La vida o la mort...

Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem...


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa...


Quan s'enjunten totes dues qüestions en una sola acció o en un sol moment, és aterridor.
Vore amb els teus ulls com una persona estimada se'n pot anar, sentir que pots arribar a perdre-la, vore que la mort està tan a prop d'ell o d'ella i, en certa manera, de tu també. Sentir que tu tampoc pots respirar, el teu cor va encongint-se a poc a poc, tot són nervis i impotència: no pots fer res perquè la situació millore.
Esteu tu, el qui pateix i l'enemic fatal... tots sols... una batalla mà a mà entre ells dos i tu davant, d'observador (im)pacient que no pot fer res més que mirar, i desitjar que tot acabe bé.


És una sensació tan estranya i tan aterridora que no sabria com explicar-la. 
Sents que se'n pot anar, se n'està anant... i tu amb ell. Marxeu tots dos cap a la fi de les vostres vides. Malgrat tot, veus que intenta véncer a la mort, ho intenta i tira endavant... però costa tant que sent i sents que no es pot fer res. Ho veus tot perdut. No saps què sent, no saps com et sents.


A poc a poc, tot va passant. Comença a vore's una llumeta de fons, una llumeta de vida i de possible alegria o tranquil·litat. Va passant tot, a poc a poc. La imatge d'aquell ésser obscur que se'ns vol endur comença a desaparéixer davant de tu, es va fent pols, mentre qui tu estimes va recobrant forces i continua en peu, combatent i, finalment, vencedor.
Ha faltat poc. Ha estat a punt... 


Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem... o fins que veus eixa pèrdua tan a prop.


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa... o fins que la veus que intenta passar a algú davant de tu.


Així és la vida, o la mort... o tot. Perquè la vida, si més no, és el que passa mentre vas morint. 
O, d'altra banda, la mort és part de la vida.

Feliç Aniversari, Pau

Recorde aquella nit. Després d'haver parlat darrerament, havíem coincidit amb uns sentiments mutus. Malgrat tot, la situació no ens deixava acceptar-los... no els volíem acceptar, per por al que puguera passar.
Recorde aquell moment. No massa bo, per una part; estrany, d'altra banda i; bonic i interessant alhora. Entre paraules tristes, plors, records mig bons mig dolents d'altra persona en aquella vida. Entre tot açò, un raig de llum que ens il·luminava i ens feia dir el que realment volíem dir i el que sentíem de veres. Ja era bastant tard per ser un dia normal... jo havia de tornar prompte, però l'ambient m'ho rebutjava. Hi havia un fum de dubtes voltant el meu cap: per què passava això just en eixe moment? de debò sentia el mateix que jo? no era perquè la tristor i soledat omplia el moment i els pensaments? què havia de fer: continuar endavant o esperar? esperar... fins a quan?


Recorde aquell dia, també. El dia dels músics. Ja ho havíem parlat, tot continuava "com abans, però més... junts". Dinàrem junts. Mirades, carícies involuntàries, cosconelles, somriures fràgils, rialles sobtades, sentir-nos vius i amb ganes i ganes d'estimar, però amb vergonya d'arrimar-nos massa, sobrepassar el límit de les carícies i que deixara de ser com abans, semblar un intent d'alguna cosa més i precipitar l'ocasió. No obstant, ho desitjàvem.


Recorde també aquella altra nit. Sentiments per l'aire i nervis. Pressa i tranquil·litat alhora. Volíem tant, però no sabíem si féiem bé. "Preferíem" esperar un temps.
Recorde un altre moment. Ja de matinada i de tornada a casa. Uns llargs minuts ben estranys i, si més no, durs. Aquelles paraules dites per tu, per l'altra persona. Ofensives i atacs. Intents de records passats. Intents d'oblidar certs moments dolents i de tornar enrere i canviar la situació, per part d'aquella altra persona. Confessions d'allò més estranyes, dolentes i inesperades, d'ella, també. Un moment que va marcar el començament, si fa no fa, d'una nova història.
Sobretot, recorde aquella matinada. Després d'aquell moment roí. Després d'unes paraules o, millor dit, d'uns consells d'un amic. Després d'esperar no sabem a què. Arribà aquella matinada.
Aquella matinada en què tot tornà a ser del color que volia. Res no podia enfosquir-se. Era tot meravellós. L'entorn, preciós: el sol ixint a poc a poc, al ritme de les teues paraules, per la Serrella; ocells cantant feliços; vistes de l'Alcoi de més enllà del Viaducte, del Barri d'Ovidi; la música festera que ja sonava pels carrers del Centre; l'ambient de festa, d'alegria, d'amor... de felicitat... de tu i de mi, de nosaltres.
Aquelles paraules, tan curtes, tan tendres i tan difícils de dir. Els nervis. M'agafaves les mans. Esperàvem el moment, costava d'arribar. Aquell moment, íntim, nostre, dels dos, que féu que eixa nova història començara d'una vegada. Començàvem a escriure ja la primera pàgina, després del llarg pròleg que dúiem ja escrit, del nostre llibre. El nostre guió, la nostra obra. Un llibre, un teatre... en què per fi, els dos protagonistes formàvem part l'un de l'altre, en què les nostres vides, els nostres capítols i les nostres escenes es fonien en una sola per continuar i fer d'ella la novel·la més bonica mai representada ni llegida: La Nostra Història.
Des de llavors ençà, he anat descobrint parts que no creia que existien dins el meu cor. He descobert que puc estimar més i més, cada dia que passa, a eixa persona tan especial, a tu. He descobert que m'agrada formar part de tu i que tu en formes de mi. Que m'agrada que siguem un. Que m'agrada el teu somriure, els teus ulls, la teua mirada captivadora, el teu nas, la teua esquena, la teua manera de parlar, de riure i de fer riure, la teua alegria i les teues ganes d'ajudar-me i ajudar a tots quan cal, la teua amabilitat i la teua gran personalitat que de vegades intentes amagar, per por. M'he adonat que eres una persona meravellosa, que fas que cada dia pague la pena despertar-se, fas que cada dia en alçar-me tinga més ganes de vore't i de viure i d'estar amb tu. M'he adonat que t'estime. Que em fas sentir coses que mai ningú m'havia fet sentir; que no puc viure sense saber res de tu, perquè ja eres jo. M'estic adonant que m'encanta vore tot el que fas per mi i que no vas a rendir-te ni a deixar que jo em rendisca.
M'encanta sentir la teua veu, a poc volum, a cau d'orella, mentre els teus llavis també m'acaricien. M'encanta tot el que em fas, el que em dius... però encara m'agrada més quan somrius. M'agrades, m'encantes, et vull, t'estime... a tu.


Recorde tot allò que t'he dit i molt més. I espere tindre coses i coses per recordar durant moltíssim temps i, sobretot, espere poder recordar-les al teu costat, contant-nos-les.
Açò em serveix per a felicitar-te per ser com eres, pel teu aniversari i, per aguantar-me i estimar-me cada dia!


Moltíssimes felicitats, amor meu! Per moltíssims anys més... tu, i al meu costat!
T'ESTIME, PAU!

Moviment 15M

Estes són les 15 millors "frases" que s'han dit a les acampades i manifestacions arreu de l'Estat Espanyol:


1. "No somos antisistema, el sistema es anti-nosotros"
2. "Me sobra mes a final de sueldo"
3. "No hay pan para tanto chorizo"
4. "¿Dónde está la izquierda? al fondo, de la derecha".
5. "Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir".
6. "Se alquila esclavo económico"
7. "Se puede acampar para ver a Justin Bieber pero no para defender nuestros derechos"
8. "Error 404: Democracia not found"
9. "Error de sistema. Reinicie, por favor"
10. "Esto no es una cuestión de izquierda contra derechas, es de los de abajo contra los de arriba"
11. "Vivimos en un país donde licenciados están en paro, el presidente de nuestro gobierno no sabe inglés...y la oposición tampoco"
12. "Mis sueños no caben en tus urnas"
13. "Políticos: somos vuestros jefes y os estamos haciendo un ERE"
14. "Nos mean y dicen que llueve! "
15. "No falta el dinero. Sobran ladrones"
16. "¿Qué tal os va por España"?- Pues no nos podemos quejar. O sea, que bien ¿no?- no, que no nos podemos quejar."
17. "No es una crisis, es una estafa"
18. "No apagues la televisión... Podrías pensar"
19. "!!Tengo una carrera y como mortadela!!"
20. "Manos arriba, esto es un contrato"
21. "Ni cara A, ni cara B, queremos cambiar de disco"
22. "Rebeldes sin casa"
23. "Democracia, me gustas porque estás como ausente"
24. "Nosotros buscamos razones, ellos victorias"
25. "Cuando los de abajo se mueven, los de arriba se tambalean"


La veritat és que este moviment m'agrada molt. Per fi la gent jove, i d'altres més majors, ens movem per intentar canviar l'intent de democràcia que tenim i fer veure qui mana als nostres pobles. La idea és fantàstica, i el que s'està fent des de les diferents comissions també. És una manera en què el poble opina, treballa i mana sobre el poble i, sobretot, per damunt de la classe política que ha estat ofegant, aquells que sempre han estat al poder i que viuen de nosaltres... Està clar que no tots són iguals, però qui governa amb majoria són ells.

Això sí, m'agrada molt el que estem fent ara, i des que passaren les eleccions... Però tot açò que demanem, açò de "canviar", de fer vore qui mana i qui ha d'estar a les ordres de qui, ho havíem d'haver demostrat també el dia de les eleccions del 22M. Tant que ens queixem que no ens agrada la societat que tenim, que no ens agrada que ens manipulen ni que uns personatges que estan allà dalt, vés a saber com, visquen de categoria a costa nostra mentre les nostres famílies no poden arribar a la fi de mes. Tant que diem açò, i l'abstenció va ser brutal el dia de les eleccions. 
Açò era el que buscava la dreta, no us adoneu? Amb la llei electoral tan pèssima que tenim, els vots nuls o abstencions afavoreixen a qui més vots té, però vots reals. Per tant, qui no ha votat, ha deixat que el PP tragués "majoria" arreu de l'Estat i, sobretot al País Valencià, on és més indignant encara. Si tots haguérem votat, encara que fóra als partits més xicotets que no se'ls coneix o a aquells que veiem que ho estan fent bé i es preocupen per la gent i pel poble, tot açò no seria així.
A nivell de País Valencià, l'abstenció tingué el percentatge més alt. El PP no tenia majoria... però com que hi ha tantíssima abstenció, els ha ixit bé la jugada. 
Mentre tinguem aquesta llei vigent, el que s'ha de fer és votar: ací està ara la veu del poble, a les urnes i a les paperetes. Ja sabem què passa si no votes. Per tant, una cosa està clara: hem de votar i, tots junts, arribar a canviar el sistema electoral a millor i que no afavorisca només a uns, que els nostres governs som nosaltres.


Cal continuar amb el Moviment 15M, com s'ha dit: fins que la cosa canvie. Però cal començar a intentar canviar ja, no només nosaltres, sino fer vore als polítics aquells que es burlen de nosaltres davant els nostres nassos que, sobretot ells han de canviar, hem de començar el canvi cap a una democràcia real ja!

Està en les nostres mans, no en cap altres. I si ho fem, podem.
Jo, vull canviar i vaig a continuar, siga des de la Plaça, siga des de les Assemblees només, però el que és l'esperit del 15M no se'n va dels nostres pobles fins que açò no canvie d'una vegada!

Ara més que mai: som un poble en moviment!

BiblioBatoi

Fa ja uns mesos, un dissabte que estava a Batoi, com cada dissabte. Vaig ensenyar a una amiga l’article que havia escrit jo sobre el barri i li va agradar molt. Tant que em va demanar que li’l passara al pen-drive per a tindre’l ella a casa seua.

Setmanes després vaig rebre una telefonada al meu mòbil, era ella dient-me que havia llegit el meu article a sa mare i li havia agradat força,també . Alhora que em deia això i jo m’alegrava, em digué que el dia 29 de maig anaven a inaugurar la biblioteca de Batoi i que sa mare està dins la comissió de l’Associació de Veïns, qui duu el tema de la biblioteca i que era a les 11 del matí. Sense dubtar-ho vaig dir que sí que hi assistiria, que estaria interessant i, em pillava just abans d’exàmens, així que, almenys eixe matí podia ixir “perquè em pegara l’aire”. En eixe moment, recorde les seues paraules: “no, si t’ho dic perquè com que ma mare duu el tema de la biblio, i li ha agradat tant, m’ha dit que et pregunte si t’importaria que el posaren exposat a la biblioteca i firmat per tu, que és el que buscaven per a posar-hi...”. Segons eixes paraules anaven entrant al meu cap, al mateix temps els meus ulls anaven obrint-se cada cop més. Havien elegit el meu escrit perquè estiguera a la biblioteca! No m’ho podia creure... quina emoció!

La setmana següent a això, crec recordar, quan vaig anar a dinar a ca ma iaia, vaig passar per ca la meua amiga (i veïna), per veure si per la vesprada se’n venia a pegar una volta. I la meua sorpresa va ser que, quan estàvem parlant, de sobte, vingué sa mare i em donà l’enhorabona per l’escrit dient-me que li havia encantat. Acte seguit, em recordà això de la inauguració i jo vaig tornar a confirmar la meua assistència. Llavors ella em digué “havíem pensat que com que l’acte és per a la gent del barri, que segurament vindrà bona cosa de gent... podries llegir el teu article allí, no? T’agradaria?” ... Si l’altra vegada m’havia emocionat, ara més, i més encara segons després quan em digueren que també venia Jordi Raül Verdú a fer una xarrada.

Quedaven encara setmanes per a l’acte però només pensar-ho ja acudien els nervis a la meua panxa...

A la fi, després de les Festes d’Alcoi, després de les Eleccions del 22M, arribà el gran dia. El 29 de maig.

L’acte va ser molt interessant, molt acollidor i bonic. La sala, de gom a gom, amb gent plantada i tot. Gent coneguda, família, amics, gent que no coneixia...  Després que parlara el president de l’Associació de Veïns, Paco, va començar l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú la seua magnífica xarrada sobre la lectura, la màgia de llegir, i com d’importants són els llibres per als xiquets i per als majorets.
Només acabar, una altra dona del barri va llegir un poema que havia escrit. Va estar molt bé, “s’ho va currar” i ens va emocionar.
I ja seguidament, llegí jo el meu escrit i un poema de Miquel Martí i Pol (El Poble), que em van dir que llegira.

Només trobe una paraula per descriure la situació des del meu punt de vista: emocionant! En acabar l’acte, tots els assistents, els qui coneixia i els qui no, van vindre a felicitar-me, m’abraçaven i em donaven l’enhorabona... allò sí que era màgic i gran! Fins i tot Jordi Raül. “M’ha agradat molt tot el que has dit, m'has fet recordar la meua infantesa...”, em va dir.

Va ser la meua primera lectura “en públic”, a un lloc així i d’un article meu... i em va agradar. Sé que tampoc és per a tant... però des de sempre ha sigut un “petit somni” meu, això de formar part d’una biblioteca. I on millor per començar que al barri on m’he criat?

A l’Associació de Veïns, a Beli, a Paloma... a tots i totes, moltes gràcies!

Ací em teniu enmig de la meua lectura, amb Paco i Beli darrere.

Prou!

Des de sempre m’han dit i he sentit que Alcoi és un poble de gent valenta. De gent capaç de lluitar pels seus ideals, pel bé de tots, per la igualtat...

Sempre, per demostrar-ho, mirem enrere en el temps. Sempre tornem a la mateixa època: finals del segle XIX. Més concret, al juliol del 1873, la Revolució del Petroli.

Homes i dones valentes que van decidir dir “prou” al que els ofegava, van dir “prou” a l’esclavitut de la classe obrera, a l’opressió del poder, a veure com el govern feia d’ells el que volia i més.
Van decidir ser la veu dominant i fer vore qui havia de manar. Van fer vore quines eren les coses que volien: horari laboral i salari digne... poder estar amb els seus, poder ser persones i viure com a tal.

Aquell era l’Alcoi valent de la Revolució del Petroli. L’Alcoi roig i esquerrà que ja era i anava fent-se.

Anys després, 63 per ser exactes, vingué la Guerra Civil espanyola. Ací, Alcoi continuava sent roig i valent. Va viure la guerra, els bombardeigs, la penombra, la por. Més tard la postguerra, més por, més penombra... Però, malgrat açò, Alcoi continuà endavant, sent com era. Poblat de gent valenta, gent amb les idees clares i conscient del que era i volia ser: la majoria d’esquerres, roja.

En resum d’esta petita sinopsi de la història d’Alcoi: ací, sempre s’ha lluitat pels ideals, per la llibertat, pel benestar de la gent... Sempre s’ha mobilitzat la gent per fer vagues, per dir PROU, per tot!

Actualment, sincerament, m’avergonyeix gran part de la gent d’Alcoi: majoria “de dretes”, no els importa res, no es mobilitzen per res, tant els fa que ens roben, que l’alcalde siga un corrupte, que ens lleven televisions, que ens facen mal... No hi ha una mínima mobilització de la gent alcoiana, com no siga per celebrar una victòria del futbol.

Senyors, senyores, és molt trist! On resta l’essència dels alcoians i de les alcoianes? On han quedat aquelles persones que lluitaven pel seu bé i per les seues idees? On estan les persones...?

La política es fa de baix cap a dalt. El poble, els ciutadans, som qui tenim la veu que mana; i els polítics han de servir-nos, han de fer el que el poble vol! El govern actual de Sedano, això s’ho passa per vés a saber on... Ens posa l’autobús universitari que li afavoreix a ell (perquè és una empresa amigueta), insulta a regidors enmig d’un plenari (com no, al regidor del BLOC), tanca l’Ajuntament en una manifestació a favor de TV3... I ara, boicoteja un concert de música en valencià, organitzat pel BLOC Jove, que dúiem preparant des d’abans de febrer i que, al febrer, ens donaren els permisos.
És normal açò?

Obrim els ulls ja!! Pareix mentira que siguem alcoians i que esta gent amb tan poca vergonya estiga al poder!
Pareix mentira que Alcoi siga el referent històric de revolució contra el poder local, de gent valenta i amb tanta moral...

Encara que, de moral, crec que no ens en falta per cap costat: uns pensem que al 22M, el senyor Sedano i els seus amiguets estaran, com a molt, a l’oposició del futur govern local. D’altres, mira si tenen moral, que pensen que l’actual alcalde ho està fent bé i tot!

Ja n’hi ha prou, home! Alcoi, els alcoians i alcoianes ha de dir PROU! Ha de fer vore que sí que tenim un compromís amb el nostre poble i la nostra gent!

Records d'infantesa...

Ho recorde perfectament. La veritat és que no fa tantíssims anys... Però ja en fa uns quants.

La meua infantesa, o el que jo recorde d’ella, és (va ser, sigué) meravellosa: grupet d’amiguets i amiguetes, camp, parcs, carrers buits, valencià, “ueli, uela i uelo”...

Cada divendres de vesprada, només acabar les classes del col·le, marxava amb l’autobús cap a Batoi. Allí m’esparava un món diferent: jugàvem al baló enmig del carrer. De fet, féiem uns partidassos increïbles... El camp, tan llarg com vulguérem i, les porteries, “de forat a forat” o “de porta / roda a tuberia”. Quan no teníem baló, amb poques feines trobàvem alguna cosa per jugar: cartes, caniques, “els ninots de la fira”, amb les bicicletes d’ací cap allà... i si no, al parc.

Vesprades senceres jugant sense parar.

A l’estiu era quan millor ens ho passàvem. De matí, guerra de globus d’aigua que plenàvem a la font de baix. Tant ens feia acabar mullats i bruts, tant els feia a les mares o iaies que ens mullàrem o ens embrutàrem, la felicitat omplia les nostres cares i contagiava tot el carrer. Des de ben poqueta entrada la vesprada fins a les tantes de la nit, jugant i corrent amunt i avall pel carrer.

Futbol al carrer o al parc, bàsquet a la finestra de cals meus avis (fins que ixia el meu iaio a bonegar-nos), els ninots de la fira a qualsevol paret, caniques, tennis, pilota valenciana, “tennis-mà”, “foot-vollei”, competicions de bicicletes, polis i cacos, monopatins, guerres d’aigua... vesprades, nits, matins... amistat, infantesa, records... Batoi.

Per això m’agraden tant els pobles, Batoi és com un poblet: tranquil·litat, camp, jugar al carrer, conéixer a tothom...

Sincerament, m’és una llàstima que molts xiquets actuals no puguen créixer d’aquesta manera: amb plena llibertat i tranquil·litat.

M’agrada ser de poble, m’agrada haver-me criat allí.

“Com un record d’infantesa, sempre et recordaré a tu... BATOI.”

Tornarem a véncer

Any rere any, des de fa molt de temps, els valencians commemorem la data del 25 d’Abril. La derrota a Almansa, contra les tropes borbòniques i d’aquells qui no volien deixar-nos ser el que érem, volem ser i serem: valencians com cal.

Cada any es fa una manifestació a València. Una mica perillosa, perquè sempre estan els espanyolistes, com bé diuen ells: “clavant cissanya”...

L’Ajuntament de València sol posar pegues a les nostres manifestacions, concentracions, concerts... Com ja sabeu, el 2 d’abril era la Festa per l’Esenyament Públic i en Valencià allí i, a la fi, l’Ajuntament només ens deixà fer una “concentració”, res més. Pel que fa al concert de la nit (Obrint Pas i la Gossa Sorda), també volgueren censurar-lo. Aquesta vegada, també hi ha hagut problemes per fer la manifestació del 25 d’abril (que fem enguany el 16 d’abril)... En canvi, partits d’Ultradreta com és Espanya2000 pot fer tot allò que li done la gana i on li done la gana! Per què? Perquè l’Ajuntament vol.

Doncs bé, contra açò, contra la manipulació als mitjans de comunicació, contra la corrupció, contra la dictadura campsista que estem vivint... Per poder vore TV3 al País Valencià, per commemorar el 25 d’abril, per fer-los saber que estem vius i que mai no ens mataran a tots, que tenim unes metes i anem a aconseguir-les... Per tot açò, dissabte 16 d’abril, “tot lo món” a València, a la manifestació. A les 18:00 a les Torres de Quart, i en acabant: CONCERT DE LLUÍS LLACH de bades!

Vinga, fem pinya, fem-nos vore, fem-los saber amb qui s’enfronten i que nosaltres tenim més valor que ells: som persones de debò.

Volem un país lliure, i el tindrem. Volem uns mitjans de comunicació plurals i en valencià, i els tindrem. Volem gaudir del nostre benestar social, sense sentir-nos oprimits davant del govern de la Generalitat que ens ofega cada vegada més, i ho tindrem! Això sí, ho tindrem... si al 22 de maig pensem com cal i votem com cal.

Si realment volem tot açò, el 22 de maig, cal que tinguem un Compromís i des d’ara fins al dia D, cal actuar bé, amb seny i amb molta energia positiva!

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer, i participa! No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!

Tenim-ho clar: TORNAREM A VÉNCER!