Com Colom quan va descobrir Amèrica

Abans de res, done les gràcies que als meus amics i companys els agrada perdre’s per la muntanya i pels indrets més estranys que podem trobar, si no foren així, gairebé no haguérem conegut molts llocs que ara són “nostres”.

Un dia de vesprada que encara no havia començat les classes a la Universitat, vam pensar de quedar un company i jo per a “aïllar-nos” del que és la ciutat – sé que Alcoi és una ciutat xicoteta, però és una ciutat –, del soroll dels cotxes... Volíem anar-nos-en al Xorrador, que ja ens ho coneixem i s’està molt bé. Però la mandra que ens acompanya sempre ens va fer pensar que millor anar a un altre lloc, ja que el Xorrador ens pillava “lluny” i era tot costera amunt. Vam passar pel Vidal i vam creuar a l’altra part de l’estació del tren. Vam anar, malgrat no abellir-nos massa, costera amunt. A mitjan costera, vam veure que hi havia un carreró de terra a la dreta i que, duia a algun lloc. Vam entrar-hi. Allí semblava que hi havia com una petita ermita destruïda, amb encara la seua cúpula i una pintura al fons del recinte. A l’interior no s’hi podia veure res bé, eren tot runes, tot destrossat, parets caigudes i el sostre fet miquetes al terra. Del que havia sigut la teulada només quedaven les bigues de ferro, també trencades i destruïdes. A fora, hi havia unes escaletes, també força desfetes i bosses d’obra. Era un lloc fascinant, impressionant, increïble i, alhora, aterridor... què hauria passat perquè caiguera eixa església?

Just al costat  hi havia un gran olivar i més avall una casa que semblava abandonada, però no ho està. A fora de la casa, hi ha també un banc de pedra amb un sòl del mateix material. És un espai tranquil i obert. Des d’allí es veien les cases d’enfront de l’estació dels trens d’Alcoi, es veia com passaven els cotxes amb pressa. No se sentia cap soroll d’aquells que imaginàvem que uns quants metres avall s’escoltarien vulguérem o no. Al fons del paisatge que véiem: La Serreta... Era preciós. Ens vam seure a aquella bancada de pedra tranquil·lament, vam mirar la muntanya del fons, vam començar a parlar baixet i, de quan en quan, deixàvem que el silenci del camp s’apoderara de nosaltres, de la nostra visita a aquell indret... I allí vam passar hores escoltant els ocells, veient els arbres, imaginant-nos la vida des d’algun lloc lluny de sentir a cada hora tants cotxes, motos, ambulàncies al costat de casa nostra. Entre històries inventades, riures sobtats, el sol als nostres ulls, de vegades, obligant-nos a tancar-los i a sentir aquell paratge amb tots els sentits alhora... es va fer de nit. Vam haver de tornar-nos-en cadascú a sa casa. Però ara, quan tenim una estoneta hi anem a passar-la ben a gust.

Un altre dia, no fa tant de temps com l’altra història, vam tornar a quedar el mateix company i jo. Vam anar a fer recaos –que diu la meua iaia–, i després a casa seua un momentet. No sabíem què fer i vam decidir d’anar-nos-en a dinar a algun lloc. La mateixa mandra que ens acompanyava en l’altra història continuava fent-nos companyia... Vam pensar d’anar a una pizzeria, però el soroll que hi ha dins d’aquell local no ens agradava i no vam anar-hi. Després, vam pensar d’anar al Goliath, ja que teníem molta gana... però estàvem a l’altra punta d’Alcoi. Tampoc hi vam anar. A la fi, vam acabar anant al Kebab que hi ha al carrer de baix de casa nostra. En acabar de dinar, amb la panxa ben plena, vam decidir d’anar al parc de Caramanxel. Allí tenim tots dos part de la nostra infantesa, encara que llavors no ens coneguérem. Estàvem recordant el que féiem quan estàvem allí, com era de meravellós només el fet d’haver aconseguit tirar-nos pel tobogan... quina cua més llarga es feia a la font cada cop que havíem d’anar-hi i, com era d’interessant i fotut unflar els globus d’aigua a aquella font, ja que sempre acabaven trencant-se... Així ens vam estar mitja hora o un poc més, si fa no fa.
Després, vam pensar d’anar, com sempre, a aïllar-nos. Vam anar a un lloc que és com un bancal, darrere de les cases de Caramanxel. D’allí es veia tot el centre d’Alcoi sota el cel blau i il·luminat pel sol. Tranquil·litat.

En aquell moment ell va comentar que per allí baix hi ha un riuet. Ell hi anava amb el seu iaio quan era xicotet a fer carreres de vaixells.

En arribar allí vam veure que enfornt hi havia fàbriques abandonades i com una mena de caminet... Com que som així, vam decidir de creuar el riuet per damunt de la biga de fusta que hi ha davant les escaletes que duien a la porta d’aquella fàbrica. En creuar, va ser com un viatge enrere en el temps. Sona una mica fantasiós, però és cert. Ens notàvem com si haguérem tornat setanta anys enrere en un segon. El paisatge era dessolador: fàbriques destrossades a ambdós costats, cristals trencats, bigues oxidades, finestres destrossades, sostres caiguts... Com si acabara de passar una guerra i tot s’ho haguera emportat el temps i la tristesa haguera quedat, només. Més avant, vam vore que hi havia un cotxe totalment cremat, oxidat i destrossat per dins. Al costat seu, una sabata d’home. Continuant el camí véiem més trossos de vidre, sofàs destrossats, quadres d’una casa, mobles tirats per terra... Com si a dintre d’una d’aquelles fàbriques hi haguera hagut una vivenda anys passats i per culpa de la guerra eixa família haguera hagut de marxar veient com la seua llar es destrossava llençant-ho tot per l’aire i deixant tots els seus records escampats per aquell lloc estrany, bonic per l’entorn del riu amb plantetes i alhora horrorós per les deixalles i per l’espantosa olor que venia d’aquell riu contaminat. Allà davant vam divisar, entre arbres, dalt d’un mur de pedra, una espècie de casa. Era una barraca de “barri marginal”, construida amb el que s’havia pogut aconseguir d’a saber on... A aquella casa també hi havia dos cavalls menuts. Al costadet mateix de la barraca, un paisatge preciós i tranquil: una cascada que formava baix una llacuneta i feia continuar el riu cap on estaven aquelles fàbriques.

Allí ens vam parar. No vam voler continuar per cap lloc que hi haguera al voltant... Vam decidir de tornar a la realitat, creuar de nou la barrera del temps separada per un riuet i intentar no pensar que hi ha gent que ha de viure en eixes condicions mentres d’altres tenen tantes comoditats uns metres més amunt.

Com aquestes dues històries, en tenim més. Però he elegit aquestes perquè són les més “especials”. Ens vam sentir estranys totes dues vegades... Era, per una banda, com si tornàrem enrere en el temps, com ja he dit... I per altra banda, com si haguérem descobert uns llocs nous a la mateixa ciutat on vivim... Com Colom quan va descobrir Amèrica: descobrírem llocs que creíem inexistents, però que ja hi estaven i hi ha gent que ja ho coneixia; encara que, ens semblà tota una troballa.

Per a nosaltres, perdre’ns pels carrers d’Alcoi sempre significa descobrir nous indrets!

Ací vos deixe la imatge de la cascada d’aquell loc endarrerit en el temps: