lunes, 31 de enero de 2011

Cultura i gent nova

Com suopse que sabreu, la cultura és sempre part de mi i és una cosa que m’agrada moltíssim. Siga el que siga.
Recorde fa uns anys, estàvem ja quasi en les Festes de Sant Jordi d’Alcoi i, al llarg de l’abril, el temps que van durar les filaetes vam anar a uns quants concerts de música festera al teatre Calderón, com també vam assistir a un dels sainets que es van fer al teatre dels Salesians, “Primer la Festa que els mobles”, crec que n’era el títol.

Des d’aquells començaments d’interessar-me més per la música, el teatre, l’art… la cultura en general, m’ha donat moltes experiències i alegries. I, com bé sabreu – supose… – la cultura que més m’agrada és, entre nosatres, “la de per ací”. La cultura valenciana i tot el que l’envolta. Encara que, llavors no havia vist mai cap acte, teatre o alguna altra representació cultural en valencià com no fóra el Festiu del 2008 a Ontinyent.
Això sí, recorde també un dia d’aquells que anàvem a un concert de música festera al Calderón. Era un divendres de filaetes i el centre estava plenet de gent. Només començar el concert, aquells sons no em resultaven coneguts de les Festes i, a més a més, hi havia quatre persones plantades a l’escenari amb atrils al seu davant, com preparades per a cantar. Als pocs minuts van començar a emetre sons de les seues boques, sons que em resultaven coneguts… La primera part del concert era un recital de poemes d’Ausiàs March!! Des d’aquell moment vaig vore ben clar que això era el que m’agradava: art, literatura, música, teatre… en valencià i nostre.

També he de dir que vaig anar a una Zarzuela, també en el Calderón i, no va estar gens malament. Allí també vaig veure representada una obra de Lope de Vega, amb el títol de “La viuda valenciana” on, tots els actors i actrius eren valencians i, a la fi de la representació parlaven en aquesta llengua. Entre aquells actors estava Joanjo Prats (de l’Alqueria Blanca, per qui no sàpiga qui és) i, com és normal amb mi, em vaig fer una foto amb ell.

Temps després, vaig començar a anar al Centre Ovidi Montllor a concerts de música en valencià i, gràcies a això vaig poder conéixer moltíssima gent de la cançó en català. Allí vaig conéixer al Cesk Freixas i al Pau Alabajos en un concert que van fer tots dos i en acabar ens vam fer fotos amb ells. També va ser allí on vaig anar al primer concert d’Andreu Valor. Vam conéixer Oliva Trencada, Delên, que venien des de Ses Illes.
Tot allò relacionat amb la cultura m’ha donat l’oportunitat de gaudir d’allò que de debò m’agrada i, a més a més, conéixer eixa gent que fa tant perquè aquesta cultura no desaparega i continue endavant.

A banda d’anar a teatres i concerts, gràcies al meu germà, a qui l’art, la pintura, l’escultura, l’arquitectura… el tornen boig i li encanten, vaig anar també al museu d’art de València i a l’exposició que va fer Bancaixa de Sorolla al cap-i-casal.
A finals del 2010, també vaig poder anar a la inauguració d’una exposició que encara està al MUA (Museu de la Universitat d’Alacant) i estarà fins a l’abril, crec. L’exposició s’anomena: “Històries (de la nostra història)” i és de l’alcoià Antoni Miró. Amb qui, aquell dia, vaig poder fer-me també una foto i parlar amb ell.

Finalment, fa poc temps vaig conéixer dues persones més. Tots dos homes. Tots dos majors que jo. Tots dos dedicats a la música. Tots dos coneixien l’Ovidi. Un és català i l’altre valencià. El primer, el català és el Miquel Pujadó, qui em va ajudar a fer el treball sobre l’Ovidi per a classe contant-me algunes anècdotes seues i em va servir de molt. El vaig conéixer el dijous 27 de gener, que va fer un concert de la cançó francesa a l’EOI d’Alcoi. Espere vore’l promete per les terres alcoianes, ja ho vam dir!
I l’altre home, aquell valencià... És un home amb la música del qual, si heu llegit per què sóc com sócm’he criat. Mon pare ha sigut fan i seguidor seu des de ben jove i, sempre ha desitjat de conéixer-lo. Jo, com és normal, també en sóc fan i també he desitjat conéixer-lo des que era xicoteta. Divendres 28 de gener, el van fer Doctor Honoris Causa de la Universitat d’Alacant, al Paranimf, de migdia. Un acte una mica llarg, però molt interessant i entretingut. Almenys la part en què van parlar sobre ell i, la seua intervenció van ser d’allò més emocionants i boniques. En acabar l’acte, ja baixant del Paranimf, per fi el vaig poder conéixer personalment i, malgrat no poder dir-li res més que “hola”, “es pot fer una foto amb mi?”, “enhorabona” i poc més, vaig aconseguir de fer-me la foto amb el cantant xativí que va nàixer a l’any quaranta i que cridava i cantava al vent i, passe el temps que passe, sempre ho farà en la seua llengua de sempre, en valencià.

En fi, conéixer gent així, que de debò lluita perquè la nostra cultura no decaiga ni patisca, perquè siga un referent en tots nosaltres i perquè no oblidem que és part de tots i cadascun dels valencians, és el que em fa sentir més forces per continuar endavant, intentar de fer possible allò que vull i, sobretot, lluitar per allò que més estime!

Ací vos deixe la foto amb Raimon!


2 comentarios:

  1. Em vas dir que la foto stava al Face, no??

    Be, ja ma pasat... contra tot pronostic!! Ara li pegare una llegida a les publicacions que me perdut, ok? Venin de tu tot sona interesant, sugerent i un poc verd... jejeje

    Vinga lleona, no canvies!!! (gracies x la ajuda...xD)

    Ens vejem prompte!! spere!!

    ResponderEliminar
  2. Hahaha tot sona un poc verd? per què? ací només he parlat de teatre, música, cultura... o eres tu qui ho enten tot verd? XD

    Gràcies pel comentari, Dani, ens veiem! ;-)

    ResponderEliminar