Perdre-ho o no...

Potser siga la majoria d’edat, potser siga el meu pensament... però també és casualitat que des que vaig complir els 18 em sent “diferent”.

Abans em preocupava per la gent, per aquells amb qui em duc o em duia bé i els qui no em duia ni em duc tan bé, per sort o per desgràcia. Just al complir els 18, el fet d’anar-me’n del col·le on he passat 12 anys ha marcat molt en la meua vida i, sobretot, en la meua ment. Moltes de les persones amb qui he compartit tants anys i gairebé tota la vida, a poc a poc m’han anat demostrant com eren de debò. Ara bé, cadascú és com és, no vaig a clavar-me en eixe tema.

Dic açò, bàsicament per una qüestió en especial. Va passar durant uns mesos del 2010. Va començar amb una nit de Cap d’Any amb un grup d’amics on vam conéixer gent nova i ens ho vam passar, també cal dir-ho, molt bé! Des d’aquella nit, semblava que començàvem a crear un ambient o un grupet d’amics “constant”. Quedàvem cada setmana i més al començament d’aquella història, ja que érem en vacances de Nadal. Tot era molt bo, ens ho passàvem d’allò més bé, érem grans amics i confidents els uns dels altres. Anàvem a concerts de música en valencià, com sempre. Solíem passar també algunes estones al Bad Woodoo, com molt sovint. També, com que podíem disposar d’una setmanada setmanal, valga la redundància, podíem anar-nos-en a sopar cada 2 setmanes si fa no fa al Goliath o a algun altre lloc... Resumint, estàvem molt bé.

Passava el temps, passaven els dies, les hores... setmanes i mesos. Algunes amistats anaven sent més fortes, fins i tot massa. Ja no era, per a alguns, un sentiment d’amistat només el que ens unia... D’altres no ho tenien tan clar, però inconscientment i ignorants que érem, vam pensar que podria ser-ne també. Això, personalment, crec que va ser el que ens va fer desaparéixer com a grup d’amics, com a allò que érem. Jo, cada dia ho pense – quan tinc una estona i eixos pensaments ronden pel meu cap – i veig que, si no haguera sigut tan fava o tan ignorant o tan... Res del que va ocórrer no hauria passat! Potser seria millor, potser no. Però, crec que hauria sigut millor, dins de mi.

Acceptar de tindre un altre tipus de relació va ser allò en què vaig fallar. Ara ja ho sé. Si un sentiment no existeix en un determinat moment, no puc forçar a que isca. Si ha de vindre, ja arribarà. No ho tenia clar, potser... Però gràcies a un simple “sí” he llançat a perdre una amistat que mai no volia deixar enrere.

Després d’acceptar d’estar amb algú, anaven creixent llaços hi havia moments molt bonics, estones i dies inoblidables. Però no ho vaig saber apreciar. En aquell moment, creia que em penedia d’haver acceptat, potser tenia raó. Però havia d’haver tingut iniciativa i no haver continuat amb això més temps fins que el meu cap se centrara una mica i sabera per fi quins eren els meus sentiments, no forçar-me a sentir allò que no sabia ben bé què era. I el que menys havia d’haver fet, a banda de tirar endavant sense tindre les coses clares, va ser allò que va passar... que no havia d’haver passat... que no tocava i que va trencar-ho tot!

Per altra banda, no em penedisc de res del que va passar en aquells temps, de fet, ho recorde plenament i ara, potser massa tard, puc assegurar que estava molt a gust. Mai t’adones del que tens fins que ho perds, diuen. Ara, mesos després, m’he adonat que de debò el que sentia era una enorme amistat i que, per ser tan inconscient del que tenia o podia tindre, del que feia, no feia o podia fer i deixar de fer, m’he adonat també que mai no havia volgut, en cap moment, perdre això. Potser ja ho he perdut, és probable. Però, després del temps que fa ja, potser algun dia... llunyà, proper, qui sap? M’agradaria poder gaudir de nou d’aquella amistat que sent ja per perduda per la meua culpa i sempre me’n penediré!

Ara, crec que vaig madurant a poc a poc: els amics no es busquen ni es troben, arriben i es queden al cor si ho són de debò. I si se’n van del nostre costat, pel motiu que siga, sempre, sempre hi haurà dolor a dintre teu. Per això... ho torne a dir: ho sent...

Estes són les paraules que més ens costen de dir, junt amb: t’estime i adéu... per això demane un nou Hola i una “nova” amistat.  Perquè moltes vegades ens mostrem més ignorants cap a la resta del que som en realitat.