Erasmus

Ha estat un semestre. En realitat, només cinc mesos. Cinc mesos intensos, diferents, màgics. És de veres que viure l'experiència de l'Erasmus –ben viscut, és clar– et canvia la vida i, sobretot, la teua visió del món.

Finals d'agost. Por, nervis, incertesa… tot rondant pel cap. Una dualitat al pensament entre deixar-te endur i anar-te'n a viure i a vore món o, d'altra banda, assumir la por i quedar-t'hi. La gran majoria de les voltes, per sort, guanya la primera opció. Tot és increïble, literalment. Arribar a l'aeroport d'Alacant, embarcar –unes quantes hores després–, anar a Madrid, fer-hi nit. Fins a eixe moment, la idea que marxes de casa encara no està del tot assimilada. Madrid, onze del matí, embarquem cap a Budapest. Ara ja no hi ha retirada possible. I sort! El moment més estrany, al meu parer, és el fet de xafar terres hongareses per primera volta amb la idea de “esta és la meua nova terra”. Uf. De sobte recordes moltíssimes coses del que has viscut al llarg de l'estiu i del teu passat a ta casa, amb la família, amb els amics, amb tots… però la il·lusió de començar una aventura nova s'apodera de tu i, llavors, comença tot.

Enganyar-se de tren, fer no-sé-quants transbords, que no t'entenguen i no entendre'ls, que tot el paisatge, des dels trens, siga pla, sense muntanyes, tot verd, amb casetes com les de les pel·lis, la posta del sol, encara en el tren –en un de tants–… i, per fi, ja de nit, arribar a la teua nova ciutat: Szeged. L'estació és molt bonica, encara que per la part de dins sembla que estiguem en una pel·li de la Segona Guerra Mundial. Només eixir hi ha un fum de refugiats siris i policies, és dur. Malgrat això, és agradable arribar a l'hotel on farem nits fins a trobar un pis. Ui, l'hotel… sense ascensor, amb un internet pèssim, amb l'aigua que feia una olor horrible, amb quatre persones en una habitació on cabien els quatre llits i res més. Però, com tot, té la seua part positiva. Conéixer gent i, sobretot, fer comboi. Les nits de l'hotel, almenys una d'elles, van ser memorables.

És el moment d'eixir, de conéixer la ciutat: de nit, de dia, quan siga, és impressionant. La gent és súper amable, t'ajuda amb el que siga –malgrat la incomprensió–, la porta del Rectorat de la Universitat s'obri sola i és d'estes grans de fusta, sembla màgia, com tot en este país. Les primeres setmanes són les més intenses i dures: adaptar-se al nou país, a la moneda, a l'idioma que no entens, a l'anglés com a llengua vehicular, a haver de buscar un pis quan més prompte millor, a viure i conviure amb altres i, sobretot, amb tu mateix. En els moments més nerviosos trobes a faltar ta casa, la teua gent, tot. Però el paisatge i l'acollida de la gent és tan bona que et fan sentir d'allò més bé.

Una setmana després, per fi, trobem un pis. Un súper pis. Amb un company de pis que no coneixíem de res: és un xic turc que estudia medicina. No ens coneixem de res, però ja des del primer moment fem bona pinya. És un moment clau: el naixement dels flatmates. A partir d'eixe moment tot va rodat, dins del que cap: festa per ací, quedada per allà, festival de peix, de vi, de tot. Conéixer gent i més gent, de Turquia, d'Itàlia, de Portugal, de França, d'arreu d'Espanya, de Bèlgica, de Romania, de Bulgària, de tantíssims llocs i gent tan gran… és meravellós. Comencem les classes, els professors són molt bons –tant com a docents com a persones– i les companyes de classe fantàstiques: ens acullen des del primer moment, ens consideren, des del moment zero, amigues. És genial.

Resulta que tenim uns veïns de la nostra edat: una xica d'Anglaterra i un xic hongarés. La xica no sol ixir de festa ni fer festes a casa, és més seriosa, però és bastant simpàtica amb nosaltres quan ens veu. El veí, en canvi, cada setmana fa festes en casa. Amb la brometa d'intentar que ens convide algun dia a una de les festetes, acabem una nit a sa casa, un fum de gent que estàvem de festa a la nostra. És quan el coneixem i descobrim que tenim un xic genialíssim com a veí: el millor veí que podríem haver tingut. Des de llavors, setmana sí setmana també fem festeta o quedada i ve a casa o anem a sa casa. La cosa va molt a millor: puc dir ben alt i ben clar que tinc els millors companys de pis i el millor veí que podia tindre en un Erasmus.

Que si festes temàtiques, que si festes nacionals, que si excursionetes, que si PIVO de nit, que si JATE després, que dissabte és gratis amb el carnet Erasmus…

La primera eixida va ser a Röszke, a vore com estava la situació a la frontera amb Sèrbia, pel tema dels refugiats de Síria. Hi ha una valla de metall –com la de Melilla– i policies i militars vigilant. Ens pregunten què fem allí, però tot bé, ens deixen arrimar-nos al famós vagó de tren que queda enmig de la valla per tancar-la del tot i, a més a més, ens deixen fer-hi fotos. També hi ha uns periodistes que després aniran cap a Croàcia, que és cap on han enviat els refugiats ara. És impactant, si més no, passejar al costat d'una valla que han posat perquè la gent no puga passar. Vore-hi roba per terra, roba cremada al filferro, botelles d'aigua, restes d'uns dies ben durs que han patit nombroses persones que van fugint d'una guerra i només es troben que valles i militars pertot arreu.

La segona eixida va ser per a celebrar el meu aniversari. Va ser el millor regal que m'han fet mai per al meu aniversari. Vam anar a practicar wakeboard! Va ser genial! He de dir que va ser més complicat del que m'esperava… vam tardar vora tres quarts d'hora a aconseguir plantar-se damunt la tabla, com a mínim, 5 segons seguits. Això sí, en general va ser una de les millors experiències de la meua vida. Gràcies de veres, xicones!

Després van començar els viatges: Polònia –visitant Cracòvia i Auschwitz–, Dinamarca –veient Copenhage–, Budapest, la tornada a casa abans de Nadal… tots i cadascun dels viatges que he fet durant estos mesos m'han semblat fantàstics. M'emporte experiències meravelloses i, sobretot, records ben bonics.

El Nadal va ser estrany. Era la primera volta que passava el Nadal lluny de casa: no he pogut vore el Tirisiti, ni les pastoretes, ni la Burreta, ni la Cavalcada, ni fer els dinars familiars de Nadal, ni passar el Cap d'Any amb els amics de sempre… Malgrat això, ha estat molt bé. La Nit de Nadal, cal dir-ho, va ser la més “trista”. Amb els companys de pis, sols, sense l'ambient nadalenc que sol predominar en eixa nit, però intentant passar-ho bé com fóra. Malgrat la solitud, finalment, ho vam passar bé. A partir del Nadal, quan la majoria de gent se n'havia anat a les seues cases a passar les vacances amb la seua gent, els qui ens vam quedar a Szeged vam fer més pinya que mai: tots els caps de setmana anàvem JATE tots junts… i, sobretot, el més impactant i emocionant va ser la nit de Cap d'Any a Budapest. No teníem un pla concret, sabíem que havíem de trobar-nos amb els Erasmus de Szeged en algun moment però després d'això no hi havia res escrit. Doncs va ser de les millors nits de Cap d'Any que he viscut mai, amb gent fantàstica i tot genial, malgrat el fred que feia.

En resum, han estat cinc mesos que han marcat un abans i un després en la meua vida. He aprés moltíssim, tant a classe com fora de classe. He conegut gent “de lo milloret”, he viscut experiències que no creia que viuria, he menjat coses que no pensava que menjaria, he aprés idiomes, he fet amics i amigues, he fet skate, he viscut “sola” i, a més a més, en una pis enorme a un preu molt bo, a prop de tot, amb la millor gent.

Al setembre, durant una telefonada de WhatsApp, a les preguntes “i com està tot per allí? Et va tot bé?” vaig respondre “tà tot bonico!”. I, cinc mesos després, puc dir que eixa és la frase que millor ho resumeix: TÀ TOT BONICO. I tan bonico!

Gràcies a totes i cadascuna de les persones que han format part d'esta experiència inoblidable, heu fet que haja viscut els millors cinc mesos de la meua vida.

MAKE ERASMUS, NOT WAR