miércoles, 17 de noviembre de 2010

Per vosaltres!


Tot va començar al juliol passat... Eren dies d’estiu, de vacances, d’avorriment. Això per a uns, d’altres, a banda d’això, havíem d’estudiar matemàtiques i economia...

Em va avisar la meua cosina de Madrid que venia a Alcoi i a Daimús a passar l’estiu, que estaria unes setmanes al meu poble i que després aniria a la platja. Com que la resta de la família ja són més majors i ella té la meua edat i tot... Li vaig dir que si volia, que se’n vinguera amb mi i els meus amics.

Era una època estranya pel que fa a l’amistat: havíem conegut a Pau, jo quedava gairebé tots els divendres amb Àlex, Ainhoa i jo – com sempre – no ens podiem separar, Paloma restava a Batoi en les seues coses però com a una molt bona amiga i un “record d’infantesa”, feia ben poc que jo coneixia a Aitor... I Rocío, la meua cosina, ja estava ací.

Vam pensar de fer una excursió al Racó de Sant Bonaventura i als Canalons per ensenyar a la meua cosina aquell indret. Així doncs, vam quedar només vaig acabar de les classes de matemàtiques a la porta de ma casa... Hores abans, m’havia comunicat Rocío que no podria vindre perquè estava amb febre al llit... Com que ja ho teníem planejat, ho vam fer.
Vam quedar al parc de la via de Batoi Àlex, Ainhoa, Pau, Aitor, Paloma i jo. Vam anar fent camí fins al Racó on vam parar per menjar... Només acabar de dinar, vam anar cap a un “llaquet” que hi ha als Canalons. Ens vam parar allí per banyar-nos... Vam tornar prompte perquè Paloma havia de fer unes coses i no volíem que trigara gens... Això sí, des del Racó fins a Batoi vam anar amb l’ambulància de la Creu Roja, tirats al terra de la part de darrere entre palés i més palés... D’allí, a ca la “uela” de Batoi a berenar! i després, cadascú a sa casa. Ja entrant la nit, després de dutxar-nos, arreglar-nos i tot el que havíem de fer, vam quedar de nou. Esta vegada amb la meua cosina. Vam anar al parc de la Uxola a sopar, “a lo hippie”. Agraïsc molt les provisions que va portar Paloma aquella nit, com cada dia que quedem! (Gràcies, McGuiver!!).
Uns dies més tard, volíem fer una altra excursioneta. Vam pensar d’anar al Barranc del Cint, però vam acabar al Xorrador... (Pau, gràcies pel Twister!)
Més entrat l’estiu, a finals de juliol, van ser les festes dels pedregals de Daimús. Vaig “convidar” a Paloma, Ainhoa i Pau a la meua caseta d’allí, també pensant que estava Rocío 3 cases al costat. Aquell cap de setmana, llevant alguns moments dolents, va ser molt bonic, també! (Gràcies als 3 per estar allí!)

Doncs bé, des d’aquells dies que anàvem quedant perquè sí... Ara, sembla que és instintiu el fet de telefonar-nos o parlar-ho pel messenger, el tuenti, el facebook... per quedar tots junts. Gràcies a aquells moments, ara tenim una colla d’amics ben especial. Com diem des d’aquell moment a l’ambulància de la Creu Roja: “Els Rojos”...

És ben curiós com, sense gaire conéixer-nos, ara som el que som. La veritat, estic molt agraïda de tindre-vos com a amics!! (i com a cosina ;D).

Esta entrada va dedicada a ells, a vosaltres... Perquè mai m’havia sentit tan dins d’un grup de gent que, tant en les coses bones com en les dolentes, som tan pareguts... Diuen que els amics no duren per sempre, que hi ha coses que els allunyen o que, per qualsevol motiu, deixen de ser amics... Però espere que, malgrat la distància que puga haver entre nosaltres, les petites diferències i tot... sempre puguem gaudir de les nostres companyies, les nostres tonteries i el nostre poc trellat de sempre!

Va per vosaltres, “Rojos i no rojos”, amics, “família”... ;-)
Alejandro, Ainhoa, Paloma, Pau, Aitor, Rocío...


2 comentarios: