martes, 13 de diciembre de 2011

Vigorèxia? No, gràcies!

Actualment hi ha tot d’obsessions que tenen a veure amb la imatge personal: bulímia, anorèxia... i també hi ha la vigorèxia. Açò és l’obsessió o l’addició a la musculatura o dismòrfia muscular; també es diu complex d’Adonis.

Les causes d’aquesta addició no estan del tot clares, però se sap que coincideix amb l’anorèxia en alguns punts. Quan una persona se sent malament amb el seu cos i s’obsessiona per gaudir d’una imatge bona, sana, esportiva... en poca quantitat és bo, però si se sobrepassa la línia es pot arribar a patir alguna d’aquestes dues malalties. Quant als pacients de vigorèxia, solen tindre una autoestima baixa, poca integració i, sobretot, poca maduresa. Per tot açò, la ment d’aquestes persones fa que vulguen tindre un cos escultural i musculós, fins al punt que se’n passen i es converteix en un problema.
Cal dir que hi ha dos tipus diferents de pacients de vigorèxia: la persona que s’obsessiona per l’esport i l’altra que pateix una obsessió per menjar, ja que es veu flaca davant l’espill i continua menjant més i més.
Aquesta patologia es detecta quan una persona comença a tindre certa obsessió per vore’s musculosa, no para de mirar-se a l’espill i controla la bàscula d’una manera malaltissa; però com qualsevol tipus de malaltia reconeguda, o quasi-reconeguda, té tractament: una teràpia psicològica i, si és necessari, una reeducació en els hàbits alimentaris.
Com ja és ben sabut, cap addicció o obsessió és bona per a ningú. Ni per a un mateix, malgrat que es veja ben musculós i no tinga grassa pel cos, encara que esmorze, dine i sope menjar “saludable”, no cal ser excessiu. Qui pateix açò sap que no tindrà la consciència tranquil·la mai, per això és una obsessió: encara que tinga un cos molt musculós, el pacient creurà no tindre’l i voldrà augmentar el seu pes en massa muscular. Té un trastorn mental i alimentari, es crea una obsessió pel menjar i per la imatge personal i no es veu res més enllà d’això. I, sobretot, aquesta malaltia té tot de conseqüències negatives: des de lesions (com les fractures per sobrecàrrega) o estrès, contorsions, miàlgies i bursitis fins a dificultats conjugals, problemes socials i laborals i afeccions alimentàries. També es pot arribar al consum de substàncies anabolitzants i esteroides, cosa que comporta problemes físics greus; hi ha més risc de malalties cardiovasculars, lesions hepàtiques, disfuncions erèctils, disminució de la mida dels testicles i càncer de pròstata.
Es calcula que a l’Estat Espanyol, el 2010, hi havia uns 700.000 afectats de vigorèxia.

En conclusió, la vigorèxia és una addicció dolenta, és una obsessió que no cal tindre i, encara que no estiga reconeguda així, és una malaltia. Així que, si es vol tindre un bon cos, es vol estar bé de salut i no tindre grasses dolentes,  hi ha prou amb menjar sa i fer exercici, però sense passar-se’n.
Val més tindre amor, que no un cos amorf.
Què me’n dieu, vosaltres, d’açò? Ací teniu una imatge del que és aquesta malaltia, encara no reconeguda com a tal:    


P.D: Aquest article l'havia fet per a classe, però com que era interessant el tema, vos el passe perquè conegueu un altre trastorn alimentari... :-)

3 comentarios:

  1. Hòstia, que guai. Si penges al bloc els treballs de classe hauré d'entrar a llegir-te més sovint. ajjaja

    És broma, però m'agrada esta última entrada. Açò de la vigorèxia és més important del que pot semblar.

    ResponderEliminar
  2. Jajaja no solc penjar-los, però és que feia temps que no escrivia... i em va vindre bé fer aquest article jejeje

    ResponderEliminar