dijous, 28 de setembre del 2017

Gap

I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

És un dels moments més importants de la teua vida. La por inunda el teu cap i el teu cos, però saps que ha arribat l'hora.

T'hi has estat preparant durant tota la teua existència i, sobretot, últimament. Ho veus davant, saps que només és un pas més, un esforç més, com has fet fins ara. Però costa tant...

I si no arribe a fer-ho? I si torne a caure? I si no puc alçar-me?

Has caigut milers de voltes i estàs ací i ara. Les altres voltes t'hi has arriscat i, amb esforç, ho has aconseguit. Esta volta no és tan diferent. La diferència la fa el teu cervell. Saps perfectament què has de fer i com. Però costa tant...

Tornen els dubtes. Tornes a mirar avant. Ho veus i és un 'gap' molt gran, el més gran fins a hui, però portes massa temps arrimant-te a la vora i negant-te a saltar-hi.

Has botat 'gaps' abans, portes molt de temps aprenent: vas començar amb bots estàtics, a ensenyar-te a moure i girar, a saltar coses, escales, a fer trucs més difícils. Has caigut alguna volta però t'has alçat i ho has intentat fins que ho has aconseguit. Perquè, al cap i a la fi, d'això va la història. I ho saps.

Tornes arrere, en un mar de dubtes i inseguretat, de por. Inspires, soltes l'aire, amb els ulls tancats. Obris els ulls lentament i veus el 'gap' davant de tu: nu, esperant-te, cridant-te, convidant-te a tastar-lo.

Parpalleges, mentre et ve al cap la imatge de tu mateix fent eixe truc que tant ansies, que necessites, just allí davant. Escoltes un ocell de fons i la imatge se't trunca: enmig del bot se t'escapa la taula i caus bruscament al terra. Pots sentir el mal en el teu cos.

Tanques els ulls de nou, mentre tornes a inspirar i a traure l'aire suaument. I, de sobte, t'adones que ha arribat el moment.

Arranques a córrer cap al 'gap', amb convicció. Deixes caure la taula i, d'un bot, hi puges i espentes. T'estàs arrimant a la vora, ha arribat l'hora: escoltes perfectament eixe 'pop', arrastres el peu de davant alhora que alces el de darrere fent que ambdós cames es flexionen a la mateixa altura en l'aire, col·loques els peus damunt dels eixos, amb el cos en paral·lel al monopatí i el cap totalment concentrat en el que estàs fent, conscient que esta és la bona. Notes com l'adrenalina s'apodera de tu, la por també, però esta última comença a difuminar-se, va fent-se xicoteta a mesura que t'apropes al sòl, amb el cos encara perfectament posicionat.

Tap! Les rodes tupen l'asfalt, flexiones les cames, mires cap avall: continues damunt del taulell; mires cap arrere: has superat el 'gap', per fi!

La por et cegava, però sabies que ho podies fer. En realitat, no era tan diferent del que ja havies fet abans, només la distància i el temps que durava el bot... Però tard o d'hora sabries que ho podries fer.

Potser, si més no, la vida ens posa obstacles, 'gaps', escales, rampes... que hem de superar malgrat la por i la incertesa. N'hi haurà de més grans, de més difícils... però tots seran vencibles.

Ara, crec que m'ha arribat l'hora de saltar el meu gran 'gap'.

'Pop', espente, i em deixe dur...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada