Un amor ensorrat

S’acabaven de conéixer, feia només unes hores que sabien l’un de l’altre. Tot va començar una nit estrelada a la platja. Volien conéixer-se i no sabien com fer-ho. Era una nit tranquil·la i solitària, no hi havia ningú més al voltant. Ones, vent i la seua respiració. Veieren una barca abandonada i sense dir-se res s’hi dirigiren. Van estar allà tombats durant hores, xarrant, mirant les estreles, coneixent-se – per fi. No sabien com ni per què, però hi havia alguna cosa que els feia imaginar als dos una mateixa cosa, una mateixa acció; però no s’hi atrevien.

Feia, diguem-ne, frescoreta. Així que ella es va arrapar a ell buscant una mica de calor. Ja estaven junts. Els nervis omplien l’ambient: se sentia la respiració accelerada de tots dos, tragaven saliva, s’arrimaven l’un a l’altre amb por. De sobte, les seues cares es van ajuntar inesperadament i, tot seguit, els seus llavis es van buscar fins a trobar-se. Si el món ja estava quiet a aquella platja, aquella nit, just en aquell instant s’havia acabat de parar tot. Estaven tots dos sols, enmig de l’arena, damunt d’una barca abandonada, omplint el paisatge d’amor insospitat i salvatge.

Aquella ciutat que els va acollir, temps després d’aquella nit. Escenari d’escapades amoroses d’aquells. Es tornaren a trobar allí, entre la blavor i la grisor d’aquella ciutat que els acollia. Passejos en bicicleta, a peu, per la vora del riu, pels jardins, visitaren monuments, edificis emblemàtics i, evidentment, la platja. Allà on anaven deixaven l’empremta d’aqueixa estima fugaç i sobtada. Entre besos, abraçades i mirades recorrien les distàncies, que disminuïen a cada instant; per molt gran que fóra la ciutat, se’ls quedava xicoteta a cada pas.

Aquell moment en què, sense voler (evitar-ho), topaven les mans l’un amb l’altre. Aquells moments de silenci que s’omplia amb mirades que duraven segles. Aquells moments de riure i riure sense parar, encara que no hi haguera motiu per a riure. Aquells moments de tot i de tant, en tan poc temps.

La platja i una nit estrelada. Feia molt bon oratge. No calia que fera fred per ajuntar-se. Un silenci entre paraula i paraula i tot començava de nou. Besos, arraps, rebolcons i passió. Els cabells ensorrats, com ells. Es donaven molt per a tan poc que eren o podien ser. Un amor fugaç, inacabat i sense resoldre. El temps passava i tot es complicava entre ells; tot, excepte aquella espurna que tenien tots dos encesa a dins del ventre.

Darrere de la boira i de la sorra pot restar la il·lusió, cal trobar-la. 

Carta de la Uela a Rajoy

Fa temps, que ma Uela em diu cada dissabte que dine amb ella, que passa moltes nits lletges, es posa a pensar amb tot el que ens ocorre cada dia i es posa negra. Li recorre el cos una gran impotència, i li entren moltíssimes ganes de tindre, en eixe moment, al mateix president Rajoy o a qualsevol dels governants (lladres) al davant i, tant com puguera, li diria més de quatre coses a cada un d'ells.

"Voldria alçar-me i escriure-ho, tot això que pense a les nits, perquè pense coses molt fortes i em pose a plorar...!" em diu, de tant en tant.

La meua Uela té 92 anys (en farà 93 al juliol), ha viscut molt i ha patit més... Malgrat tot, és una dona alegre i combativa, això sobretot.

Fa unes setmanes, un dissabte com un altre, aní a dinar a casa seua. Quan acabàrem de dinar, una mica amb vergonya, tragué una agenda vella i l'obrí per una determinada part; llavors em digué: "sé que no està ben escrit, encara no li ho he ensenyat a la mestra de l'escola (sí, la meua Uela va a escola als 92 anys), però és que volia ensenyar-t'ho. És això que cada nit pense i que em fa rabiar tant. Anit vaig vore que no podia dormir, així que em vaig alçar i vaig fer com una carta al Rajoy eixe... M'ho pots mirar?"

Em quedí bocabadada. Ací us deixe, transcrita i corregida, la carta de la meua Uela al senyor Rajoy:

Sr. Rajoy,
Se está usted portando muy mal con toda España. La gente quiere trabajar y usted quiere guardar su dinero para disfrutar sin pensar en los españoles, que quieren trabajar para llevar una vida normal y terminar la semana, cobrar y vivir en paz; lo que hacían antes de entrar ustedes en el poder. Han arruinado España.
Lo más bestial que han hecho es tirar a las personas de sus casas y tratarlas como si fueran perros, mientras que toda la cuadrilla que tienen buenas casas no son ni para darles cobijo.
Todos ustedes han perdido la educación y la vergüenza que les han dado sus padres, por no tener cariño a las personas mayores. Tenéis el corazón de plomo. ¿Habéis pensado alguna vez que os tenéis que morir y llevároslo?
Estáis equivocados. En vida es cuando se hacen las cosas, así que devolved el dinero a España y dad trabajo a los jóvenes, y que España siga su marcha.

Consuelo Angulo Rosselló. 92 años. Alcoy.

Refranys de Sant Antoni

Hui, 17 de gener, és Sant Antoni i arreu dels Països Catalans ho celebrem de moltes i diferents maneres. 

Sant Antoni és una de les nostres "festes populars" i, com cadascuna de les nostres festes o èpoques de l'any, té els seus refranys propis. Ací vos en deixe un recull:

A la novena de sant Antoni, lo que no vingué no tindrà oli
A sant Anton, la neu ja té cames
A sant Antoni, la perdiu busca matrimoni
Acabar com el porquet de sant Antoni

De Sant Antoni a Sant Sebastià fa el fred més fort de l'any
Dels sants del gener, Sant Antoni és el primer

Des de Sant Anton, una hora més de sol
Després de Sant Anton, Carnestoltes són
Els de Sant Antoni són de la pell del dimoni
Fins a Sant Anton, pasqües són
Gelades per Sant Antoni, ruixades per Sant Llorenç
La maledicció del dimarts, sant Antoni la llevà
L'endemà de Sant Antoni comencen a sortir el boig i el dimoni
Les cols de Sant Antoni mantenen fins el dimoni
Més barbut que sant Antoni
Més brut que el porc de sant Antoni
Passat Sant Anton, sastres al sol
Per a Sant Antoni grans balles hi ha: per a Sant Maurici tot el poble hi va
Per Nadal, es dia creix una passa de pardal; pels Reis, una passa de vells; per sant Antoni, una passa de dimoni
Per Nadal, una passa de pardal; per Sant Antoni, una passa de dimoni
Per Sant Anton tot ocell pon
Per Sant Anton, a les cinc hi ha sol
Per Sant Antoni comencen els focs i s'acaben els jocs
Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer
Per Sant Antoni de gener, mitja palla i mig graner, i el porc encara mig sencer
Per sant Antoni de gener, una hora més de civader
Per Sant Antoni del porquet a les cinc ja es veu solet
Per Sant Antoni gelades, i per Sant Llorenç, calorades
Per Sant Antoni, a l'hivern li talle els peus lo dimoni
Pocs diners, poca música i pocs sants Antonis
Pocs diners, pocs sant Antonis
Quan vénen els tres barbuts: Sant Pau ermità, Sant Maure i Sant Antoni Abad, vénen els freds cascarruts
Sant Anton treu la boira del món
Sant Antoni de gener, sant Antoni verdader
Sant Antoni del porquí tot just ha nat el garrí
Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l'enterra
Sant Antoni és un bon sant i el qui té un diner li dóna: mira't bé, tu, l'animal, que és de pèl i no de ploma
Sant Antoni governa l'oli
Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u; el dimoni va fer trenta, i sant Antoni, trenta-u
Sant Antoni i Sant Jeroni van tenir quatre raons, tot plegat per unes calces que no hi havia botons
Sant Antoni mullat, bo per a les patates i mal per al blat
Sant Antoni que el ruc cau!
Sant Antoni se'n va a l'oli; gira la mà, troba Sant Sebastià; Sant Sebastià reganya les dents, troba Sant Vicenç; Sant Vicenç se'n va a palau, troba Sant Pau; Sant Pau se'n va a Niudolera, troba la Mare de Déu Candelera. Sant Julià, a casa deixeu-me tornar
Sant Antoni serè omple la bóta i el graner
Sant Antoni va pel món tocant una campana, demanant llet per als infants que no tenen mamelleta
Sant Antoni va per mar amb un porc a cada costat
Tenir menys vergonya que el porquet de sant Antoni
Tenir més barbes que sant Antoni
Tenir o donar la fava de sant Antoni
Va dir sant Antoni que Déu va fer el vi i la borratxera el dimoni
Val més ésser porc de Sant Antoni, que el passegen amb música
Voltar més que els porcs de sant Antoni

Bon Sant Antoni!

CUP-AE

Este vídeo l'he vist ja algunes vegades... I no m'hi canse, la veritat.

Feia temps que no posava res de política ací però pense que paga la pena veure'l, si teniu una estoneta.

Històries (reals) per a no dormir

Era jove quan començà a treballar: tenia 12 anys. Mitja vida se l’ha passada de casa en casa netejant i servint els senyorets. La infantesa, la joventut, tot perdut per poder gaudir d’un plat de menjar al dia, o dos si hi havia sort.

Es feu més gran. No massa, però per a l’època i la situació en què hi vivia això no importava. Esclatà la guerra i son pare, roig, morí afusellat a les portes d’un cementeri d’un dels pobles veïns al seu. No tornà a saber res d’ell, mai. “Sé que està a una fosa comuna, però no sé on, he de saber-ho, necessite saber-ho!”, repetia constantment. No podia gaire dormir, ni menjar. Si ja les circumstàncies de la vida no li permetien menjar massa, aquells dies foren els pitjors. Al poc temps, un dia que tornava del mercat amb sa mare, de sobte, sonà una sirena pertot arreu i no sabien què passava: la gent corria però no anaven enlloc, buscaven refugi, fugien d’alguna cosa que no sabien ben bé què podia ser. Llavors començaren a sentir tirs, sorolls molt forts cada cop més a prop d’elles. La mare espentà la jove cap a un portal d’una casa i li digué que no n’isquera per res del món fins que tot s’hagués calmat. Just abans d’acabar la frase unes bales travessaren el cos de la mare, enmig del carrer i, mirant la seua filla amb els ulls ben oberts, caigué estesa al terra. Morta, sense cap motiu perquè li dispararen. La jove es quedà quieta com li digué sa mare. No sabia què fer, tenia la dona que l’havia criada i parida just al davant sense vida. Entre plors i sufocacions, neguitosa i sense masses forces, quan la mainada estava ja calmada arrencà a córrer cap a casa seua on només quedaven enderrocs de tot el que havia sigut la seua vida.

Ja sola, sense res ni ningú, patint i fugint constantment d’aquells qui havien matat els seus pares, hagué d’exiliar-se a França per buscar una nova vida o, almenys, una vida.
Allí conegué el qui seria temps després el pare del seu fill, però amb qui mai no va poder casar-se. Era un altre valencià exiliat. Un xic jove, com ella, sabut i ben conscient del què passava. Escrivia versos de tant en tant per desconnectar de la fotuda realitat que els havia tocat viure. Al poc temps d’estar a França, esclatà la II Guerra Mundial i vingué més patiment. D’amagats viatjaven per tot el país, buscant llocs on viure i que no els passara res. Trobaren un poble xicotet on semblava que es podia viure tranquil·lament. Tingueren el seu primer fill al poc temps d’acomodar-se al poble. Quan el xiquet era encara molt xicotet, un dia qualsevol i, com sempre, sense gaire motius, s’emportaren el seu home detingut. Ni ella ni el xiquet eren a casa en eixe moment, per sort. El seu home fou portat i al camp d’Auschwitz i allí va morir al poc d’ingressar-hi.

Entre totes les penúries que la vida li havia donat, l’únic raig d’esperança del que podia gaudir era de vore com creixia el seu fill, valent i tan sabut com podia, semblava al pare.
Quan la guerra acabà i passaren uns anys pogueren tornar al poble natal de la mare on van trobar casa i, ella, faena. Continuà treballant com sempre ho havia fet, de casa en casa, netejant i servint els senyorets. Passaven els anys i mai no deixaven d’haver amos, senyorets i criats i servents.

El seu fill, ja més gran, amb molts esforços anava trobant faenes que els permetien viure bastant bé, dins de les possibilitats. Es feia gran i era llei de vida: trobà parella i deixà de viure amb la mare per fer una nova vida de persona adulta, feu una nova família.

Ella encara és viva. Viu sola a la casa que trobà en tornar de l’exili. Ha patit malalties i va setmana sí setmana també al metge. És una dona gran, anciana, que malgrat tot el que ha patit, agraeix a cada persona que veu cada somriure que li regalen. Ara mateix, gairebé sense pensió, perquè les faenes que ha fet al llarg de la seua vida no han donat per guanyar massa diners actualment, sola i malalta, intenta sobreviure cada setmana que passa. Quan ja pensava que li tocava viure, arriben uns senyors al govern estatal que li lleven tot el que poden i més. Ha de pagar-se els medicaments, la casa, la llum, l’aigua, les factures i, de tant en tant, si pot, s’ha de pagar també el menjar. Una dona que ha viscut com ha viscut i que ara, al segle XXI, hi ha dies que potser ni pot menjar. Se sent enganyada i, per sobre, inútil. Veu que, per a la gent que mana ara, ella només és un destorb.

És una història molt trista, però com ella hi haurà moltíssimes històries semblants de gent que tampoc pot sobreviure ni ara que són grans després de tot el que han viscut. 

Esta és la societat que estem creant. Bé, que volen crear.

Tio Pato

Esta entrada vull dedicar-la a una persona molt especial per a mi des de sempre. És una persona a qui vull molt i qui em vol molt, també. Segurament no el coneixereu, si no sou família meua, però així us el presente. És el meu oncle Paco (o el tio Pato, com li dic jo).

És un home gran, bondadós, graciós, molt familiar i, el que més m’agrada, tot ell és estima per la resta de gent.

Recorde que quan jo era xicoteta i ell treballava com a camioner, se’l veia d’allò més feliç. Viatjava pertot arreu, coneixia món i sempre, sempre, portava algunes cosetes per a mi i per a casa. Ja podien ser joguines o el que fóra, però això i vore’l després dels llargs viatges era el que més feliç em feia.

Temps després, una matinada qualsevol, li agafà el primer infart al cor. Jo ho vaig saber al matí en despertar. Eixe dia, només obrir els ulls, vaig vore ma iaia asseguda al meu llit parlant amb ma mare, tenien els ulls plorosos i no sabia què havia passat. M’ho digueren. Al poc temps ja estava millor i tornà a casa.

Això li tornà a passar algunes altres vegades, ha tingut més d’un infart. Tanmateix, el tabac n’és en gran part el culpable i continua tenint una presència important en la seua vida després de tot el que ha passat. Per sort, cada vegada és menys present el tabac.

El 2008 tingué un dels grans infarts. Pensàvem que se n’anava per sempre, ho passàrem molt malament. Van haver d’ingressar-lo a València i li van fer una operació molt difícil, li reconstruïren el cor i ara té una vàlvula xicoteta que bombeja sang arreu del seu cos.

Físicament té un cor molt xicotet. Això no obstant, el seu cor, sentimentalment parlant,  és més gran que tot ell. Sempre que algú de nosaltres té algun problema o necessita quelcom és el primer qui ajuda. És un home que viu per la seua família i que ens estima moltíssim. Encara que darrerament potser no rep el tracte proporcional a la quantitat d’amor que ell dóna de part d’alguna gent, però al cap i a la fi, eixa gent acaba sent, si més no, invisible per a nosaltres.

Des de ben xicoteta l’estime moltíssim. De fet, és l’únic “tio tio” que tinc, el germà de ma mare. La veritat és que, ara mateix, no sé si li demostre la meua estima com cal cada dia que passa, cosa que ell sí que fa. Malgrat açò, espere que sí que li ho estiga demostrant i que ho sàpiga.
Mai li he fet cap escrit ni res paregut, així que he decidit dedicar-li esta entrada al bloc.

Gràcies per tot, Tio Pato!

DE FUTBOL, REPRESSIÓ I FALSES ALEGRIES

Sí, tots ho sabem... La selecció espanyola de futbol és campiona d’Europa. “Espanya es campeona, ¡la mejor!”. Sí senyor, la millor en taxes d’aturats, en retallades, en fracàs escolar, en homofòbia, en... Què més?

Quan diem alguns que no defensem la Selecció Espanyola, o que no ens agrada que guanye Espanya o alguna cosa semblant per motius ideològics, personals o, fins i tot, morals... ens tatxen d’extremistes, ens diuen que no hem de barrejar el futbol amb la política.
Després són ells els primers que només guanya un partit “se senten orgullosos de ser espanyols”, es posen a cridar “¡Viva España!” pertot arreu, comencen a insultar als dels països rivals i a tots aquells qui hem dit que no ens agrada això... Però ells no barregen política i futbol, no.

Actualment, política i futbol van lligades de la mà: hipnotitzen la societat amb partits de futbol mentre van retallant més, apujant l’IVA, fent prohibicions i lleis estranyes que només afavoreixen a uns quants...

Mentre uns gaudeixen del futbol a despeses pagades com, per exemple el senyor Rajoy, altres pateixen i lluiten contra el foc a les muntanyes valencianes.
Mentre uns gaudeixen del futbol, un mer esport, com si se’ls anara la vida amb això, d’altres no poden expressar que no els agrada la selecció, perquè els peguen pallisses.
Mentre uns se senten enormement orgullosos de ser espanyols i de tot el que això comporta, només per uns partits de futbol, d’altres pateixen desnonaments i, malgrat tot, la policia humilia els seus familiars mentre ocupen una Catedral per fer-hi nit.
Mentre uns intentem gaudir d’un concert de Serrat i Sabina en homenatge a Ovidi Montllor i volem retre-li homenatge com cal: traient les senyeres i cridant amb força les seues cançons, no podem perquè l’altra gent que ha gaudit del futbol t’increpa i crida “¡Viva España!”...

Ara bé, aquesta gent tan aficionada a la selecció que dóna la vida per vore els seus partits, no s’adona del que està passant? No s’adona que mentre veu això li estan robant, li estan retallant drets, està a l’atur i no pot arribar a la fi de mes i tantes altres coses?

Per favor, reaccionem ja d’una vegada! No és alegria que haja guanyat una selecció o d’altra... no són ideologies que no vulguem que guanye Espanya, no és que tinguem mania a ningú, es tracta d’obrir els ulls i pensar amb el cap, de tindre sentit comú i començar a actuar davant de la repressió i les barbaritats que estem patint.

Ens han retallat en Educació, en Sanitat, apugen l’IVA, ens “rescaten” econòmicament, el País Valencià està en flames, ha mort ja una persona intentant apagar el foc, ens neguen que ara puguem dir País Valencià, hi ha desnonaments, xifres d’atur molt elevades, apugen també la llum, no podrem arribar a la fi de mes, els nostres majors no poden pagar-se els medicaments, ens fan pagar coses innecessàries, ens menyspreen i ens maltracten per ideals o per parlar la nostra llengua, rescaten els bancs i no les persones... Fins on hem d’arribar? Què més haurà de passar perquè açò rebente?

Necessitem més motius per eixir al carrer? Haurem de fer-ho abans que siga delicte.

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu!