Modes

Ser adult, o pare, o major, no significa sempre saber de tot. Cada persona adulta o major, o els mateixos pares, han sigut joves i saben que no tot és tan fàcil com es pinta. Els joves també tenim problemes, també ho passem malament, també ens preocupem... i també tenim dret a opinar i a dir el que sentim o pensem. Una persona que no tinga els 30 anys, no té perquè saber menys que un de 40. Hi ha temes en què està clar que un pare ha de tindre raó: ha viscut molt més, té experiència, sap de què va la cosa. Però hi ha d’altres camps en què ni s’assomen a la raó.

Es diu molt això de “quan sigues pare menjaràs ous” i jo, personalment, crec que tampoc és del tot cert. Durant tota la vida estàs “menjant ous” per a poder tirar endavant, per a corregir les errades del passat i per a buscar, trobar i continuar pel camí correcte.

Som joves, sí, però també tenim un poc de cap (uns més que d’altres, però en tenim). Hi ha coses que ens agraden, tenim pensaments i, potser, ideologies marcades per certs factors. Per estes coses que ens agraden, ens interessem i sabem, gairebé perfectament, per què volem açò i no allò. Per molt joves que siguem, tenim dret a defensar el que volem, no creieu? Per molt joves que siguem, podem tindre un poc de coherència en els nostres pensaments... que no tot són modes que passen amb els anys.

A mi, i a gent del meu voltant, ens diuen que els nostres pensaments (independentisme, música en valencià, etc...) no són més que una moda, que això ens passarà. Anem a vore, gent que diu estes coses, ací teniu la definició de l’IEC de què és una moda: Ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Creieu que una ideologia pot ser una moda? Lluitar per uns ideals pels quals han lluitat milers i milers de gent al llarg de la història, és una moda? Fer conéixer i entendre la nostra història, és una moda? Saber qui som i d’on venim, per saber per on anar i què fer, és una moda? Jo crec que no.

L’altre tema és el de l’estètica. Com bé s’ha vist a la definició, la moda és segons el gust del moment i un ús passatger de la manera de vestir-se... i tal i qual. Sí, molt bonic! Unes persones que els ha agradat des de fa molts anys un estil de roba i d’anar, que van just al contrari amb el que és el gust del moment... viuen en la moda? Sí, és cosa de joves... això ens passarà, diuen. “Això de les restes, amb 2 anys ja te n’has avorrit...”, diuen també. Potser me les lleve, però no perquè siguen una moda, si no per poder trobar faena, gràcies a la societat tan estereotipada que estem creant amb aquests pensaments. I tornen a dir “és cosa de joves...!”.

No hi ha gent major (major de veres) vestint com els hippies? No hi ha gent major (major de veres) amb restes? No hi ha gent major (major de veres) independentista? No som molta gent que vist així, que pensa així, que viu així...? Tota esta gent viu en un món constant de la moda?

Vinga, per favor! Que sou vosaltres qui viviu lligats al que ix a la televisió, a les modes que creen les cadenes televisives i les revistes... que tots aneu iguals! Això és una moda, tots seguiu el mateix patró... i no veieu més enllà d’això. Fins que alguna actriu de cine, o algun actor canvie el look, i tot lo món, per art de màgia, canvia també...

No s’adoneu que estem creant una societat d’ignorants? Tant els joves com els majors. Que no deixen parlar a aquells que consideren “inferiors”, que la gent que no pensa i no vist com la resta som els dolents, els radicals, els que anem fent mal i no tenim un mínim de respecte ni cultura.

Sóc jove, porte rastes, vist com em dóna la gana, tinc uns ideals clars, m’interesse per la meua història i la meua cultura, estic a la universitat, no m’agrada veure patir a ningú, intente fer el bé a tots, em preocupe pel meu món i pel món de tots, escolte a la gent i deixe parlar, m’agrada sentir les opinions de la resta, per contrastar arguments i veure què hi ha més enllà del que jo pense... Jo sóc radical? Sóc un mal exemple? Sóc un ésser invisible que no té ni veu ni vot?

Espere que açò servisca de reflexió a alguns. Aquells que rebutgen els joves perquè “no saben el que diuen...”, penseu un poc, som el futur, i mireu com ens ho esteu deixant! I a aquells que perquè anem vestits diferent pensen que som dolents, no sé si us haureu parat a pensar en açò, però fa més por un home amb camisa i corbata que fa com si ens governara, que un emmascarat amb una pistola.

Obriu els ulls, que per a algunes coses teniu molt de sentit comú, però per al que toca, són més intel·ligents els xiquets de 5 anys!

Vigorèxia? No, gràcies!

Actualment hi ha tot d’obsessions que tenen a veure amb la imatge personal: bulímia, anorèxia... i també hi ha la vigorèxia. Açò és l’obsessió o l’addició a la musculatura o dismòrfia muscular; també es diu complex d’Adonis.

Les causes d’aquesta addició no estan del tot clares, però se sap que coincideix amb l’anorèxia en alguns punts. Quan una persona se sent malament amb el seu cos i s’obsessiona per gaudir d’una imatge bona, sana, esportiva... en poca quantitat és bo, però si se sobrepassa la línia es pot arribar a patir alguna d’aquestes dues malalties. Quant als pacients de vigorèxia, solen tindre una autoestima baixa, poca integració i, sobretot, poca maduresa. Per tot açò, la ment d’aquestes persones fa que vulguen tindre un cos escultural i musculós, fins al punt que se’n passen i es converteix en un problema.

Cal dir que hi ha dos tipus diferents de pacients de vigorèxia: la persona que s’obsessiona per l’esport i l’altra que pateix una obsessió per menjar, ja que es veu flaca davant l’espill i continua menjant més i més.

Aquesta patologia es detecta quan una persona comença a tindre certa obsessió per vore’s musculosa, no para de mirar-se a l’espill i controla la bàscula d’una manera malaltissa; però com qualsevol tipus de malaltia reconeguda, o quasi-reconeguda, té tractament: una teràpia psicològica i, si és necessari, una reeducació en els hàbits alimentaris.

Com ja és ben sabut, cap addicció o obsessió és bona per a ningú. Ni per a un mateix, malgrat que es veja ben musculós i no tinga grassa pel cos, encara que esmorze, dine i sope menjar “saludable”, no cal ser excessiu. Qui pateix açò sap que no tindrà la consciència tranquil·la mai, per això és una obsessió: encara que tinga un cos molt musculós, el pacient creurà no tindre’l i voldrà augmentar el seu pes en massa muscular. Té un trastorn mental i alimentari, es crea una obsessió pel menjar i per la imatge personal i no es veu res més enllà d’això. I, sobretot, aquesta malaltia té tot de conseqüències negatives: des de lesions (com les fractures per sobrecàrrega) o estrès, contorsions, miàlgies i bursitis fins a dificultats conjugals, problemes socials i laborals i afeccions alimentàries. També es pot arribar al consum de substàncies anabolitzants i esteroides, cosa que comporta problemes físics greus; hi ha més risc de malalties cardiovasculars, lesions hepàtiques, disfuncions erèctils, disminució de la mida dels testicles i càncer de pròstata.

Es calcula que a l’Estat Espanyol, el 2010, hi havia uns 700.000 afectats de vigorèxia.

En conclusió, la vigorèxia és una addicció dolenta, és una obsessió que no cal tindre i, encara que no estiga reconeguda així, és una malaltia. Així que, si es vol tindre un bon cos, es vol estar bé de salut i no tindre grasses dolentes,  hi ha prou amb menjar sa i fer exercici, però sense passar-se’n.

Val més tindre amor, que no un cos amorf.

Què me’n dieu, vosaltres, d’açò? Ací teniu una imatge del que és aquesta malaltia, encara no reconeguda com a tal:    

P.D: Aquest article l'havia fet per a classe, però com que era interessant el tema, vos el passe perquè conegueu un altre trastorn alimentari... :-)

Fem història

Dissabte 19 de novembre, durant la jornada de reflexió per a les eleccions del 20N, a Cocentaina tingué lloc un dels concerts més esperats de l’any per a molta gent: Cesk Freixas, Pau Alabajos i Andreu Valor.

Ja pensàvem, tots els qui vam tindre el plaer d’anar-hi, que seria un concert meravellós, però ja quan començà ho vam poder confirmar de debò. El teatre, El Teular, pleníssim, tant el pati de butaques com l’amfiteatre. 530 persones, si fa no fa, espectant i gaudint d’aquelles dues hores tranquil·les, amables, entretingudes i d’allò més màgiques.

A vora l’escenari, al bell mig entre els espectadors i els artistes, una estelada que acabava de confirmar, entre d’altres coses, per què estàvem allí.

Andreu Valor de Cocentaina, Pau Alabajos de Torrent, Cesk Freixas de Sant Pere de Riudebitlles (Catalunya)... Alhora, vingué gent de l’Horta, de la Vall d’Albaida, de la Costera, del Comtat i l’Alcoià, i també en vingueren, de catalans. Tots junts allí per una mateixa raó: la música en la nostra llengua.

Una cosa quedà clara, tots els qui allí estàvem estimem la nostra llengua i el nostre entorn. Tant ells, per cantar i lluitar pel català amb l’eina de la música i la cançó d’autor, com nosaltres per fer possible que eixa música continue endavant. Una prova clara que qui s’estima la seua feina lluitarà per ella com i quan calga, la va donar Pau Alabajos; vingué malalt de febre i,  mentre acaben de preparar els darrers retocs, s’hagué de deixar caure una estoneta. Malgrat el malestar que tenia a dintre seu, isqué a l’escenari i cantà amb tota la força possible, fent que tant públic com músics s’uniren en un mateix... Això, per a mi, és estimar la llengua, la música i la seua feina: fins al final donant-ho tot.

El mateix cantant ens va llegir en un moment determinat un poema escrit per ell. Parlava sobre la situació del País Valencià, "País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular", deia un dels versos. Magnífic!

Aquestos cantautors d’ara, els successors dels Setze Jutges, seguidors innats de la Nova Cançó catalana, que fan que aquelles velles cançons de lluita continuen vigents i que la gent d’ara les coneguen, que continuen formant part de la història. Gràcies a ells, totes estes músiques de combat, músiques en i pel català són i seran part de nosaltres cada dia. Com aquells joves Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor... cantaven fa anys i omplien els teatres i els llocs on anaven per tal de defensar allò que més estimen, hui mateix ho fan de la mateixa manera Cesk Freixas, Pau Alabajos, Andreu Valor... i molts més! I junt amb ells, tots nosaltres qui els escoltem passarem a la història com aquells qui sí que volem el valencià, qui sí que volem la nostra música i sí que lluitem per la nostra llengua, per la nostra cultura i per la nostra història, aquella que anem escrivint cada dia.

I ja, parlant d’aquesta història, el dia següent ens tocà votar a totes i a tots. Diumenge 20N va ser un dia intens i gran per a molts de nosaltres. Sense haver tingut mai cap representació valenciana al Congrés dels Diputats de Madrid, ho hem aconseguit: els valencians tenim representació. L’opció nacionalista, ecologista i valenciana de COMPROMÍS-EQUO ha arribat al Congrés amb un diputat: Joan Baldoví.
Malgrat la majoria absoluta del PP pertot l’Estat, a vore com s’ho apanya el senyor Rajoy amb tants grups d’esquerres i, si més no, nacionalistes allí davant fent oposició.

Comencem una nova etapa. Serà dura, sí, però anem a fer-ho com millor sabem. Tenim representació política a Madrid, i tenim la cançó d'autor present.

Vivim en un País que ja anem fent!

                

Tornem als bolets

Després d’un llarg temps sense escriure res ací, torne a la meua faena d’escriptora boletaire. Si no he pogut escriure res fins a hui, ha sigut, si més no, perquè tant la Universitat, com totes les altres activitats que faig al llarg de la setmana no em deixen una estoneta lliure per poder gaudir de l’escriptura. No podia suportar-ho ja, necessitava escriure.

Cada dia que passa veig com, a poc a poc, van complint-se alguns somnis dels que tenia i tinc en ment. Un d’ells, fa anys i anys que volia que haguera començat: estudiar Filologia Catalana. Com que el curs passat vaig haver d’entrar a una altra carrera perquè no quedaven places a Filologia, este estiu em plantejava si de debò era això el que volia estudiar o era un fet que tampoc m’importava tant. És a dir, m’agrada la llengua, però també la història... què preferia estudiar? Feia bé a entrar a Filologia, o seria convenient de fer Història o Humanitats?

Al setembre començàrem les classes (el dia d’abans del meu aniversari, per ser exactes). Només el primer dia vaig veure totes eixes preguntes contestades: per primera vegada tenia molta il·lusió d’anar a classe, d’aprendre i aprendre sense parar, de parlar en valencià i que ningú em mirara malament... I sí, s’està complint i m’està encantant.

D’altra banda, hi ha un altre somni que volia complir, però este era un de compartit. Arribar a veure com de no tindre gairebé res, el nacionalisme polític valencianista podia arribar a l’Ajuntament d’Alcoi, veure que és de veres la frase del Guardiola “si ens hi posem ben posats, som un país imparable”. Alhora que de 2 regidors pujàvem a 5 a Alcoi, amb la vice-alcaldia i tot, a les Corts Valencianes aconseguíem 6 diputats i, fins i tot, 3 regidors a l’Ajuntament de València. Una situació històrica per a tots nosaltres. I, ja que hem arribat fins ací, anem a continuar endavant perquè som nosaltres qui de debò es preocupa per la gent, per les inquietuds de cadascun dels nostres conciutadans, pel benestar de tots, no d’un mateix només. Queda, quant a la política, un somni que es pot complir dins de no res: arribar al Congrés dels Diputats de Madrid, amb COMPROMÍS-EQUO. Fer que la nostra veu, la dels valencians, s’escolte a Madrid i que per fi hi haja algú que lluite pels nostres interessos allí. Tot açò, entre d’altres somnis polítics que espere poder veure en un futur... i que ja diré.

Hi ha vegades, sobretot a la meua edat, en què ens preguntem molt sovint això de i açò per a què?, per a què em serveix tot el que estic fent?... i, alhora, les respostes van i vénen sense adonar-nos-en. Estem capficats en les nostres activitats diàries i no volem o no podem veure més enllà d’això, però sí que s’hi veu, allà lluny, una llumeneta, un toc d’alegria, de felicitat o d’emoció que et fa continuar endavant, et fa veure més enllà i voler veure’n també. Ara que estic a Filologia, tinc feina i treballs dia sí dia també i ja no tinc temps per anar a passejar a la muntanya, com tant m’agrada... Però, en comptes de veure-ho com a un problema, faig les dues coses: me’n vaig a fer els treballs a la muntanya. De fet, crec que és el millor lloc per fer-ho, molt millor que cap biblioteca (si tens tots els materials necessaris).

Cal que mirem sempre a tots els costats, pot haver-hi una sortida d’allò més meravellosa que et puga fer tirar endavant.

M’agrada molt poder veure com cada dia, malgrat els problemes quotidians que tenim totes i tots, la vida va somrient-me. De vegades amb timidesa, molt poc, però em somriu. Des del setembre passat estic vivint una nova fase de la meua vida, de creixement personal impressionant: estudie el que m’agrada, vaig a conferències i xerrades d’allò que més m’agrada, estic a un grup de teatre (encara de regidora, però hi estic), tinc un càrrec al BLOC JOVE de la comarca, tinc una parella a qui estime moltíssim, m’agrada la meua vida i el meu entorn... Què més vull?

Com ja heu vist, tinc tantes coses a dir que no puc parlar d’un sol tema en un escrit... A la propera entrada que publique, ja parlaré d’un tema concret; este vos serveix d’introducció a aquesta nova etapa meua com a alumna de filologia, com a persona i com a boletaire!

Fins prompte!

Vicent Andrés Estellés

“Estellés, un gran poeta”, deia una mestra de valencià d’un conegut. I tanta raó tenia la dona.
Recorde quan l’estudiàvem a les classes de l’institut “el millor poeta de tots els temps, just després d’Ausiàs March. El millor poeta contemporani”.
Gran home, gran escriptor, gran poeta... Assumint la veu d’un poble.

Dissabte 17 de setembre, al barri de Benimaclet, a València, es va fer la Festa Estellés que s’està celebrant enguany al llarg del País Valencià i, fins i tot, a Barcelona.
Vaig arribar just després del sopar, al recital de poemes – quasi tots d’ell, llevat d’algun que altre en el seu honor –.
Va ser una estona màgica: la nit de Benimaclet acollint-nos mentre veus humils de tot tipus i edat omplien l’ambient amb les paraules d’aquells versos, de fill de forner.
Molta gent, moltíssima gent honorant, recordant, revivint l’Estellés. Ni València, ni Benimaclet ni cap poble del País Valencià l’ha oblidat ni l’oblidaran mai.

El nét major de nadalet, el que feia versos. Aquell qui un dia es va decidir a fer el seu Cant a València i ara, anys després, els valencians li l’estem tornant com millor podem.

Vicent Andrés Estellés, poeta i lluitador, defensor dels seus i de la seua terra.
Vicent Andrés Estellés, aquell qui no oblidarem mai, aquell qui cada cop que algú llig un poema seu, ressucita.

Poseu-li les ulleres.

La vida o la mort...

Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem...


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa...


Quan s'enjunten totes dues qüestions en una sola acció o en un sol moment, és aterridor.
Vore amb els teus ulls com una persona estimada se'n pot anar, sentir que pots arribar a perdre-la, vore que la mort està tan a prop d'ell o d'ella i, en certa manera, de tu també. Sentir que tu tampoc pots respirar, el teu cor va encongint-se a poc a poc, tot són nervis i impotència: no pots fer res perquè la situació millore.
Esteu tu, el qui pateix i l'enemic fatal... tots sols... una batalla mà a mà entre ells dos i tu davant, d'observador (im)pacient que no pot fer res més que mirar, i desitjar que tot acabe bé.


És una sensació tan estranya i tan aterridora que no sabria com explicar-la. 
Sents que se'n pot anar, se n'està anant... i tu amb ell. Marxeu tots dos cap a la fi de les vostres vides. Malgrat tot, veus que intenta véncer a la mort, ho intenta i tira endavant... però costa tant que sent i sents que no es pot fer res. Ho veus tot perdut. No saps què sent, no saps com et sents.


A poc a poc, tot va passant. Comença a vore's una llumeta de fons, una llumeta de vida i de possible alegria o tranquil·litat. Va passant tot, a poc a poc. La imatge d'aquell ésser obscur que se'ns vol endur comença a desaparéixer davant de tu, es va fent pols, mentre qui tu estimes va recobrant forces i continua en peu, combatent i, finalment, vencedor.
Ha faltat poc. Ha estat a punt... 


Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem... o fins que veus eixa pèrdua tan a prop.


Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa... o fins que la veus que intenta passar a algú davant de tu.


Així és la vida, o la mort... o tot. Perquè la vida, si més no, és el que passa mentre vas morint. 
O, d'altra banda, la mort és part de la vida.

Feliç Aniversari, Pau

Recorde aquella nit. Després d'haver parlat darrerament, havíem coincidit amb uns sentiments mutus. Malgrat tot, la situació no ens deixava acceptar-los... no els volíem acceptar, per por al que puguera passar.
Recorde aquell moment. No massa bo, per una part; estrany, d'altra banda i; bonic i interessant alhora. Entre paraules tristes, plors, records mig bons mig dolents d'altra persona en aquella vida. Entre tot açò, un raig de llum que ens il·luminava i ens feia dir el que realment volíem dir i el que sentíem de veres. Ja era bastant tard per ser un dia normal... jo havia de tornar prompte, però l'ambient m'ho rebutjava. Hi havia un fum de dubtes voltant el meu cap: per què passava això just en eixe moment? de debò sentia el mateix que jo? no era perquè la tristor i soledat omplia el moment i els pensaments? què havia de fer: continuar endavant o esperar? esperar... fins a quan?


Recorde aquell dia, també. El dia dels músics. Ja ho havíem parlat, tot continuava "com abans, però més... junts". Dinàrem junts. Mirades, carícies involuntàries, cosconelles, somriures fràgils, rialles sobtades, sentir-nos vius i amb ganes i ganes d'estimar, però amb vergonya d'arrimar-nos massa, sobrepassar el límit de les carícies i que deixara de ser com abans, semblar un intent d'alguna cosa més i precipitar l'ocasió. No obstant, ho desitjàvem.


Recorde també aquella altra nit. Sentiments per l'aire i nervis. Pressa i tranquil·litat alhora. Volíem tant, però no sabíem si féiem bé. "Preferíem" esperar un temps.
Recorde un altre moment. Ja de matinada i de tornada a casa. Uns llargs minuts ben estranys i, si més no, durs. Aquelles paraules dites per tu, per l'altra persona. Ofensives i atacs. Intents de records passats. Intents d'oblidar certs moments dolents i de tornar enrere i canviar la situació, per part d'aquella altra persona. Confessions d'allò més estranyes, dolentes i inesperades, d'ella, també. Un moment que va marcar el començament, si fa no fa, d'una nova història.
Sobretot, recorde aquella matinada. Després d'aquell moment roí. Després d'unes paraules o, millor dit, d'uns consells d'un amic. Després d'esperar no sabem a què. Arribà aquella matinada.
Aquella matinada en què tot tornà a ser del color que volia. Res no podia enfosquir-se. Era tot meravellós. L'entorn, preciós: el sol ixint a poc a poc, al ritme de les teues paraules, per la Serrella; ocells cantant feliços; vistes de l'Alcoi de més enllà del Viaducte, del Barri d'Ovidi; la música festera que ja sonava pels carrers del Centre; l'ambient de festa, d'alegria, d'amor... de felicitat... de tu i de mi, de nosaltres.
Aquelles paraules, tan curtes, tan tendres i tan difícils de dir. Els nervis. M'agafaves les mans. Esperàvem el moment, costava d'arribar. Aquell moment, íntim, nostre, dels dos, que féu que eixa nova història començara d'una vegada. Començàvem a escriure ja la primera pàgina, després del llarg pròleg que dúiem ja escrit, del nostre llibre. El nostre guió, la nostra obra. Un llibre, un teatre... en què per fi, els dos protagonistes formàvem part l'un de l'altre, en què les nostres vides, els nostres capítols i les nostres escenes es fonien en una sola per continuar i fer d'ella la novel·la més bonica mai representada ni llegida: La Nostra Història.
Des de llavors ençà, he anat descobrint parts que no creia que existien dins el meu cor. He descobert que puc estimar més i més, cada dia que passa, a eixa persona tan especial, a tu. He descobert que m'agrada formar part de tu i que tu en formes de mi. Que m'agrada que siguem un. Que m'agrada el teu somriure, els teus ulls, la teua mirada captivadora, el teu nas, la teua esquena, la teua manera de parlar, de riure i de fer riure, la teua alegria i les teues ganes d'ajudar-me i ajudar a tots quan cal, la teua amabilitat i la teua gran personalitat que de vegades intentes amagar, per por. M'he adonat que eres una persona meravellosa, que fas que cada dia pague la pena despertar-se, fas que cada dia en alçar-me tinga més ganes de vore't i de viure i d'estar amb tu. M'he adonat que t'estime. Que em fas sentir coses que mai ningú m'havia fet sentir; que no puc viure sense saber res de tu, perquè ja eres jo. M'estic adonant que m'encanta vore tot el que fas per mi i que no vas a rendir-te ni a deixar que jo em rendisca.
M'encanta sentir la teua veu, a poc volum, a cau d'orella, mentre els teus llavis també m'acaricien. M'encanta tot el que em fas, el que em dius... però encara m'agrada més quan somrius. M'agrades, m'encantes, et vull, t'estime... a tu.


Recorde tot allò que t'he dit i molt més. I espere tindre coses i coses per recordar durant moltíssim temps i, sobretot, espere poder recordar-les al teu costat, contant-nos-les.
Açò em serveix per a felicitar-te per ser com eres, pel teu aniversari i, per aguantar-me i estimar-me cada dia!


Moltíssimes felicitats, amor meu! Per moltíssims anys més... tu, i al meu costat!
T'ESTIME, PAU!