jueves, 14 de enero de 2016

FELIBERTAT

M'agrada pensar que esta és una de les meues històries d'amor i, si més no, de les més importants. No es tracta d'un amor romàntic, ja que eixos no solen acabar massa bé. Malgrat això, totes les històries d'amor acaben amb la mort: res ni ningú viu per sempre. Esta història, però, és d'amor real, viu i passional.

Tot va començar farà uns 13 anys, més o menys. Jo era una xiqueta activa, nerviosa, juganera i queferosa que passava les vesprades en casa del meu oncle: feia els deures de classe, si en tenia, i veia la tele o dibuixava. Veia un fum de dibuixos animats, de tots els tipus i en diversos canals, però n'hi havia uns, en concret, que m'encantaven: Rocket Power. Tractaven d'un grupet de xiquets (tres xics i una xica) que vivien en alguna de les costes de Califòrnia i, tots ells, practicaven tot d'esports 'extrems' com skateboarding, snowboarding, surf, BMX, hoquei de carrer, entre molts d'altres. Gràcies a eixa sèrie de dibuixos vaig conéixer l'Skate (i els altres esports, clar). Des d'aquell moment, l'skate va esdevindre un esport màgic per a mi, amb el qual, fins i tot, somiava que arribaria a fer o a viure coses semblants a les que vivien els xiquets de Rocket Power. Sabia que eren dibuixos, que era ficció, però també sabia, no sé per què, que hi havia part de realitat en això. 

Anys després, el 2003, mon oncle tenia contractada una empresa de televisió que oferia més canals dels que hi havia en la tele normal. Entre eixos canals extres hi havia l'Extreme Sports Channel. Com s'intueix amb el nom del canal, retransmetien tot tipus d'activitats extremes. Recorde que estava viciadíssima als programes de BMX i, sobretot, a tot el que tinguera relació amb l'skate. Podia passar-m'hi hores mirant qualsevol programa d'eixe esport. Eixe mateix any, a l'estiu, van retransmetre els X Games per eixa cadena de televisió i els vaig poder vore per primera volta en la meua vida. El que més recorde d'haver vist eixe any els X Games, a banda d'estar embovada davant la tele hores i hores, és quan vaig vore la final d'skate. Més concretament, recorde que va haver-hi un participant que em va cridar molt l'atenció: era un xiquet. No podia ser molt més gran que jo (efectivament, té només tres anys més que jo) i, a més, era bastant baixet. Eixe xiquet era, ni més ni menys, Ryan Sheckler i va guanyar els X Games d'aquell any amb només 14 anys d'edat. Això em va obrir els ulls i em va fer pensar molt: «si eixe xiquet pot, jo també puc!», «si ell ho ha aconseguit, jo ho puc aconseguir, si vull!». Eixe va ser el moment crític d'enamorament amb l'skate i, a partir d'aquell estiu no parava de pensar en eixe esport. El que més em frustrava era que no en sabia res i, a més a més, que no tenia cap monopatí.

L'estiu següent va haver-hi també un altre moment clau en esta història d'amor: estava a la Plaça de la Barca, amb els meus pares, prenent un gelat tranquil·lament, quan de sobte va aparéixer, al fons, un xiquet – esta volta, de la meua edat – amb un monopatí, que estava fent trucs. En eixe moment vaig deixar d'escoltar els meus pares inconscientment i em vaig quedar bocabadada mirant el que feia el xiquet eixe: va fer un kickflip saltant l'escaló gran. Llavors, recorde que vaig dir en veu alta alguna cosa com «uau, jo vull fer això!». I, a sobre, en començar el curs següent a l'institut, va arribar un alumne nou que tenia un any més que jo. Un xic molt simpàtic que, a més a més, practicava skate en el mateix poble on jo vivia! Era la meua oportunitat d'aprendre el que més desitjava aprendre i així va ser. Ell em va ensenyar les coses bàsiques, durant un o dos mesos i, la veritat, em va ajudar molt. Es va acabar el curs i va tornar l'estiu i la platja, però aleshores ja tenia una tabla d'skate meua. Un dia de tants, em vaig emportar el monopatí per a passejar i, de sobte, un xic em va dir que si li'l deixava un moment per fer un ollie. Li'l vaig deixar i va fer un ollie altíssim. Com que va vore que jo no en sabia massa, em va dir que, si volia, el dia següent podíem vore'ns en el mateix lloc a la mateixa hora per practicar, que ell tenia la seua tabla en l'apartament. I així va ser. Una setmana després, n'érem uns 10 que féiem skate o inline i patinàvem vesprada sí, vesprada també. Tant feia si sabies més o menys: eres part del grup i t'ajudaven entre tots. Era genial. Malgrat això, recorde molt un dia d'aquell estiu. Hi havia una xiqueta, veïna meua, que era la meua 'amiga' d'eixa època. Era la típica xiqueta simpàtica i amb qui t'ho passes bé jugant, però que saps que és una repel·lent i que sempre ha de tindre la raó i ser ella qui mane. Això, ja de per sí, no mola. Doncs bé, resulta que molts dies, abans de l'hora en què havia quedat per a patinar, com que m'avorria, eixia al carrer del costat de casa a practicar un poc amb el monopatí. Un d'eixos dies, a mitjan 'entrenament', va aparéixer eixa xiqueta i em va dir: «què fas?». Era bastant obvi el que estava fent, però vaig entendre que era una manera de començar una conversa i li vaig dir «patine, practique per a esta vesprada». Llavors em va dir la frase que recorde des d'aquell dia com si la tinguera gravada en un mp3 que sona constantment al meu cap: «I per a què patines tots els dies? Saps que no vas a dedicar-te a això en la vida, no? Hi ha coses molt més importants». A eixa sentència, se li afegeix la cara de fàstic i superioritat amb què em mirava mentre em deia això. Em va matar. Jo tenia 13 anys i no tenia massa idea de què volia ser quan fóra gran, però sí que tenia clar que volia ser feliç i lliure. I ella què sabia? I si sí que puguera dedicar-me a això? Per mi, pel que m'havia dit, i pel que sentia cada vegada que patinava: havia d'intentar-ho al màxim, havia d'aprendre tant com puguera i més.

Però com tot, l'estiu va acabar, cadascú va tornar al seu poble, a la rutina de l'institut i, a sobre, ens havien prohibit patinar en eixa plaça perquè deien que «trencàvem el mobiliari urbà», cosa que no era de veres. Així doncs, es va acabar l'skate, perquè entre les classes, els deures i tot el que implica ser una adolescent, ja no podia patinar i menys encara quan se me va trencar la tabla. A pesar de tot això, seguia volent patinar cada dia i, anys després, el 2008, em vaig comprar un monopatí dels més barats i roïns que vaig trobar. Sí, ho sé, va ser una elecció horrible. Eixe monopatí va durar, en moviment, un mes com a molt. Sense moviment m'ha durat fins a l'any passat… així que, fins al 2015 he estat amb una tabla que no es menejava i amb la qual podia fer ben poc, afegint-hi el fet que no tenia temps per fer masses coses.

Arribem, per fi, al 2014-2015. 12 anys després d'haver començat a patinar, però que en la pràctica no havia aprés gairebé res. Portava, si fa no fa, des de l'estiu màgic sense patinar 'seriosament'. Vaig passar l'institut, vaig acabar el Batxillerat, vaig començar la Universitat, tenia tantes coses i tants maldecaps que m'era impossible trobar una estoneta per a patinar. Ah, també és cert, no podia patinar perquè el meu monopatí era un monopatí immòbil. Malgrat això, cada dia que estava trista o que tenia un problema o, simplement, em sentia bé, notava que necessitava anar a patinar. No sabia per què, però era una sensació estranya i, en certa manera, agradable, encara que en tornar a la realitat se'm truncava.

Durant eixe curs, van haver-hi dos moments importants que em van canviar la manera de vore el món i d'entendre'l. El primer va arribar a finals de novembre quan, malauradament, va faltar un 'amic' que era ben jove. Ens havíem conegut feia uns cinc anys i havíem fet bastant amistat. Bé, eixa amistat que es pot tindre quan veus a l'altra persona cada mig any, com a mínim. Malgrat això, jo li tenia moltíssima estima i, almenys pel que em demostrava, ell a mi també. Era molt jove, més que jo, i el caracteritzava la seua alegria constant, la seua força de voluntat i les seues ganes de viure i de ser feliç. Va passar un càncer, el va superar. Per desgràcia, no el va poder superar del tot i va morir. Em va deixar molt tocada, en primer lloc, per la seua edat. D'altra banda, i més que res, perquè amb el poc que ens havíem conegut, m'havia demostrat que era una grandíssima persona i que el que més importa en esta vida és ser feliç fins al final, passe el que passe. A partir del seu comiat, vaig intentar fer meua la seua idea de la vida i intentar ser més i més feliç. A més, des de l'estiu d'eixe any, era molt més feliç perquè el meu oncle havia rebut un trasplantament de cor que havia eixit la mar de bé i estava responent tot correctament. Ens tocava viure.

La vida, però, no sempre és tan bonica: a finals de febrer del 2015 va faltar també el meu oncle. Després de tantíssims anys de lluita, de patiment, de mancança d'esperança, quan millor estava, un simple 'refredat' se'l va emportar. És cert que, amb tot, se'm va complicar la meua nova idea de viure, vaig caure en un pou d'on em costava eixir, encara que veia l'eixida i sabia que ho podia aconseguir. Em faltava saber com fer-ho. Quan millor estava era, entre d'altres coses, quan veia vídeos d'skate per YouTube. Em podia passar hores veient-ne i se m'oblidaven els problemes. Un dia, de sobte, com passa tot en la vida, vaig vore la llumeta de l'eixida bastant a prop. Les meues sabatilles estaven ja bastant trencades, com sempre, i vaig vore en oferta just les de Ryan Sheckler, que són un model de sabata d'skate que m'encanta. Me les vaig poder comprar i, només rebre-les, vaig vore la necessitat d'agafar la meua «pseudotabla» i anar-me'n a intentar fer ollies i tot el que puguera. Vaig estar-hi una estoneta només, però durant eixos minuts, res més – a banda del que estava fent en eixe moment – no em passava pel cap. Vaig notar que, de veres, tornava a sentir-me bé. Llavors, se'm va ocórrer demanar-li la tabla vella al cosí del meu nóvio, però amb la idea que me la deixara una estoneta algun dia i jo li la tornava de seguida. Ell, en canvi, em va oferir vendre-me-la sencera a un preu baixíssim. Sense pensar-ho dos voltes, ho vaig acceptar molt emocionada.

El dia que em va donar el meu «nou» skate va ser impressionant. Era com si tornara a tindre 13 anys i tornara a tindre la il·lusió per aprendre i per fer realitat el meu somni. Quan, per fi, la vaig tindre i vaig acabar les classes, vaig començar a pujar a l'skatepark local per a intentar fer alguna coseta i aprendre'n. No sabia fer res més que un simple ollie, però només anant d'un costat a un altre i intentant fer un poc més alt el bot em sentia lliure i feliç. I, llavors, va arribar la sort: vaig guanyar dos entrades per a l'Extreme Barcelona. Va ser un dels caps de setmana més intensos i més feliços de la meua vida: skate, bona companyia, Barcelona, Mountain Dew… eixe cap de setmana em va tornar la motivació per demostrar-me que sí que puc fer el que vulga si m'ho propose.

Des de llavors fins a ara, he intentat patinar tant com he pogut i més. Ha estat ben bonic el fet d'estar d'Erasmus i haver-me portat la meua tabla per patinar per terres hongareses. No vaig caure, però, amb el fet que ací es fa de nit més prompte i que plou prou més que a la meua terra, així que no he pogut patinar tots els dies ni tots els mesos. Malgrat això, les voltes que ho he fet i tot el que he pogut millorar, m'han fet sentir-me molt millor.

Sincerament, sé que és difícil. No és un esport que s'aprén en un dia ni en dos, ni en un mes. És un esport que requereix constància i paciència. Però l'amor també ho requereix i quan dos s'estimen fan tot el possible per romandre junts. Així doncs, vull fer tot el que puga per fer realitat el meu somni, dins de les possibilitats que tinc, evidentment. Perquè no és un simple esport, no és un simple taulell de fusta amb rodes el que tinc als peus quan patine, és molt i molt més que això. Per a algú que no patina és complicat d'entendre el que se sent. I per als que patinem, ens resulta complicadíssim explicar-ho. No obstant això, ja ho vaig pensar quan la xiqueta de la platja em va dir aquella frase matadora: volia ser feliç i lliure. I això és el que sent cada volta que patine: felicitat i llibertat. Només anant avant amb el monopatí, només fent un simple botet, sent que puc fer tot i més. A banda, la sensació que produeix el fet d'intentar i intentar fer un truc, que no m'isca, caure, tornar a intentar-ho, tornar a caure, tornar i tornar, innumerables voltes i, finalment, m'ix el truc que tenia en el meu cap i tot el que he patit s'esborrona perquè ha pagat la pena, perquè he aconseguit el que volia i perquè la felicitat em recorre tot el cos. És una sensació indescriptible i màgica. És impressionant.

La vida, si més no, és curta. Sobretot atenent que comencem a adonar-nos que estem vivint ràpid segons creixem i això implica que la vida i el temps passa ben de pressa. La vida, si més no, implica moltes coses i responsabilitats, està clar. Però, què és la vida si no és felicitat i llibertat? Què seria de nosaltres sense el sentiment de felibertat? Què seria de nosaltres o, en este cas, de mi sense l'skate? No vull saber-ho.


2 comentarios:

  1. Molt bona Yaiza! M'agradat molt! Cadascú s'enamora de la seua passió! Per a mi, anar a entrenar, correr, saltar, fer un bon pase, llançar i observar com es clava la pilota a la cistella, aixo es la meua Felibertat ;)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. M'alegre moltíssim que t'haja agradat! Gràcies per llegir-ho, nebot! ;) Una besadeta!

      Eliminar