viernes, 7 de enero de 2011

Una mica de Felicitat

Corria l’any 2010 quan va començar esta història...
Ja feia mesos i mesos que ho esperàvem amb ànsia. Des que acabà l’estiu que ho començàrem a planejar, déiem què podríem fer, com, on, què portaríem... com podria ser aquella nit especial. Va anar passant el temps, les hores, els dies, les setmanes i els mesos i aquella data s’anava acostant cada vegada més. Ja no quedava gaire temps per preparar-nos. Jo estava molt nerviosa així com qui m’havia de fer companyia. Era la primera vegada que, almenys jo, ho feia... Ja m’ho imaginava, era el lloc ideal, una companyia fantàstica, un ambient de luxe i uns records inoblidables. Com ja he dit, passava el temps i, cada vegada ho feia més de pressa. Ja quedava ben poc per a la grandiosa nit! Els nervis s’amuntonaven al meu cos i al meu cap, no podia imaginar com ixiria la cosa, si aniria bé o no; què podia fer perquè no se n’anara en cap moment aquella màgia?

A la fi, després de tanta espera, va arribar eixa vesprada. Vam anar a aquell lloc ideal. No és gran cosa, però s’estava d’allò més bé i, millor encara amb eixa companyia... Després d’unes estones preparant tot allò necessari per a la gran nit, vam decidir de descansar una mica. Ens vam seure, junts. Vam començar a parlar de moltes coses, de les nostres vides, del que ens passava... A poc a poc anàvem coneixent-nos més i millor. Creàvem un ambient càlid i tranquil, acollidor i agradable, que feia més amena l’estància allí...

Què crèieu que és açò? Un fragment d’una novel·la romàntica o eròtica? Creieu que vos estic contant alguna cosa “un tant privada”? Doncs no!
Ací va començar l’esperada nit de Cap d’Any de 2010 a Beniarrés! Com ja he dit, vam arribar a la casa tots els qui havíem d’anar-hi a sopar i de festa. N’érem 9: Ainhoa, Javi, Pau, Laia, Laura, Eva, Aitor, Paloma i jo.

Com estava dient-vos, quan ja vam decidir-nos a preparar el que havíem de posar a la taula... PAM! se n’anà la llum de tota la casa. Gràcies que Javi és electricista i que, també, va baixar l’electricista del poble a ajudar-nos! Va trigar una mica, però finalment es va apanyar i va tornar la llum a la nostra “llar”. En aquell moment, ja tots disfressats i fent el moniato –com és normal en nosaltres– vam començar a parar taula i acabar de fer el sopar. El resultat, fascinant: una taulà impressionant! moltíssims plats plens de tot: papes, cacaus, olives, coca de tomaca, coca de farina, “ensaladilla”, pizza... de tot i ben bo! Ah, també teníem “guacamole”, especialitat de Javi i Ainhoa!
Durant “l’últim sopar” del 2010, els somriures amples eren abundants, acudits dolents a manta i, sobretot: felicitat i amistat.
En acabant de sopar, vaig posar una miqueta de música d’ambient (Barry White) per continuar xarrant a la taula, però quan em vaig girar em vaig vore les altres 8 persones davant de mi ballant per parelles i, com era d’esperar, vam acabar tots ballant. Sí, jo no tenia parella, però em vaig agafar a la granera i era la més feliç de tot el món!
Al poc temps d’això, vam jugar al Twister. Va ser bona idea, això de portar-lo! Per si el porteu a alguna festa, això sí, vos aconselle que jugueu o abans de menjar o quan ja hageu fet la digestió!

Xarrant, xarrant i jugant, jugant se’ns va fer l’hora de dir Adéu al 2010. Amb la ràdio posada i un silenci que cada dos per tres es trencava per una rialla, el raïm preparat (qui el tenia) vam passar d’un any al següent. Vam fer un gran brindis amb cava català: un a un anàvem dient el que pensàvem i el que volíem i, vulguérem o no, vam acabar mig plorant... una barreja entre alegria i tristesa que va omplir de tendresa aquell moment, aquell lloc i aquella gent.
Després de tornar a la realitat, visita guiada pel poble disfressats! I de nou a casa, a fer més animalades i a jugar més coses estranyes i gracioses.
Amb rialles i més rialles, amb les parets per lluïr, amb bons amics i companys, amb la frescor de la nit d’hivern i la calentor de les mantes, amb l’alegria de la bona companyia, va anar caient la nit i començant el dia i, a poc a poc, cada un de nosaltres anava caient també... Però cada u al llit que li tocava.
Així va ser el meu canvi d’un any ple de records i moments que espere no oblidar mai a un any completament nou i del qual espere tindre també tantíssims records i il·lusions complides!

Ara bé, el 2011 ha començat d’una manera estranya. Entre agradable i indignant: per una part, l’alegria d’alçar-te i començar l’any envoltada dels teus millors amics i de la millor companyia que pots trobar, a un dels pobles que més t’agrada i amb tota la tranquil·litat del món. I per l’altra banda, la indignació d’alçar-te amb la felicitat que he anomenat abans, obrir el balcó perquè respire l’habitació i sentir-te a la veïna de “davant-a l’esquerra” xillant-me i tirant-me la culpa de tota la brutícia que hi havia al carrer i de tot el rebombori que hi havia hagut la nit anterior al poble...
Però bé, la dona ja s’adonarà que no té raó! Jo, ara, sóc feliç!
Gràcies als 8 moniatos i moniates per vindre i estar amb mi...
I ací vos deixe una de les fotos de la visita guiada pel poble, durant la meua explicació del lloc on ens trobàvem:


4 comentarios:

  1. -.-'' stik un poc cego...pero crec que ni ens as nomenat... em vengare...

    ResponderEliminar
  2. Home, no us he nomenat perquè hi ha certes parts de la nit que no he contat. Per altra banda, només vàreu estar a casa 10 o 15 minuts... XD

    A vosaltres ja vos nomenaré en un altre, no patisques!

    ResponderEliminar