diumenge, 31 de maig del 2020

2020 a mitjan fer.

Pensàvem que ho teníem tot a la mà.
Si no hui, tot arribaria demà.
Era gener i l’any se’ns feia molt gran,
quedaven dies, mesos... quedava tant!

Ho teníem tot per fer i tot era possible.
Procrastinàvem sempre, totalment a consciència:
l’endemà, qui sap? Potser tot seria assolible.
Quina pressa hi havia? Cap ni una, paciència!

Passà el febrer més ràpidament que el gener,
deixàvem que tot seguira el seu ritme: corrents.
Tot arribaria. Si no este mes, el que ve.
Què podria trencar tot el que podríem fer?

Al març tot canvià de sobte, en un moment,
ens adonàrem que res ja no era etern,
es veia en els rostres de la gent.
S’apropava, per a alguns d’ells, l’infern.

Per què no ens vam dir tot el que sentíem?
Per què no vam fer tot el que volíem?
Ja ho deien els clàssics: Carpe Diem.
Visquem el moment!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada