Coratge

Coratge: Fermesa de cor davant el perill o les dificultats. (DIEC2)

Coratge és tanta gent, tants moments...

És la meua iaia amb 14 anys, enmig d’un tiroteig a València, veient caure un mort davant d’ella. I el meu iaio havent d’anar a peu des de la Pobla del Duc a Beniarrés, perquè no l’agafaren els grisos... També és aquella gent que no temia perdre el salari (o la vida) anant a una vaga per lluitar pels seus drets. Són tots aquells que sense més van marxar a lluitar pels seus, pels nostres. Coratge és no deixar perdre cap oportunitat de seguir endavant. És no tindre por de demostrar qui eres i com penses, encara que et maten, encara que se’n riguen. Som tots nosaltres a les manis del 25 d’abril, a la processó cívica del 9 d’octubre, a la mani del 9 d’octubre... Coratge és dir ben alt el que vols dir.

Coratge és Raimon cantant a Madrid aquell 18 de maig. És l’Ovidi a l’Olympia cantant en català, amb el Toti Soler. És Lluís Llach animant-nos a tombar l’estaca... Coratge són tots ells que en temps de repressió, de prohibició i d’exili defensaren allò que és nostre i amb la nostra llengua.

Coratge és Guillem Agulló, Miquel Grau... tots aquells que per dir el que pensaven van ser assassinats cruelment, que tenien tant per viure i se’ls va anar la vida en un intent de llibertat. Coratge és pensar que ara haurien d’estar amb nosaltres, venint a concerts, a manifestacions i veure que no estan, que ja no estan. És seguir recordant-los cada dia i lluitant per ells, pel que ells van lluitar... Coratge és que tants i tants joves d’ara (i no tan joves) els recordem, els homenatgem, els seguim obrint el camí cap a la llibertat des d’allà on estiguen, és dedicar-los una Muixeranga, una cançó d’Al Tall...

Coratge és la Primavera Valenciana, tots els estudiants que ens han obert els ulls i ens han fet vore que no tot ha de ser allò que “els de dalt” volen. Que som nosaltres qui tenim el poder de decisió i que, si no ens fan cas, podem ser més i molt més que ells. Que no tenen majoria i que cada cop van a menys, encara que a la TV no ho diguen. Coratge són tots estos joves que han sigut pegats per les forces de l’Estat, que sense motius han rebut porrades quan només volien llibertat i educació.

Coratge també és vore com els grups en català omplen els concerts amb milers de gent, és vore com cada dia en som més que pensem i que tirem endavant amb la mateixa lluita dels nostres avantpassats. És saber que no estem sols, no som els únics, no en som pocs... És saber que ens tenen por, que per això fan el que fan des del Govern Valencià. Que saben que existim i que anem a fer-los vore que existirem amb més força cada dia que passa, amb més coratge per seguir.

Coratge és vore que no tenim places a Filologia Catalana, que fins i tot a Alacant s’omplen les classes. També és vore a la gent del sud del país parlant i defensant la nostra llengua. Són tots aquells valencians d’Alacant, d’Elx, de Torrevella, d’Almoradí... de llocs que actualment són, en gran part, castellanoparlants i que hi ha certa esperança que la flama no s’ha apagat allí, que continua encesa... i que continuarà.

Coratge és arribar a les Falles i vore que molta gent opta per unes Falles Populars i Combatives, per la València Roja... Que encara estem allí i que les festes populars són del poble, no d’uns quants només. Coratge és vore que pots tirar endavant i que hi ha gent que et donarà suport. És saber que arreu del món hi ha gent com jo, i com tu, i com nosaltres... 

Coratge és saber quina samarreta portes i no canviar-te-la: eixa samarreta vermella, que fa que no pugues anar mai per la dreta.

Coratge són tots aquells alcoians i alcoianes que van decidir de dir prou a l’esclavitud a finals del S. XIX... Aquell Alcoi d’homes i dones valentes... l’Alcoi roig, de totes i de tots nosaltres, dels nostres pares i mares, dels nostres iaios i iaies.

Coratge és tot açò i moltíssim més. Coratge és tot el que som, el que hem fet i tot el camí que ens queda per fer...

AL MAL TEMPS, COMPROMÍS.

Estem en una situació dolenta, és de veres... encara que crec que dolenta, és poc. Però clar, nosaltres ens ho hem buscat.

Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú sap que la dreta només vol el benestar dels seus i viure a lo grande. Val, entenc que hi ha gent de dretes, que donen suport a eixos partits i tot el que vulgueu... però, tan poca gent s’adona del mal que fan? Ah, no. Ací primer els votem i després ja els criticarem i ens manifestarem.

Així no anem a cap lloc. Quan el PP ho fa malament, la gent ix al carrer i es manifesta contra les retallades i contra vés a saber què més... Però el dia de les eleccions continua guanyant el PP.

En quin cap cap?

No dèieu que no hi havia diners? Hi tant que n’hi ha! Si no, com creieu que es paga la Fòrmula 1, l’America’s Cup, l’estatua gegant de l’Aeroport de Castelló, el mateix aeroport que només el gasten els conills, falcons i furons... Hi ha diners per a tot, que no ho veieu? Sí, hi ha diners per a tot el que ells volen...

Però clar, es gasten tantes milionades amb tot açò que ja no queda gaire res per a les farmàcies, per als instituts, per a les llibreries...” I com que hi ha molt per pagar en aquestos casos, què fem? Retallem! Total, a qui li serveix la Sanitat? Per a què volem l’Educació? Això no serveix per a res... on vas a anar amb un graduat escolar? I amb un títol universitari? Vinga, per favor, que ara el que es duu és ser lladre i saber com robar a la població! I si saps jugar a golf i fer vela, millor encara!”

No ens adonem de tot açò? Estem creant una societat horrible, un País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris... Que diria Pau Alabajos.

Com s’ha pogut vore des de fa ja molt de temps, el PP és un partit que sempre té coses a amagar, que utilitza tot d’eufemismes perquè no se sàpiga quina és la situació actual, que parla i parla sense arribar a donar sentit a les seues paraules, que promet algunes coses i que després no fa res...

Al meu parer, actualment només hi ha un partit amb què puc confiar de veres: COMPROMÍS. Un partit que no era gran cosa fa un temps i que, amb només 2 anys s’ha guanyat la confiança de milers de valencians i valencianes. Que té 6 diputats a les Corts que diuen cada dia la veritat i lluiten pels valencians i que, per culpa d’açò, de vegades són censurats per Canal9. Que té un diputat a Madrid que deixa les coses clares a tota la resta d’embutxacats, que té el valor i la valentia de dir el que hi ha a la seua terra i com ho estem passant ací, que té el coratge d’eixir a parlar davant de tots en la seua (la nostra) llengua...

Un partit, COMPROMÍS, que a Alcoi ha pujat notòriament estos últims anys i que ara, per fi, forma part del govern, amb 5 regidors i la Vice-alcaldia. Un partit que ara en el govern, junt amb els altres dos que el formen (PSPV-PSOE i EU), ja han estalviat molt més del que es feia amb l’anterior govern de Sedano. Un govern que només entrar-hi, ja van estalviar 180.000 euros a l’any en els sous de regidors i eventuals.

Es pot dir més alt, però no més clar. COMPROMÍS suma gent, suma país, suma il·lusió i, sobretot: no suma deutes, suma estalvi!

Yaiza Ferrer,

Secretària d’Organització Comarcal del  BLOC JOVE

Modes

Ser adult, o pare, o major, no significa sempre saber de tot. Cada persona adulta o major, o els mateixos pares, han sigut joves i saben que no tot és tan fàcil com es pinta. Els joves també tenim problemes, també ho passem malament, també ens preocupem... i també tenim dret a opinar i a dir el que sentim o pensem. Una persona que no tinga els 30 anys, no té perquè saber menys que un de 40. Hi ha temes en què està clar que un pare ha de tindre raó: ha viscut molt més, té experiència, sap de què va la cosa. Però hi ha d’altres camps en què ni s’assomen a la raó.

Es diu molt això de “quan sigues pare menjaràs ous” i jo, personalment, crec que tampoc és del tot cert. Durant tota la vida estàs “menjant ous” per a poder tirar endavant, per a corregir les errades del passat i per a buscar, trobar i continuar pel camí correcte.

Som joves, sí, però també tenim un poc de cap (uns més que d’altres, però en tenim). Hi ha coses que ens agraden, tenim pensaments i, potser, ideologies marcades per certs factors. Per estes coses que ens agraden, ens interessem i sabem, gairebé perfectament, per què volem açò i no allò. Per molt joves que siguem, tenim dret a defensar el que volem, no creieu? Per molt joves que siguem, podem tindre un poc de coherència en els nostres pensaments... que no tot són modes que passen amb els anys.

A mi, i a gent del meu voltant, ens diuen que els nostres pensaments (independentisme, música en valencià, etc...) no són més que una moda, que això ens passarà. Anem a vore, gent que diu estes coses, ací teniu la definició de l’IEC de què és una moda: Ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Creieu que una ideologia pot ser una moda? Lluitar per uns ideals pels quals han lluitat milers i milers de gent al llarg de la història, és una moda? Fer conéixer i entendre la nostra història, és una moda? Saber qui som i d’on venim, per saber per on anar i què fer, és una moda? Jo crec que no.

L’altre tema és el de l’estètica. Com bé s’ha vist a la definició, la moda és segons el gust del moment i un ús passatger de la manera de vestir-se... i tal i qual. Sí, molt bonic! Unes persones que els ha agradat des de fa molts anys un estil de roba i d’anar, que van just al contrari amb el que és el gust del moment... viuen en la moda? Sí, és cosa de joves... això ens passarà, diuen. “Això de les restes, amb 2 anys ja te n’has avorrit...”, diuen també. Potser me les lleve, però no perquè siguen una moda, si no per poder trobar faena, gràcies a la societat tan estereotipada que estem creant amb aquests pensaments. I tornen a dir “és cosa de joves...!”.

No hi ha gent major (major de veres) vestint com els hippies? No hi ha gent major (major de veres) amb restes? No hi ha gent major (major de veres) independentista? No som molta gent que vist així, que pensa així, que viu així...? Tota esta gent viu en un món constant de la moda?

Vinga, per favor! Que sou vosaltres qui viviu lligats al que ix a la televisió, a les modes que creen les cadenes televisives i les revistes... que tots aneu iguals! Això és una moda, tots seguiu el mateix patró... i no veieu més enllà d’això. Fins que alguna actriu de cine, o algun actor canvie el look, i tot lo món, per art de màgia, canvia també...

No s’adoneu que estem creant una societat d’ignorants? Tant els joves com els majors. Que no deixen parlar a aquells que consideren “inferiors”, que la gent que no pensa i no vist com la resta som els dolents, els radicals, els que anem fent mal i no tenim un mínim de respecte ni cultura.

Sóc jove, porte rastes, vist com em dóna la gana, tinc uns ideals clars, m’interesse per la meua història i la meua cultura, estic a la universitat, no m’agrada veure patir a ningú, intente fer el bé a tots, em preocupe pel meu món i pel món de tots, escolte a la gent i deixe parlar, m’agrada sentir les opinions de la resta, per contrastar arguments i veure què hi ha més enllà del que jo pense... Jo sóc radical? Sóc un mal exemple? Sóc un ésser invisible que no té ni veu ni vot?

Espere que açò servisca de reflexió a alguns. Aquells que rebutgen els joves perquè “no saben el que diuen...”, penseu un poc, som el futur, i mireu com ens ho esteu deixant! I a aquells que perquè anem vestits diferent pensen que som dolents, no sé si us haureu parat a pensar en açò, però fa més por un home amb camisa i corbata que fa com si ens governara, que un emmascarat amb una pistola.

Obriu els ulls, que per a algunes coses teniu molt de sentit comú, però per al que toca, són més intel·ligents els xiquets de 5 anys!

Vigorèxia? No, gràcies!

Actualment hi ha tot d’obsessions que tenen a veure amb la imatge personal: bulímia, anorèxia... i també hi ha la vigorèxia. Açò és l’obsessió o l’addició a la musculatura o dismòrfia muscular; també es diu complex d’Adonis.

Les causes d’aquesta addició no estan del tot clares, però se sap que coincideix amb l’anorèxia en alguns punts. Quan una persona se sent malament amb el seu cos i s’obsessiona per gaudir d’una imatge bona, sana, esportiva... en poca quantitat és bo, però si se sobrepassa la línia es pot arribar a patir alguna d’aquestes dues malalties. Quant als pacients de vigorèxia, solen tindre una autoestima baixa, poca integració i, sobretot, poca maduresa. Per tot açò, la ment d’aquestes persones fa que vulguen tindre un cos escultural i musculós, fins al punt que se’n passen i es converteix en un problema.

Cal dir que hi ha dos tipus diferents de pacients de vigorèxia: la persona que s’obsessiona per l’esport i l’altra que pateix una obsessió per menjar, ja que es veu flaca davant l’espill i continua menjant més i més.

Aquesta patologia es detecta quan una persona comença a tindre certa obsessió per vore’s musculosa, no para de mirar-se a l’espill i controla la bàscula d’una manera malaltissa; però com qualsevol tipus de malaltia reconeguda, o quasi-reconeguda, té tractament: una teràpia psicològica i, si és necessari, una reeducació en els hàbits alimentaris.

Com ja és ben sabut, cap addicció o obsessió és bona per a ningú. Ni per a un mateix, malgrat que es veja ben musculós i no tinga grassa pel cos, encara que esmorze, dine i sope menjar “saludable”, no cal ser excessiu. Qui pateix açò sap que no tindrà la consciència tranquil·la mai, per això és una obsessió: encara que tinga un cos molt musculós, el pacient creurà no tindre’l i voldrà augmentar el seu pes en massa muscular. Té un trastorn mental i alimentari, es crea una obsessió pel menjar i per la imatge personal i no es veu res més enllà d’això. I, sobretot, aquesta malaltia té tot de conseqüències negatives: des de lesions (com les fractures per sobrecàrrega) o estrès, contorsions, miàlgies i bursitis fins a dificultats conjugals, problemes socials i laborals i afeccions alimentàries. També es pot arribar al consum de substàncies anabolitzants i esteroides, cosa que comporta problemes físics greus; hi ha més risc de malalties cardiovasculars, lesions hepàtiques, disfuncions erèctils, disminució de la mida dels testicles i càncer de pròstata.

Es calcula que a l’Estat Espanyol, el 2010, hi havia uns 700.000 afectats de vigorèxia.

En conclusió, la vigorèxia és una addicció dolenta, és una obsessió que no cal tindre i, encara que no estiga reconeguda així, és una malaltia. Així que, si es vol tindre un bon cos, es vol estar bé de salut i no tindre grasses dolentes,  hi ha prou amb menjar sa i fer exercici, però sense passar-se’n.

Val més tindre amor, que no un cos amorf.

Què me’n dieu, vosaltres, d’açò? Ací teniu una imatge del que és aquesta malaltia, encara no reconeguda com a tal:    

P.D: Aquest article l'havia fet per a classe, però com que era interessant el tema, vos el passe perquè conegueu un altre trastorn alimentari... :-)

Fem història

Dissabte 19 de novembre, durant la jornada de reflexió per a les eleccions del 20N, a Cocentaina tingué lloc un dels concerts més esperats de l’any per a molta gent: Cesk Freixas, Pau Alabajos i Andreu Valor.

Ja pensàvem, tots els qui vam tindre el plaer d’anar-hi, que seria un concert meravellós, però ja quan començà ho vam poder confirmar de debò. El teatre, El Teular, pleníssim, tant el pati de butaques com l’amfiteatre. 530 persones, si fa no fa, espectant i gaudint d’aquelles dues hores tranquil·les, amables, entretingudes i d’allò més màgiques.

A vora l’escenari, al bell mig entre els espectadors i els artistes, una estelada que acabava de confirmar, entre d’altres coses, per què estàvem allí.

Andreu Valor de Cocentaina, Pau Alabajos de Torrent, Cesk Freixas de Sant Pere de Riudebitlles (Catalunya)... Alhora, vingué gent de l’Horta, de la Vall d’Albaida, de la Costera, del Comtat i l’Alcoià, i també en vingueren, de catalans. Tots junts allí per una mateixa raó: la música en la nostra llengua.

Una cosa quedà clara, tots els qui allí estàvem estimem la nostra llengua i el nostre entorn. Tant ells, per cantar i lluitar pel català amb l’eina de la música i la cançó d’autor, com nosaltres per fer possible que eixa música continue endavant. Una prova clara que qui s’estima la seua feina lluitarà per ella com i quan calga, la va donar Pau Alabajos; vingué malalt de febre i,  mentre acaben de preparar els darrers retocs, s’hagué de deixar caure una estoneta. Malgrat el malestar que tenia a dintre seu, isqué a l’escenari i cantà amb tota la força possible, fent que tant públic com músics s’uniren en un mateix... Això, per a mi, és estimar la llengua, la música i la seua feina: fins al final donant-ho tot.

El mateix cantant ens va llegir en un moment determinat un poema escrit per ell. Parlava sobre la situació del País Valencià, "País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular", deia un dels versos. Magnífic!

Aquestos cantautors d’ara, els successors dels Setze Jutges, seguidors innats de la Nova Cançó catalana, que fan que aquelles velles cançons de lluita continuen vigents i que la gent d’ara les coneguen, que continuen formant part de la història. Gràcies a ells, totes estes músiques de combat, músiques en i pel català són i seran part de nosaltres cada dia. Com aquells joves Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor... cantaven fa anys i omplien els teatres i els llocs on anaven per tal de defensar allò que més estimen, hui mateix ho fan de la mateixa manera Cesk Freixas, Pau Alabajos, Andreu Valor... i molts més! I junt amb ells, tots nosaltres qui els escoltem passarem a la història com aquells qui sí que volem el valencià, qui sí que volem la nostra música i sí que lluitem per la nostra llengua, per la nostra cultura i per la nostra història, aquella que anem escrivint cada dia.

I ja, parlant d’aquesta història, el dia següent ens tocà votar a totes i a tots. Diumenge 20N va ser un dia intens i gran per a molts de nosaltres. Sense haver tingut mai cap representació valenciana al Congrés dels Diputats de Madrid, ho hem aconseguit: els valencians tenim representació. L’opció nacionalista, ecologista i valenciana de COMPROMÍS-EQUO ha arribat al Congrés amb un diputat: Joan Baldoví.
Malgrat la majoria absoluta del PP pertot l’Estat, a vore com s’ho apanya el senyor Rajoy amb tants grups d’esquerres i, si més no, nacionalistes allí davant fent oposició.

Comencem una nova etapa. Serà dura, sí, però anem a fer-ho com millor sabem. Tenim representació política a Madrid, i tenim la cançó d'autor present.

Vivim en un País que ja anem fent!

                

Tornem als bolets

Després d’un llarg temps sense escriure res ací, torne a la meua faena d’escriptora boletaire. Si no he pogut escriure res fins a hui, ha sigut, si més no, perquè tant la Universitat, com totes les altres activitats que faig al llarg de la setmana no em deixen una estoneta lliure per poder gaudir de l’escriptura. No podia suportar-ho ja, necessitava escriure.

Cada dia que passa veig com, a poc a poc, van complint-se alguns somnis dels que tenia i tinc en ment. Un d’ells, fa anys i anys que volia que haguera començat: estudiar Filologia Catalana. Com que el curs passat vaig haver d’entrar a una altra carrera perquè no quedaven places a Filologia, este estiu em plantejava si de debò era això el que volia estudiar o era un fet que tampoc m’importava tant. És a dir, m’agrada la llengua, però també la història... què preferia estudiar? Feia bé a entrar a Filologia, o seria convenient de fer Història o Humanitats?

Al setembre començàrem les classes (el dia d’abans del meu aniversari, per ser exactes). Només el primer dia vaig veure totes eixes preguntes contestades: per primera vegada tenia molta il·lusió d’anar a classe, d’aprendre i aprendre sense parar, de parlar en valencià i que ningú em mirara malament... I sí, s’està complint i m’està encantant.

D’altra banda, hi ha un altre somni que volia complir, però este era un de compartit. Arribar a veure com de no tindre gairebé res, el nacionalisme polític valencianista podia arribar a l’Ajuntament d’Alcoi, veure que és de veres la frase del Guardiola “si ens hi posem ben posats, som un país imparable”. Alhora que de 2 regidors pujàvem a 5 a Alcoi, amb la vice-alcaldia i tot, a les Corts Valencianes aconseguíem 6 diputats i, fins i tot, 3 regidors a l’Ajuntament de València. Una situació històrica per a tots nosaltres. I, ja que hem arribat fins ací, anem a continuar endavant perquè som nosaltres qui de debò es preocupa per la gent, per les inquietuds de cadascun dels nostres conciutadans, pel benestar de tots, no d’un mateix només. Queda, quant a la política, un somni que es pot complir dins de no res: arribar al Congrés dels Diputats de Madrid, amb COMPROMÍS-EQUO. Fer que la nostra veu, la dels valencians, s’escolte a Madrid i que per fi hi haja algú que lluite pels nostres interessos allí. Tot açò, entre d’altres somnis polítics que espere poder veure en un futur... i que ja diré.

Hi ha vegades, sobretot a la meua edat, en què ens preguntem molt sovint això de i açò per a què?, per a què em serveix tot el que estic fent?... i, alhora, les respostes van i vénen sense adonar-nos-en. Estem capficats en les nostres activitats diàries i no volem o no podem veure més enllà d’això, però sí que s’hi veu, allà lluny, una llumeneta, un toc d’alegria, de felicitat o d’emoció que et fa continuar endavant, et fa veure més enllà i voler veure’n també. Ara que estic a Filologia, tinc feina i treballs dia sí dia també i ja no tinc temps per anar a passejar a la muntanya, com tant m’agrada... Però, en comptes de veure-ho com a un problema, faig les dues coses: me’n vaig a fer els treballs a la muntanya. De fet, crec que és el millor lloc per fer-ho, molt millor que cap biblioteca (si tens tots els materials necessaris).

Cal que mirem sempre a tots els costats, pot haver-hi una sortida d’allò més meravellosa que et puga fer tirar endavant.

M’agrada molt poder veure com cada dia, malgrat els problemes quotidians que tenim totes i tots, la vida va somrient-me. De vegades amb timidesa, molt poc, però em somriu. Des del setembre passat estic vivint una nova fase de la meua vida, de creixement personal impressionant: estudie el que m’agrada, vaig a conferències i xerrades d’allò que més m’agrada, estic a un grup de teatre (encara de regidora, però hi estic), tinc un càrrec al BLOC JOVE de la comarca, tinc una parella a qui estime moltíssim, m’agrada la meua vida i el meu entorn... Què més vull?

Com ja heu vist, tinc tantes coses a dir que no puc parlar d’un sol tema en un escrit... A la propera entrada que publique, ja parlaré d’un tema concret; este vos serveix d’introducció a aquesta nova etapa meua com a alumna de filologia, com a persona i com a boletaire!

Fins prompte!

Vicent Andrés Estellés

“Estellés, un gran poeta”, deia una mestra de valencià d’un conegut. I tanta raó tenia la dona.
Recorde quan l’estudiàvem a les classes de l’institut “el millor poeta de tots els temps, just després d’Ausiàs March. El millor poeta contemporani”.
Gran home, gran escriptor, gran poeta... Assumint la veu d’un poble.

Dissabte 17 de setembre, al barri de Benimaclet, a València, es va fer la Festa Estellés que s’està celebrant enguany al llarg del País Valencià i, fins i tot, a Barcelona.
Vaig arribar just després del sopar, al recital de poemes – quasi tots d’ell, llevat d’algun que altre en el seu honor –.
Va ser una estona màgica: la nit de Benimaclet acollint-nos mentre veus humils de tot tipus i edat omplien l’ambient amb les paraules d’aquells versos, de fill de forner.
Molta gent, moltíssima gent honorant, recordant, revivint l’Estellés. Ni València, ni Benimaclet ni cap poble del País Valencià l’ha oblidat ni l’oblidaran mai.

El nét major de nadalet, el que feia versos. Aquell qui un dia es va decidir a fer el seu Cant a València i ara, anys després, els valencians li l’estem tornant com millor podem.

Vicent Andrés Estellés, poeta i lluitador, defensor dels seus i de la seua terra.
Vicent Andrés Estellés, aquell qui no oblidarem mai, aquell qui cada cop que algú llig un poema seu, ressucita.

Poseu-li les ulleres.