jueves, 8 de noviembre de 2012

Tio Pato


Esta entrada vull dedicar-la a una persona molt especial per a mi des de sempre. És una persona a qui vull molt i qui em vol molt, també. Segurament no el coneixereu, si no sou família meua, però així us el presente. És el meu oncle Paco (o el tio Pato, com li dic jo).
És un home gran, bondadós, graciós, molt familiar i, el que més m’agrada, tot ell és estima per la resta de gent.

Recorde que quan jo era xicoteta i ell treballava com a camioner, se’l veia d’allò més feliç. Viatjava pertot arreu, coneixia món i sempre, sempre, portava algunes cosetes per a mi i per a casa. Ja podien ser joguines o el que fóra, però això i vore’l després dels llargs viatges era el que més feliç em feia.

Temps després, una matinada qualsevol, li agafà el primer infart al cor. Jo ho vaig saber al matí en despertar. Eixe dia, només obrir els ulls, vaig vore ma iaia asseguda al meu llit parlant amb ma mare, tenien els ulls plorosos i no sabia què havia passat. M’ho digueren. Al poc temps ja estava millor i tornà a casa.

Això li tornà a passar algunes altres vegades, ha tingut més d’un infart. Tanmateix, el tabac n’és en gran part el culpable i continua tenint una presència important en la seua vida després de tot el que ha passat. Per sort, cada vegada és menys present el tabac.

El 2008 tingué un dels grans infarts. Pensàvem que se n’anava per sempre, ho passàrem molt malament. Van haver d’ingressar-lo a València i li van fer una operació molt difícil, li reconstruïren el cor i ara té una vàlvula xicoteta que bombeja sang arreu del seu cos.

Físicament té un cor molt xicotet. Això no obstant, el seu cor, sentimentalment parlant,  és més gran que tot ell. Sempre que algú de nosaltres té algun problema o necessita quelcom és el primer qui ajuda. És un home que viu per la seua família i que ens estima moltíssim. Encara que darrerament potser no rep el tracte proporcional a la quantitat d’amor que ell dóna de part d’alguna gent, però al cap i a la fi, eixa gent acaba sent, si més no, invisible per a nosaltres.

Des de ben xicoteta l’estime moltíssim. De fet, és l’únic “tio tio” que tinc, el germà de ma mare. La veritat és que, ara mateix, no sé si li demostre la meua estima com cal cada dia que passa, cosa que ell sí que fa. Malgrat açò, espere que sí que li ho estiga demostrant i que ho sàpiga.
Mai li he fet cap escrit ni res paregut, així que he decidit dedicar-li esta entrada al bloc.

Gràcies per tot, Tio Pato!

1 comentario: