari ben gran i, sobretot, una pastilla de sabó i un poal d’aigua per a rentar-se la boca cada vegada que insulte a algú enmig d’un plenari.

Per a la gran cantitat de gent que tenim a l’atur a la comarca i a la nostra ciutat, un treball digne amb el seu sou que els permeta arribar a la fi de mes sense problemes.

Per a les nostres persones majors, tota la salut i la calitat de vida que es mereixen, i moltíssima estima de part de tots. Tots sabem que ells, només amb un somriure són feliços... doncs millor fer-los contents cada dia!

Per als més menuts de les nostres cases, el gran dret que es mereixen tant ells com els seus pares o tutors de poder tindre i assistir a l’escola pública i gratuïta des dels 0 fins als 3 anys.

També ens agradaria que al nostre actual regidor i portaveu del BLOC a Alcoi, Rafa Carbonell li duguéreu l’alegria que es mereix a casa seua i, que ens la transmeta a totes i tots els alcoians i alcoianes des de l’Alcaldia a les properes eleccions municipals.

Per als nostres joves necessitem que sigueu molt bondadosos, ja que ho tenen molt difícil just ara: Per una banda, vos demanem que aquells estudiants de la UA que viuen a Alcoi i als pobles del voltant puguen gaudir d’un transport universitari digne. I per altra banda, acceptaríem de molt bona mà que tots aquells joves que no troben faena, ni tenen massa diners, ni res... que els puguen afavorir unes vivendes apropiades i justes per a ells.

I, finalment, per a nosaltres: la felicitat de saber que anem pel bon camí i que podem fer possible aquell canvi que desitgem.

Per a acabar. Ses Majestats, aquesta és la carta que vos escrivim des del BLOC Jove d’Alcoi, vos demanem tot açò a vosaltres perquè sabem que sí que sou capaços d’acomplir aquests precs i aquestes voluntats tan necessàries per a nosaltres... No com el govern actual de l’Ajuntament d’Alcoi que, ni tan sols es digna a intentar-ho.

Som joves, som com tu i volem el canvi. Entre tots ho fem possible!

                          







                                                             
                   BLOC Jove d’Alcoi

FELIÇ ANY NOU!!

Bo, gent, fins ací hem arribat! Ja s'acaba el 2010 i amb ell se'n van tots els nostres records, tot allò que hem passat en aquest any: allò bo i allò dolent...

No només comencem un any nou sinó que també una dècada nova, una dècada més en la nostra història i una dècada més a l'actual mil·leni...

Ahir vaig vore a la TV un "repàs dels duels més importants" de la dècada, segons el que havia decidit el públic... Entre els duels, també recordaven tot allò que hem anat passant des que començà el mil·leni, "la nova era". Han sigut moltes coses per a tots i per a totes, moltes bones i moltes no tan bones...

D'aquests deu anys, segurament, recordarem aquells amics tan bons que teníem i que, potser encara tenim o no; aquells amors, aquells moments tan importants en les nostres vides siga per el motiu que siga, tot allò que ens ha fet sentir més vius que mai i que mai no deixarem que ens deixe, per res del món. D'altra banda, recordarem atemptats terroristes, tsunamis, terratrèmols, morts, desgràcies si bé al nostre entorn més proper com a nivell mundial...

De tot açò - crec jo - hem d'aprendre algunes coses: tot continua i el que més importa és la nostra felicitat, la de tots. Per això, vos desitge que comencem l'any nou amb tota la felicitat, l'alegria, la bona companyia, els amics, els amors, els companys, la bona faena, TOT allò que de debò ens agrada, i que continuem així tot l'any i tota la vida.

Ara sí, que passeu una molt bona nit de Cap d'Any i que tingueu un molt Feliç Any Nou 2011!!

Per Nadal... COMPROMÍS! ;)

Enguany, el 2010, ha sigut un any “estrany”. S’ha notat de valent la crisi econòmica, almenys al meu entorn; s’han destapat nombrosos casos de corrupció, molts d’ells al País Valencià; s’ha intentat demanar que ens deixen veure TV3 a les terres valencianes, de moment no s’ha aconseguit; he passat d’anar al “col·le” a anar a la “uni”; he complit els 18 anys, i sí que es noten; he deixat enrere una etapa de la meua vida i “un món” que m’estimava molt, ara m’adone que, de vegades, eixe món no m’ha estimat tant com jo a ell ni tan sols com jo m’haguera esperat; he conegut moltíssima gent; he patit per unes quantes persones; he visitat altres països i cultures (Praga, Budapest i Viena); he anat a una trobada amb moltíssims joves valencianistes (la TNT); m’he adonat que és millor conservar amics, amb sentiments molt forts, que perdre’ls per sempre perquè he acceptat un altre tipus de relació; he descobert que alguna gent pot arribar a ser molt falsa; he vist que hi ha gent que, perquè sí, opina coses i no s’adona de la realitat; he descobert també que és important demostrar a alguns que els estimes, dia a dia... I així moltes coses més.

Doncs bé, sé que encara queda temps perquè “vinguen els Reis Mags” però m’agradaria anar conscienciant ja a tots aquells qui lligen açò, perquè enguany, per a tot el 2011 i la resta de la vida, demanen coses amb sentit comú. Els xiquets està clar que demanaran el de sempre... Però anime als que ja no són tan xiquets a intentar veure més enllà del que ens diuen els mitjans de comunicació, intentar comprendre el que passa, que no tot el que ens fan engolir és cert i que, de vegades, per desgràcia molt sovint, amaguen informació a alguns canals de televisió i que prohibeixen d’altres que intenten ser parcials. Els anime també a adonar-se que hi ha corruptes entre nosaltres, que ens roben a la cara i que ja estem farts de sentir que hi ha noves trames de corrupció, que no som gent tonta els qui vivim ací, tenim ulls, orelles i cervells, sabem pensar i volem el millor per a nosaltres. Per a tots i cadascun de nosaltres. Ja que estem, també els anime a veure que, a molts dels universitaris alcoians, ens estan estafant i volen continuar fent-ho des del govern local perquè ells i l’empresa que ara duu el tema del transport universitari a la Universitat d’Alacant són amiguets. Els faig vore que la societat que anem creant a poc a poc, és una societat de cacics, d’amiguets i amiguismes corruptes. També m’agradaria fer-los reconéixer que ens amaguen les nostres cultures i ens intenten imposar d’altres. Que al País Valencià encara vivim, si fa no fa, en una dictadura des de la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València: no és normal que a una ciutat, siga d’on siga, en un estat actual només els siga permés de fer concentracions o manifestacions als partits d’extrema dreta; que no és comprensible tampoc que aquesta gent, d’idees feixistes, vaja tranquil·lament per la ciutat amb la seua furgona escoltada per la policia – que és la part més forta i increïble de la història – dient que alguns barris estan plens d’indesitjables i al cap d’una setmana el mateix barri siga atacat per aquest grup de gent i no se’n faça res al respecte; que tampoc és lògic que la gent siga d’idees tan tancades a una societat actual, que perquè sí tinguen mania a un grup de persones (als catalans, per exemple) i que, sense raons ni sentit vagen insultant-los i se senten agredits i ferits per ells, sense que els hagen fet res. No és coherent una societat tan cabuda i tan espanyolista. No és gens normal que, ens roben davant dels nassos i que sempre isquen els mateixos al govern. És inadmissible, parlant d’altres zones, que un alcalde insulte i critique a un regidor, trobe que és impensable que en un plenari d’un Ajuntament, des del govern local, no escolten els precs ni les propostes de l’oposició i, després, sense saber de què han parlat, els ho neguen només pel fet que ho han proposat “aquells”. Tampoc és comprensible que eixe mateix alcalde, com que ha vist que no ha actuat bé a eixe plenari, tanque la televisió local que retransmetia els plenaris en directe. Ho fa perquè la gent “no veja què passa” i, damunt, esta gent no s’adona del que està fent el senyor alcalde, el bon xic...
Els anime a obrir els ulls perquè no està bé que els nostres governs preferisquen d’embutxacar-se destrossant muntanyes i fent que només es beneficien ells i les empreses amigues, a afavorir la calitat de vida dels seus conciutadans.

Per açò i per moltes coses més que no m’abellix esmentar perquè si no, no acabaria... Anime a la gent a que, en comptes de viure en el món de somnis, en aquell món en què tot és perfecte, no hi ha maldat i poden gaudir de tot allò que volen... Baixen del núvol, que s’adonen que eixe món imaginari es pot fer realitat però només corrent la veu dient allò que passa i aturant aquelles coses que no són bones cap a la nostra societat, cap a nosaltres.

Així que, enguany, quan escriviu la carta als Reis Mags, vos propose que, ja que els nostres governs no ens donen eixa llibertat i eixa calitat de vida, els la demanem als Reis Mags, que potser ells puguen fer-ho realitat...

Està clar que necessitem un canvi. Eixe canvi és COMPROMÍS ;). Ara més que mai!!

Que passeu un bon Nadal i que gaudiu d’un bon i millor any nou, 2011... I que al maig vinent fem possible eixe canvi!

                                "Ni els uns ni els altres, ARA NOSALTRES!"

Com Colom quan va descobrir Amèrica

Abans de res, done les gràcies que als meus amics i companys els agrada perdre’s per la muntanya i pels indrets més estranys que podem trobar, si no foren així, gairebé no haguérem conegut molts llocs que ara són “nostres”.

Un dia de vesprada que encara no havia començat les classes a la Universitat, vam pensar de quedar un company i jo per a “aïllar-nos” del que és la ciutat – sé que Alcoi és una ciutat xicoteta, però és una ciutat –, del soroll dels cotxes... Volíem anar-nos-en al Xorrador, que ja ens ho coneixem i s’està molt bé. Però la mandra que ens acompanya sempre ens va fer pensar que millor anar a un altre lloc, ja que el Xorrador ens pillava “lluny” i era tot costera amunt. Vam passar pel Vidal i vam creuar a l’altra part de l’estació del tren. Vam anar, malgrat no abellir-nos massa, costera amunt. A mitjan costera, vam veure que hi havia un carreró de terra a la dreta i que, duia a algun lloc. Vam entrar-hi. Allí semblava que hi havia com una petita ermita destruïda, amb encara la seua cúpula i una pintura al fons del recinte. A l’interior no s’hi podia veure res bé, eren tot runes, tot destrossat, parets caigudes i el sostre fet miquetes al terra. Del que havia sigut la teulada només quedaven les bigues de ferro, també trencades i destruïdes. A fora, hi havia unes escaletes, també força desfetes i bosses d’obra. Era un lloc fascinant, impressionant, increïble i, alhora, aterridor... què hauria passat perquè caiguera eixa església?

Just al costat  hi havia un gran olivar i més avall una casa que semblava abandonada, però no ho està. A fora de la casa, hi ha també un banc de pedra amb un sòl del mateix material. És un espai tranquil i obert. Des d’allí es veien les cases d’enfront de l’estació dels trens d’Alcoi, es veia com passaven els cotxes amb pressa. No se sentia cap soroll d’aquells que imaginàvem que uns quants metres avall s’escoltarien vulguérem o no. Al fons del paisatge que véiem: La Serreta... Era preciós. Ens vam seure a aquella bancada de pedra tranquil·lament, vam mirar la muntanya del fons, vam començar a parlar baixet i, de quan en quan, deixàvem que el silenci del camp s’apoderara de nosaltres, de la nostra visita a aquell indret... I allí vam passar hores escoltant els ocells, veient els arbres, imaginant-nos la vida des d’algun lloc lluny de sentir a cada hora tants cotxes, motos, ambulàncies al costat de casa nostra. Entre històries inventades, riures sobtats, el sol als nostres ulls, de vegades, obligant-nos a tancar-los i a sentir aquell paratge amb tots els sentits alhora... es va fer de nit. Vam haver de tornar-nos-en cadascú a sa casa. Però ara, quan tenim una estoneta hi anem a passar-la ben a gust.

Un altre dia, no fa tant de temps com l’altra història, vam tornar a quedar el mateix company i jo. Vam anar a fer recaos –que diu la meua iaia–, i després a casa seua un momentet. No sabíem què fer i vam decidir d’anar-nos-en a dinar a algun lloc. La mateixa mandra que ens acompanyava en l’altra història continuava fent-nos companyia... Vam pensar d’anar a una pizzeria, però el soroll que hi ha dins d’aquell local no ens agradava i no vam anar-hi. Després, vam pensar d’anar al Goliath, ja que teníem molta gana... però estàvem a l’altra punta d’Alcoi. Tampoc hi vam anar. A la fi, vam acabar anant al Kebab que hi ha al carrer de baix de casa nostra. En acabar de dinar, amb la panxa ben plena, vam decidir d’anar al parc de Caramanxel. Allí tenim tots dos part de la nostra infantesa, encara que llavors no ens coneguérem. Estàvem recordant el que féiem quan estàvem allí, com era de meravellós només el fet d’haver aconseguit tirar-nos pel tobogan... quina cua més llarga es feia a la font cada cop que havíem d’anar-hi i, com era d’interessant i fotut unflar els globus d’aigua a aquella font, ja que sempre acabaven trencant-se... Així ens vam estar mitja hora o un poc més, si fa no fa.
Després, vam pensar d’anar, com sempre, a aïllar-nos. Vam anar a un lloc que és com un bancal, darrere de les cases de Caramanxel. D’allí es veia tot el centre d’Alcoi sota el cel blau i il·luminat pel sol. Tranquil·litat.

En aquell moment ell va comentar que per allí baix hi ha un riuet. Ell hi anava amb el seu iaio quan era xicotet a fer carreres de vaixells.

En arribar allí vam veure que enfornt hi havia fàbriques abandonades i com una mena de caminet... Com que som així, vam decidir de creuar el riuet per damunt de la biga de fusta que hi ha davant les escaletes que duien a la porta d’aquella fàbrica. En creuar, va ser com un viatge enrere en el temps. Sona una mica fantasiós, però és cert. Ens notàvem com si haguérem tornat setanta anys enrere en un segon. El paisatge era dessolador: fàbriques destrossades a ambdós costats, cristals trencats, bigues oxidades, finestres destrossades, sostres caiguts... Com si acabara de passar una guerra i tot s’ho haguera emportat el temps i la tristesa haguera quedat, només. Més avant, vam vore que hi havia un cotxe totalment cremat, oxidat i destrossat per dins. Al costat seu, una sabata d’home. Continuant el camí véiem més trossos de vidre, sofàs destrossats, quadres d’una casa, mobles tirats per terra... Com si a dintre d’una d’aquelles fàbriques hi haguera hagut una vivenda anys passats i per culpa de la guerra eixa família haguera hagut de marxar veient com la seua llar es destrossava llençant-ho tot per l’aire i deixant tots els seus records escampats per aquell lloc estrany, bonic per l’entorn del riu amb plantetes i alhora horrorós per les deixalles i per l’espantosa olor que venia d’aquell riu contaminat. Allà davant vam divisar, entre arbres, dalt d’un mur de pedra, una espècie de casa. Era una barraca de “barri marginal”, construida amb el que s’havia pogut aconseguir d’a saber on... A aquella casa també hi havia dos cavalls menuts. Al costadet mateix de la barraca, un paisatge preciós i tranquil: una cascada que formava baix una llacuneta i feia continuar el riu cap on estaven aquelles fàbriques.

Allí ens vam parar. No vam voler continuar per cap lloc que hi haguera al voltant... Vam decidir de tornar a la realitat, creuar de nou la barrera del temps separada per un riuet i intentar no pensar que hi ha gent que ha de viure en eixes condicions mentres d’altres tenen tantes comoditats uns metres més amunt.

Com aquestes dues històries, en tenim més. Però he elegit aquestes perquè són les més “especials”. Ens vam sentir estranys totes dues vegades... Era, per una banda, com si tornàrem enrere en el temps, com ja he dit... I per altra banda, com si haguérem descobert uns llocs nous a la mateixa ciutat on vivim... Com Colom quan va descobrir Amèrica: descobrírem llocs que creíem inexistents, però que ja hi estaven i hi ha gent que ja ho coneixia; encara que, ens semblà tota una troballa.

Per a nosaltres, perdre’ns pels carrers d’Alcoi sempre significa descobrir nous indrets!

Ací vos deixe la imatge de la cascada d’aquell loc endarrerit en el temps: