In Memoriam

 No saps quant et trobem a faltar… Sembla mentida que ja hagen passat quatre mesos. S'ha fet etern i alhora massa ràpid. Res no és igual des que vas marxar.

A ta casa ja no viu ningú. S'ha quedat massa gran per a la Ueli sola, així que ella ara viu amb nosaltres. Igual més avant el teu pis serà del meu germà, això està bé.

La Ueli, de moment, dorm a la meua habitació. No sé si ho sentiràs, no sé si “estàs” per ací, però cada nit et parla en somnis. Ella no sé si és conscient, però jo la sent cada nit. Et culpa, tot sabent que no fou culpa teua, del teu comiat tan sobtat.

La mamà moltes voltes se sent mal. No pensava que et trobaria tant a faltar. Està clar que és normal, eres el seu germà. Però de vegades sent que t'emprenyava tantíssim… que se sent «culpable». Veges tu, no té la culpa de res, però en estos casos passa molt sovint.

Jo també em vaig sentir un poc culpable. Aquella nit que em vaig quedar a dormir a ta casa, l'última nit que ens quedàrem tu i jo a dormir allí, que tu estaves ja tan malament, no creia que estigueres tan tan tan malament, la veritat. Creia que, alguna volta, exageraves un poc. Però no, al llarg de la nit vaig vore que no. No crec que haguera canviat res, però de vegades pense què haguera passat si se m'haguera fet cas només vam arribar la mamà i jo al pis i et vam pujar al llit com vam poder: si haguérem cridat a l'ambulància i t'haguérem portat eixa mateixa nit a l'hospital… No sé. Tampoc no ho vull saber; potser em sentiria pitjor, ja que pensar-ho no soluciona res. Tu ja no estàs ací, i això és el que més ens dol. Eixa nit, per a tots nosaltres (inclòs tu), va ser horrible. No sé tu com ho viuries, però era molt dur haver-te de portar fins al lavabo, haver-te d'ajudar a alçar-te del llit, que no parlares, que et quedares com si estigueres dormint o, directament, com si no estigueres amb nosaltres… No eres conscient gairebé de res. I això va ser molt dur.

Recorde quasi perfectament els tres dies següents. Només això vas durar: tres dies més. Encara recorde l'olor de la sala en què estaves, l'olor dels guants de plàstic, de les màquines que tenies al voltant, del líquid antisèptic que m'havia de posar per desinfectar-me les mans… el pitit constant, fins a aquella matinada de diumenge, de la màquina del cor.

Recorde com el primer d'eixos tres dies, quan vaig entrar, encara em vas poder mirar. Et vaig preguntar: com estàs, Tio? I només vas poder girar el cap cap a mi, un poc, em vas mirar i vas assentir suaument amb el cap. Jo, eixos tres dies, et vaig agarrar de la mà mentre estava amb tu en eixa sala. No sé si ho vas notar, però jo ho necessitava. El segon dia, quan et vaig parlar, ja no em vas poder contestar, ni mirar… Jo ja m'imaginava què passaria, però no m'ho volia creure. Per si de cas, t'ho vaig dir: «tio, per favor, no te'n vages!». Per últim, aquell dissabte: ja estaves completament tombat al llit, ple de cables, de tubs, de màquines, de tot… i ja no eres per a res conscient de res. Et vaig tornar a agarrar la mà, i la tenies gelada. Voldria creure que sí que em vas sentir quan et vaig dir que t'estimava moltíssim, que no volia vore't així i que, si passava el que no volia que passara, et trobaria moltíssim a faltar, que eres mon tio i eres molt especial per a mi.

I no em vaig enganyar, et trobe moltíssim a faltar. No hi ha dia que no recorde cap d'eixos dies, tot el que va passar. Com m'agradaria no haver-te d'escriure esta carta i poder estar amb tu, tranquil·lament, xarrant i emprenyant-nos, com sempre.

Jo creia que, després del trasplantament de cor, després de tot el que has patit en esta vida, ja estava tot fet. Que ara ja et tocava gaudir… però mira, només has pogut gaudir sis mesos més.

Saps? de vegades, quan em vénen al cap imatges d'aquells últims dies teus, intente contraatacar amb bons records. Tinc tantíssims records… Però el que més m'agrada és el del dia en què vaig estar a València, quan estaves a la UCI de la Nova Fe, després del trasplantament: aquell dia eres feliç. La veritat és que mai t'havia vist riure tant, i tampoc t'havia vist tanta felicitat en la teua cara. Només de vore't els ulls es notava… Això em va fer molt més que feliç.

La Ueli diu que ens vau «arruïnar» l'estiu perquè havíem d'anar cada dia a València a vore't. Però, almenys per a mi, me'l vau alegrar moltíssim. El dia que em va telefonar la mamà dient-me que t'havien telefonat de València perquè havien trobat un cor compatible el recorde molt. Aquell 9 d'agost. Jo estava a casa de Pau, i me'n vaig entrar al seu quarto perquè m'havia telefonat la mamà. Bé, abans m'havia enviat un WhatsApp que deia només «s'han emportat el tio a València amb l'ambulància». Imagina't el susto que em va pegar! Però quan vaig parlar amb ella i em va dir que estaven ja preparant-te per a operar-te i posar-te un cor nou… bfff! Només penjar el telèfon, vaig caure al terra i, sense poder evitar-ho, em vaig posar a plorar. Era com si m'hagueren telefonat a mi, com si anaren a donar-me la vida a mi. I, és que, en realitat, tu eres part de la meua vida i si et donaven la vida a tu, a mi també. Va ser un dels millors estius de la meua vida, i crec que de la teua també.

Per cert, saps què? Tinc pensat fer-me un tatuatge! A la Ueli no li agrada la idea, perquè ja saps que ella i els tatuatges no són molt amics… però m'és igual, és la meua decisió i en tindre diners i poder gastar-los en això, ho faré. Me'l faré en record teu, vull posar-me la paraula amb què em cridaves de normal, sobretot quan m'emprenyaves: gafarró. Sé que no t'oblidaré mai, però així segur que no ho puc fer, perquè et tindré sempre amb mi.

No és just. No et tocava fer estes vacances. Les vacances que et tocaven eren d'alegria i d'estar amb nosaltres. Havies de vindre un cap de setmana a Szeged a vore'm, m'ho vas dir…

No saps quant et trobem a faltar… Sembla mentida que ja hagen passat quatre mesos. S'ha fet etern i alhora massa ràpid. Res no és igual des que vas marxar.

T'estime i sempre t'estimaré.

Yaiza

"Planta 1. Torre E. Sud"

"L'edifici en sí és gran. Molt. Fins i tot massa. Sempre hi ha molta gent: vestits amb robes normals o d'un color concret. Eixa zona de l'edifici, al primer pis, és on el temps passa més lent que mai, on tot pot canviar (ja siga a bé o a mal) en un tres i no res. Just al corredor del costat hi ha gent vestida de verd. No paren d'entrar i eixir del corredor. Sempre que ix algú de verd, la gent que vist normal, els qui estan asseguts als banquets i inquiets, fan la intenció d'alçar-se, inquietant-se encara més, esperant escoltar un nom conegut amb una barreja de por i esperança que els torba constantment. A la boca del corredor hi ha una dona ni molt jove ni molt vella. Vesteix una camisa rosa a quadres i uns pantalons blancs. És una dona rossa i de cabells llargs. Té la cara molt colorada, les galtes plenes de llàgrimes, d'un color negrós del rímel, que li brollen sense parar i els ulls entelats. Porta ja una estona plorant i se li veu nerviosa, no s'està quieta. La dona que té al costat (probablement siguen família) intenta tranquil·litzar-la sense èxit. A l'altra banda de la sala hi ha un grup de gent (potser també siguen família). Estan asseguts als banquets. Es recolzen els uns amb els altres i, tots ells, tenen la mirada perduda i empanyada de llàgrimes. L'espera s'està fent eterna. Una dona major ve cap a nosaltres ràpidament, sembla també molt nerviosa, li tremola el cos sencer i la veu. Intenta parlar, amb un fil de veu, com pot. Parla en castellà: -- Perdonen, es que me he quedado sin batería en el móvil este, necesito llamar a mi hija, por favor, ¡lo necesito, ayúdenme, por favor, que no saldrá... no saldrá...! Rebusquem en les butxaques per deixar-li de seguida un mòbil i, mentrestant, preocupats, preguntem què li passa o si necessita res. -- Somos de Burgos. Bueno, soy... somos. Mi marido. Estamos aquí de vacaciones, que venimos de Burgos. Mi marido, no sé, se ha desmayado o algo, no sé. No sé. Estamos de vacaciones y hemos venido y se lo han entrado. Me han dicho que está muy mal. Estamos de vacaciones, desde Burgos que venimos. Solos... No tengo batería y mi hija no lo sabé. ¡No saldrá...! De sobte un home de verd ix del maleït corredor dels plors. S'acosta lentament a la dona de Burgos mirant-la amb compassió. Acaba de parlar (la dona) amb la seua filla. -- Su marido ha sufrido un derrame cerebral muy grave. Hemos intentado hacer todo lo posible pero ha sido en vano... lo siento. -- Diu l'home de verd. La dona, que estava de vacances fins a eixe moment, esclata a plorar i a cridar. Perd la força i el seu cos comença a caure lentament. L'agafem com podem, vénen més persones vestides de verd i l'ajuden a seure. Entre crits i plors. La dona de Burgos ha marxat acompanyada de gent de verd i gent de blau. No sabem ja res més d'ella, ni de la seua filla, ni tampoc del seu marit. Poc temps després (o molt, perquè allí es perd la noció del temps entre l'espera, els plors i els nervis), se'ns acosta un home de verd. Tot ha anat bé, l'operació ha estat un èxit i se l'emporten a la sala del costat, on hi ha la gent de morat. El deixen a una sala plena de llits amb gent damunt i màquines i sorolls estranys i gent vestida de morat. Catorze anys després d'aquell primer infart, cinc anys després d'aquella operació de reducció de cor, després de huit mesos de visites constants a metges i hospitals, de patiments, de començar a perdre l'esperança... ha passat tot. Ja té un cor nou, ja torna a xarrar, a respirar, comença a riure, a ser feliç i a tornar a estimar. Als seixanta anys es pot tornar a nàixer, i mon oncle ho ha aconseguit. Gràcies als metges i cirurgians que l'han atés i, sobretot, gràcies a la persona que ha donat el cor i a la seua família. Ells, malgrat haver perdut una vida, n'han regalat una altra. El 9 d'agost del 2014, als 60 anys, mon oncle Paco va tornar a nàixer i, amb ell, tots nosaltres també."

Al tio Salvador

Recorde arribar a la caseta, des de ben xicoteta, entrar al quarto dels trastos i agarrar la bicicleta. Només l'agarrava me n'anava directa al xalet a vore la tia Fernanda i el tio Salvador i, cal dir-ho, a jugar amb Wilow. Sempre hi era benvinguda, i sempre ho passava de categoria jugant amb el gosset i xarrant amb els tios.

Cada aniversari que féiem, la majoria, anàvem al xalet a celebrar-ho. Ho recorde molt, i m'agrada pensar-ho. Estàvem tots allà, tots junts, i ho passàvem genial: hi havia la Iaia Concha cantant el “Vino de Riscal” i els “Marenys de Gandia”; els més joves vinga xarrar i riure, els més majors contant coses de quan eren més joves, i els més joves encara, els cosins, jugant i corrents d'ací cap allà. També hi havia la manguera... i la taula plena d'aigua segons després. Tot eren somriures i alegries. Era fantàstic.

Recorde la veu del tio. El seu accent de la Safor, de Villalonga. M'encantava escoltar-lo parlar. De fet, podria dir que, en part gràcies a ell, m'agrada tant el parlar de la Safor, era màgic.
Recorde com s'alegrava cada volta que em veia.

També recorde les dues últimes voltes que el vaig vore, ja a la Residència de Miramar. La primera vaig anar amb la Ueli i els meus pares. Això va ser el 14 d'agost del 2012, sembla que fóra ahir i ja en fa quasi 2 anys. Vam estar a un banquet, fora, prenent la fresqueta i el sol amb ell, mentre ens contava com era la seua nova vida allí, com estava i què feia. Se'l veia, dins del que cap, feliç; sobretot de vore'ns allí.

L'altra volta que el vaig vore, l'última volta, va ser este estiu. El dia anterior, crec recordar, van anar la Ueli, el Tio Paco i els meus pares a vore'l i ell ja no estava del tot bé. Em van comentar que els havia dit que no volia que jo hi anara a vore'l, no volia que el vegera així. No li vaig fer cas, jo volia vore'l i ara, sembla que aquell dia va ser la nostra despedida. Vaig anar amb la bici fins allà, m'abellia. El vaig vore un ratet molt breu, però almenys el vaig vore i vaig parlar amb ell i vaig sentir, per última volta, el seu parlar saforenc.

El tinc molt present. Ha sigut, és i serà, molt especial i important en la meua vida. Sé que tampoc no ens véiem tant, ni ens coneixíem tant, però és mon tio i, què voleu que vos diga? L'estime, igual que a la tia Fernanda.

El trobaré molt a faltar, però ara sé que estarà bé, que ja li tocava descansar. Ara, com cada dia, toca ser forts, i estar més units que mai; supose que això és el que ell voldria.

Gràcies per tot, tio, fins sempre. Com bé saps, seguim i seguirem!

Yaiza Ferrer,

26 de febrer del 2014

Un amor ensorrat

S’acabaven de conéixer, feia només unes hores que sabien l’un de l’altre. Tot va començar una nit estrelada a la platja. Volien conéixer-se i no sabien com fer-ho. Era una nit tranquil·la i solitària, no hi havia ningú més al voltant. Ones, vent i la seua respiració. Veieren una barca abandonada i sense dir-se res s’hi dirigiren. Van estar allà tombats durant hores, xarrant, mirant les estreles, coneixent-se – per fi. No sabien com ni per què, però hi havia alguna cosa que els feia imaginar als dos una mateixa cosa, una mateixa acció; però no s’hi atrevien.

Feia, diguem-ne, frescoreta. Així que ella es va arrapar a ell buscant una mica de calor. Ja estaven junts. Els nervis omplien l’ambient: se sentia la respiració accelerada de tots dos, tragaven saliva, s’arrimaven l’un a l’altre amb por. De sobte, les seues cares es van ajuntar inesperadament i, tot seguit, els seus llavis es van buscar fins a trobar-se. Si el món ja estava quiet a aquella platja, aquella nit, just en aquell instant s’havia acabat de parar tot. Estaven tots dos sols, enmig de l’arena, damunt d’una barca abandonada, omplint el paisatge d’amor insospitat i salvatge.

Aquella ciutat que els va acollir, temps després d’aquella nit. Escenari d’escapades amoroses d’aquells. Es tornaren a trobar allí, entre la blavor i la grisor d’aquella ciutat que els acollia. Passejos en bicicleta, a peu, per la vora del riu, pels jardins, visitaren monuments, edificis emblemàtics i, evidentment, la platja. Allà on anaven deixaven l’empremta d’aqueixa estima fugaç i sobtada. Entre besos, abraçades i mirades recorrien les distàncies, que disminuïen a cada instant; per molt gran que fóra la ciutat, se’ls quedava xicoteta a cada pas.

Aquell moment en què, sense voler (evitar-ho), topaven les mans l’un amb l’altre. Aquells moments de silenci que s’omplia amb mirades que duraven segles. Aquells moments de riure i riure sense parar, encara que no hi haguera motiu per a riure. Aquells moments de tot i de tant, en tan poc temps.

La platja i una nit estrelada. Feia molt bon oratge. No calia que fera fred per ajuntar-se. Un silenci entre paraula i paraula i tot començava de nou. Besos, arraps, rebolcons i passió. Els cabells ensorrats, com ells. Es donaven molt per a tan poc que eren o podien ser. Un amor fugaç, inacabat i sense resoldre. El temps passava i tot es complicava entre ells; tot, excepte aquella espurna que tenien tots dos encesa a dins del ventre.

Darrere de la boira i de la sorra pot restar la il·lusió, cal trobar-la. 

Carta de la Uela a Rajoy

Fa temps, que ma Uela em diu cada dissabte que dine amb ella, que passa moltes nits lletges, es posa a pensar amb tot el que ens ocorre cada dia i es posa negra. Li recorre el cos una gran impotència, i li entren moltíssimes ganes de tindre, en eixe moment, al mateix president Rajoy o a qualsevol dels governants (lladres) al davant i, tant com puguera, li diria més de quatre coses a cada un d'ells.

"Voldria alçar-me i escriure-ho, tot això que pense a les nits, perquè pense coses molt fortes i em pose a plorar...!" em diu, de tant en tant.

La meua Uela té 92 anys (en farà 93 al juliol), ha viscut molt i ha patit més... Malgrat tot, és una dona alegre i combativa, això sobretot.

Fa unes setmanes, un dissabte com un altre, aní a dinar a casa seua. Quan acabàrem de dinar, una mica amb vergonya, tragué una agenda vella i l'obrí per una determinada part; llavors em digué: "sé que no està ben escrit, encara no li ho he ensenyat a la mestra de l'escola (sí, la meua Uela va a escola als 92 anys), però és que volia ensenyar-t'ho. És això que cada nit pense i que em fa rabiar tant. Anit vaig vore que no podia dormir, així que em vaig alçar i vaig fer com una carta al Rajoy eixe... M'ho pots mirar?"

Em quedí bocabadada. Ací us deixe, transcrita i corregida, la carta de la meua Uela al senyor Rajoy:

Sr. Rajoy,
Se está usted portando muy mal con toda España. La gente quiere trabajar y usted quiere guardar su dinero para disfrutar sin pensar en los españoles, que quieren trabajar para llevar una vida normal y terminar la semana, cobrar y vivir en paz; lo que hacían antes de entrar ustedes en el poder. Han arruinado España.
Lo más bestial que han hecho es tirar a las personas de sus casas y tratarlas como si fueran perros, mientras que toda la cuadrilla que tienen buenas casas no son ni para darles cobijo.
Todos ustedes han perdido la educación y la vergüenza que les han dado sus padres, por no tener cariño a las personas mayores. Tenéis el corazón de plomo. ¿Habéis pensado alguna vez que os tenéis que morir y llevároslo?
Estáis equivocados. En vida es cuando se hacen las cosas, así que devolved el dinero a España y dad trabajo a los jóvenes, y que España siga su marcha.

Consuelo Angulo Rosselló. 92 años. Alcoy.

Refranys de Sant Antoni

Hui, 17 de gener, és Sant Antoni i arreu dels Països Catalans ho celebrem de moltes i diferents maneres. 

Sant Antoni és una de les nostres "festes populars" i, com cadascuna de les nostres festes o èpoques de l'any, té els seus refranys propis. Ací vos en deixe un recull:

A la novena de sant Antoni, lo que no vingué no tindrà oli
A sant Anton, la neu ja té cames
A sant Antoni, la perdiu busca matrimoni
Acabar com el porquet de sant Antoni

De Sant Antoni a Sant Sebastià fa el fred més fort de l'any
Dels sants del gener, Sant Antoni és el primer

Des de Sant Anton, una hora més de sol
Després de Sant Anton, Carnestoltes són
Els de Sant Antoni són de la pell del dimoni
Fins a Sant Anton, pasqües són
Gelades per Sant Antoni, ruixades per Sant Llorenç
La maledicció del dimarts, sant Antoni la llevà
L'endemà de Sant Antoni comencen a sortir el boig i el dimoni
Les cols de Sant Antoni mantenen fins el dimoni
Més barbut que sant Antoni
Més brut que el porc de sant Antoni
Passat Sant Anton, sastres al sol
Per a Sant Antoni grans balles hi ha: per a Sant Maurici tot el poble hi va
Per Nadal, es dia creix una passa de pardal; pels Reis, una passa de vells; per sant Antoni, una passa de dimoni
Per Nadal, una passa de pardal; per Sant Antoni, una passa de dimoni
Per Sant Anton tot ocell pon
Per Sant Anton, a les cinc hi ha sol
Per Sant Antoni comencen els focs i s'acaben els jocs
Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer
Per Sant Antoni de gener, mitja palla i mig graner, i el porc encara mig sencer
Per sant Antoni de gener, una hora més de civader
Per Sant Antoni del porquet a les cinc ja es veu solet
Per Sant Antoni gelades, i per Sant Llorenç, calorades
Per Sant Antoni, a l'hivern li talle els peus lo dimoni
Pocs diners, poca música i pocs sants Antonis
Pocs diners, pocs sant Antonis
Quan vénen els tres barbuts: Sant Pau ermità, Sant Maure i Sant Antoni Abad, vénen els freds cascarruts
Sant Anton treu la boira del món
Sant Antoni de gener, sant Antoni verdader
Sant Antoni del porquí tot just ha nat el garrí
Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l'enterra
Sant Antoni és un bon sant i el qui té un diner li dóna: mira't bé, tu, l'animal, que és de pèl i no de ploma
Sant Antoni governa l'oli
Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u; el dimoni va fer trenta, i sant Antoni, trenta-u
Sant Antoni i Sant Jeroni van tenir quatre raons, tot plegat per unes calces que no hi havia botons
Sant Antoni mullat, bo per a les patates i mal per al blat
Sant Antoni que el ruc cau!
Sant Antoni se'n va a l'oli; gira la mà, troba Sant Sebastià; Sant Sebastià reganya les dents, troba Sant Vicenç; Sant Vicenç se'n va a palau, troba Sant Pau; Sant Pau se'n va a Niudolera, troba la Mare de Déu Candelera. Sant Julià, a casa deixeu-me tornar
Sant Antoni serè omple la bóta i el graner
Sant Antoni va pel món tocant una campana, demanant llet per als infants que no tenen mamelleta
Sant Antoni va per mar amb un porc a cada costat
Tenir menys vergonya que el porquet de sant Antoni
Tenir més barbes que sant Antoni
Tenir o donar la fava de sant Antoni
Va dir sant Antoni que Déu va fer el vi i la borratxera el dimoni
Val més ésser porc de Sant Antoni, que el passegen amb música
Voltar més que els porcs de sant Antoni

Bon Sant Antoni!

CUP-AE

Este vídeo l'he vist ja algunes vegades... I no m'hi canse, la veritat.

Feia temps que no posava res de política ací però pense que paga la pena veure'l, si teniu una estoneta.