domingo, 28 de agosto de 2011

La vida o la mort...


Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem...


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa...


Quan s'enjunten totes dues qüestions en una sola acció o en un sol moment, és aterridor.
Vore amb els teus ulls com una persona estimada se'n pot anar, sentir que pots arribar a perdre-la, vore que la mort està tan a prop d'ell o d'ella i, en certa manera, de tu també. Sentir que tu tampoc pots respirar, el teu cor va encongint-se a poc a poc, tot són nervis i impotència: no pots fer res perquè la situació millore.
Esteu tu, el qui pateix i l'enemic fatal... tots sols... una batalla mà a mà entre ells dos i tu davant, d'observador (im)pacient que no pot fer res més que mirar, i desitjar que tot acabe bé.


És una sensació tan estranya i tan aterridora que no sabria com explicar-la. 
Sents que se'n pot anar, se n'està anant... i tu amb ell. Marxeu tots dos cap a la fi de les vostres vides. Malgrat tot, veus que intenta véncer a la mort, ho intenta i tira endavant... però costa tant que sent i sents que no es pot fer res. Ho veus tot perdut. No saps què sent, no saps com et sents.


A poc a poc, tot va passant. Comença a vore's una llumeta de fons, una llumeta de vida i de possible alegria o tranquil·litat. Va passant tot, a poc a poc. La imatge d'aquell ésser obscur que se'ns vol endur comença a desaparéixer davant de tu, es va fent pols, mentre qui tu estimes va recobrant forces i continua en peu, combatent i, finalment, vencedor.
Ha faltat poc. Ha estat a punt... 


Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem... o fins que veus eixa pèrdua tan a prop.


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa... o fins que la veus que intenta passar a algú davant de tu.


Així és la vida, o la mort... o tot. Perquè la vida, si més no, és el que passa mentre vas morint. 
O, d'altra banda, la mort és part de la vida.

No hay comentarios:

Publicar un comentario