jueves, 27 de febrero de 2014

Al tio Salvador

Recorde arribar a la caseta, des de ben xicoteta, entrar al quarto dels trastos i agarrar la bicicleta. Només l'agarrava me n'anava directa al xalet a vore la tia Fernanda i el tio Salvador i, cal dir-ho, a jugar amb Wilow. Sempre hi era benvinguda, i sempre ho passava de categoria jugant amb el gosset i xarrant amb els tios.

Cada aniversari que féiem, la majoria, anàvem al xalet a celebrar-ho. Ho recorde molt, i m'agrada pensar-ho. Estàvem tots allà, tots junts, i ho passàvem genial: hi havia la Iaia Concha cantant el “Vino de Riscal” i els “Marenys de Gandia”; els més joves vinga xarrar i riure, els més majors contant coses de quan eren més joves, i els més joves encara, els cosins, jugant i corrents d'ací cap allà. També hi havia la manguera... i la taula plena d'aigua segons després. Tot eren somriures i alegries. Era fantàstic.

Recorde la veu del tio. El seu accent de la Safor, de Villalonga. M'encantava escoltar-lo parlar. De fet, podria dir que, en part gràcies a ell, m'agrada tant el parlar de la Safor, era màgic.
Recorde com s'alegrava cada volta que em veia.

També recorde les dues últimes voltes que el vaig vore, ja a la Residència de Miramar. La primera vaig anar amb la Ueli i els meus pares. Això va ser el 14 d'agost del 2012, sembla que fóra ahir i ja en fa quasi 2 anys. Vam estar a un banquet, fora, prenent la fresqueta i el sol amb ell, mentre ens contava com era la seua nova vida allí, com estava i què feia. Se'l veia, dins del que cap, feliç; sobretot de vore'ns allí.
L'altra volta que el vaig vore, l'última volta, va ser este estiu. El dia anterior, crec recordar, van anar la Ueli, el Tio Paco i els meus pares a vore'l i ell ja no estava del tot bé. Em van comentar que els havia dit que no volia que jo hi anara a vore'l, no volia que el vegera així. No li vaig fer cas, jo volia vore'l i ara, sembla que aquell dia va ser la nostra despedida. Vaig anar amb la bici fins allà, m'abellia. El vaig vore un ratet molt breu, però almenys el vaig vore i vaig parlar amb ell i vaig sentir, per última volta, el seu parlar saforenc.

El tinc molt present. Ha sigut, és i serà, molt especial i important en la meua vida. Sé que tampoc no ens véiem tant, ni ens coneixíem tant, però és mon tio i, què voleu que vos diga? L'estime, igual que a la tia Fernanda.
El trobaré molt a faltar, però ara sé que estarà bé, que ja li tocava descansar. Ara, com cada dia, toca ser forts, i estar més units que mai; supose que això és el que ell voldria.

Gràcies per tot, tio, fins sempre. Com bé saps, seguim i seguirem!


Yaiza Ferrer,

26 de febrer del 2014

No hay comentarios:

Publicar un comentario