"Planta 1. Torre E. Sud"

"L'edifici en sí és gran. Molt. Fins i tot massa. Sempre hi ha molta gent: vestits amb robes normals o d'un color concret. Eixa zona de l'edifici, al primer pis, és on el temps passa més lent que mai, on tot pot canviar (ja siga a bé o a mal) en un tres i no res. Just al corredor del costat hi ha gent vestida de verd. No paren d'entrar i eixir del corredor. Sempre que ix algú de verd, la gent que vist normal, els qui estan asseguts als banquets i inquiets, fan la intenció d'alçar-se, inquietant-se encara més, esperant escoltar un nom conegut amb una barreja de por i esperança que els torba constantment. A la boca del corredor hi ha una dona ni molt jove ni molt vella. Vesteix una camisa rosa a quadres i uns pantalons blancs. És una dona rossa i de cabells llargs. Té la cara molt colorada, les galtes plenes de llàgrimes, d'un color negrós del rímel, que li brollen sense parar i els ulls entelats. Porta ja una estona plorant i se li veu nerviosa, no s'està quieta. La dona que té al costat (probablement siguen família) intenta tranquil·litzar-la sense èxit. A l'altra banda de la sala hi ha un grup de gent (potser també siguen família). Estan asseguts als banquets. Es recolzen els uns amb els altres i, tots ells, tenen la mirada perduda i empanyada de llàgrimes. L'espera s'està fent eterna. Una dona major ve cap a nosaltres ràpidament, sembla també molt nerviosa, li tremola el cos sencer i la veu. Intenta parlar, amb un fil de veu, com pot. Parla en castellà: -- Perdonen, es que me he quedado sin batería en el móvil este, necesito llamar a mi hija, por favor, ¡lo necesito, ayúdenme, por favor, que no saldrá... no saldrá...! Rebusquem en les butxaques per deixar-li de seguida un mòbil i, mentrestant, preocupats, preguntem què li passa o si necessita res. -- Somos de Burgos. Bueno, soy... somos. Mi marido. Estamos aquí de vacaciones, que venimos de Burgos. Mi marido, no sé, se ha desmayado o algo, no sé. No sé. Estamos de vacaciones y hemos venido y se lo han entrado. Me han dicho que está muy mal. Estamos de vacaciones, desde Burgos que venimos. Solos... No tengo batería y mi hija no lo sabé. ¡No saldrá...! De sobte un home de verd ix del maleït corredor dels plors. S'acosta lentament a la dona de Burgos mirant-la amb compassió. Acaba de parlar (la dona) amb la seua filla. -- Su marido ha sufrido un derrame cerebral muy grave. Hemos intentado hacer todo lo posible pero ha sido en vano... lo siento. -- Diu l'home de verd. La dona, que estava de vacances fins a eixe moment, esclata a plorar i a cridar. Perd la força i el seu cos comença a caure lentament. L'agafem com podem, vénen més persones vestides de verd i l'ajuden a seure. Entre crits i plors. La dona de Burgos ha marxat acompanyada de gent de verd i gent de blau. No sabem ja res més d'ella, ni de la seua filla, ni tampoc del seu marit. Poc temps després (o molt, perquè allí es perd la noció del temps entre l'espera, els plors i els nervis), se'ns acosta un home de verd. Tot ha anat bé, l'operació ha estat un èxit i se l'emporten a la sala del costat, on hi ha la gent de morat. El deixen a una sala plena de llits amb gent damunt i màquines i sorolls estranys i gent vestida de morat. Catorze anys després d'aquell primer infart, cinc anys després d'aquella operació de reducció de cor, després de huit mesos de visites constants a metges i hospitals, de patiments, de començar a perdre l'esperança... ha passat tot. Ja té un cor nou, ja torna a xarrar, a respirar, comença a riure, a ser feliç i a tornar a estimar. Als seixanta anys es pot tornar a nàixer, i mon oncle ho ha aconseguit. Gràcies als metges i cirurgians que l'han atés i, sobretot, gràcies a la persona que ha donat el cor i a la seua família. Ells, malgrat haver perdut una vida, n'han regalat una altra. El 9 d'agost del 2014, als 60 anys, mon oncle Paco va tornar a nàixer i, amb ell, tots nosaltres també."

Al tio Salvador

Recorde arribar a la caseta, des de ben xicoteta, entrar al quarto dels trastos i agarrar la bicicleta. Només l'agarrava me n'anava directa al xalet a vore la tia Fernanda i el tio Salvador i, cal dir-ho, a jugar amb Wilow. Sempre hi era benvinguda, i sempre ho passava de categoria jugant amb el gosset i xarrant amb els tios.

Cada aniversari que féiem, la majoria, anàvem al xalet a celebrar-ho. Ho recorde molt, i m'agrada pensar-ho. Estàvem tots allà, tots junts, i ho passàvem genial: hi havia la Iaia Concha cantant el “Vino de Riscal” i els “Marenys de Gandia”; els més joves vinga xarrar i riure, els més majors contant coses de quan eren més joves, i els més joves encara, els cosins, jugant i corrents d'ací cap allà. També hi havia la manguera... i la taula plena d'aigua segons després. Tot eren somriures i alegries. Era fantàstic.

Recorde la veu del tio. El seu accent de la Safor, de Villalonga. M'encantava escoltar-lo parlar. De fet, podria dir que, en part gràcies a ell, m'agrada tant el parlar de la Safor, era màgic.
Recorde com s'alegrava cada volta que em veia.

També recorde les dues últimes voltes que el vaig vore, ja a la Residència de Miramar. La primera vaig anar amb la Ueli i els meus pares. Això va ser el 14 d'agost del 2012, sembla que fóra ahir i ja en fa quasi 2 anys. Vam estar a un banquet, fora, prenent la fresqueta i el sol amb ell, mentre ens contava com era la seua nova vida allí, com estava i què feia. Se'l veia, dins del que cap, feliç; sobretot de vore'ns allí.

L'altra volta que el vaig vore, l'última volta, va ser este estiu. El dia anterior, crec recordar, van anar la Ueli, el Tio Paco i els meus pares a vore'l i ell ja no estava del tot bé. Em van comentar que els havia dit que no volia que jo hi anara a vore'l, no volia que el vegera així. No li vaig fer cas, jo volia vore'l i ara, sembla que aquell dia va ser la nostra despedida. Vaig anar amb la bici fins allà, m'abellia. El vaig vore un ratet molt breu, però almenys el vaig vore i vaig parlar amb ell i vaig sentir, per última volta, el seu parlar saforenc.

El tinc molt present. Ha sigut, és i serà, molt especial i important en la meua vida. Sé que tampoc no ens véiem tant, ni ens coneixíem tant, però és mon tio i, què voleu que vos diga? L'estime, igual que a la tia Fernanda.

El trobaré molt a faltar, però ara sé que estarà bé, que ja li tocava descansar. Ara, com cada dia, toca ser forts, i estar més units que mai; supose que això és el que ell voldria.

Gràcies per tot, tio, fins sempre. Com bé saps, seguim i seguirem!

Yaiza Ferrer,

26 de febrer del 2014

Un amor ensorrat

S’acabaven de conéixer, feia només unes hores que sabien l’un de l’altre. Tot va començar una nit estrelada a la platja. Volien conéixer-se i no sabien com fer-ho. Era una nit tranquil·la i solitària, no hi havia ningú més al voltant. Ones, vent i la seua respiració. Veieren una barca abandonada i sense dir-se res s’hi dirigiren. Van estar allà tombats durant hores, xarrant, mirant les estreles, coneixent-se – per fi. No sabien com ni per què, però hi havia alguna cosa que els feia imaginar als dos una mateixa cosa, una mateixa acció; però no s’hi atrevien.

Feia, diguem-ne, frescoreta. Així que ella es va arrapar a ell buscant una mica de calor. Ja estaven junts. Els nervis omplien l’ambient: se sentia la respiració accelerada de tots dos, tragaven saliva, s’arrimaven l’un a l’altre amb por. De sobte, les seues cares es van ajuntar inesperadament i, tot seguit, els seus llavis es van buscar fins a trobar-se. Si el món ja estava quiet a aquella platja, aquella nit, just en aquell instant s’havia acabat de parar tot. Estaven tots dos sols, enmig de l’arena, damunt d’una barca abandonada, omplint el paisatge d’amor insospitat i salvatge.

Aquella ciutat que els va acollir, temps després d’aquella nit. Escenari d’escapades amoroses d’aquells. Es tornaren a trobar allí, entre la blavor i la grisor d’aquella ciutat que els acollia. Passejos en bicicleta, a peu, per la vora del riu, pels jardins, visitaren monuments, edificis emblemàtics i, evidentment, la platja. Allà on anaven deixaven l’empremta d’aqueixa estima fugaç i sobtada. Entre besos, abraçades i mirades recorrien les distàncies, que disminuïen a cada instant; per molt gran que fóra la ciutat, se’ls quedava xicoteta a cada pas.

Aquell moment en què, sense voler (evitar-ho), topaven les mans l’un amb l’altre. Aquells moments de silenci que s’omplia amb mirades que duraven segles. Aquells moments de riure i riure sense parar, encara que no hi haguera motiu per a riure. Aquells moments de tot i de tant, en tan poc temps.

La platja i una nit estrelada. Feia molt bon oratge. No calia que fera fred per ajuntar-se. Un silenci entre paraula i paraula i tot començava de nou. Besos, arraps, rebolcons i passió. Els cabells ensorrats, com ells. Es donaven molt per a tan poc que eren o podien ser. Un amor fugaç, inacabat i sense resoldre. El temps passava i tot es complicava entre ells; tot, excepte aquella espurna que tenien tots dos encesa a dins del ventre.

Darrere de la boira i de la sorra pot restar la il·lusió, cal trobar-la. 

Carta de la Uela a Rajoy

Fa temps, que ma Uela em diu cada dissabte que dine amb ella, que passa moltes nits lletges, es posa a pensar amb tot el que ens ocorre cada dia i es posa negra. Li recorre el cos una gran impotència, i li entren moltíssimes ganes de tindre, en eixe moment, al mateix president Rajoy o a qualsevol dels governants (lladres) al davant i, tant com puguera, li diria més de quatre coses a cada un d'ells.

"Voldria alçar-me i escriure-ho, tot això que pense a les nits, perquè pense coses molt fortes i em pose a plorar...!" em diu, de tant en tant.

La meua Uela té 92 anys (en farà 93 al juliol), ha viscut molt i ha patit més... Malgrat tot, és una dona alegre i combativa, això sobretot.

Fa unes setmanes, un dissabte com un altre, aní a dinar a casa seua. Quan acabàrem de dinar, una mica amb vergonya, tragué una agenda vella i l'obrí per una determinada part; llavors em digué: "sé que no està ben escrit, encara no li ho he ensenyat a la mestra de l'escola (sí, la meua Uela va a escola als 92 anys), però és que volia ensenyar-t'ho. És això que cada nit pense i que em fa rabiar tant. Anit vaig vore que no podia dormir, així que em vaig alçar i vaig fer com una carta al Rajoy eixe... M'ho pots mirar?"

Em quedí bocabadada. Ací us deixe, transcrita i corregida, la carta de la meua Uela al senyor Rajoy:

Sr. Rajoy,
Se está usted portando muy mal con toda España. La gente quiere trabajar y usted quiere guardar su dinero para disfrutar sin pensar en los españoles, que quieren trabajar para llevar una vida normal y terminar la semana, cobrar y vivir en paz; lo que hacían antes de entrar ustedes en el poder. Han arruinado España.
Lo más bestial que han hecho es tirar a las personas de sus casas y tratarlas como si fueran perros, mientras que toda la cuadrilla que tienen buenas casas no son ni para darles cobijo.
Todos ustedes han perdido la educación y la vergüenza que les han dado sus padres, por no tener cariño a las personas mayores. Tenéis el corazón de plomo. ¿Habéis pensado alguna vez que os tenéis que morir y llevároslo?
Estáis equivocados. En vida es cuando se hacen las cosas, así que devolved el dinero a España y dad trabajo a los jóvenes, y que España siga su marcha.

Consuelo Angulo Rosselló. 92 años. Alcoy.

Refranys de Sant Antoni

Hui, 17 de gener, és Sant Antoni i arreu dels Països Catalans ho celebrem de moltes i diferents maneres. 

Sant Antoni és una de les nostres "festes populars" i, com cadascuna de les nostres festes o èpoques de l'any, té els seus refranys propis. Ací vos en deixe un recull:

A la novena de sant Antoni, lo que no vingué no tindrà oli
A sant Anton, la neu ja té cames
A sant Antoni, la perdiu busca matrimoni
Acabar com el porquet de sant Antoni

De Sant Antoni a Sant Sebastià fa el fred més fort de l'any
Dels sants del gener, Sant Antoni és el primer

Des de Sant Anton, una hora més de sol
Després de Sant Anton, Carnestoltes són
Els de Sant Antoni són de la pell del dimoni
Fins a Sant Anton, pasqües són
Gelades per Sant Antoni, ruixades per Sant Llorenç
La maledicció del dimarts, sant Antoni la llevà
L'endemà de Sant Antoni comencen a sortir el boig i el dimoni
Les cols de Sant Antoni mantenen fins el dimoni
Més barbut que sant Antoni
Més brut que el porc de sant Antoni
Passat Sant Anton, sastres al sol
Per a Sant Antoni grans balles hi ha: per a Sant Maurici tot el poble hi va
Per Nadal, es dia creix una passa de pardal; pels Reis, una passa de vells; per sant Antoni, una passa de dimoni
Per Nadal, una passa de pardal; per Sant Antoni, una passa de dimoni
Per Sant Anton tot ocell pon
Per Sant Anton, a les cinc hi ha sol
Per Sant Antoni comencen els focs i s'acaben els jocs
Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer
Per Sant Antoni de gener, mitja palla i mig graner, i el porc encara mig sencer
Per sant Antoni de gener, una hora més de civader
Per Sant Antoni del porquet a les cinc ja es veu solet
Per Sant Antoni gelades, i per Sant Llorenç, calorades
Per Sant Antoni, a l'hivern li talle els peus lo dimoni
Pocs diners, poca música i pocs sants Antonis
Pocs diners, pocs sant Antonis
Quan vénen els tres barbuts: Sant Pau ermità, Sant Maure i Sant Antoni Abad, vénen els freds cascarruts
Sant Anton treu la boira del món
Sant Antoni de gener, sant Antoni verdader
Sant Antoni del porquí tot just ha nat el garrí
Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l'enterra
Sant Antoni és un bon sant i el qui té un diner li dóna: mira't bé, tu, l'animal, que és de pèl i no de ploma
Sant Antoni governa l'oli
Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u; el dimoni va fer trenta, i sant Antoni, trenta-u
Sant Antoni i Sant Jeroni van tenir quatre raons, tot plegat per unes calces que no hi havia botons
Sant Antoni mullat, bo per a les patates i mal per al blat
Sant Antoni que el ruc cau!
Sant Antoni se'n va a l'oli; gira la mà, troba Sant Sebastià; Sant Sebastià reganya les dents, troba Sant Vicenç; Sant Vicenç se'n va a palau, troba Sant Pau; Sant Pau se'n va a Niudolera, troba la Mare de Déu Candelera. Sant Julià, a casa deixeu-me tornar
Sant Antoni serè omple la bóta i el graner
Sant Antoni va pel món tocant una campana, demanant llet per als infants que no tenen mamelleta
Sant Antoni va per mar amb un porc a cada costat
Tenir menys vergonya que el porquet de sant Antoni
Tenir més barbes que sant Antoni
Tenir o donar la fava de sant Antoni
Va dir sant Antoni que Déu va fer el vi i la borratxera el dimoni
Val més ésser porc de Sant Antoni, que el passegen amb música
Voltar més que els porcs de sant Antoni

Bon Sant Antoni!

CUP-AE

Este vídeo l'he vist ja algunes vegades... I no m'hi canse, la veritat.

Feia temps que no posava res de política ací però pense que paga la pena veure'l, si teniu una estoneta.

Històries (reals) per a no dormir

Era jove quan començà a treballar: tenia 12 anys. Mitja vida se l’ha passada de casa en casa netejant i servint els senyorets. La infantesa, la joventut, tot perdut per poder gaudir d’un plat de menjar al dia, o dos si hi havia sort.

Es feu més gran. No massa, però per a l’època i la situació en què hi vivia això no importava. Esclatà la guerra i son pare, roig, morí afusellat a les portes d’un cementeri d’un dels pobles veïns al seu. No tornà a saber res d’ell, mai. “Sé que està a una fosa comuna, però no sé on, he de saber-ho, necessite saber-ho!”, repetia constantment. No podia gaire dormir, ni menjar. Si ja les circumstàncies de la vida no li permetien menjar massa, aquells dies foren els pitjors. Al poc temps, un dia que tornava del mercat amb sa mare, de sobte, sonà una sirena pertot arreu i no sabien què passava: la gent corria però no anaven enlloc, buscaven refugi, fugien d’alguna cosa que no sabien ben bé què podia ser. Llavors començaren a sentir tirs, sorolls molt forts cada cop més a prop d’elles. La mare espentà la jove cap a un portal d’una casa i li digué que no n’isquera per res del món fins que tot s’hagués calmat. Just abans d’acabar la frase unes bales travessaren el cos de la mare, enmig del carrer i, mirant la seua filla amb els ulls ben oberts, caigué estesa al terra. Morta, sense cap motiu perquè li dispararen. La jove es quedà quieta com li digué sa mare. No sabia què fer, tenia la dona que l’havia criada i parida just al davant sense vida. Entre plors i sufocacions, neguitosa i sense masses forces, quan la mainada estava ja calmada arrencà a córrer cap a casa seua on només quedaven enderrocs de tot el que havia sigut la seua vida.

Ja sola, sense res ni ningú, patint i fugint constantment d’aquells qui havien matat els seus pares, hagué d’exiliar-se a França per buscar una nova vida o, almenys, una vida.
Allí conegué el qui seria temps després el pare del seu fill, però amb qui mai no va poder casar-se. Era un altre valencià exiliat. Un xic jove, com ella, sabut i ben conscient del què passava. Escrivia versos de tant en tant per desconnectar de la fotuda realitat que els havia tocat viure. Al poc temps d’estar a França, esclatà la II Guerra Mundial i vingué més patiment. D’amagats viatjaven per tot el país, buscant llocs on viure i que no els passara res. Trobaren un poble xicotet on semblava que es podia viure tranquil·lament. Tingueren el seu primer fill al poc temps d’acomodar-se al poble. Quan el xiquet era encara molt xicotet, un dia qualsevol i, com sempre, sense gaire motius, s’emportaren el seu home detingut. Ni ella ni el xiquet eren a casa en eixe moment, per sort. El seu home fou portat i al camp d’Auschwitz i allí va morir al poc d’ingressar-hi.

Entre totes les penúries que la vida li havia donat, l’únic raig d’esperança del que podia gaudir era de vore com creixia el seu fill, valent i tan sabut com podia, semblava al pare.
Quan la guerra acabà i passaren uns anys pogueren tornar al poble natal de la mare on van trobar casa i, ella, faena. Continuà treballant com sempre ho havia fet, de casa en casa, netejant i servint els senyorets. Passaven els anys i mai no deixaven d’haver amos, senyorets i criats i servents.

El seu fill, ja més gran, amb molts esforços anava trobant faenes que els permetien viure bastant bé, dins de les possibilitats. Es feia gran i era llei de vida: trobà parella i deixà de viure amb la mare per fer una nova vida de persona adulta, feu una nova família.

Ella encara és viva. Viu sola a la casa que trobà en tornar de l’exili. Ha patit malalties i va setmana sí setmana també al metge. És una dona gran, anciana, que malgrat tot el que ha patit, agraeix a cada persona que veu cada somriure que li regalen. Ara mateix, gairebé sense pensió, perquè les faenes que ha fet al llarg de la seua vida no han donat per guanyar massa diners actualment, sola i malalta, intenta sobreviure cada setmana que passa. Quan ja pensava que li tocava viure, arriben uns senyors al govern estatal que li lleven tot el que poden i més. Ha de pagar-se els medicaments, la casa, la llum, l’aigua, les factures i, de tant en tant, si pot, s’ha de pagar també el menjar. Una dona que ha viscut com ha viscut i que ara, al segle XXI, hi ha dies que potser ni pot menjar. Se sent enganyada i, per sobre, inútil. Veu que, per a la gent que mana ara, ella només és un destorb.

És una història molt trista, però com ella hi haurà moltíssimes històries semblants de gent que tampoc pot sobreviure ni ara que són grans després de tot el que han viscut. 

Esta és la societat que estem creant. Bé, que volen crear.