lunes, 8 de noviembre de 2010

NO DOL LA MORT SINÓ L’ABSÈNCIA.

Al passat octubre va fer dos anys d’aquell trist i inoblidable divendres. Jo vaig ixir de classe ben conteta només perquè el dia següent, dissabte, era el Mig Any d’Alcoi. Baixàvem la costera unes companyes i jo. Em sentia d’allò més lliure i no tenia ganes d’arribar a casa. Era feliç.

Vint-i-quatre d’octubre del dos-mil huit. Vaig decidir d’anar a casa, per fi. M’esperaven amb la taula preparada per a dinar i per la nit tenia un aniversari d’una amiga.
En arribar a la perruqueria de ma mare, vaig notar una estranya sensació. Un silenci i una buidor que mai no havia sentit. Veia la perruqueria, d’una manera estranya, “apagada”, trista.
Una senyora a qui veia gairebé totes les setmanes em va vindre a abraçar només vore’m. Em vaig sorprendre perquè mai no m’havia fet això... Vaig pensar que feia unes setmanes que no em veia. Tot podia ser. Al fons de l’establiment vaig vore a ma mare pentinant a una dona, mirant-me amb els ulls plorosos i una mica unfalts. La seua cara, com el seu nas, envermellit, em donava a entendre que havia plorat.
Com que ella és molt sensible, vaig pensar que no seria res massa greu. Vaig arrimar-me a donar-li dos besets. Malgrat no pensar res dolent, una lenta amargor anava apoderant-se del meu cos i de la meua ànima sense saber per què. Quan ja em va abraçar ma mare, a cau d’orella em va dir les paraules que mai no oblidaré i que em van destrossar per dins: L’ “auelo” s’ha mort.

L’amargor que m’havia entrat al cos se n’anà de sobte. Tot era tristor, ràbia i impotència. Em sentia com si no només s’haguera mort ell, sino que jo me n’havia anat també. Com moltes vegades que passen coses així, em sentia culpable. No entenia per què se n’havia anat. No entenia per què no podria tornar a vore’l mai més.

Eixa mateixa setmana. Diumenge, vam anar la família a casa d’ells. Vam anar a celebrar el 88é aniversari del meu avi que era dilluns següent. Eixe dia va ser meravellós. Ell, ja major, no va gosar d’adormir-se en cap moment, va estar tota l’estona que li vam fer companyia gaudint d’això. Va contar acudits, va cantar, va jugar amb els seus néts... No semblava ell i estava d’allò més bé. Estava content i emocionat, se’l veia a gust amb nosaltres, amb tots i, sobretot amb ell mateix. Tots pensàvem que s’havia millorat una mica... però aquell mateix divendres se’n va anar, com diria l’Ovidi, de vacances.

No sé si és perquè ha sigut l’únic avi meu que he conegut, perquè m’he critat caminant per la via amb ell, perquè l’estimava i l’estime moltíssim o per algun altre motiu, però des d’aquell dia no he tornat a ser la mateixa. Em va canviar la manera de vore les coses. Pensava que, quan algú faltava, no passaria res... anaves al cementeri i estaves una estoneta allí, davant la tomba i era com si vegeres a eixes persones. Però no.
No va ser el fet que morira el que em va destrossar per dins. Sabia que, dins del mal, això li faria bé i no patiria ja més. Però el que em va fer sentir eixa tristor i impotència va ser que mai més no tornaria a gaudir de la seua companyia física, no tornaria a caminar per la via amb ell ni em coneixeria tots els masos que hi ha. Mai més no em contaria les seues batalletes de la mili. Mai més no tornaria a sentir com em bonegava perquè no m’acabava el menjar. Mai més tornaria a acariciar-li els cabells ni li voria els seus ulls emocionats de vore’m allí. Eren vells, verds, l’entorn molt arrugat... però sempre se’l veia emocionat. Els ulls brillants. Tampoc no tornaria mai a vore’l cada dia que anava assegut a la seua cadira, al costat de l’estufa de llenya i amb la jaqueta posada. No tornaria a sentir la seua veu. No tornaria mai més a sentir-lo.

La meua primera reacció en saber la notícia fou, ja dins de la casa de l’altra àvia, pegar-li patades a la paret mentre plorava amb una desesperació i una ràbia que mai no havia sentit... No podia dinar.

Per la vesprada el vaig vore al tanatori. Estava gitat dins el taüt. Se’l veia tranquil. Mirant el seu cos sense ànima, asseguda als sillons que hi ha allí, escoltant com venien familiars i amics a donar el pèsame a la meua àvia, a mon pare i a ma tia, anava recordant a cada moment més coses. Tot el temps que havia passat amb ell... les malifetes que li havia fet i, que m’havia fet.
El dia següent, la misa. Tot el barri de Batoi vingué a dir-li adéu. Va ser molt emotiu, emocionant. Però sobretot, trist. No veia just que se n’haguera anat ell just el mateix any en què li havien donat l’homenatge a l’home més vell de Batoi, després de celebrar el seu aniversari com mai no ho havia fet...
Més tard vaig intentar comprendre que estava acomiadant-se.

Ja sabeu que m’agrada escriure. Sóc una addicta a la poesia i en eixe mateix instant estava tan trista que em vaig veure en la necessitat d’escriure alguna cosa. Vaig escriure un poemeta que vaig voler llegir a la misa d’octava, però a la fi no va ser possible.
Ací vos el deixe.

Qui ho anava a pensar                 
que amb tot celebrat,
l’homenatge acabat,
i l’aniversari passat,
just quatre dies més
anaves a durar...
Jo puc dir que
m’ho esperava,
al veure’t dissabte passat
creïa que quasi res faltava.
Però diumenge tot canvià,
amb tota la família allà
i un any més teu celebrant,
fins i tot vas cantar,
a les caniques vam jugar
- cosa que no vas guanyar-,
i no vas pegar cap becà...
Això és el que més
ens va al·lucinar.
Com anàvem a pensar
que allò d’un Adéu es tractà!?
- just quatre dies després,
ja no ens has dit res més…-.
Sóc la més petita,
i quasi amb tu no he estat,
però puc dir, amb el cap ben alt,
que tot el que sé,
tu m’ho has ensenyat.
Et trobe moltíssim a faltar,
sé que no et tornaré a emprenyar,
i tu a mi tampoc, és clar…
El que t’ha fet destacar
ha sigut la teua manera d’actuar;
hi ha moltíssims records
que de segur no vaig a oblidar:
Quan començaves a cridar,
volent-me bonegar,
perquè no m’acabava el dinar…
Quan em portava mal
et llevaves la corretja
i em volies arrear,
- cosa que una vegada vas intentar,
però jo corrent me’n vaig anar-
o agafaves el gallato,
i carrer amunt, carrer avall,
em perseguies vinga cridar!
Com ja he dit abans,
et trobe moltíssim a faltar,
em resulta molt estrany,
el fet d’entrar
i no veure’t allí assentat...
Quan era més menuda,
els dissabtes pel matí,
ens n’anàvem a caminar,
no sé si ho recordaràs,
però jo no ho he oblidat;
des del parc de la via,
començàvem a caminar,
només sortir el dia,
empreníem la nostra aventura
de vegades fins a les set llunes,
d’altres fins al Racó de Sant Bonaventura.
Gràcies a tu tot allò, m’ho conec;
en aquella època, com ara no ho mirava,
però ara, puc dir sincerament,
que només veient-ho em cau la bava,
i que m’encanta aquell indret.
També recorde un any que nevà,
tu sortires al carrer,
de bon matí,
amb calçotets, botes i guants,
agafares un bloc de gel,
i al llit me’l vas portar,
només per fer-me saber
que havia nevat,
i que el carrer era tot blanc!
La teua manera de parlar,
les teues orelles “tan grans”,
els teus ulls verds, molt envellits,
la teua força a les mans,
quan més ho notava:
quan m’apretaves els dits;
la teua sordera,
la panxolina,
allò de tots els hiverns:
l’estufa de llenya escalfant,
i tu assentat al costat
amb la jaqueta posà.
A cada moment recorde més coses,
podria dir mil i una històries,
perquè com tu bé saps,
quan comence, no tinc final;
però ara ja no em podràs escoltar,
almenys físicament,
perquè sé que des d’allà dalt
m‘estàs veient.
Sols necessite abraçar-te, sentir-te,
tocar-te, notar-te, els cabells acariciar-te
com jo feia, sempre que et veia.
Necessite saber que estàs bé,
no treure’t mai de la meua ment,
no oblidar-te en cap moment.
No em puc creure
que mai més vaja a veure’t;
si hagueres vist la missa del dia següent,
t’hagueres emocionat amb tanta gent,
tot Batoi vingué a dir-te adéu.
Vull recordar-te com l’últim dia,
com l’aüelo juguetó,
punyetero, trampós
i amant del bon alcohol!
No vull deixar-te,
sé que mai no vaig a oblidar-te,
i espere que em recordes.
Per favor, no m’oblides
per res del món.
Algun dia ens tornarem a veure,
la veritat és que espere tardar,
però quan torne amb tu,
ja no ens podran separar.
Jugarem al dòmino,
o si vols a les cartes,
però les normes estan fetes,
no pots fer res de trampes!                        
Al principi em costà de creure,
però ara ja no,
sé que estàs mort,
i que no et tornaré a veure;
et puc dir que és molt dolent,
no sentir-te entre nosaltres,
però ara almenys tinc l’esperança,
que estaràs bé amb tots els altres!
Moltes gràcies per tot!
Fins prompte, hasta pronto,
en basc jo no sé,
però si en francés:
A bientôt!

6 comentarios:

  1. Em va emocionar molt el teu article, que ja sé com fa perdre a algú que tant estimes, el buit, l'absència. Tot.
    Segueïx així !
    Iclús des de França et llegim =P
    Un beset profeta. Cuidat'.

    *Si hi han faltes : perdó ;)*

    Océ

    ResponderEliminar
  2. Ok, estic a clase de informatica, ja que em falta el internet, nomes puc llegirte desde clase.

    La veritat es que he tingut que fer un esforç per a no plorar asi davant de tots.

    Jo tambe vaig perdre al meu avi...

    Seguix sent com eres, la felicitat en cames!!

    ("No importa si la soledad te atrapa al aterrizar, yo estaré cerca calmando la tormenta" - Euforia, la sonrisa de Julia)

    ResponderEliminar
  3. tiaaa...tengo una llorera...buff
    bueno, te lo demostré en ese momento, pero te lo repito por si acaso: me tienes aquí siempre!!1
    espero qeu lo tengas muy claro y nunca lo olvides^^
    por cierto, cada día me sorprende más lo bien que escribes. me encanta!

    ResponderEliminar
  4. M'has fet emocionar-me. És la pura realitat...

    ResponderEliminar
  5. M'has fet emocionar-me... La pura realitat...

    ResponderEliminar