In Memoriam

 No saps quant et trobem a faltar… Sembla mentida que ja hagen passat quatre mesos. S'ha fet etern i alhora massa ràpid. Res no és igual des que vas marxar.

A ta casa ja no viu ningú. S'ha quedat massa gran per a la Ueli sola, així que ella ara viu amb nosaltres. Igual més avant el teu pis serà del meu germà, això està bé.

La Ueli, de moment, dorm a la meua habitació. No sé si ho sentiràs, no sé si “estàs” per ací, però cada nit et parla en somnis. Ella no sé si és conscient, però jo la sent cada nit. Et culpa, tot sabent que no fou culpa teua, del teu comiat tan sobtat.

La mamà moltes voltes se sent mal. No pensava que et trobaria tant a faltar. Està clar que és normal, eres el seu germà. Però de vegades sent que t'emprenyava tantíssim… que se sent «culpable». Veges tu, no té la culpa de res, però en estos casos passa molt sovint.

Jo també em vaig sentir un poc culpable. Aquella nit que em vaig quedar a dormir a ta casa, l'última nit que ens quedàrem tu i jo a dormir allí, que tu estaves ja tan malament, no creia que estigueres tan tan tan malament, la veritat. Creia que, alguna volta, exageraves un poc. Però no, al llarg de la nit vaig vore que no. No crec que haguera canviat res, però de vegades pense què haguera passat si se m'haguera fet cas només vam arribar la mamà i jo al pis i et vam pujar al llit com vam poder: si haguérem cridat a l'ambulància i t'haguérem portat eixa mateixa nit a l'hospital… No sé. Tampoc no ho vull saber; potser em sentiria pitjor, ja que pensar-ho no soluciona res. Tu ja no estàs ací, i això és el que més ens dol. Eixa nit, per a tots nosaltres (inclòs tu), va ser horrible. No sé tu com ho viuries, però era molt dur haver-te de portar fins al lavabo, haver-te d'ajudar a alçar-te del llit, que no parlares, que et quedares com si estigueres dormint o, directament, com si no estigueres amb nosaltres… No eres conscient gairebé de res. I això va ser molt dur.

Recorde quasi perfectament els tres dies següents. Només això vas durar: tres dies més. Encara recorde l'olor de la sala en què estaves, l'olor dels guants de plàstic, de les màquines que tenies al voltant, del líquid antisèptic que m'havia de posar per desinfectar-me les mans… el pitit constant, fins a aquella matinada de diumenge, de la màquina del cor.

Recorde com el primer d'eixos tres dies, quan vaig entrar, encara em vas poder mirar. Et vaig preguntar: com estàs, Tio? I només vas poder girar el cap cap a mi, un poc, em vas mirar i vas assentir suaument amb el cap. Jo, eixos tres dies, et vaig agarrar de la mà mentre estava amb tu en eixa sala. No sé si ho vas notar, però jo ho necessitava. El segon dia, quan et vaig parlar, ja no em vas poder contestar, ni mirar… Jo ja m'imaginava què passaria, però no m'ho volia creure. Per si de cas, t'ho vaig dir: «tio, per favor, no te'n vages!». Per últim, aquell dissabte: ja estaves completament tombat al llit, ple de cables, de tubs, de màquines, de tot… i ja no eres per a res conscient de res. Et vaig tornar a agarrar la mà, i la tenies gelada. Voldria creure que sí que em vas sentir quan et vaig dir que t'estimava moltíssim, que no volia vore't així i que, si passava el que no volia que passara, et trobaria moltíssim a faltar, que eres mon tio i eres molt especial per a mi.

I no em vaig enganyar, et trobe moltíssim a faltar. No hi ha dia que no recorde cap d'eixos dies, tot el que va passar. Com m'agradaria no haver-te d'escriure esta carta i poder estar amb tu, tranquil·lament, xarrant i emprenyant-nos, com sempre.

Jo creia que, després del trasplantament de cor, després de tot el que has patit en esta vida, ja estava tot fet. Que ara ja et tocava gaudir… però mira, només has pogut gaudir sis mesos més.

Saps? de vegades, quan em vénen al cap imatges d'aquells últims dies teus, intente contraatacar amb bons records. Tinc tantíssims records… Però el que més m'agrada és el del dia en què vaig estar a València, quan estaves a la UCI de la Nova Fe, després del trasplantament: aquell dia eres feliç. La veritat és que mai t'havia vist riure tant, i tampoc t'havia vist tanta felicitat en la teua cara. Només de vore't els ulls es notava… Això em va fer molt més que feliç.

La Ueli diu que ens vau «arruïnar» l'estiu perquè havíem d'anar cada dia a València a vore't. Però, almenys per a mi, me'l vau alegrar moltíssim. El dia que em va telefonar la mamà dient-me que t'havien telefonat de València perquè havien trobat un cor compatible el recorde molt. Aquell 9 d'agost. Jo estava a casa de Pau, i me'n vaig entrar al seu quarto perquè m'havia telefonat la mamà. Bé, abans m'havia enviat un WhatsApp que deia només «s'han emportat el tio a València amb l'ambulància». Imagina't el susto que em va pegar! Però quan vaig parlar amb ella i em va dir que estaven ja preparant-te per a operar-te i posar-te un cor nou… bfff! Només penjar el telèfon, vaig caure al terra i, sense poder evitar-ho, em vaig posar a plorar. Era com si m'hagueren telefonat a mi, com si anaren a donar-me la vida a mi. I, és que, en realitat, tu eres part de la meua vida i si et donaven la vida a tu, a mi també. Va ser un dels millors estius de la meua vida, i crec que de la teua també.

Per cert, saps què? Tinc pensat fer-me un tatuatge! A la Ueli no li agrada la idea, perquè ja saps que ella i els tatuatges no són molt amics… però m'és igual, és la meua decisió i en tindre diners i poder gastar-los en això, ho faré. Me'l faré en record teu, vull posar-me la paraula amb què em cridaves de normal, sobretot quan m'emprenyaves: gafarró. Sé que no t'oblidaré mai, però així segur que no ho puc fer, perquè et tindré sempre amb mi.

No és just. No et tocava fer estes vacances. Les vacances que et tocaven eren d'alegria i d'estar amb nosaltres. Havies de vindre un cap de setmana a Szeged a vore'm, m'ho vas dir…

No saps quant et trobem a faltar… Sembla mentida que ja hagen passat quatre mesos. S'ha fet etern i alhora massa ràpid. Res no és igual des que vas marxar.

T'estime i sempre t'estimaré.

Yaiza