jueves, 20 de diciembre de 2012

Històries (reals) per a no dormir


Era jove quan començà a treballar: tenia 12 anys. Mitja vida se l’ha passada de casa en casa netejant i servint els senyorets. La infantesa, la joventut, tot perdut per poder gaudir d’un plat de menjar al dia, o dos si hi havia sort.

Es feu més gran. No massa, però per a l’època i la situació en què hi vivia això no importava. Esclatà la guerra i son pare, roig, morí afusellat a les portes d’un cementeri d’un dels pobles veïns al seu. No tornà a saber res d’ell, mai. “Sé que està a una fosa comuna, però no sé on, he de saber-ho, necessite saber-ho!”, repetia constantment. No podia gaire dormir, ni menjar. Si ja les circumstàncies de la vida no li permetien menjar massa, aquells dies foren els pitjors. Al poc temps, un dia que tornava del mercat amb sa mare, de sobte, sonà una sirena pertot arreu i no sabien què passava: la gent corria però no anaven enlloc, buscaven refugi, fugien d’alguna cosa que no sabien ben bé què podia ser. Llavors començaren a sentir tirs, sorolls molt forts cada cop més a prop d’elles. La mare espentà la jove cap a un portal d’una casa i li digué que no n’isquera per res del món fins que tot s’hagués calmat. Just abans d’acabar la frase unes bales travessaren el cos de la mare, enmig del carrer i, mirant la seua filla amb els ulls ben oberts, caigué estesa al terra. Morta, sense cap motiu perquè li dispararen. La jove es quedà quieta com li digué sa mare. No sabia què fer, tenia la dona que l’havia criada i parida just al davant sense vida. Entre plors i sufocacions, neguitosa i sense masses forces, quan la mainada estava ja calmada arrencà a córrer cap a casa seua on només quedaven enderrocs de tot el que havia sigut la seua vida.

Ja sola, sense res ni ningú, patint i fugint constantment d’aquells qui havien matat els seus pares, hagué d’exiliar-se a França per buscar una nova vida o, almenys, una vida.
Allí conegué el qui seria temps després el pare del seu fill, però amb qui mai no va poder casar-se. Era un altre valencià exiliat. Un xic jove, com ella, sabut i ben conscient del què passava. Escrivia versos de tant en tant per desconnectar de la fotuda realitat que els havia tocat viure. Al poc temps d’estar a França, esclatà la II Guerra Mundial i vingué més patiment. D’amagats viatjaven per tot el país, buscant llocs on viure i que no els passara res. Trobaren un poble xicotet on semblava que es podia viure tranquil·lament. Tingueren el seu primer fill al poc temps d’acomodar-se al poble. Quan el xiquet era encara molt xicotet, un dia qualsevol i, com sempre, sense gaire motius, s’emportaren el seu home detingut. Ni ella ni el xiquet eren a casa en eixe moment, per sort. El seu home fou portat i al camp d’Auschwitz i allí va morir al poc d’ingressar-hi.

Entre totes les penúries que la vida li havia donat, l’únic raig d’esperança del que podia gaudir era de vore com creixia el seu fill, valent i tan sabut com podia, semblava al pare.
Quan la guerra acabà i passaren uns anys pogueren tornar al poble natal de la mare on van trobar casa i, ella, faena. Continuà treballant com sempre ho havia fet, de casa en casa, netejant i servint els senyorets. Passaven els anys i mai no deixaven d’haver amos, senyorets i criats i servents.

El seu fill, ja més gran, amb molts esforços anava trobant faenes que els permetien viure bastant bé, dins de les possibilitats. Es feia gran i era llei de vida: trobà parella i deixà de viure amb la mare per fer una nova vida de persona adulta, feu una nova família.

Ella encara és viva. Viu sola a la casa que trobà en tornar de l’exili. Ha patit malalties i va setmana sí setmana també al metge. És una dona gran, anciana, que malgrat tot el que ha patit, agraeix a cada persona que veu cada somriure que li regalen. Ara mateix, gairebé sense pensió, perquè les faenes que ha fet al llarg de la seua vida no han donat per guanyar massa diners actualment, sola i malalta, intenta sobreviure cada setmana que passa. Quan ja pensava que li tocava viure, arriben uns senyors al govern estatal que li lleven tot el que poden i més. Ha de pagar-se els medicaments, la casa, la llum, l’aigua, les factures i, de tant en tant, si pot, s’ha de pagar també el menjar. Una dona que ha viscut com ha viscut i que ara, al segle XXI, hi ha dies que potser ni pot menjar. Se sent enganyada i, per sobre, inútil. Veu que, per a la gent que mana ara, ella només és un destorb.

És una història molt trista, però com ella hi haurà moltíssimes històries semblants de gent que tampoc pot sobreviure ni ara que són grans després de tot el que han viscut. 

Esta és la societat que estem creant. Bé, que volen crear.



No hay comentarios:

Publicar un comentario