FALLES 2011

En un principi, anàvem a ser molta gent… Anava a quedar-me una nit a casa d’un amic a dormir, i l’altra, ja amb tots, on caiguérem! N’anàvem a ser uns 6 com a mínim.

A la fi, n’anàrem 2 (i mitja). Pau i jo, i Laia gran part del dia. Malgrat ser 3, crec que ha sigut un dia “de lo milloret”!!

Després d’adormir-me divendres bastant tard, em vaig haver d’alçar a les 7:30 per anar a l’estació de trens amb tot preparat ja. El viatge d’anada, a banda de gratuït, molt entretingut. Anàvem Pau i jo cantant tota l’estona Obrint Pas... Això sí, la gent s’estranya MOLT de veure algú amb rastes… Em vaig sentir tot el viatge observada!

Ja allí, corrents amb les maletes cap al metro i al pis d’estudiants on viu el meu germà; és a dir, on ens vam quedar a dormir.

Quan vam deixar tots els trastos… poquet a poquet i ja amb Laia amb nosaltres, anàrem al centre de València a vore la mascletà. Només s’acabà el gran rebombori dels cohets de la plaça de l’Ajuntament, tothom aplaudint… i nosaltres, com que no som d’Alcoi ni res: VISCA SANT JORDI!!! La gent, o passava del que déiem o no ens entenien, però bo!

En acabant, cap a la plaça de la Mar, a dinar a un restaurant xinès. Ens van convidar a uns colpets de “licor” que, molt al nostre pesar, no vam arribar ni a provar (amb l'olor en vam tindre prou).

Amb la panxa plena, vam anar a passejar pel barri del Carme, per la plaça de la Reina, per la plaça d’Alfons el Magnànim, per la plaça de la Mare de Déu... Ens vam comprar cosetes de les paradetes que hi ha via per allí i, passejant pel carrer de Cavallers, va ser una sensació estranya: a banda de la gent i de tot el que era normal que se sentira, se sentia música de festes, marxes cristianes i mores... i de sobte, va passar “l’entrà de moros i cristians” de València per allí! Xe, quina casualitat! El panorama era espectacular: tot el carrer ple de gent, les “esquadres” passant i nosaltres tres, ben emocionats, formant com si estiguérem en plena entrà de moros d’Alcoi, per Sant Nicolau...

Pegant voltes per allí, vam eixir a una plaça on hi havia un xicon, amb 4 ó 5 poals “tocant la bateria”. Ens va deixar al·lucinant!!! Era un crack, el tio aquell.

Com que no sabíem què fer en eixe moment, a banda de veure falles, vam dir d’anar a buscar unes tendes... No sé ben bé com ho vam fer, que ens vam “mig perdre” i vam eixir 3 vegades a la plaça de la Mare de Déu! A la fi, tot trobat, tot bé, tots contents.

Per a sopar, vam anar al pis del meu germà. No teníem claus, així que vam haver de demanar-li-les. Ja dins i a punt de sopar, vaig vore a l’escriptori de l’habitació on havíem de dormir 2 claus. Com que sóc així, vaig anar a provar-les... i SÍ! Eren les de casa! Ens va vindre de luxe, ja podíem anar i tornar totes les vegades que calguera.

Vam marxar per veure la cremà d’una falla del costat de Blasco Ibáñez, ja que Laia en acabar això havia d’anar-se’n... i així va ser, se n’anà.

Després d’aquell comiat tan “estrany”, graciós i emocionant, vam anar els 2 que quedàvem a Benimaclet, “en busca dels pubs”. Com que no ens coneixem res d’aquell barri, ens vam quedar com havíem anat: sense cap pub i pegant voltes per allí... Després, la mateixa estratègia, però pel centre. Amb la beguda, els xurros, i escalfant-nos amb les poques flames que encara eixien de la falla de la plaça de la Reina.

Finalment, no recorde bé a quina hora, però crec que eren vora les 6, vam marxar cap a casa. Encara que, gràcies a... “Paco”, vam estar una estona més llarga gaudint del que quedava de nit i veient com eixia el dia, entre fum...

I allà les 7, a dormir.

De nou al tren, de tornada a Alcoi, esta vegada havent pagat. Trasbord a Xàtiva i pànic als nostres cors per si ens havíem enganyat i anàvem a algun altre lloc! Però no, tot estava bé... llevat de nosaltres, que estàvem fets pols, com les Falles!

A l’any que ve, més i millor. O, almenys, això espere!

BUSCA LA FELICITAT

Hi ha vegades en què tot sembla un caos. Tot és dolent, res ix com cal. El temps es fa etern quan menys ha de ser-ho. Cada mala ocasió que es troba, la següent és pitjor... Els dies, malgrat ser bonics a simple vista, semblen negres vesprades d’hivern a un lloc remot i sense ningú que puga fer companyia. Tota la gent que vol o intenta ajudar és poca. Res no serà suficient per fer que la moral torne amunt...

El món és un mocador, i en aquells moments és quan més es nota: tot és brut, no hi ha trocet lliure on ésser tranquil ni on alguna cosa pot ser bona.

La vida es torna estranya. Més del que és. Hi ha preguntes per enlloc: què passa? què s’ha de fer perquè acabe la mala “ratxa”? per què jo? quin sentit té açò? on està la felicitat de la vida? I a cada pregunta imaginària, respostes imaginàries i, si més no, dolentes: açò no té sentit, no paga la pena seguir endavant, sóc “gafe”, la vida és trista i no té felicitat, no se’n podem sortir, sempre serà tot dolent... 

I a cada reflexió roïna, la ment humana va caient. S’enfonsa en un pou ben fons del qual és gairebé impossible d’eixir. Tots els pensaments són tristos, la cara decau, els ulls s’apaguen, l’ànima se’n va... No abellix fer res, només eixir d’aquell malson.

Sembla estrany, però, tot sentiment, tot dolor, tot... Tot resta de manera poètica en els records i en la ment. És una preciosa tristesa.

Sí, estar trist, deprimit, preocupat per alguna cosa fa sentir-se malament... I costa veure la llum a la fi del túnel. Encara que siga una ximpleria el que turmenta el pensament, fa molt de mal. Però malgrat tot això, cal sortir i tirar endavant; mirar de començar un nou mocador, d’eixir del pou, de veure les parts positives de tot.

Després de la tempesta sempre hi ha tranquil·litat. Després de la tristor sempre hi ha la felicitat, la qual resta dins de cada un i, encara que siga difícil, és necessari de trobar-la.

“Siempre positivo, nunca negativo”, deia Van Gaal... I mireu, va de bo!

Per la meua part, el fet de sentir-me malament, m’ha dut a descarregar-ho en unes tecles que escriuen lletres a una pantalla. I, siga bona o roïna aquesta entrada, senta bé soltar els mals pensaments fent allò que més t’agrada!

Tinc una samarreta a la meua habitació, de les festes del col·le de l’any passat que està firmada per molta gent. Hi ha una firma d'un antic profe que m’agrada molt. Diu açò: BUSCA LA FELICITAT.

Vaig a fer-li cas. I vosaltres?



El meu País...

Vivim en un país estrany. Un país ocupat i governat per i per a forasters. Un país al qual no deixen parlar. Un país a qui li roben davant dels seus nassos i on la gent qui l’estima passa desapercebuda. Un país on estimar la terra és sinònim de “terrorisme”, de bojos, de gent amb qui “millor no t’has d’enjuntar”... Vivim en un país al qual li tapen els ulls, li tanquen la boca i li nuguen les mans perquè no puga fer res. Vivim en un país que està sotmés a una “cultura”, a un parlar i a unes lleis que no són les nostres.

Vivim en un país que es va desfent a poc a poc, fil a fil, pedra a pedra, persona a persona.

Volen enfonsar el País Valencià dins l’albufera, que no isca mai més. Que no es torne a sentir res d’aquell “país”. Que no hi haja existit mai. És una Comunidad... res més.

Els valencians ja no tenim dret a ser-ho. Estem obligats a viure en la nostra terra sota les ordres d’un dictador i els seus cacics i amiguets. On són més altes les xifres de corrupció que d’escolarització, on es volen imposar tot de llengües estrangeres tot llevant i marginat la llengua de la terra, on obrir els ulls és tan difícil que la gent no s’atreveix, on el govern ens tanca televisions que expliquen bé el que passa i ens deixen només aquelles que els afavoreixen, on és més important que qui mana guanye diners que tots els ciutadans arriben a la fi de mes...

Doncs, de la meua part, ja s’ha acabat. Ja hi ha prou de corrupció, de falta de llibertat d’expressió, de dictadura, de no poder parlar la meua llengua, d’haver d’obeïr sempre als mateixos i d’ofrenar noves glòries a Espanya...

Com bé deia Raimon: qui perd els orígens perd la identitat.

Cal trencar el silenci, cal fer que se’ns escolte, que se’ns veja, que no guanyen sempre els mateixos i que no facen amb nosaltres el que vulguen.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble, de no ser res si no s’és LLIURE!

Espanya, no m’apanya.

Tots i totes, els punys alçats fins a la victòria, sempre! (Ernesto Che Guevara)

Cultura i gent nova

Com suopse que sabreu, la cultura és sempre part de mi i és una cosa que m’agrada moltíssim. Siga el que siga.

Recorde fa uns anys, estàvem ja quasi en les Festes de Sant Jordi d’Alcoi i, al llarg de l’abril, el temps que van durar les filaetes vam anar a uns quants concerts de música festera al teatre Calderón, com també vam assistir a un dels sainets que es van fer al teatre dels Salesians, “Primer la Festa que els mobles”, crec que n’era el títol.

Des d’aquells començaments d’interessar-me més per la música, el teatre, l’art… la cultura en general, m’ha donat moltes experiències i alegries. I, com bé sabreu – supose… – la cultura que més m’agrada és, entre nosatres, “la de per ací”. La cultura valenciana i tot el que l’envolta. Encara que, llavors no havia vist mai cap acte, teatre o alguna altra representació cultural en valencià com no fóra el Festiu del 2008 a Ontinyent.

Això sí, recorde també un dia d’aquells que anàvem a un concert de música festera al Calderón. Era un divendres de filaetes i el centre estava plenet de gent. Només començar el concert, aquells sons no em resultaven coneguts de les Festes i, a més a més, hi havia quatre persones plantades a l’escenari amb atrils al seu davant, com preparades per a cantar. Als pocs minuts van començar a emetre sons de les seues boques, sons que em resultaven coneguts… La primera part del concert era un recital de poemes d’Ausiàs March!! Des d’aquell moment vaig vore ben clar que això era el que m’agradava: art, literatura, música, teatre… en valencià i nostre.

També he de dir que vaig anar a una Zarzuela, també en el Calderón i, no va estar gens malament. Allí també vaig veure representada una obra de Lope de Vega, amb el títol de “La viuda valenciana” on, tots els actors i actrius eren valencians i, a la fi de la representació parlaven en aquesta llengua. Entre aquells actors estava Joanjo Prats (de l’Alqueria Blanca, per qui no sàpiga qui és) i, com és normal amb mi, em vaig fer una foto amb ell.

Temps després, vaig començar a anar al Centre Ovidi Montllor a concerts de música en valencià i, gràcies a això vaig poder conéixer moltíssima gent de la cançó en català. Allí vaig conéixer al Cesk Freixas i al Pau Alabajos en un concert que van fer tots dos i en acabar ens vam fer fotos amb ells. També va ser allí on vaig anar al primer concert d’Andreu Valor. Vam conéixer Oliva Trencada, Delên, que venien des de Ses Illes.

Tot allò relacionat amb la cultura m’ha donat l’oportunitat de gaudir d’allò que de debò m’agrada i, a més a més, conéixer eixa gent que fa tant perquè aquesta cultura no desaparega i continue endavant.

A banda d’anar a teatres i concerts, gràcies al meu germà, a qui l’art, la pintura, l’escultura, l’arquitectura… el tornen boig i li encanten, vaig anar també al museu d’art de València i a l’exposició que va fer Bancaixa de Sorolla al cap-i-casal.

A finals del 2010, també vaig poder anar a la inauguració d’una exposició que encara està al MUA (Museu de la Universitat d’Alacant) i estarà fins a l’abril, crec. L’exposició s’anomena: “Històries (de la nostra història)” i és de l’alcoià Antoni Miró. Amb qui, aquell dia, vaig poder fer-me també una foto i parlar amb ell.

Finalment, fa poc temps vaig conéixer dues persones més. Tots dos homes. Tots dos majors que jo. Tots dos dedicats a la música. Tots dos coneixien l’Ovidi. Un és català i l’altre valencià. El primer, el català és el Miquel Pujadó, qui em va ajudar a fer el treball sobre l’Ovidi per a classe contant-me algunes anècdotes seues i em va servir de molt. El vaig conéixer el dijous 27 de gener, que va fer un concert de la cançó francesa a l’EOI d’Alcoi. Espere vore’l promete per les terres alcoianes, ja ho vam dir!

I l’altre home, aquell valencià... És un home amb la música del qual, si heu llegit per què sóc com sóc, m’he criat. Mon pare ha sigut fan i seguidor seu des de ben jove i, sempre ha desitjat de conéixer-lo. Jo, com és normal, també en sóc fan i també he desitjat conéixer-lo des que era xicoteta. Divendres 28 de gener, el van fer Doctor Honoris Causa de la Universitat d’Alacant, al Paranimf, de migdia. Un acte una mica llarg, però molt interessant i entretingut. Almenys la part en què van parlar sobre ell i, la seua intervenció van ser d’allò més emocionants i boniques. En acabar l’acte, ja baixant del Paranimf, per fi el vaig poder conéixer personalment i, malgrat no poder dir-li res més que “hola”, “es pot fer una foto amb mi?”, “enhorabona” i poc més, vaig aconseguir de fer-me la foto amb el cantant xativí que va nàixer a l’any quaranta i que cridava i cantava al vent i, passe el temps que passe, sempre ho farà en la seua llengua de sempre, en valencià.

En fi, conéixer gent així, que de debò lluita perquè la nostra cultura no decaiga ni patisca, perquè siga un referent en tots nosaltres i perquè no oblidem que és part de tots i cadascun dels valencians, és el que em fa sentir més forces per continuar endavant, intentar de fer possible allò que vull i, sobretot, lluitar per allò que més estime!

Ací vos deixe la foto amb Raimon!

Recepta: Immortalitat temporal

Una cançó que m'agrada molt té un vers que diu açò: "Quina sensació d'immortalitat...". No sé ben bé què se sent quan ets immortal, tampoc conec ningú que ho haja sigut ni que ho siga... Però crec que el significat d'eixa expressió pot ser que et sents lliure, viu, únic, que tens ganes de tot, que res ni ningú pot aturar-te perquè estàs decidit. També pot significar sentir-se tranquil, bé de veres, sense cap preocupació com no siga la del teu benestar en aquell moment "d'immortalitat" i que, almenys eixe temps, sents que ets feliç, saps què és la felicitat.


Si fa no fa, açò és el que sent jo cada vegada que estic a la muntanya; quan estic lluny del món pesat i cansat que sempre m'ofereix el mateix: soroll i stress. Només amb l'amabilitat i la tranquil·litat que la naturalesa em dóna al meu voltant puc dir que, durant una estoneta, sóc feliç i immortal.


Per a relaxar-se en època d'exàmens, per aïllar-te dels problemes o pel motiu que siga, un poquet de tranquil·litat natural és la millor recepta que vos puc donar. De fet, ací vaig a deixar-vos uns passos a seguir si voleu tindre uns minuts d'immortalitat, quan vulgueu o quan pugueu:


     1.- Prepara't menjar, aigua i tot el que necessites (segons el temps que s'hi estiga aquest paspot variar).


     2.- Vés a la muntanya o al paratge natural que més t'agrade o que més a prop tingues.


     3.- Quan estigues allí, seu al lloc que vulgues (al terra, a una pedra, a un banquet...).


     4.- Desconnecta l'MP3/ MP4/ Música del mòbil...


     5.- Contempla el paisatge que tens al voltant.


     6.- Escolta el que et diu el món en eixe instant.


Així de senzill, només 6 passos i podeu ser lliures, feliços o immortals, com a mínim una vegada a la setmana.


Vos assegure que va d'allò més bé!

Una mica de Felicitat

Corria l’any 2010 quan va començar esta història...

Ja feia mesos i mesos que ho esperàvem amb ànsia. Des que acabà l’estiu que ho començàrem a planejar, déiem què podríem fer, com, on, què portaríem... com podria ser aquella nit especial. Va anar passant el temps, les hores, els dies, les setmanes i els mesos i aquella data s’anava acostant cada vegada més. Ja no quedava gaire temps per preparar-nos. Jo estava molt nerviosa així com qui m’havia de fer companyia. Era la primera vegada que, almenys jo, ho feia... Ja m’ho imaginava, era el lloc ideal, una companyia fantàstica, un ambient de luxe i uns records inoblidables. Com ja he dit, passava el temps i, cada vegada ho feia més de pressa. Ja quedava ben poc per a la grandiosa nit! Els nervis s’amuntonaven al meu cos i al meu cap, no podia imaginar com ixiria la cosa, si aniria bé o no; què podia fer perquè no se n’anara en cap moment aquella màgia?

A la fi, després de tanta espera, va arribar eixa vesprada. Vam anar a aquell lloc ideal. No és gran cosa, però s’estava d’allò més bé i, millor encara amb eixa companyia... Després d’unes estones preparant tot allò necessari per a la gran nit, vam decidir de descansar una mica. Ens vam seure, junts. Vam començar a parlar de moltes coses, de les nostres vides, del que ens passava... A poc a poc anàvem coneixent-nos més i millor. Creàvem un ambient càlid i tranquil, acollidor i agradable, que feia més amena l’estància allí...

Què crèieu que és açò? Un fragment d’una novel·la romàntica o eròtica? Creieu que vos estic contant alguna cosa “un tant privada”? Doncs no!

Ací va començar l’esperada nit de Cap d’Any de 2010 a Beniarrés! Com ja he dit, vam arribar a la casa tots els qui havíem d’anar-hi a sopar i de festa. N’érem 9: Ainhoa, Javi, Pau, Laia, Laura, Eva, Aitor, Paloma i jo.

Com estava dient-vos, quan ja vam decidir-nos a preparar el que havíem de posar a la taula... PAM! se n’anà la llum de tota la casa. Gràcies que Javi és electricista i que, també, va baixar l’electricista del poble a ajudar-nos! Va trigar una mica, però finalment es va apanyar i va tornar la llum a la nostra “llar”. En aquell moment, ja tots disfressats i fent el moniato –com és normal en nosaltres– vam començar a parar taula i acabar de fer el sopar. El resultat, fascinant: una taulà impressionant! moltíssims plats plens de tot: papes, cacaus, olives, coca de tomaca, coca de farina, “ensaladilla”, pizza... de tot i ben bo! Ah, també teníem “guacamole”, especialitat de Javi i Ainhoa!

Durant “l’últim sopar” del 2010, els somriures amples eren abundants, acudits dolents a manta i, sobretot: felicitat i amistat.

En acabant de sopar, vaig posar una miqueta de música d’ambient (Barry White) per continuar xarrant a la taula, però quan em vaig girar em vaig vore les altres 8 persones davant de mi ballant per parelles i, com era d’esperar, vam acabar tots ballant. Sí, jo no tenia parella, però em vaig agafar a la granera i era la més feliç de tot el món!

Al poc temps d’això, vam jugar al Twister. Va ser bona idea, això de portar-lo! Per si el porteu a alguna festa, això sí, vos aconselle que jugueu o abans de menjar o quan ja hageu fet la digestió!

Xarrant, xarrant i jugant, jugant se’ns va fer l’hora de dir Adéu al 2010. Amb la ràdio posada i un silenci que cada dos per tres es trencava per una rialla, el raïm preparat (qui el tenia) vam passar d’un any al següent. Vam fer un gran brindis amb cava català: un a un anàvem dient el que pensàvem i el que volíem i, vulguérem o no, vam acabar mig plorant... una barreja entre alegria i tristesa que va omplir de tendresa aquell moment, aquell lloc i aquella gent.

Després de tornar a la realitat, visita guiada pel poble disfressats! I de nou a casa, a fer més animalades i a jugar més coses estranyes i gracioses.

Amb rialles i més rialles, amb les parets per lluïr, amb bons amics i companys, amb la frescor de la nit d’hivern i la calentor de les mantes, amb l’alegria de la bona companyia, va anar caient la nit i començant el dia i, a poc a poc, cada un de nosaltres anava caient també... Però cada u al llit que li tocava.

Així va ser el meu canvi d’un any ple de records i moments que espere no oblidar mai a un any completament nou i del qual espere tindre també tantíssims records i il·lusions complides!

Ara bé, el 2011 ha començat d’una manera estranya. Entre agradable i indignant: per una part, l’alegria d’alçar-te i començar l’any envoltada dels teus millors amics i de la millor companyia que pots trobar, a un dels pobles que més t’agrada i amb tota la tranquil·litat del món. I per l’altra banda, la indignació d’alçar-te amb la felicitat que he anomenat abans, obrir el balcó perquè respire l’habitació i sentir-te a la veïna de “davant-a l’esquerra” xillant-me i tirant-me la culpa de tota la brutícia que hi havia al carrer i de tot el rebombori que hi havia hagut la nit anterior al poble...

Però bé, la dona ja s’adonarà que no té raó! Jo, ara, sóc feliç!

Gràcies als 8 moniatos i moniates per vindre i estar amb mi...

I ací vos deixe una de les fotos de la visita guiada pel poble, durant la meua explicació del lloc on ens trobàvem:

CARTA ALS REIS MAGS

BENVOLGUTS REIS MAGS D’ORIENT:

Enguany, haureu pogut vore que ens hem portat ben bé gairebé tots i cada un de nosaltres. Per això mateix, vos demanem alguns regals que ens agradaria rebre per al proper any 2011.

Ja sabeu que no mirem només per nosaltres mateixos, per tant començarem demanant per als altres:

Per al nostre actual alcalde, el sr. Sedano, com que no ha sigut massa bon xic, vos preguem que li doneu uns anys de vacances o, una altra faena que no siga l’alcaldia. Entendreu que seria el millor per a ell i per a tots. Sabem que és dels més necessitats de la ciutat i, també vos preguem que li porteu un diccionari ben gran i, sobretot, una pastilla de sabó i un poal d’aigua per a rentar-se la boca cada vegada que insulte a algú enmig d’un plenari.

Per a la gran cantitat de gent que tenim a l’atur a la comarca i a la nostra ciutat, un treball digne amb el seu sou que els permeta arribar a la fi de mes sense problemes.

Per a les nostres persones majors, tota la salut i la calitat de vida que es mereixen, i moltíssima estima de part de tots. Tots sabem que ells, només amb un somriure són feliços... doncs millor fer-los contents cada dia!

Per als més menuts de les nostres cases, el gran dret que es mereixen tant ells com els seus pares o tutors de poder tindre i assistir a l’escola pública i gratuïta des dels 0 fins als 3 anys.

També ens agradaria que al nostre actual regidor i portaveu del BLOC a Alcoi, Rafa Carbonell li duguéreu l’alegria que es mereix a casa seua i, que ens la transmeta a totes i tots els alcoians i alcoianes des de l’Alcaldia a les properes eleccions municipals.

Per als nostres joves necessitem que sigueu molt bondadosos, ja que ho tenen molt difícil just ara: Per una banda, vos demanem que aquells estudiants de la UA que viuen a Alcoi i als pobles del voltant puguen gaudir d’un transport universitari digne. I per altra banda, acceptaríem de molt bona mà que tots aquells joves que no troben faena, ni tenen massa diners, ni res... que els puguen afavorir unes vivendes apropiades i justes per a ells.

I, finalment, per a nosaltres: la felicitat de saber que anem pel bon camí i que podem fer possible aquell canvi que desitgem.

Per a acabar. Ses Majestats, aquesta és la carta que vos escrivim des del BLOC Jove d’Alcoi, vos demanem tot açò a vosaltres perquè sabem que sí que sou capaços d’acomplir aquests precs i aquestes voluntats tan necessàries per a nosaltres... No com el govern actual de l’Ajuntament d’Alcoi que, ni tan sols es digna a intentar-ho.

Som joves, som com tu i volem el canvi. Entre tots ho fem possible!

                          







                                                             
                   BLOC Jove d’Alcoi