Recorde arribar a la
caseta, des de ben xicoteta, entrar al quarto dels trastos i agarrar
la bicicleta. Només l'agarrava me n'anava directa al xalet a vore la
tia Fernanda i el tio Salvador i, cal dir-ho, a jugar amb Wilow.
Sempre hi era benvinguda, i sempre ho passava de categoria jugant amb
el gosset i xarrant amb els tios.
Cada aniversari que
féiem, la majoria, anàvem al xalet a celebrar-ho. Ho recorde molt,
i m'agrada pensar-ho. Estàvem tots allà, tots junts, i ho passàvem
genial: hi havia la Iaia Concha cantant el “Vino de Riscal” i els
“Marenys de Gandia”; els més joves vinga xarrar i riure, els més
majors contant coses de quan eren més joves, i els més joves
encara, els cosins, jugant i corrents d'ací cap allà. També hi
havia la manguera... i la taula plena d'aigua segons després. Tot
eren somriures i alegries. Era fantàstic.
Recorde la veu del tio.
El seu accent de la Safor, de Villalonga. M'encantava escoltar-lo
parlar. De fet, podria dir que, en part gràcies a ell, m'agrada tant
el parlar de la Safor, era màgic.
Recorde com s'alegrava cada volta que em veia.
Recorde com s'alegrava cada volta que em veia.
També recorde les dues
últimes voltes que el vaig vore, ja a la Residència de Miramar. La
primera vaig anar amb la Ueli i els meus pares. Això va ser el 14
d'agost del 2012, sembla que fóra ahir i ja en fa quasi 2 anys. Vam
estar a un banquet, fora, prenent la fresqueta i el sol amb ell,
mentre ens contava com era la seua nova vida allí, com estava i què
feia. Se'l veia, dins del que cap, feliç; sobretot de vore'ns allí.
L'altra volta que el vaig
vore, l'última volta, va ser este estiu. El dia anterior, crec
recordar, van anar la Ueli, el Tio Paco i els meus pares a vore'l i
ell ja no estava del tot bé. Em van comentar que els havia dit que
no volia que jo hi anara a vore'l, no volia que el vegera així. No
li vaig fer cas, jo volia vore'l i ara, sembla que aquell dia va ser
la nostra despedida. Vaig anar amb la bici fins allà, m'abellia. El
vaig vore un ratet molt breu, però almenys el vaig vore i vaig
parlar amb ell i vaig sentir, per última volta, el seu parlar
saforenc.
El tinc molt present. Ha
sigut, és i serà, molt especial i important en la meua vida. Sé
que tampoc no ens véiem tant, ni ens coneixíem tant, però és mon
tio i, què voleu que vos diga? L'estime, igual que a la tia
Fernanda.
El trobaré molt a
faltar, però ara sé que estarà bé, que ja li tocava descansar.
Ara, com cada dia, toca ser forts, i estar més units que mai; supose
que això és el que ell voldria.
Gràcies per tot, tio,
fins sempre. Com bé saps, seguim i seguirem!
Yaiza Ferrer,
26 de febrer del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada