A cada bolet, una lliçó!

AL MAL TEMPS, COMPROMÍS.

2012-02-16T13:48:00.000-08:00

Estem en una situació dolenta, és de veres... encara que crec que dolenta, és poc. Però clar, nosaltres ens ho hem buscat.

Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú sap que la dreta només vol el benestar dels seus i viure a lo grande. Val, entenc que hi ha gent de dretes, que donen suport a eixos partits i tot el que vulgueu... però, tan poca gent s’adona del mal que fan? Ah, no. Ací primer els votem i després ja els criticarem i ens manifestarem.

Així no anem a cap lloc. Quan el PP ho fa malament, la gent ix al carrer i es manifesta contra les retallades i contra vés a saber què més... Però el dia de les eleccions continua guanyant el PP.

En quin cap cap?

No dèieu que no hi havia diners? Hi tant que n’hi ha! Si no, com creieu que es paga la Fòrmula 1, l’America’s Cup, l’estatua gegant de l’Aeroport de Castelló, el mateix aeroport que només el gasten els conills, falcons i furons... Hi ha diners per a tot, que no ho veieu? Sí, hi ha diners per a tot el que ells volen...

Però clar, es gasten tantes milionades amb tot açò que ja no queda gaire res per a les farmàcies, per als instituts, per a les llibreries...” I com que hi ha molt per pagar en aquestos casos, què fem? Retallem! Total, a qui li serveix la Sanitat? Per a què volem l’Educació? Això no serveix per a res... on vas a anar amb un graduat escolar? I amb un títol universitari? Vinga, per favor, que ara el que es duu és ser lladre i saber com robar a la població! I si saps jugar a golf i fer vela, millor encara!”

No ens adonem de tot açò? Estem creant una societat horrible, un País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris... Que diria Pau Alabajos.

Com s’ha pogut vore des de fa ja molt de temps, el PP és un partit que sempre té coses a amagar, que utilitza tot d’eufemismes perquè no se sàpiga quina és la situació actual, que parla i parla sense arribar a donar sentit a les seues paraules, que promet algunes coses i que després no fa res...

Al meu parer, actualment només hi ha un partit amb què puc confiar de veres: COMPROMÍS. Un partit que no era gran cosa fa un temps i que, amb només 2 anys s’ha guanyat la confiança de milers de valencians i valencianes. Que té 6 diputats a les Corts que diuen cada dia la veritat i lluiten pels valencians i que, per culpa d’açò, de vegades són censurats per Canal9. Que té un diputat a Madrid que deixa les coses clares a tota la resta d’embutxacats, que té el valor i la valentia de dir el que hi ha a la seua terra i com ho estem passant ací, que té el coratge d’eixir a parlar davant de tots en la seua (la nostra) llengua...

Un partit, COMPROMÍS, que a Alcoi ha pujat notòriament estos últims anys i que ara, per fi, forma part del govern, amb 5 regidors i la Vice-alcaldia. Un partit que ara en el govern, junt amb els altres dos que el formen (PSPV-PSOE i EU), ja han estalviat molt més del que es feia amb l’anterior govern de Sedano. Un govern que només entrar-hi, ja van estalviar 180.000 euros a l’any en els sous de regidors i eventuals.

Es pot dir més alt, però no més clar. COMPROMÍS suma gent, suma país, suma il·lusió i, sobretot: no suma deutes, suma estalvi!

Yaiza Ferrer,

Secretària d’Organització Comarcal del BLOC JOVE

Modes

2011-12-25T08:28:00.000-08:00

Ser adult, o pare, o major, no significa sempre saber de tot. Cada persona adulta o major, o els mateixos pares, han sigut joves i saben que no tot és tan fàcil com es pinta. Els joves també tenim problemes, també ho passem malament, també ens preocupem... i també tenim dret a opinar i a dir el que sentim o pensem. Una persona que no tinga els 30 anys, no té perquè saber menys que un de 40. Hi ha temes en què està clar que un pare ha de tindre raó: ha viscut molt més, té experiència, sap de què va la cosa. Però hi ha d’altres camps en què ni s’assomen a la raó.

Es diu molt això de “quan sigues pare menjaràs ous” i jo, personalment, crec que tampoc és del tot cert. Durant tota la vida estàs “menjant ous” per a poder tirar endavant, per a corregir les errades del passat i per a buscar, trobar i continuar pel camí correcte.

Som joves, sí, però també tenim un poc de cap (uns més que d’altres, però en tenim). Hi ha coses que ens agraden, tenim pensaments i, potser, ideologies marcades per certs factors. Per estes coses que ens agraden, ens interessem i sabem, gairebé perfectament, per què volem açò i no allò. Per molt joves que siguem, tenim dret a defensar el que volem, no creieu? Per molt joves que siguem, podem tindre un poc de coherència en els nostres pensaments... que no tot són modes que passen amb els anys.

A mi, i a gent del meu voltant, ens diuen que els nostres pensaments (independentisme, música en valencià, etc...) no són més que una moda, que això ens passarà. Anem a vore, gent que diu estes coses, ací teniu la definició de l’IEC de què és una moda: Ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Creieu que una ideologia pot ser una moda? Lluitar per uns ideals pels quals han lluitat milers i milers de gent al llarg de la història, és una moda? Fer conéixer i entendre la nostra història, és una moda? Saber qui som i d’on venim, per saber per on anar i què fer, és una moda? Jo crec que no.

L’altre tema és el de l’estètica. Com bé s’ha vist a la definició, la moda és segons el gust del moment i un ús passatger de la manera de vestir-se... i tal i qual. Sí, molt bonic! Unes persones que els ha agradat des de fa molts anys un estil de roba i d’anar, que van just al contrari amb el que és el gust del moment... viuen en la moda? Sí, és cosa de joves... això ens passarà, diuen. “Això de les restes, amb 2 anys ja te n’has avorrit...”, diuen també. Potser me les lleve, però no perquè siguen una moda, si no per poder trobar faena, gràcies a la societat tan estereotipada que estem creant amb aquests pensaments. I tornen a dir “és cosa de joves...!”.

No hi ha gent major (major de veres) vestint com els hippies? No hi ha gent major (major de veres) amb restes? No hi ha gent major (major de veres) independentista? No som molta gent que vist així, que pensa així, que viu així...? Tota esta gent viu en un món constant de la moda?

Vinga, per favor! Que sou vosaltres qui viviu lligats al que ix a la televisió, a les modes que creen les cadenes televisives i les revistes... que tots aneu iguals! Això és una moda, tots seguiu el mateix patró... i no veieu més enllà d’això. Fins que alguna actriu de cine, o algun actor canvie el look, i tot lo món, per art de màgia, canvia també...

No s’adoneu que estem creant una societat d’ignorants? Tant els joves com els majors. Que no deixen parlar a aquells que consideren “inferiors”, que la gent que no pensa i no vist com la resta som els dolents, els radicals, els que anem fent mal i no tenim un mínim de respecte ni cultura.

Sóc jove, porte rastes, vist com em dóna la gana, tinc uns ideals clars, m’interesse per la meua història i la meua cultura, estic a la universitat, no m’agrada veure patir a ningú, intente fer el bé a tots, em preocupe pel meu món i pel món de tots, escolte a la gent i deixe parlar, m’agrada sentir les opinions de la resta, per contrastar arguments i veure què hi ha més enllà del que jo pense... Jo sóc radical? Sóc un mal exemple? Sóc un ésser invisible que no té ni veu ni vot?

Espere que açò servisca de reflexió a alguns. Aquells que rebutgen els joves perquè “no saben el que diuen...”, penseu un poc, som el futur, i mireu com ens ho esteu deixant! I a aquells que perquè anem vestits diferent pensen que som dolents, no sé si us haureu parat a pensar en açò, però fa més por un home amb camisa i corbata que fa com si ens governara, que un emmascarat amb una pistola.

Obriu els ulls, que per a algunes coses teniu molt de sentit comú, però per al que toca, són més intel·ligents els xiquets de 5 anys!

Vigorèxia? No, gràcies!

2011-12-13T02:30:00.000-08:00

Actualment hi ha tot d’obsessions que tenen a veure amb la imatge personal: bulímia, anorèxia... i també hi ha la vigorèxia. Açò és l’obsessió o l’addició a la musculatura o dismòrfia muscular; també es diu complex d’Adonis.

Les causes d’aquesta addició no estan del tot clares, però se sap que coincideix amb l’anorèxia en alguns punts. Quan una persona se sent malament amb el seu cos i s’obsessiona per gaudir d’una imatge bona, sana, esportiva... en poca quantitat és bo, però si se sobrepassa la línia es pot arribar a patir alguna d’aquestes dues malalties. Quant als pacients de vigorèxia, solen tindre una autoestima baixa, poca integració i, sobretot, poca maduresa. Per tot açò, la ment d’aquestes persones fa que vulguen tindre un cos escultural i musculós, fins al punt que se’n passen i es converteix en un problema.

Cal dir que hi ha dos tipus diferents de pacients de vigorèxia: la persona que s’obsessiona per l’esport i l’altra que pateix una obsessió per menjar, ja que es veu flaca davant l’espill i continua menjant més i més.

Aquesta patologia es detecta quan una persona comença a tindre certa obsessió per vore’s musculosa, no para de mirar-se a l’espill i controla la bàscula d’una manera malaltissa; però com qualsevol tipus de malaltia reconeguda, o quasi-reconeguda, té tractament: una teràpia psicològica i, si és necessari, una reeducació en els hàbits alimentaris.

Com ja és ben sabut, cap addicció o obsessió és bona per a ningú. Ni per a un mateix, malgrat que es veja ben musculós i no tinga grassa pel cos, encara que esmorze, dine i sope menjar “saludable”, no cal ser excessiu. Qui pateix açò sap que no tindrà la consciència tranquil·la mai, per això és una obsessió: encara que tinga un cos molt musculós, el pacient creurà no tindre’l i voldrà augmentar el seu pes en massa muscular. Té un trastorn mental i alimentari, es crea una obsessió pel menjar i per la imatge personal i no es veu res més enllà d’això. I, sobretot, aquesta malaltia té tot de conseqüències negatives: des de lesions (com les fractures per sobrecàrrega) o estrès, contorsions, miàlgies i bursitis fins a dificultats conjugals, problemes socials i laborals i afeccions alimentàries. També es pot arribar al consum de substàncies anabolitzants i esteroides, cosa que comporta problemes físics greus; hi ha més risc de malalties cardiovasculars, lesions hepàtiques, disfuncions erèctils, disminució de la mida dels testicles i càncer de pròstata.

Es calcula que a l’Estat Espanyol, el 2010, hi havia uns 700.000 afectats de vigorèxia.

En conclusió, la vigorèxia és una addicció dolenta, és una obsessió que no cal tindre i, encara que no estiga reconeguda així, és una malaltia. Així que, si es vol tindre un bon cos, es vol estar bé de salut i no tindre grasses dolentes, hi ha prou amb menjar sa i fer exercici, però sense passar-se’n.

Val més tindre amor, que no un cos amorf.

Què me’n dieu, vosaltres, d’açò? Ací teniu una imatge del que és aquesta malaltia, encara no reconeguda com a tal:

P.D: Aquest article l'havia fet per a classe, però com que era interessant el tema, vos el passe perquè conegueu un altre trastorn alimentari... :-)

Fem història

2011-11-22T02:50:00.000-08:00

Dissabte 19 de novembre, durant la jornada de reflexió per a les eleccions del 20N, a Cocentaina tingué lloc un dels concerts més esperats de l’any per a molta gent: Cesk Freixas, Pau Alabajos i Andreu Valor.

Ja pensàvem, tots els qui vam tindre el plaer d’anar-hi, que seria un concert meravellós, però ja quan començà ho vam poder confirmar de debò. El teatre, El Teular, pleníssim, tant el pati de butaques com l’amfiteatre. 530 persones, si fa no fa, espectant i gaudint d’aquelles dues hores tranquil·les, amables, entretingudes i d’allò més màgiques.

A vora l’escenari, al bell mig entre els espectadors i els artistes, una estelada que acabava de confirmar, entre d’altres coses, per què estàvem allí.

Andreu Valor de Cocentaina, Pau Alabajos de Torrent, Cesk Freixas de Sant Pere de Riudebitlles (Catalunya)... Alhora, vingué gent de l’Horta, de la Vall d’Albaida, de la Costera, del Comtat i l’Alcoià, i també en vingueren, de catalans. Tots junts allí per una mateixa raó: la música en la nostra llengua.

Una cosa quedà clara, tots els qui allí estàvem estimem la nostra llengua i el nostre entorn. Tant ells, per cantar i lluitar pel català amb l’eina de la música i la cançó d’autor, com nosaltres per fer possible que eixa música continue endavant. Una prova clara que qui s’estima la seua feina lluitarà per ella com i quan calga, la va donar Pau Alabajos; vingué malalt de febre i, mentre acaben de preparar els darrers retocs, s’hagué de deixar caure una estoneta. Malgrat el malestar que tenia a dintre seu, isqué a l’escenari i cantà amb tota la força possible, fent que tant públic com músics s’uniren en un mateix... Això, per a mi, és estimar la llengua, la música i la seua feina: fins al final donant-ho tot.

El mateix cantant ens va llegir en un moment determinat un poema escrit per ell. Parlava sobre la situació del País Valencià, "País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular", deia un dels versos. Magnífic!

Aquestos cantautors d’ara, els successors dels Setze Jutges, seguidors innats de la Nova Cançó catalana, que fan que aquelles velles cançons de lluita continuen vigents i que la gent d’ara les coneguen, que continuen formant part de la història. Gràcies a ells, totes estes músiques de combat, músiques en i pel català són i seran part de nosaltres cada dia. Com aquells joves Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor... cantaven fa anys i omplien els teatres i els llocs on anaven per tal de defensar allò que més estimen, hui mateix ho fan de la mateixa manera Cesk Freixas, Pau Alabajos, Andreu Valor... i molts més! I junt amb ells, tots nosaltres qui els escoltem passarem a la història com aquells qui sí que volem el valencià, qui sí que volem la nostra música i sí que lluitem per la nostra llengua, per la nostra cultura i per la nostra història, aquella que anem escrivint cada dia.

I ja, parlant d’aquesta història, el dia següent ens tocà votar a totes i a tots. Diumenge 20N va ser un dia intens i gran per a molts de nosaltres. Sense haver tingut mai cap representació valenciana al Congrés dels Diputats de Madrid, ho hem aconseguit: els valencians tenim representació. L’opció nacionalista, ecologista i valenciana de COMPROMÍS-EQUO ha arribat al Congrés amb un diputat: Joan Baldoví.
Malgrat la majoria absoluta del PP pertot l’Estat, a vore com s’ho apanya el senyor Rajoy amb tants grups d’esquerres i, si més no, nacionalistes allí davant fent oposició.

Comencem una nova etapa. Serà dura, sí, però anem a fer-ho com millor sabem. Tenim representació política a Madrid, i tenim la cançó d'autor present.

Vivim en un País que ja anem fent!

Tornem als bolets

2011-11-14T03:59:00.000-08:00

Després d’un llarg temps sense escriure res ací, torne a la meua faena d’escriptora boletaire. Si no he pogut escriure res fins a hui, ha sigut, si més no, perquè tant la Universitat, com totes les altres activitats que faig al llarg de la setmana no em deixen una estoneta lliure per poder gaudir de l’escriptura. No podia suportar-ho ja, necessitava escriure.

Cada dia que passa veig com, a poc a poc, van complint-se alguns somnis dels que tenia i tinc en ment. Un d’ells, fa anys i anys que volia que haguera començat: estudiar Filologia Catalana. Com que el curs passat vaig haver d’entrar a una altra carrera perquè no quedaven places a Filologia, este estiu em plantejava si de debò era això el que volia estudiar o era un fet que tampoc m’importava tant. És a dir, m’agrada la llengua, però també la història... què preferia estudiar? Feia bé a entrar a Filologia, o seria convenient de fer Història o Humanitats?

Al setembre començàrem les classes (el dia d’abans del meu aniversari, per ser exactes). Només el primer dia vaig veure totes eixes preguntes contestades: per primera vegada tenia molta il·lusió d’anar a classe, d’aprendre i aprendre sense parar, de parlar en valencià i que ningú em mirara malament... I sí, s’està complint i m’està encantant.

D’altra banda, hi ha un altre somni que volia complir, però este era un de compartit. Arribar a veure com de no tindre gairebé res, el nacionalisme polític valencianista podia arribar a l’Ajuntament d’Alcoi, veure que és de veres la frase del Guardiola “si ens hi posem ben posats, som un país imparable”. Alhora que de 2 regidors pujàvem a 5 a Alcoi, amb la vice-alcaldia i tot, a les Corts Valencianes aconseguíem 6 diputats i, fins i tot, 3 regidors a l’Ajuntament de València. Una situació històrica per a tots nosaltres. I, ja que hem arribat fins ací, anem a continuar endavant perquè som nosaltres qui de debò es preocupa per la gent, per les inquietuds de cadascun dels nostres conciutadans, pel benestar de tots, no d’un mateix només. Queda, quant a la política, un somni que es pot complir dins de no res: arribar al Congrés dels Diputats de Madrid, amb COMPROMÍS-EQUO. Fer que la nostra veu, la dels valencians, s’escolte a Madrid i que per fi hi haja algú que lluite pels nostres interessos allí. Tot açò, entre d’altres somnis polítics que espere poder veure en un futur... i que ja diré.

Hi ha vegades, sobretot a la meua edat, en què ens preguntem molt sovint això de i açò per a què?, per a què em serveix tot el que estic fent?... i, alhora, les respostes van i vénen sense adonar-nos-en. Estem capficats en les nostres activitats diàries i no volem o no podem veure més enllà d’això, però sí que s’hi veu, allà lluny, una llumeneta, un toc d’alegria, de felicitat o d’emoció que et fa continuar endavant, et fa veure més enllà i voler veure’n també. Ara que estic a Filologia, tinc feina i treballs dia sí dia també i ja no tinc temps per anar a passejar a la muntanya, com tant m’agrada... Però, en comptes de veure-ho com a un problema, faig les dues coses: me’n vaig a fer els treballs a la muntanya. De fet, crec que és el millor lloc per fer-ho, molt millor que cap biblioteca (si tens tots els materials necessaris).

Cal que mirem sempre a tots els costats, pot haver-hi una sortida d’allò més meravellosa que et puga fer tirar endavant.

M’agrada molt poder veure com cada dia, malgrat els problemes quotidians que tenim totes i tots, la vida va somrient-me. De vegades amb timidesa, molt poc, però em somriu. Des del setembre passat estic vivint una nova fase de la meua vida, de creixement personal impressionant: estudie el que m’agrada, vaig a conferències i xerrades d’allò que més m’agrada, estic a un grup de teatre (encara de regidora, però hi estic), tinc un càrrec al BLOC JOVE de la comarca, tinc una parella a qui estime moltíssim, m’agrada la meua vida i el meu entorn... Què més vull?

Com ja heu vist, tinc tantes coses a dir que no puc parlar d’un sol tema en un escrit... A la propera entrada que publique, ja parlaré d’un tema concret; este vos serveix d’introducció a aquesta nova etapa meua com a alumna de filologia, com a persona i com a boletaire!

Fins prompte!

Vicent Andrés Estellés

2011-09-19T14:18:00.000-07:00

“Estellés, un gran poeta”, deia una mestra de valencià d’un conegut. I tanta raó tenia la dona.
Recorde quan l’estudiàvem a les classes de l’institut “el millor poeta de tots els temps, just després d’Ausiàs March. El millor poeta contemporani”.
Gran home, gran escriptor, gran poeta... Assumint la veu d’un poble.

Dissabte 17 de setembre, al barri de Benimaclet, a València, es va fer la Festa Estellés que s’està celebrant enguany al llarg del País Valencià i, fins i tot, a Barcelona.
Vaig arribar just després del sopar, al recital de poemes – quasi tots d’ell, llevat d’algun que altre en el seu honor –.
Va ser una estona màgica: la nit de Benimaclet acollint-nos mentre veus humils de tot tipus i edat omplien l’ambient amb les paraules d’aquells versos, de fill de forner.
Molta gent, moltíssima gent honorant, recordant, revivint l’Estellés. Ni València, ni Benimaclet ni cap poble del País Valencià l’ha oblidat ni l’oblidaran mai.

El nét major de nadalet, el que feia versos. Aquell qui un dia es va decidir a fer el seu Cant a València i ara, anys després, els valencians li l’estem tornant com millor podem.

Vicent Andrés Estellés, poeta i lluitador, defensor dels seus i de la seua terra.
Vicent Andrés Estellés, aquell qui no oblidarem mai, aquell qui cada cop que algú llig un poema seu, ressucita.

Poseu-li les ulleres.

La vida o la mort...

2011-08-28T10:05:00.001-07:00

Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem...

Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa...

Quan s'enjunten totes dues qüestions en una sola acció o en un sol moment, és aterridor.
Vore amb els teus ulls com una persona estimada se'n pot anar, sentir que pots arribar a perdre-la, vore que la mort està tan a prop d'ell o d'ella i, en certa manera, de tu també. Sentir que tu tampoc pots respirar, el teu cor va encongint-se a poc a poc, tot són nervis i impotència: no pots fer res perquè la situació millore.
Esteu tu, el qui pateix i l'enemic fatal... tots sols... una batalla mà a mà entre ells dos i tu davant, d'observador (im)pacient que no pot fer res més que mirar, i desitjar que tot acabe bé.

És una sensació tan estranya i tan aterridora que no sabria com explicar-la.
Sents que se'n pot anar, se n'està anant... i tu amb ell. Marxeu tots dos cap a la fi de les vostres vides. Malgrat tot, veus que intenta véncer a la mort, ho intenta i tira endavant... però costa tant que sent i sents que no es pot fer res. Ho veus tot perdut. No saps què sent, no saps com et sents.

A poc a poc, tot va passant. Comença a vore's una llumeta de fons, una llumeta de vida i de possible alegria o tranquil·litat. Va passant tot, a poc a poc. La imatge d'aquell ésser obscur que se'ns vol endur comença a desaparéixer davant de tu, es va fent pols, mentre qui tu estimes va recobrant forces i continua en peu, combatent i, finalment, vencedor.
Ha faltat poc. Ha estat a punt...

Diuen que mai sabem el que tenim fins que ho perdem... o fins que veus eixa pèrdua tan a prop.

Diuen que no podem saber com és la mort fins que no passa... o fins que la veus que intenta passar a algú davant de tu.

Així és la vida, o la mort... o tot. Perquè la vida, si més no, és el que passa mentre vas morint.
O, d'altra banda, la mort és part de la vida.

Feliç Aniversari, Pau

2011-08-01T11:29:00.000-07:00

Recorde aquella nit. Després d'haver parlat darrerament, havíem coincidit amb uns sentiments mutus. Malgrat tot, la situació no ens deixava acceptar-los... no els volíem acceptar, per por al que puguera passar.
Recorde aquell moment. No massa bo, per una part; estrany, d'altra banda i; bonic i interessant alhora. Entre paraules tristes, plors, records mig bons mig dolents d'altra persona en aquella vida. Entre tot açò, un raig de llum que ens il·luminava i ens feia dir el que realment volíem dir i el que sentíem de veres. Ja era bastant tard per ser un dia normal... jo havia de tornar prompte, però l'ambient m'ho rebutjava. Hi havia un fum de dubtes voltant el meu cap: per què passava això just en eixe moment? de debò sentia el mateix que jo? no era perquè la tristor i soledat omplia el moment i els pensaments? què havia de fer: continuar endavant o esperar? esperar... fins a quan?

Recorde aquell dia, també. El dia dels músics. Ja ho havíem parlat, tot continuava "com abans, però més... junts". Dinàrem junts. Mirades, carícies involuntàries, cosconelles, somriures fràgils, rialles sobtades, sentir-nos vius i amb ganes i ganes d'estimar, però amb vergonya d'arrimar-nos massa, sobrepassar el límit de les carícies i que deixara de ser com abans, semblar un intent d'alguna cosa més i precipitar l'ocasió. No obstant, ho desitjàvem.

Recorde també aquella altra nit. Sentiments per l'aire i nervis. Pressa i tranquil·litat alhora. Volíem tant, però no sabíem si féiem bé. "Preferíem" esperar un temps.
Recorde un altre moment. Ja de matinada i de tornada a casa. Uns llargs minuts ben estranys i, si més no, durs. Aquelles paraules dites per tu, per l'altra persona. Ofensives i atacs. Intents de records passats. Intents d'oblidar certs moments dolents i de tornar enrere i canviar la situació, per part d'aquella altra persona. Confessions d'allò més estranyes, dolentes i inesperades, d'ella, també. Un moment que va marcar el començament, si fa no fa, d'una nova història.
Sobretot, recorde aquella matinada. Després d'aquell moment roí. Després d'unes paraules o, millor dit, d'uns consells d'un amic. Després d'esperar no sabem a què. Arribà aquella matinada.
Aquella matinada en què tot tornà a ser del color que volia. Res no podia enfosquir-se. Era tot meravellós. L'entorn, preciós: el sol ixint a poc a poc, al ritme de les teues paraules, per la Serrella; ocells cantant feliços; vistes de l'Alcoi de més enllà del Viaducte, del Barri d'Ovidi; la música festera que ja sonava pels carrers del Centre; l'ambient de festa, d'alegria, d'amor... de felicitat... de tu i de mi, de nosaltres.
Aquelles paraules, tan curtes, tan tendres i tan difícils de dir. Els nervis. M'agafaves les mans. Esperàvem el moment, costava d'arribar. Aquell moment, íntim, nostre, dels dos, que féu que eixa nova història començara d'una vegada. Començàvem a escriure ja la primera pàgina, després del llarg pròleg que dúiem ja escrit, del nostre llibre. El nostre guió, la nostra obra. Un llibre, un teatre... en què per fi, els dos protagonistes formàvem part l'un de l'altre, en què les nostres vides, els nostres capítols i les nostres escenes es fonien en una sola per continuar i fer d'ella la novel·la més bonica mai representada ni llegida: La Nostra Història.
Des de llavors ençà, he anat descobrint parts que no creia que existien dins el meu cor. He descobert que puc estimar més i més, cada dia que passa, a eixa persona tan especial, a tu. He descobert que m'agrada formar part de tu i que tu en formes de mi. Que m'agrada que siguem un. Que m'agrada el teu somriure, els teus ulls, la teua mirada captivadora, el teu nas, la teua esquena, la teua manera de parlar, de riure i de fer riure, la teua alegria i les teues ganes d'ajudar-me i ajudar a tots quan cal, la teua amabilitat i la teua gran personalitat que de vegades intentes amagar, per por. M'he adonat que eres una persona meravellosa, que fas que cada dia pague la pena despertar-se, fas que cada dia en alçar-me tinga més ganes de vore't i de viure i d'estar amb tu. M'he adonat que t'estime. Que em fas sentir coses que mai ningú m'havia fet sentir; que no puc viure sense saber res de tu, perquè ja eres jo. M'estic adonant que m'encanta vore tot el que fas per mi i que no vas a rendir-te ni a deixar que jo em rendisca.
M'encanta sentir la teua veu, a poc volum, a cau d'orella, mentre els teus llavis també m'acaricien. M'encanta tot el que em fas, el que em dius... però encara m'agrada més quan somrius. M'agrades, m'encantes, et vull, t'estime... a tu.

Recorde tot allò que t'he dit i molt més. I espere tindre coses i coses per recordar durant moltíssim temps i, sobretot, espere poder recordar-les al teu costat, contant-nos-les.
Açò em serveix per a felicitar-te per ser com eres, pel teu aniversari i, per aguantar-me i estimar-me cada dia!

Moltíssimes felicitats, amor meu! Per moltíssims anys més... tu, i al meu costat!
T'ESTIME, PAU!

Moviment 15M

2011-07-05T03:04:00.000-07:00

Estes són les 15 millors "frases" que s'han dit a les acampades i manifestacions arreu de l'Estat Espanyol:

1. "No somos antisistema, el sistema es anti-nosotros"
2. "Me sobra mes a final de sueldo"
3. "No hay pan para tanto chorizo"
4. "¿Dónde está la izquierda? al fondo, de la derecha".
5. "Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir".
6. "Se alquila esclavo económico"
7. "Se puede acampar para ver a Justin Bieber pero no para defender nuestros derechos"
8. "Error 404: Democracia not found"
9. "Error de sistema. Reinicie, por favor"
10. "Esto no es una cuestión de izquierda contra derechas, es de los de abajo contra los de arriba"
11. "Vivimos en un país donde licenciados están en paro, el presidente de nuestro gobierno no sabe inglés...y la oposición tampoco"
12. "Mis sueños no caben en tus urnas"
13. "Políticos: somos vuestros jefes y os estamos haciendo un ERE"
14. "Nos mean y dicen que llueve! "
15. "No falta el dinero. Sobran ladrones"
16. "¿Qué tal os va por España"?- Pues no nos podemos quejar. O sea, que bien ¿no?- no, que no nos podemos quejar."
17. "No es una crisis, es una estafa"
18. "No apagues la televisión... Podrías pensar"
19. "!!Tengo una carrera y como mortadela!!"
20. "Manos arriba, esto es un contrato"
21. "Ni cara A, ni cara B, queremos cambiar de disco"
22. "Rebeldes sin casa"
23. "Democracia, me gustas porque estás como ausente"
24. "Nosotros buscamos razones, ellos victorias"
25. "Cuando los de abajo se mueven, los de arriba se tambalean"

La veritat és que este moviment m'agrada molt. Per fi la gent jove, i d'altres més majors, ens movem per intentar canviar l'intent de democràcia que tenim i fer veure qui mana als nostres pobles. La idea és fantàstica, i el que s'està fent des de les diferents comissions també. És una manera en què el poble opina, treballa i mana sobre el poble i, sobretot, per damunt de la classe política que ha estat ofegant, aquells que sempre han estat al poder i que viuen de nosaltres... Està clar que no tots són iguals, però qui governa amb majoria són ells.

Això sí, m'agrada molt el que estem fent ara, i des que passaren les eleccions... Però tot açò que demanem, açò de "canviar", de fer vore qui mana i qui ha d'estar a les ordres de qui, ho havíem d'haver demostrat també el dia de les eleccions del 22M. Tant que ens queixem que no ens agrada la societat que tenim, que no ens agrada que ens manipulen ni que uns personatges que estan allà dalt, vés a saber com, visquen de categoria a costa nostra mentre les nostres famílies no poden arribar a la fi de mes. Tant que diem açò, i l'abstenció va ser brutal el dia de les eleccions.
Açò era el que buscava la dreta, no us adoneu? Amb la llei electoral tan pèssima que tenim, els vots nuls o abstencions afavoreixen a qui més vots té, però vots reals. Per tant, qui no ha votat, ha deixat que el PP tragués "majoria" arreu de l'Estat i, sobretot al País Valencià, on és més indignant encara. Si tots haguérem votat, encara que fóra als partits més xicotets que no se'ls coneix o a aquells que veiem que ho estan fent bé i es preocupen per la gent i pel poble, tot açò no seria així.
A nivell de País Valencià, l'abstenció tingué el percentatge més alt. El PP no tenia majoria... però com que hi ha tantíssima abstenció, els ha ixit bé la jugada.
Mentre tinguem aquesta llei vigent, el que s'ha de fer és votar: ací està ara la veu del poble, a les urnes i a les paperetes. Ja sabem què passa si no votes. Per tant, una cosa està clara: hem de votar i, tots junts, arribar a canviar el sistema electoral a millor i que no afavorisca només a uns, que els nostres governs som nosaltres.

Cal continuar amb el Moviment 15M, com s'ha dit: fins que la cosa canvie. Però cal començar a intentar canviar ja, no només nosaltres, sino fer vore als polítics aquells que es burlen de nosaltres davant els nostres nassos que, sobretot ells han de canviar, hem de començar el canvi cap a una democràcia real ja!

Està en les nostres mans, no en cap altres. I si ho fem, podem.
Jo, vull canviar i vaig a continuar, siga des de la Plaça, siga des de les Assemblees només, però el que és l'esperit del 15M no se'n va dels nostres pobles fins que açò no canvie d'una vegada!

Ara més que mai: som un poble en moviment!

BiblioBatoi

2011-06-06T13:18:00.001-07:00

Fa ja uns mesos, un dissabte que estava a Batoi, com cada dissabte. Vaig ensenyar a una amiga l’article que havia escrit jo sobre el barri i li va agradar molt. Tant que em va demanar que li’l passara al pen-drive per a tindre’l ella a casa seua.

Setmanes després vaig rebre una telefonada al meu mòbil, era ella dient-me que havia llegit el meu article a sa mare i li havia agradat força,també . Alhora que em deia això i jo m’alegrava, em digué que el dia 29 de maig anaven a inaugurar la biblioteca de Batoi i que sa mare està dins la comissió de l’Associació de Veïns, qui duu el tema de la biblioteca i que era a les 11 del matí. Sense dubtar-ho vaig dir que sí que hi assistiria, que estaria interessant i, em pillava just abans d’exàmens, així que, almenys eixe matí podia ixir “perquè em pegara l’aire”. En eixe moment, recorde les seues paraules: “no, si t’ho dic perquè com que ma mare duu el tema de la biblio, i li ha agradat tant, m’ha dit que et pregunte si t’importaria que el posaren exposat a la biblioteca i firmat per tu, que és el que buscaven per a posar-hi...”. Segons eixes paraules anaven entrant al meu cap, al mateix temps els meus ulls anaven obrint-se cada cop més. Havien elegit el meu escrit perquè estiguera a la biblioteca! No m’ho podia creure... quina emoció!

La setmana següent a això, crec recordar, quan vaig anar a dinar a ca ma iaia, vaig passar per ca la meua amiga (i veïna), per veure si per la vesprada se’n venia a pegar una volta. I la meua sorpresa va ser que, quan estàvem parlant, de sobte, vingué sa mare i em donà l’enhorabona per l’escrit dient-me que li havia encantat. Acte seguit, em recordà això de la inauguració i jo vaig tornar a confirmar la meua assistència. Llavors ella em digué “havíem pensat que com que l’acte és per a la gent del barri, que segurament vindrà bona cosa de gent... podries llegir el teu article allí, no? T’agradaria?” ... Si l’altra vegada m’havia emocionat, ara més, i més encara segons després quan em digueren que també venia Jordi Raül Verdú a fer una xarrada.

Quedaven encara setmanes per a l’acte però només pensar-ho ja acudien els nervis a la meua panxa...

A la fi, després de les Festes d’Alcoi, després de les Eleccions del 22M, arribà el gran dia. El 29 de maig.

L’acte va ser molt interessant, molt acollidor i bonic. La sala, de gom a gom, amb gent plantada i tot. Gent coneguda, família, amics, gent que no coneixia... Després que parlara el president de l’Associació de Veïns, Paco, va començar l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú la seua magnífica xarrada sobre la lectura, la màgia de llegir, i com d’importants són els llibres per als xiquets i per als majorets.
Només acabar, una altra dona del barri va llegir un poema que havia escrit. Va estar molt bé, “s’ho va currar” i ens va emocionar.
I ja seguidament, llegí jo el meu escrit i un poema de Miquel Martí i Pol (El Poble), que em van dir que llegira.

Només trobe una paraula per descriure la situació des del meu punt de vista: emocionant! En acabar l’acte, tots els assistents, els qui coneixia i els qui no, van vindre a felicitar-me, m’abraçaven i em donaven l’enhorabona... allò sí que era màgic i gran! Fins i tot Jordi Raül. “M’ha agradat molt tot el que has dit, m'has fet recordar la meua infantesa...”, em va dir.

Va ser la meua primera lectura “en públic”, a un lloc així i d’un article meu... i em va agradar. Sé que tampoc és per a tant... però des de sempre ha sigut un “petit somni” meu, això de formar part d’una biblioteca. I on millor per començar que al barri on m’he criat?

A l’Associació de Veïns, a Beli, a Paloma... a tots i totes, moltes gràcies!

Ací em teniu enmig de la meua lectura, amb Paco i Beli darrere.

Prou!

2011-04-29T06:59:00.000-07:00

Des de sempre m’han dit i he sentit que Alcoi és un poble de gent valenta. De gent capaç de lluitar pels seus ideals, pel bé de tots, per la igualtat...

Sempre, per demostrar-ho, mirem enrere en el temps. Sempre tornem a la mateixa època: finals del segle XIX. Més concret, al juliol del 1873, la Revolució del Petroli.

Homes i dones valentes que van decidir dir “prou” al que els ofegava, van dir “prou” a l’esclavitut de la classe obrera, a l’opressió del poder, a veure com el govern feia d’ells el que volia i més.
Van decidir ser la veu dominant i fer vore qui havia de manar. Van fer vore quines eren les coses que volien: horari laboral i salari digne... poder estar amb els seus, poder ser persones i viure com a tal.

Aquell era l’Alcoi valent de la Revolució del Petroli. L’Alcoi roig i esquerrà que ja era i anava fent-se.

Anys després, 63 per ser exactes, vingué la Guerra Civil espanyola. Ací, Alcoi continuava sent roig i valent. Va viure la guerra, els bombardeigs, la penombra, la por. Més tard la postguerra, més por, més penombra... Però, malgrat açò, Alcoi continuà endavant, sent com era. Poblat de gent valenta, gent amb les idees clares i conscient del que era i volia ser: la majoria d’esquerres, roja.

En resum d’esta petita sinopsi de la història d’Alcoi: ací, sempre s’ha lluitat pels ideals, per la llibertat, pel benestar de la gent... Sempre s’ha mobilitzat la gent per fer vagues, per dir PROU, per tot!

Actualment, sincerament, m’avergonyeix gran part de la gent d’Alcoi: majoria “de dretes”, no els importa res, no es mobilitzen per res, tant els fa que ens roben, que l’alcalde siga un corrupte, que ens lleven televisions, que ens facen mal... No hi ha una mínima mobilització de la gent alcoiana, com no siga per celebrar una victòria del futbol.

Senyors, senyores, és molt trist! On resta l’essència dels alcoians i de les alcoianes? On han quedat aquelles persones que lluitaven pel seu bé i per les seues idees? On estan les persones...?

La política es fa de baix cap a dalt. El poble, els ciutadans, som qui tenim la veu que mana; i els polítics han de servir-nos, han de fer el que el poble vol! El govern actual de Sedano, això s’ho passa per vés a saber on... Ens posa l’autobús universitari que li afavoreix a ell (perquè és una empresa amigueta), insulta a regidors enmig d’un plenari (com no, al regidor del BLOC), tanca l’Ajuntament en una manifestació a favor de TV3... I ara, boicoteja un concert de música en valencià, organitzat pel BLOC Jove, que dúiem preparant des d’abans de febrer i que, al febrer, ens donaren els permisos.
És normal açò?

Obrim els ulls ja!! Pareix mentira que siguem alcoians i que esta gent amb tan poca vergonya estiga al poder!
Pareix mentira que Alcoi siga el referent històric de revolució contra el poder local, de gent valenta i amb tanta moral...

Encara que, de moral, crec que no ens en falta per cap costat: uns pensem que al 22M, el senyor Sedano i els seus amiguets estaran, com a molt, a l’oposició del futur govern local. D’altres, mira si tenen moral, que pensen que l’actual alcalde ho està fent bé i tot!

Ja n’hi ha prou, home! Alcoi, els alcoians i alcoianes ha de dir PROU! Ha de fer vore que sí que tenim un compromís amb el nostre poble i la nostra gent!

Records d'infantesa...

2011-04-21T13:46:00.000-07:00

Ho recorde perfectament. La veritat és que no fa tantíssims anys... Però ja en fa uns quants.

La meua infantesa, o el que jo recorde d’ella, és (va ser, sigué) meravellosa: grupet d’amiguets i amiguetes, camp, parcs, carrers buits, valencià, “ueli, uela i uelo”...

Cada divendres de vesprada, només acabar les classes del col·le, marxava amb l’autobús cap a Batoi. Allí m’esparava un món diferent: jugàvem al baló enmig del carrer. De fet, féiem uns partidassos increïbles... El camp, tan llarg com vulguérem i, les porteries, “de forat a forat” o “de porta / roda a tuberia”. Quan no teníem baló, amb poques feines trobàvem alguna cosa per jugar: cartes, caniques, “els ninots de la fira”, amb les bicicletes d’ací cap allà... i si no, al parc.

Vesprades senceres jugant sense parar.

A l’estiu era quan millor ens ho passàvem. De matí, guerra de globus d’aigua que plenàvem a la font de baix. Tant ens feia acabar mullats i bruts, tant els feia a les mares o iaies que ens mullàrem o ens embrutàrem, la felicitat omplia les nostres cares i contagiava tot el carrer. Des de ben poqueta entrada la vesprada fins a les tantes de la nit, jugant i corrent amunt i avall pel carrer.

Futbol al carrer o al parc, bàsquet a la finestra de cals meus avis (fins que ixia el meu iaio a bonegar-nos), els ninots de la fira a qualsevol paret, caniques, tennis, pilota valenciana, “tennis-mà”, “foot-vollei”, competicions de bicicletes, polis i cacos, monopatins, guerres d’aigua... vesprades, nits, matins... amistat, infantesa, records... Batoi.

Per això m’agraden tant els pobles, Batoi és com un poblet: tranquil·litat, camp, jugar al carrer, conéixer a tothom...

Sincerament, m’és una llàstima que molts xiquets actuals no puguen créixer d’aquesta manera: amb plena llibertat i tranquil·litat.

M’agrada ser de poble, m’agrada haver-me criat allí.

“Com un record d’infantesa, sempre et recordaré a tu... BATOI.”

Tornarem a véncer

2011-04-15T13:30:00.000-07:00

Any rere any, des de fa molt de temps, els valencians commemorem la data del 25 d’Abril. La derrota a Almansa, contra les tropes borbòniques i d’aquells qui no volien deixar-nos ser el que érem, volem ser i serem: valencians com cal.

Cada any es fa una manifestació a València. Una mica perillosa, perquè sempre estan els espanyolistes, com bé diuen ells: “clavant cissanya”...

L’Ajuntament de València sol posar pegues a les nostres manifestacions, concentracions, concerts... Com ja sabeu, el 2 d’abril era la Festa per l’Esenyament Públic i en Valencià allí i, a la fi, l’Ajuntament només ens deixà fer una “concentració”, res més. Pel que fa al concert de la nit (Obrint Pas i la Gossa Sorda), també volgueren censurar-lo. Aquesta vegada, també hi ha hagut problemes per fer la manifestació del 25 d’abril (que fem enguany el 16 d’abril)... En canvi, partits d’Ultradreta com és Espanya2000 pot fer tot allò que li done la gana i on li done la gana! Per què? Perquè l’Ajuntament vol.

Doncs bé, contra açò, contra la manipulació als mitjans de comunicació, contra la corrupció, contra la dictadura campsista que estem vivint... Per poder vore TV3 al País Valencià, per commemorar el 25 d’abril, per fer-los saber que estem vius i que mai no ens mataran a tots, que tenim unes metes i anem a aconseguir-les... Per tot açò, dissabte 16 d’abril, “tot lo món” a València, a la manifestació. A les 18:00 a les Torres de Quart, i en acabant: CONCERT DE LLUÍS LLACH de bades!

Vinga, fem pinya, fem-nos vore, fem-los saber amb qui s’enfronten i que nosaltres tenim més valor que ells: som persones de debò.

Volem un país lliure, i el tindrem. Volem uns mitjans de comunicació plurals i en valencià, i els tindrem. Volem gaudir del nostre benestar social, sense sentir-nos oprimits davant del govern de la Generalitat que ens ofega cada vegada més, i ho tindrem! Això sí, ho tindrem... si al 22 de maig pensem com cal i votem com cal.

Si realment volem tot açò, el 22 de maig, cal que tinguem un Compromís i des d’ara fins al dia D, cal actuar bé, amb seny i amb molta energia positiva!

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer, i participa! No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!

Tenim-ho clar: TORNAREM A VÉNCER!

Energia Positiva

2011-04-12T09:01:00.000-07:00

El cap de setmana del 8, 9 i 10 d’abril vam fer a Benicàssim la #tnp2011, del BLOC Jove, que molts de nosaltres ho esperàvem amb ànsia des de la passada TNT de Bocairent.

La cosa pintava molt, però que molt bé… i, de veres, va ser molt millor que això!

Jo, divendres, em vaig passejar per tot el país, de sud a nord. De migdia: cap a Sant Vicent del Raspeig (tenia un examen a la UA). D’allí, cap a Alcoi. D’Alcoi cap a Oliva, que feien la presentació de la candidatura del BLOC d’Oliva: MOLTÍSSIMA GENT, i això que jo arribí tard! D’Oliva, a les onze i mitja de la nit, cap a Benicàssim!

Arribàrem sobre la una i mitja de la matinada a l’Alberg Argentina. I només arribar-hi, a la platja de festa amb tots! Molta gent nova, moltes noves amistats o molta gent que ara ja conec… Molt bonic, entretingut i divertit tot!!

Ja durant el dia, de matí: molta sòn… Però malgrat estar mig dormint, va estar molt bé! Hi hagueren algunes xarrades molt interessants, cal dir-ho: l’explicació de la campanya, amb molta energia positiva, per Joan Hornos i Miquel Aleixit; la de Pere Fuset, la d'Helena Malonda (recordeu això del dit que pega la volta), la de Rafa Oliver, la dels diputats… Dinàmiques i estones molt bones. Dinar, i cafenet amb alguns “i també la diputada”. I, a càrrec d’Enric Cuenca i Jose Beteta, amb l’ajuda d’Alícia Izquierdo, ens ensenyaren a ballar una espècie de Jota… M’ha agradat això, encara que no sàpiga ni se me done bé!

Estoneta lliure, dutxa, sopar i concert de Malagana i Malnom! Calimotxo per ací, calimotxo per allà… Música de la bona i molt bon ambient: GRAN FESTA!

En acabar, ens dispersàrem… uns a la platja, d’altres als pubs, d’altres a les discoteques, de tot!
Més tard, tots a l’alberg: alguns a dormir… altres no…

Bé, el que vull dir amb tot açò és que, com podeu vore, els joves també tenim un Compromís (no només amb la festa), i tenim molta energia positiva que donar a la campanya d’ací a les properes eleccions!
Ja no sé exactament com som, però ho som tot junt: som diferents, som com tu, som mediterranis… som del BLOC Jove, som de Compromís!

Vinga, a fer-ho bé... i a esperar a la #tne2011 que ens pagarà Fran quan siga diputat! ;)

Con 'senyeras' y a lo loco

2011-04-04T13:35:00.000-07:00

Dissabte 2 d’abril van haver molts actes importants arreu del País Valencià: acte dels candidats per Compromís, a València; concert Help Africa!, a Parcent; sopar-presentació de la llista electoral del BLOC d'Alcoi, a la Filà Navarros; actes a favor de l’esnenyament públic i en valencià, a València ciutat i, més tard, al barri valencià de Benimaclet...

Jo, com que no podia acudir a tot, vaig assistir al darrer acte nomenat, el de València i Benimaclet.

A les sis i mitja de la vesprada començàvem la nostra “marxa reivindicativa”. Amb l’emoció als nostres ulls, les anes de lluita al nostre cos i la veu preparada restàvem en concentració a la plaça de Manises, davant la porta del Palau de la Generalitat Valenciana demanant com millor sabem, amb pancartes i els nostres crits, un ensenyament públic i en valencià, plural, de tots i per a tots.

Des d’allí anàrem en forma de manifestació cap al Parterre, on milers més de gent ens esperava omplint la plaça amb pancartes, música... per començar la cercavila cap a Benimaclet.

Molta, moltíssima gent, música de djPasqu i els Orxata, grups de dolçaines i tabals, cabuts, gegants; xiquets, joves i majors; polítics (excepte el PP) i gent aliena a la política... Tots junts, més de 5000 persones caminant i cridant a favore del valencià i les escoles públiques.

Milers de gent vam dir dissabte de vesprada, com bé posava a la pancarta darrere de la qual anava jo, “SÍ AL VALENCIÀ!”

En arribar a Benimaclet, Vicent Moreno (president d’Escola Valenciana) va dir el seu discurs en què ens convida a tots i totes a formar part cada dia del valencià, de fer-lo nostre i de tots, de no perdre’l i de mantenir-lo.

Ja a aquell barri... Tots (o quasi tots) anàrem cap al camp de futbol de l’Sporting d’allí, al concert de La Gossa Sorda i Obrint Pas, per celebrar el 10é aniversari del centre Terra, de Benimaclet.

El concert va ser una PASSADA amb totes les lletres i amb majúscules, com ho veieu! Abans de les actuacions musicals feren un correfocs molt bonic, amb tots els qui érem allí dins, que podíem participar-hi!
En acabar açò, cantà La Gossa Sorda, amb cançons de tots els seus discs... Just després uns minuts de descans, de xarrar o, en el meu cas, de sopar. I tot seguit, OBRINT PAS!

Segons la premsa, unes 10000 persones érem al camp de futbol ballant i cantant amb la seua música. Ja ho he dit, una PASSADA!

Per cert, si voleu veure el nostre video-resum del correfocs + concerts, feu clic ací!

FALLES 2011

2011-03-20T10:47:00.000-07:00

En un principi, anàvem a ser molta gent… Anava a quedar-me una nit a casa d’un amic a dormir, i l’altra, ja amb tots, on caiguérem! N’anàvem a ser uns 6 com a mínim.

A la fi, n’anàrem 2 (i mitja). Pau i jo, i Laia gran part del dia. Malgrat ser 3, crec que ha sigut un dia “de lo milloret”!!

Després d’adormir-me divendres bastant tard, em vaig haver d’alçar a les 7:30 per anar a l’estació de trens amb tot preparat ja. El viatge d’anada, a banda de gratuït, molt entretingut. Anàvem Pau i jo cantant tota l’estona Obrint Pas... Això sí, la gent s’estranya MOLT de veure algú amb rastes… Em vaig sentir tot el viatge observada!

Ja allí, corrents amb les maletes cap al metro i al pis d’estudiants on viu el meu germà; és a dir, on ens vam quedar a dormir.

Quan vam deixar tots els trastos… poquet a poquet i ja amb Laia amb nosaltres, anàrem al centre de València a vore la mascletà. Només s’acabà el gran rebombori dels cohets de la plaça de l’Ajuntament, tothom aplaudint… i nosaltres, com que no som d’Alcoi ni res: VISCA SANT JORDI!!! La gent, o passava del que déiem o no ens entenien, però bo!

En acabant, cap a la plaça de la Mar, a dinar a un restaurant xinès. Ens van convidar a uns colpets de “licor” que, molt al nostre pesar, no vam arribar ni a provar (amb l'olor en vam tindre prou).

Amb la panxa plena, vam anar a passejar pel barri del Carme, per la plaça de la Reina, per la plaça d’Alfons el Magnànim, per la plaça de la Mare de Déu... Ens vam comprar cosetes de les paradetes que hi ha via per allí i, passejant pel carrer de Cavallers, va ser una sensació estranya: a banda de la gent i de tot el que era normal que se sentira, se sentia música de festes, marxes cristianes i mores... i de sobte, va passar “l’entrà de moros i cristians” de València per allí! Xe, quina casualitat! El panorama era espectacular: tot el carrer ple de gent, les “esquadres” passant i nosaltres tres, ben emocionats, formant com si estiguérem en plena entrà de moros d’Alcoi, per Sant Nicolau...

Pegant voltes per allí, vam eixir a una plaça on hi havia un xicon, amb 4 ó 5 poals “tocant la bateria”. Ens va deixar al·lucinant!!! Era un crack, el tio aquell.

Com que no sabíem què fer en eixe moment, a banda de veure falles, vam dir d’anar a buscar unes tendes... No sé ben bé com ho vam fer, que ens vam “mig perdre” i vam eixir 3 vegades a la plaça de la Mare de Déu! A la fi, tot trobat, tot bé, tots contents.

Per a sopar, vam anar al pis del meu germà. No teníem claus, així que vam haver de demanar-li-les. Ja dins i a punt de sopar, vaig vore a l’escriptori de l’habitació on havíem de dormir 2 claus. Com que sóc així, vaig anar a provar-les... i SÍ! Eren les de casa! Ens va vindre de luxe, ja podíem anar i tornar totes les vegades que calguera.

Vam marxar per veure la cremà d’una falla del costat de Blasco Ibáñez, ja que Laia en acabar això havia d’anar-se’n... i així va ser, se n’anà.

Després d’aquell comiat tan “estrany”, graciós i emocionant, vam anar els 2 que quedàvem a Benimaclet, “en busca dels pubs”. Com que no ens coneixem res d’aquell barri, ens vam quedar com havíem anat: sense cap pub i pegant voltes per allí... Després, la mateixa estratègia, però pel centre. Amb la beguda, els xurros, i escalfant-nos amb les poques flames que encara eixien de la falla de la plaça de la Reina.

Finalment, no recorde bé a quina hora, però crec que eren vora les 6, vam marxar cap a casa. Encara que, gràcies a... “Paco”, vam estar una estona més llarga gaudint del que quedava de nit i veient com eixia el dia, entre fum...

I allà les 7, a dormir.

De nou al tren, de tornada a Alcoi, esta vegada havent pagat. Trasbord a Xàtiva i pànic als nostres cors per si ens havíem enganyat i anàvem a algun altre lloc! Però no, tot estava bé... llevat de nosaltres, que estàvem fets pols, com les Falles!

A l’any que ve, més i millor. O, almenys, això espere!

BUSCA LA FELICITAT

2011-03-15T14:37:00.000-07:00

Hi ha vegades en què tot sembla un caos. Tot és dolent, res ix com cal. El temps es fa etern quan menys ha de ser-ho. Cada mala ocasió que es troba, la següent és pitjor... Els dies, malgrat ser bonics a simple vista, semblen negres vesprades d’hivern a un lloc remot i sense ningú que puga fer companyia. Tota la gent que vol o intenta ajudar és poca. Res no serà suficient per fer que la moral torne amunt...

El món és un mocador, i en aquells moments és quan més es nota: tot és brut, no hi ha trocet lliure on ésser tranquil ni on alguna cosa pot ser bona.

La vida es torna estranya. Més del que és. Hi ha preguntes per enlloc: què passa? què s’ha de fer perquè acabe la mala “ratxa”? per què jo? quin sentit té açò? on està la felicitat de la vida? I a cada pregunta imaginària, respostes imaginàries i, si més no, dolentes: açò no té sentit, no paga la pena seguir endavant, sóc “gafe”, la vida és trista i no té felicitat, no se’n podem sortir, sempre serà tot dolent...

I a cada reflexió roïna, la ment humana va caient. S’enfonsa en un pou ben fons del qual és gairebé impossible d’eixir. Tots els pensaments són tristos, la cara decau, els ulls s’apaguen, l’ànima se’n va... No abellix fer res, només eixir d’aquell malson.

Sembla estrany, però, tot sentiment, tot dolor, tot... Tot resta de manera poètica en els records i en la ment. És una preciosa tristesa.

Sí, estar trist, deprimit, preocupat per alguna cosa fa sentir-se malament... I costa veure la llum a la fi del túnel. Encara que siga una ximpleria el que turmenta el pensament, fa molt de mal. Però malgrat tot això, cal sortir i tirar endavant; mirar de començar un nou mocador, d’eixir del pou, de veure les parts positives de tot.

Després de la tempesta sempre hi ha tranquil·litat. Després de la tristor sempre hi ha la felicitat, la qual resta dins de cada un i, encara que siga difícil, és necessari de trobar-la.

“Siempre positivo, nunca negativo”, deia Van Gaal... I mireu, va de bo!

Per la meua part, el fet de sentir-me malament, m’ha dut a descarregar-ho en unes tecles que escriuen lletres a una pantalla. I, siga bona o roïna aquesta entrada, senta bé soltar els mals pensaments fent allò que més t’agrada!

Tinc una samarreta a la meua habitació, de les festes del col·le de l’any passat que està firmada per molta gent. Hi ha una firma d'un antic profe que m’agrada molt. Diu açò: BUSCA LA FELICITAT.

Vaig a fer-li cas. I vosaltres?

El meu País...

2011-02-27T05:09:00.000-08:00

Vivim en un país estrany. Un país ocupat i governat per i per a forasters. Un país al qual no deixen parlar. Un país a qui li roben davant dels seus nassos i on la gent qui l’estima passa desapercebuda. Un país on estimar la terra és sinònim de “terrorisme”, de bojos, de gent amb qui “millor no t’has d’enjuntar”... Vivim en un país al qual li tapen els ulls, li tanquen la boca i li nuguen les mans perquè no puga fer res. Vivim en un país que està sotmés a una “cultura”, a un parlar i a unes lleis que no són les nostres.

Vivim en un país que es va desfent a poc a poc, fil a fil, pedra a pedra, persona a persona.

Volen enfonsar el País Valencià dins l’albufera, que no isca mai més. Que no es torne a sentir res d’aquell “país”. Que no hi haja existit mai. És una Comunidad... res més.

Els valencians ja no tenim dret a ser-ho. Estem obligats a viure en la nostra terra sota les ordres d’un dictador i els seus cacics i amiguets. On són més altes les xifres de corrupció que d’escolarització, on es volen imposar tot de llengües estrangeres tot llevant i marginat la llengua de la terra, on obrir els ulls és tan difícil que la gent no s’atreveix, on el govern ens tanca televisions que expliquen bé el que passa i ens deixen només aquelles que els afavoreixen, on és més important que qui mana guanye diners que tots els ciutadans arriben a la fi de mes...

Doncs, de la meua part, ja s’ha acabat. Ja hi ha prou de corrupció, de falta de llibertat d’expressió, de dictadura, de no poder parlar la meua llengua, d’haver d’obeïr sempre als mateixos i d’ofrenar noves glòries a Espanya...

Com bé deia Raimon: qui perd els orígens perd la identitat.

Cal trencar el silenci, cal fer que se’ns escolte, que se’ns veja, que no guanyen sempre els mateixos i que no facen amb nosaltres el que vulguen.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble, de no ser res si no s’és LLIURE!

Espanya, no m’apanya.

Tots i totes, els punys alçats fins a la victòria, sempre! (Ernesto Che Guevara)

Cultura i gent nova

2011-01-31T08:52:00.000-08:00

Com suopse que sabreu, la cultura és sempre part de mi i és una cosa que m’agrada moltíssim. Siga el que siga.

Recorde fa uns anys, estàvem ja quasi en les Festes de Sant Jordi d’Alcoi i, al llarg de l’abril, el temps que van durar les filaetes vam anar a uns quants concerts de música festera al teatre Calderón, com també vam assistir a un dels sainets que es van fer al teatre dels Salesians, “Primer la Festa que els mobles”, crec que n’era el títol.

Des d’aquells començaments d’interessar-me més per la música, el teatre, l’art… la cultura en general, m’ha donat moltes experiències i alegries. I, com bé sabreu – supose… – la cultura que més m’agrada és, entre nosatres, “la de per ací”. La cultura valenciana i tot el que l’envolta. Encara que, llavors no havia vist mai cap acte, teatre o alguna altra representació cultural en valencià com no fóra el Festiu del 2008 a Ontinyent.

Això sí, recorde també un dia d’aquells que anàvem a un concert de música festera al Calderón. Era un divendres de filaetes i el centre estava plenet de gent. Només començar el concert, aquells sons no em resultaven coneguts de les Festes i, a més a més, hi havia quatre persones plantades a l’escenari amb atrils al seu davant, com preparades per a cantar. Als pocs minuts van començar a emetre sons de les seues boques, sons que em resultaven coneguts… La primera part del concert era un recital de poemes d’Ausiàs March!! Des d’aquell moment vaig vore ben clar que això era el que m’agradava: art, literatura, música, teatre… en valencià i nostre.

També he de dir que vaig anar a una Zarzuela, també en el Calderón i, no va estar gens malament. Allí també vaig veure representada una obra de Lope de Vega, amb el títol de “La viuda valenciana” on, tots els actors i actrius eren valencians i, a la fi de la representació parlaven en aquesta llengua. Entre aquells actors estava Joanjo Prats (de l’Alqueria Blanca, per qui no sàpiga qui és) i, com és normal amb mi, em vaig fer una foto amb ell.

Temps després, vaig començar a anar al Centre Ovidi Montllor a concerts de música en valencià i, gràcies a això vaig poder conéixer moltíssima gent de la cançó en català. Allí vaig conéixer al Cesk Freixas i al Pau Alabajos en un concert que van fer tots dos i en acabar ens vam fer fotos amb ells. També va ser allí on vaig anar al primer concert d’Andreu Valor. Vam conéixer Oliva Trencada, Delên, que venien des de Ses Illes.

Tot allò relacionat amb la cultura m’ha donat l’oportunitat de gaudir d’allò que de debò m’agrada i, a més a més, conéixer eixa gent que fa tant perquè aquesta cultura no desaparega i continue endavant.

A banda d’anar a teatres i concerts, gràcies al meu germà, a qui l’art, la pintura, l’escultura, l’arquitectura… el tornen boig i li encanten, vaig anar també al museu d’art de València i a l’exposició que va fer Bancaixa de Sorolla al cap-i-casal.

A finals del 2010, també vaig poder anar a la inauguració d’una exposició que encara està al MUA (Museu de la Universitat d’Alacant) i estarà fins a l’abril, crec. L’exposició s’anomena: “Històries (de la nostra història)” i és de l’alcoià Antoni Miró. Amb qui, aquell dia, vaig poder fer-me també una foto i parlar amb ell.

Finalment, fa poc temps vaig conéixer dues persones més. Tots dos homes. Tots dos majors que jo. Tots dos dedicats a la música. Tots dos coneixien l’Ovidi. Un és català i l’altre valencià. El primer, el català és el Miquel Pujadó, qui em va ajudar a fer el treball sobre l’Ovidi per a classe contant-me algunes anècdotes seues i em va servir de molt. El vaig conéixer el dijous 27 de gener, que va fer un concert de la cançó francesa a l’EOI d’Alcoi. Espere vore’l promete per les terres alcoianes, ja ho vam dir!

I l’altre home, aquell valencià... És un home amb la música del qual, si heu llegit per què sóc com sóc, m’he criat. Mon pare ha sigut fan i seguidor seu des de ben jove i, sempre ha desitjat de conéixer-lo. Jo, com és normal, també en sóc fan i també he desitjat conéixer-lo des que era xicoteta. Divendres 28 de gener, el van fer Doctor Honoris Causa de la Universitat d’Alacant, al Paranimf, de migdia. Un acte una mica llarg, però molt interessant i entretingut. Almenys la part en què van parlar sobre ell i, la seua intervenció van ser d’allò més emocionants i boniques. En acabar l’acte, ja baixant del Paranimf, per fi el vaig poder conéixer personalment i, malgrat no poder dir-li res més que “hola”, “es pot fer una foto amb mi?”, “enhorabona” i poc més, vaig aconseguir de fer-me la foto amb el cantant xativí que va nàixer a l’any quaranta i que cridava i cantava al vent i, passe el temps que passe, sempre ho farà en la seua llengua de sempre, en valencià.

En fi, conéixer gent així, que de debò lluita perquè la nostra cultura no decaiga ni patisca, perquè siga un referent en tots nosaltres i perquè no oblidem que és part de tots i cadascun dels valencians, és el que em fa sentir més forces per continuar endavant, intentar de fer possible allò que vull i, sobretot, lluitar per allò que més estime!

Ací vos deixe la foto amb Raimon!

Recepta: Immortalitat temporal

2011-01-21T00:49:00.000-08:00

Una cançó que m'agrada molt té un vers que diu açò: "Quina sensació d'immortalitat...". No sé ben bé què se sent quan ets immortal, tampoc conec ningú que ho haja sigut ni que ho siga... Però crec que el significat d'eixa expressió pot ser que et sents lliure, viu, únic, que tens ganes de tot, que res ni ningú pot aturar-te perquè estàs decidit. També pot significar sentir-se tranquil, bé de veres, sense cap preocupació com no siga la del teu benestar en aquell moment "d'immortalitat" i que, almenys eixe temps, sents que ets feliç, saps què és la felicitat.

Si fa no fa, açò és el que sent jo cada vegada que estic a la muntanya; quan estic lluny del món pesat i cansat que sempre m'ofereix el mateix: soroll i stress. Només amb l'amabilitat i la tranquil·litat que la naturalesa em dóna al meu voltant puc dir que, durant una estoneta, sóc feliç i immortal.

Per a relaxar-se en època d'exàmens, per aïllar-te dels problemes o pel motiu que siga, un poquet de tranquil·litat natural és la millor recepta que vos puc donar. De fet, ací vaig a deixar-vos uns passos a seguir si voleu tindre uns minuts d'immortalitat, quan vulgueu o quan pugueu:

   1.- Prepara't menjar, aigua i tot el que necessites (segons el temps que s'hi estiga aquest paspot variar).

   2.- Vés a la muntanya o al paratge natural que més t'agrade o que més a prop tingues.

   3.- Quan estigues allí, seu al lloc que vulgues (al terra, a una pedra, a un banquet...).

   4.- Desconnecta l'MP3/ MP4/ Música del mòbil...

   5.- Contempla el paisatge que tens al voltant.

   6.- Escolta el que et diu el món en eixe instant.

Així de senzill, només 6 passos i podeu ser lliures, feliços o immortals, com a mínim una vegada a la setmana.

Vos assegure que va d'allò més bé!

Una mica de Felicitat

2011-01-07T16:32:00.000-08:00

Corria l’any 2010 quan va començar esta història...

Ja feia mesos i mesos que ho esperàvem amb ànsia. Des que acabà l’estiu que ho començàrem a planejar, déiem què podríem fer, com, on, què portaríem... com podria ser aquella nit especial. Va anar passant el temps, les hores, els dies, les setmanes i els mesos i aquella data s’anava acostant cada vegada més. Ja no quedava gaire temps per preparar-nos. Jo estava molt nerviosa així com qui m’havia de fer companyia. Era la primera vegada que, almenys jo, ho feia... Ja m’ho imaginava, era el lloc ideal, una companyia fantàstica, un ambient de luxe i uns records inoblidables. Com ja he dit, passava el temps i, cada vegada ho feia més de pressa. Ja quedava ben poc per a la grandiosa nit! Els nervis s’amuntonaven al meu cos i al meu cap, no podia imaginar com ixiria la cosa, si aniria bé o no; què podia fer perquè no se n’anara en cap moment aquella màgia?

A la fi, després de tanta espera, va arribar eixa vesprada. Vam anar a aquell lloc ideal. No és gran cosa, però s’estava d’allò més bé i, millor encara amb eixa companyia... Després d’unes estones preparant tot allò necessari per a la gran nit, vam decidir de descansar una mica. Ens vam seure, junts. Vam començar a parlar de moltes coses, de les nostres vides, del que ens passava... A poc a poc anàvem coneixent-nos més i millor. Creàvem un ambient càlid i tranquil, acollidor i agradable, que feia més amena l’estància allí...

Què crèieu que és açò? Un fragment d’una novel·la romàntica o eròtica? Creieu que vos estic contant alguna cosa “un tant privada”? Doncs no!

Ací va començar l’esperada nit de Cap d’Any de 2010 a Beniarrés! Com ja he dit, vam arribar a la casa tots els qui havíem d’anar-hi a sopar i de festa. N’érem 9: Ainhoa, Javi, Pau, Laia, Laura, Eva, Aitor, Paloma i jo.

Com estava dient-vos, quan ja vam decidir-nos a preparar el que havíem de posar a la taula... PAM! se n’anà la llum de tota la casa. Gràcies que Javi és electricista i que, també, va baixar l’electricista del poble a ajudar-nos! Va trigar una mica, però finalment es va apanyar i va tornar la llum a la nostra “llar”. En aquell moment, ja tots disfressats i fent el moniato –com és normal en nosaltres– vam començar a parar taula i acabar de fer el sopar. El resultat, fascinant: una taulà impressionant! moltíssims plats plens de tot: papes, cacaus, olives, coca de tomaca, coca de farina, “ensaladilla”, pizza... de tot i ben bo! Ah, també teníem “guacamole”, especialitat de Javi i Ainhoa!

Durant “l’últim sopar” del 2010, els somriures amples eren abundants, acudits dolents a manta i, sobretot: felicitat i amistat.

En acabant de sopar, vaig posar una miqueta de música d’ambient (Barry White) per continuar xarrant a la taula, però quan em vaig girar em vaig vore les altres 8 persones davant de mi ballant per parelles i, com era d’esperar, vam acabar tots ballant. Sí, jo no tenia parella, però em vaig agafar a la granera i era la més feliç de tot el món!

Al poc temps d’això, vam jugar al Twister. Va ser bona idea, això de portar-lo! Per si el porteu a alguna festa, això sí, vos aconselle que jugueu o abans de menjar o quan ja hageu fet la digestió!

Xarrant, xarrant i jugant, jugant se’ns va fer l’hora de dir Adéu al 2010. Amb la ràdio posada i un silenci que cada dos per tres es trencava per una rialla, el raïm preparat (qui el tenia) vam passar d’un any al següent. Vam fer un gran brindis amb cava català: un a un anàvem dient el que pensàvem i el que volíem i, vulguérem o no, vam acabar mig plorant... una barreja entre alegria i tristesa que va omplir de tendresa aquell moment, aquell lloc i aquella gent.

Després de tornar a la realitat, visita guiada pel poble disfressats! I de nou a casa, a fer més animalades i a jugar més coses estranyes i gracioses.

Amb rialles i més rialles, amb les parets per lluïr, amb bons amics i companys, amb la frescor de la nit d’hivern i la calentor de les mantes, amb l’alegria de la bona companyia, va anar caient la nit i començant el dia i, a poc a poc, cada un de nosaltres anava caient també... Però cada u al llit que li tocava.

Així va ser el meu canvi d’un any ple de records i moments que espere no oblidar mai a un any completament nou i del qual espere tindre també tantíssims records i il·lusions complides!

Ara bé, el 2011 ha començat d’una manera estranya. Entre agradable i indignant: per una part, l’alegria d’alçar-te i començar l’any envoltada dels teus millors amics i de la millor companyia que pots trobar, a un dels pobles que més t’agrada i amb tota la tranquil·litat del món. I per l’altra banda, la indignació d’alçar-te amb la felicitat que he anomenat abans, obrir el balcó perquè respire l’habitació i sentir-te a la veïna de “davant-a l’esquerra” xillant-me i tirant-me la culpa de tota la brutícia que hi havia al carrer i de tot el rebombori que hi havia hagut la nit anterior al poble...

Però bé, la dona ja s’adonarà que no té raó! Jo, ara, sóc feliç!

Gràcies als 8 moniatos i moniates per vindre i estar amb mi...

I ací vos deixe una de les fotos de la visita guiada pel poble, durant la meua explicació del lloc on ens trobàvem:

CARTA ALS REIS MAGS

2011-01-03T13:55:00.000-08:00

BENVOLGUTS REIS MAGS D’ORIENT:

Enguany, haureu pogut vore que ens hem portat ben bé gairebé tots i cada un de nosaltres. Per això mateix, vos demanem alguns regals que ens agradaria rebre per al proper any 2011.

Ja sabeu que no mirem només per nosaltres mateixos, per tant començarem demanant per als altres:

Per al nostre actual alcalde, el sr. Sedano, com que no ha sigut massa bon xic, vos preguem que li doneu uns anys de vacances o, una altra faena que no siga l’alcaldia. Entendreu que seria el millor per a ell i per a tots. Sabem que és dels més necessitats de la ciutat i, també vos preguem que li porteu un diccionari ben gran i, sobretot, una pastilla de sabó i un poal d’aigua per a rentar-se la boca cada vegada que insulte a algú enmig d’un plenari.

Per a la gran cantitat de gent que tenim a l’atur a la comarca i a la nostra ciutat, un treball digne amb el seu sou que els permeta arribar a la fi de mes sense problemes.

Per a les nostres persones majors, tota la salut i la calitat de vida que es mereixen, i moltíssima estima de part de tots. Tots sabem que ells, només amb un somriure són feliços... doncs millor fer-los contents cada dia!

Per als més menuts de les nostres cases, el gran dret que es mereixen tant ells com els seus pares o tutors de poder tindre i assistir a l’escola pública i gratuïta des dels 0 fins als 3 anys.

També ens agradaria que al nostre actual regidor i portaveu del BLOC a Alcoi, Rafa Carbonell li duguéreu l’alegria que es mereix a casa seua i, que ens la transmeta a totes i tots els alcoians i alcoianes des de l’Alcaldia a les properes eleccions municipals.

Per als nostres joves necessitem que sigueu molt bondadosos, ja que ho tenen molt difícil just ara: Per una banda, vos demanem que aquells estudiants de la UA que viuen a Alcoi i als pobles del voltant puguen gaudir d’un transport universitari digne. I per altra banda, acceptaríem de molt bona mà que tots aquells joves que no troben faena, ni tenen massa diners, ni res... que els puguen afavorir unes vivendes apropiades i justes per a ells.

I, finalment, per a nosaltres: la felicitat de saber que anem pel bon camí i que podem fer possible aquell canvi que desitgem.

Per a acabar. Ses Majestats, aquesta és la carta que vos escrivim des del BLOC Jove d’Alcoi, vos demanem tot açò a vosaltres perquè sabem que sí que sou capaços d’acomplir aquests precs i aquestes voluntats tan necessàries per a nosaltres... No com el govern actual de l’Ajuntament d’Alcoi que, ni tan sols es digna a intentar-ho.

Som joves, som com tu i volem el canvi. Entre tots ho fem possible!

                   BLOC Jove d’Alcoi

FELIÇ ANY NOU!!

2010-12-31T02:17:00.000-08:00

Bo, gent, fins ací hem arribat! Ja s'acaba el 2010 i amb ell se'n van tots els nostres records, tot allò que hem passat en aquest any: allò bo i allò dolent...

No només comencem un any nou sinó que també una dècada nova, una dècada més en la nostra història i una dècada més a l'actual mil·leni...

Ahir vaig vore a la TV un "repàs dels duels més importants" de la dècada, segons el que havia decidit el públic... Entre els duels, també recordaven tot allò que hem anat passant des que començà el mil·leni, "la nova era". Han sigut moltes coses per a tots i per a totes, moltes bones i moltes no tan bones...

D'aquests deu anys, segurament, recordarem aquells amics tan bons que teníem i que, potser encara tenim o no; aquells amors, aquells moments tan importants en les nostres vides siga per el motiu que siga, tot allò que ens ha fet sentir més vius que mai i que mai no deixarem que ens deixe, per res del món. D'altra banda, recordarem atemptats terroristes, tsunamis, terratrèmols, morts, desgràcies si bé al nostre entorn més proper com a nivell mundial...

De tot açò - crec jo - hem d'aprendre algunes coses: tot continua i el que més importa és la nostra felicitat, la de tots. Per això, vos desitge que comencem l'any nou amb tota la felicitat, l'alegria, la bona companyia, els amics, els amors, els companys, la bona faena, TOT allò que de debò ens agrada, i que continuem així tot l'any i tota la vida.

Ara sí, que passeu una molt bona nit de Cap d'Any i que tingueu un molt Feliç Any Nou 2011!!

Per Nadal... COMPROMÍS! ;)

2010-12-12T11:51:00.000-08:00

Enguany, el 2010, ha sigut un any “estrany”. S’ha notat de valent la crisi econòmica, almenys al meu entorn; s’han destapat nombrosos casos de corrupció, molts d’ells al País Valencià; s’ha intentat demanar que ens deixen veure TV3 a les terres valencianes, de moment no s’ha aconseguit; he passat d’anar al “col·le” a anar a la “uni”; he complit els 18 anys, i sí que es noten; he deixat enrere una etapa de la meua vida i “un món” que m’estimava molt, ara m’adone que, de vegades, eixe món no m’ha estimat tant com jo a ell ni tan sols com jo m’haguera esperat; he conegut moltíssima gent; he patit per unes quantes persones; he visitat altres països i cultures (Praga, Budapest i Viena); he anat a una trobada amb moltíssims joves valencianistes (la TNT); m’he adonat que és millor conservar amics, amb sentiments molt forts, que perdre’ls per sempre perquè he acceptat un altre tipus de relació; he descobert que alguna gent pot arribar a ser molt falsa; he vist que hi ha gent que, perquè sí, opina coses i no s’adona de la realitat; he descobert també que és important demostrar a alguns que els estimes, dia a dia... I així moltes coses més.

Doncs bé, sé que encara queda temps perquè “vinguen els Reis Mags” però m’agradaria anar conscienciant ja a tots aquells qui lligen açò, perquè enguany, per a tot el 2011 i la resta de la vida, demanen coses amb sentit comú. Els xiquets està clar que demanaran el de sempre... Però anime als que ja no són tan xiquets a intentar veure més enllà del que ens diuen els mitjans de comunicació, intentar comprendre el que passa, que no tot el que ens fan engolir és cert i que, de vegades, per desgràcia molt sovint, amaguen informació a alguns canals de televisió i que prohibeixen d’altres que intenten ser parcials. Els anime també a adonar-se que hi ha corruptes entre nosaltres, que ens roben a la cara i que ja estem farts de sentir que hi ha noves trames de corrupció, que no som gent tonta els qui vivim ací, tenim ulls, orelles i cervells, sabem pensar i volem el millor per a nosaltres. Per a tots i cadascun de nosaltres. Ja que estem, també els anime a veure que, a molts dels universitaris alcoians, ens estan estafant i volen continuar fent-ho des del govern local perquè ells i l’empresa que ara duu el tema del transport universitari a la Universitat d’Alacant són amiguets. Els faig vore que la societat que anem creant a poc a poc, és una societat de cacics, d’amiguets i amiguismes corruptes. També m’agradaria fer-los reconéixer que ens amaguen les nostres cultures i ens intenten imposar d’altres. Que al País Valencià encara vivim, si fa no fa, en una dictadura des de la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València: no és normal que a una ciutat, siga d’on siga, en un estat actual només els siga permés de fer concentracions o manifestacions als partits d’extrema dreta; que no és comprensible tampoc que aquesta gent, d’idees feixistes, vaja tranquil·lament per la ciutat amb la seua furgona escoltada per la policia – que és la part més forta i increïble de la història – dient que alguns barris estan plens d’indesitjables i al cap d’una setmana el mateix barri siga atacat per aquest grup de gent i no se’n faça res al respecte; que tampoc és lògic que la gent siga d’idees tan tancades a una societat actual, que perquè sí tinguen mania a un grup de persones (als catalans, per exemple) i que, sense raons ni sentit vagen insultant-los i se senten agredits i ferits per ells, sense que els hagen fet res. No és coherent una societat tan cabuda i tan espanyolista. No és gens normal que, ens roben davant dels nassos i que sempre isquen els mateixos al govern. És inadmissible, parlant d’altres zones, que un alcalde insulte i critique a un regidor, trobe que és impensable que en un plenari d’un Ajuntament, des del govern local, no escolten els precs ni les propostes de l’oposició i, després, sense saber de què han parlat, els ho neguen només pel fet que ho han proposat “aquells”. Tampoc és comprensible que eixe mateix alcalde, com que ha vist que no ha actuat bé a eixe plenari, tanque la televisió local que retransmetia els plenaris en directe. Ho fa perquè la gent “no veja què passa” i, damunt, esta gent no s’adona del que està fent el senyor alcalde, el bon xic...
Els anime a obrir els ulls perquè no està bé que els nostres governs preferisquen d’embutxacar-se destrossant muntanyes i fent que només es beneficien ells i les empreses amigues, a afavorir la calitat de vida dels seus conciutadans.

Per açò i per moltes coses més que no m’abellix esmentar perquè si no, no acabaria... Anime a la gent a que, en comptes de viure en el món de somnis, en aquell món en què tot és perfecte, no hi ha maldat i poden gaudir de tot allò que volen... Baixen del núvol, que s’adonen que eixe món imaginari es pot fer realitat però només corrent la veu dient allò que passa i aturant aquelles coses que no són bones cap a la nostra societat, cap a nosaltres.

Així que, enguany, quan escriviu la carta als Reis Mags, vos propose que, ja que els nostres governs no ens donen eixa llibertat i eixa calitat de vida, els la demanem als Reis Mags, que potser ells puguen fer-ho realitat...

Està clar que necessitem un canvi. Eixe canvi és COMPROMÍS ;). Ara més que mai!!

Que passeu un bon Nadal i que gaudiu d’un bon i millor any nou, 2011... I que al maig vinent fem possible eixe canvi!

"Ni els uns ni els altres, ARA NOSALTRES!"

Com Colom quan va descobrir Amèrica

2010-12-06T12:03:00.000-08:00

Abans de res, done les gràcies que als meus amics i companys els agrada perdre’s per la muntanya i pels indrets més estranys que podem trobar, si no foren així, gairebé no haguérem conegut molts llocs que ara són “nostres”.

Un dia de vesprada que encara no havia començat les classes a la Universitat, vam pensar de quedar un company i jo per a “aïllar-nos” del que és la ciutat – sé que Alcoi és una ciutat xicoteta, però és una ciutat –, del soroll dels cotxes... Volíem anar-nos-en al Xorrador, que ja ens ho coneixem i s’està molt bé. Però la mandra que ens acompanya sempre ens va fer pensar que millor anar a un altre lloc, ja que el Xorrador ens pillava “lluny” i era tot costera amunt. Vam passar pel Vidal i vam creuar a l’altra part de l’estació del tren. Vam anar, malgrat no abellir-nos massa, costera amunt. A mitjan costera, vam veure que hi havia un carreró de terra a la dreta i que, duia a algun lloc. Vam entrar-hi. Allí semblava que hi havia com una petita ermita destruïda, amb encara la seua cúpula i una pintura al fons del recinte. A l’interior no s’hi podia veure res bé, eren tot runes, tot destrossat, parets caigudes i el sostre fet miquetes al terra. Del que havia sigut la teulada només quedaven les bigues de ferro, també trencades i destruïdes. A fora, hi havia unes escaletes, també força desfetes i bosses d’obra. Era un lloc fascinant, impressionant, increïble i, alhora, aterridor... què hauria passat perquè caiguera eixa església?

Just al costat hi havia un gran olivar i més avall una casa que semblava abandonada, però no ho està. A fora de la casa, hi ha també un banc de pedra amb un sòl del mateix material. És un espai tranquil i obert. Des d’allí es veien les cases d’enfront de l’estació dels trens d’Alcoi, es veia com passaven els cotxes amb pressa. No se sentia cap soroll d’aquells que imaginàvem que uns quants metres avall s’escoltarien vulguérem o no. Al fons del paisatge que véiem: La Serreta... Era preciós. Ens vam seure a aquella bancada de pedra tranquil·lament, vam mirar la muntanya del fons, vam començar a parlar baixet i, de quan en quan, deixàvem que el silenci del camp s’apoderara de nosaltres, de la nostra visita a aquell indret... I allí vam passar hores escoltant els ocells, veient els arbres, imaginant-nos la vida des d’algun lloc lluny de sentir a cada hora tants cotxes, motos, ambulàncies al costat de casa nostra. Entre històries inventades, riures sobtats, el sol als nostres ulls, de vegades, obligant-nos a tancar-los i a sentir aquell paratge amb tots els sentits alhora... es va fer de nit. Vam haver de tornar-nos-en cadascú a sa casa. Però ara, quan tenim una estoneta hi anem a passar-la ben a gust.

Un altre dia, no fa tant de temps com l’altra història, vam tornar a quedar el mateix company i jo. Vam anar a fer recaos –que diu la meua iaia–, i després a casa seua un momentet. No sabíem què fer i vam decidir d’anar-nos-en a dinar a algun lloc. La mateixa mandra que ens acompanyava en l’altra història continuava fent-nos companyia... Vam pensar d’anar a una pizzeria, però el soroll que hi ha dins d’aquell local no ens agradava i no vam anar-hi. Després, vam pensar d’anar al Goliath, ja que teníem molta gana... però estàvem a l’altra punta d’Alcoi. Tampoc hi vam anar. A la fi, vam acabar anant al Kebab que hi ha al carrer de baix de casa nostra. En acabar de dinar, amb la panxa ben plena, vam decidir d’anar al parc de Caramanxel. Allí tenim tots dos part de la nostra infantesa, encara que llavors no ens coneguérem. Estàvem recordant el que féiem quan estàvem allí, com era de meravellós només el fet d’haver aconseguit tirar-nos pel tobogan... quina cua més llarga es feia a la font cada cop que havíem d’anar-hi i, com era d’interessant i fotut unflar els globus d’aigua a aquella font, ja que sempre acabaven trencant-se... Així ens vam estar mitja hora o un poc més, si fa no fa.
Després, vam pensar d’anar, com sempre, a aïllar-nos. Vam anar a un lloc que és com un bancal, darrere de les cases de Caramanxel. D’allí es veia tot el centre d’Alcoi sota el cel blau i il·luminat pel sol. Tranquil·litat.

En aquell moment ell va comentar que per allí baix hi ha un riuet. Ell hi anava amb el seu iaio quan era xicotet a fer carreres de vaixells.

En arribar allí vam veure que enfornt hi havia fàbriques abandonades i com una mena de caminet... Com que som així, vam decidir de creuar el riuet per damunt de la biga de fusta que hi ha davant les escaletes que duien a la porta d’aquella fàbrica. En creuar, va ser com un viatge enrere en el temps. Sona una mica fantasiós, però és cert. Ens notàvem com si haguérem tornat setanta anys enrere en un segon. El paisatge era dessolador: fàbriques destrossades a ambdós costats, cristals trencats, bigues oxidades, finestres destrossades, sostres caiguts... Com si acabara de passar una guerra i tot s’ho haguera emportat el temps i la tristesa haguera quedat, només. Més avant, vam vore que hi havia un cotxe totalment cremat, oxidat i destrossat per dins. Al costat seu, una sabata d’home. Continuant el camí véiem més trossos de vidre, sofàs destrossats, quadres d’una casa, mobles tirats per terra... Com si a dintre d’una d’aquelles fàbriques hi haguera hagut una vivenda anys passats i per culpa de la guerra eixa família haguera hagut de marxar veient com la seua llar es destrossava llençant-ho tot per l’aire i deixant tots els seus records escampats per aquell lloc estrany, bonic per l’entorn del riu amb plantetes i alhora horrorós per les deixalles i per l’espantosa olor que venia d’aquell riu contaminat. Allà davant vam divisar, entre arbres, dalt d’un mur de pedra, una espècie de casa. Era una barraca de “barri marginal”, construida amb el que s’havia pogut aconseguir d’a saber on... A aquella casa també hi havia dos cavalls menuts. Al costadet mateix de la barraca, un paisatge preciós i tranquil: una cascada que formava baix una llacuneta i feia continuar el riu cap on estaven aquelles fàbriques.

Allí ens vam parar. No vam voler continuar per cap lloc que hi haguera al voltant... Vam decidir de tornar a la realitat, creuar de nou la barrera del temps separada per un riuet i intentar no pensar que hi ha gent que ha de viure en eixes condicions mentres d’altres tenen tantes comoditats uns metres més amunt.

Com aquestes dues històries, en tenim més. Però he elegit aquestes perquè són les més “especials”. Ens vam sentir estranys totes dues vegades... Era, per una banda, com si tornàrem enrere en el temps, com ja he dit... I per altra banda, com si haguérem descobert uns llocs nous a la mateixa ciutat on vivim... Com Colom quan va descobrir Amèrica: descobrírem llocs que creíem inexistents, però que ja hi estaven i hi ha gent que ja ho coneixia; encara que, ens semblà tota una troballa.

Per a nosaltres, perdre’ns pels carrers d’Alcoi sempre significa descobrir nous indrets!

Ací vos deixe la imatge de la cascada d’aquell loc endarrerit en el temps:

Perdre-ho o no...

2010-11-30T10:59:00.000-08:00

Potser siga la majoria d’edat, potser siga el meu pensament... però també és casualitat que des que vaig complir els 18 em sent “diferent”.

Abans em preocupava per la gent, per aquells amb qui em duc o em duia bé i els qui no em duia ni em duc tan bé, per sort o per desgràcia. Just al complir els 18, el fet d’anar-me’n del col·le on he passat 12 anys ha marcat molt en la meua vida i, sobretot, en la meua ment. Moltes de les persones amb qui he compartit tants anys i gairebé tota la vida, a poc a poc m’han anat demostrant com eren de debò. Ara bé, cadascú és com és, no vaig a clavar-me en eixe tema.

Dic açò, bàsicament per una qüestió en especial. Va passar durant uns mesos del 2010. Va començar amb una nit de Cap d’Any amb un grup d’amics on vam conéixer gent nova i ens ho vam passar, també cal dir-ho, molt bé! Des d’aquella nit, semblava que començàvem a crear un ambient o un grupet d’amics “constant”. Quedàvem cada setmana i més al començament d’aquella història, ja que érem en vacances de Nadal. Tot era molt bo, ens ho passàvem d’allò més bé, érem grans amics i confidents els uns dels altres. Anàvem a concerts de música en valencià, com sempre. Solíem passar també algunes estones al Bad Woodoo, com molt sovint. També, com que podíem disposar d’una setmanada setmanal, valga la redundància, podíem anar-nos-en a sopar cada 2 setmanes si fa no fa al Goliath o a algun altre lloc... Resumint, estàvem molt bé.

Passava el temps, passaven els dies, les hores... setmanes i mesos. Algunes amistats anaven sent més fortes, fins i tot massa. Ja no era, per a alguns, un sentiment d’amistat només el que ens unia... D’altres no ho tenien tan clar, però inconscientment i ignorants que érem, vam pensar que podria ser-ne també. Això, personalment, crec que va ser el que ens va fer desaparéixer com a grup d’amics, com a allò que érem. Jo, cada dia ho pense – quan tinc una estona i eixos pensaments ronden pel meu cap – i veig que, si no haguera sigut tan fava o tan ignorant o tan... Res del que va ocórrer no hauria passat! Potser seria millor, potser no. Però, crec que hauria sigut millor, dins de mi.

Acceptar de tindre un altre tipus de relació va ser allò en què vaig fallar. Ara ja ho sé. Si un sentiment no existeix en un determinat moment, no puc forçar a que isca. Si ha de vindre, ja arribarà. No ho tenia clar, potser... Però gràcies a un simple “sí” he llançat a perdre una amistat que mai no volia deixar enrere.

Després d’acceptar d’estar amb algú, anaven creixent llaços hi havia moments molt bonics, estones i dies inoblidables. Però no ho vaig saber apreciar. En aquell moment, creia que em penedia d’haver acceptat, potser tenia raó. Però havia d’haver tingut iniciativa i no haver continuat amb això més temps fins que el meu cap se centrara una mica i sabera per fi quins eren els meus sentiments, no forçar-me a sentir allò que no sabia ben bé què era. I el que menys havia d’haver fet, a banda de tirar endavant sense tindre les coses clares, va ser allò que va passar... que no havia d’haver passat... que no tocava i que va trencar-ho tot!

Per altra banda, no em penedisc de res del que va passar en aquells temps, de fet, ho recorde plenament i ara, potser massa tard, puc assegurar que estava molt a gust. Mai t’adones del que tens fins que ho perds, diuen. Ara, mesos després, m’he adonat que de debò el que sentia era una enorme amistat i que, per ser tan inconscient del que tenia o podia tindre, del que feia, no feia o podia fer i deixar de fer, m’he adonat també que mai no havia volgut, en cap moment, perdre això. Potser ja ho he perdut, és probable. Però, després del temps que fa ja, potser algun dia... llunyà, proper, qui sap? M’agradaria poder gaudir de nou d’aquella amistat que sent ja per perduda per la meua culpa i sempre me’n penediré!

Ara, crec que vaig madurant a poc a poc: els amics no es busquen ni es troben, arriben i es queden al cor si ho són de debò. I si se’n van del nostre costat, pel motiu que siga, sempre, sempre hi haurà dolor a dintre teu. Per això... ho torne a dir: ho sent...

Estes són les paraules que més ens costen de dir, junt amb: t’estime i adéu... per això demane un nou Hola i una “nova” amistat. Perquè moltes vegades ens mostrem més ignorants cap a la resta del que som en realitat.

El que no voràs a Canal 9

2010-11-29T04:36:00.000-08:00

Supose que molts de vosaltres, els qui llegiu açò, ja sabeu ben bé que la “televisió valenciana” (Canal 9), per una banda ens mostra en les notícies i els seus programes únicament allò que els beneficia, a ells i als qui els paguen; i per altra banda ens amaguen informació.

Pel que fa a la política valenciana, molta gent no s’entera del que fa cap partit com no siga el que governa actualment a la Genaralitat. Ningú no s’entera que pels carrers de València campen tranquil·lament els d’ultradreta atacant la gent... Ningú no s’entera que molts veïns del Cabanyal volen mantindre el seu barri viu... Tampoc ens enterem del que NO volen fer a les nostres ciutats o als nostres pobles com no siga en benefici d’aquell govern.

Per a Canal 9, tot és ofrenar noves glòries a Espanya i fer Fòrmula 1, America’s Cup, Open de Tenis... Sembla que el seu lema és “més diners per a mi, menys benestar per a tots”.

Entre Canal 9 i les televisions locals que també “són” del Partit Popular, no aconseguim saber res de res del que passa al nostre entorn.

Canal 9 ens lleva informació perquè “els de dalt” els ho manen. I, per exemple, a Alcoi el senyor alcalde tanca la televisió local perquè retransmetia els plenaris i feia veure als ciutadans com de dolent és...

Doncs bé, des del BLOC Jove han creat una gran i molt bona iniciativa que aplaudisc i agraïsc de debò, que és diu “El que no voràs a Canal 9”. A aquesta plana web es poden vore els vídeos de les Corts que no ixen a Canal 9, tot allò que el grup parlamentari Compromís ha demanat o ha fet i, gairebé, ni se’ls ha escoltat... Així com les activitats que també fem des del BLOC Jove d’arreu del País Valencià.

Vos convide a entrar-hi, vore els vídeos i reflexionar també sobre què ens passa, què ens amaguen, per què ho fan i què podem fer per traure a la llum la veritat dels nostres pobles i les nostres ciutats.

Per a poder entrar a vore eixe portal web, feu clic ací!

Recordeu, feu-ho córrer: www.elquenovorasacanal9.com

Beniarrés

2010-11-25T11:19:00.000-08:00

Aquest poble, xicotet, acollidor, de muntanya, valencià... Ha esdevingut des que vaig anar-hi per primera vegada el meu segon poble. La veritat és que, mai no he passat més de 5 dies sencers allí però, potser siga per això perquè me l’estime com si hi visquera tot l’any.

Recorde la primera volta que vaig anar a Beniarrés com si fóra ahir... Va ser el dia de la vespra de les Festes de ja fa uns 6 ó 7 anys. Ja era de nit i vaig arribar amb els meus pares, com era d’esperar sabent que tenia 11 – 12 anys d’edat. Només entrar al poble i aparcar el cotxe, vam dirigir-nos cap a la plaça on està l’Ajuntament. Eren carrerons estrets, sense massa cotxes. No hi havia llum gairebé a tot el poble. Feia la típica frescoreta de nit d’estiu: no fa fred, no fa calor, s’està molt “rebé”. La meua primera impressió del poble, veient que no hi havia llum i que els carrerons eren molt estretets, no va ser massa bona. Primer vaig pensar “quin poble, xe! no tenen ni llum? açò què és? jo ja no torne!!” Minuts després, vam arribar a la plaça. Era de gom a gom. Allí vam trobar els meus oncles i les meues ties i em van dir, paraules textuals que encara recorde: Ai la xiqueta esta, que no tens por als “cuhets”? posa’t un mocador tapant-te el nas i la boca que t’ofegaràs! Eixes paraules, en realitat, les recorde perquè em van fer aterrir-me molt. Ja no sabia què passava, tot el poble a obscures, moltíssima gent a la mateixa plaça i, al remat, m’havia de tapar la boca i el nas “per no ofegar-me!”. Després ho vaig comprendre: estava a punt de començar el correfocs.

Era la primera vegada que veia un correfocs i, des de llavors, m’encisa! Aquell any va ser el primer i em feia un poc de por, però després any rere any, sempre he volgut de participar-hi! Fins que, fa dos anys, el van llevar.

Tornant a la primera nit que vaig anar, després vam anar a ca ma tia Filo a sopar, tota la família i ja més tard, al concertet que fan sempre a la plaça.

Eixa era la rutina de gairebé tots els anys. Anar de vesprada, tirar cohets, jugar, emprenyar a tot el poble, vore la cordà i cap a casa. Segons vaig anar creixent, el que féiem a les nits de les festes ha anat canviant... Anys després, vaig anar també a veure el campionat de pilota valenciana. Allí vaig descobrir que és un esport que m’agrada molt!

En realitat, no sé si és perquè he anat en festes i m’ho he passat molt bé, perquè tinc amics i família allí o, simplement, perquè allí tinc la tranquil·litat que necessite i que tan poc veig a Alcoi. Això sí, enguany que vaig poder gaudir de tota una setmana sent beniarrera, a la meua casa del poble – que sembla una casa d’ocupes, però s’hi pot estar almenys una setmana... – i amb els cosins i amics, he descobert que m’encanta estar allí. Només el fet que cada matí puguem sortir per la porta i ja ésser al carrer sense haver de baixar escales o l’ascensor; poder caminar pel mig del carrer i anar tranquil·lament i saludant els veïns; poder tindre la porta de casa oberta sense por a que entre algú; assomar-te al balcó i veure no massa lluny el Benicadell; sentir l’aroma a muntanya i a terra banyada, a pòlvora a cada nit i a cada dia de festes; poder pujar a l’ermita a seure’s a un marge i mirar el paisatge del Comtat: l’embassament de Beniarrés, els pobles dels voltants, el Benicadell, el Montcabrer, el castellet de Cocentaina... Poder anar a peu o en bicicleta a l’embassament a berenar, una mica allunyats de la vora, perquè l’olor no és massa agradable, diguem-ne. Poder fer tantes coses i viure amb tanta tranquil·litat és el motiu pel qual m’encanta eixe poble.

Sé que a cada poble es poden fer coses semblants però, per a mi, no sé per què, Beniarrés és especial.

En fi, el meu somni des que vaig descobrir que allí es pot viure d’eixa manera, és que en un futur si tot va bé i la resta de la família vol – perquè la casa és tan meua com dels meus cosins, de ma tia i mon oncle i del meu germà i els meus pares i de la meua iaia... – i si Déu vol, intentaré d’arreglar-la, rehabilitar-la i fer-la meua. Posar-li parets lluïdes i totes eixes coses que tenen les cases normals, no com aquella i... anar-hi a viure un temps!

Bo, per acabar, vos convide a que este any que ve vingueu algun dia a les Festes de Beniarrés, que són del 14 al 18 d’agost. Ja sabeu, eixos dies estan ocupats a l’agenda, no podeu dir que no! ;)

Per vosaltres!

2010-11-17T06:32:00.000-08:00

Tot va començar al juliol passat... Eren dies d’estiu, de vacances, d’avorriment. Això per a uns, d’altres, a banda d’això, havíem d’estudiar matemàtiques i economia...

Em va avisar la meua cosina de Madrid que venia a Alcoi i a Daimús a passar l’estiu, que estaria unes setmanes al meu poble i que després aniria a la platja. Com que la resta de la família ja són més majors i ella té la meua edat i tot... Li vaig dir que si volia, que se’n vinguera amb mi i els meus amics.

Era una època estranya pel que fa a l’amistat: havíem conegut a Pau, jo quedava gairebé tots els divendres amb Àlex, Ainhoa i jo – com sempre – no ens podiem separar, Paloma restava a Batoi en les seues coses però com a una molt bona amiga i un “record d’infantesa”, feia ben poc que jo coneixia a Aitor... I Rocío, la meua cosina, ja estava ací.

Vam pensar de fer una excursió al Racó de Sant Bonaventura i als Canalons per ensenyar a la meua cosina aquell indret. Així doncs, vam quedar només vaig acabar de les classes de matemàtiques a la porta de ma casa... Hores abans, m’havia comunicat Rocío que no podria vindre perquè estava amb febre al llit... Com que ja ho teníem planejat, ho vam fer.

Vam quedar al parc de la via de Batoi Àlex, Ainhoa, Pau, Aitor, Paloma i jo. Vam anar fent camí fins al Racó on vam parar per menjar... Només acabar de dinar, vam anar cap a un “llaquet” que hi ha als Canalons. Ens vam parar allí per banyar-nos... Vam tornar prompte perquè Paloma havia de fer unes coses i no volíem que trigara gens... Això sí, des del Racó fins a Batoi vam anar amb l’ambulància de la Creu Roja, tirats al terra de la part de darrere entre palés i més palés... D’allí, a ca la “uela” de Batoi a berenar! i després, cadascú a sa casa. Ja entrant la nit, després de dutxar-nos, arreglar-nos i tot el que havíem de fer, vam quedar de nou. Esta vegada amb la meua cosina. Vam anar al parc de la Uxola a sopar, “a lo hippie”. Agraïsc molt les provisions que va portar Paloma aquella nit, com cada dia que quedem! (Gràcies, McGuiver!!).

Uns dies més tard, volíem fer una altra excursioneta. Vam pensar d’anar al Barranc del Cint, però vam acabar al Xorrador... (Pau, gràcies pel Twister!)

Més entrat l’estiu, a finals de juliol, van ser les festes dels pedregals de Daimús. Vaig “convidar” a Paloma, Ainhoa i Pau a la meua caseta d’allí, també pensant que estava Rocío 3 cases al costat. Aquell cap de setmana, llevant alguns moments dolents, va ser molt bonic, també! (Gràcies als 3 per estar allí!)

Doncs bé, des d’aquells dies que anàvem quedant perquè sí... Ara, sembla que és instintiu el fet de telefonar-nos o parlar-ho pel messenger, el tuenti, el facebook... per quedar tots junts. Gràcies a aquells moments, ara tenim una colla d’amics ben especial. Com diem des d’aquell moment a l’ambulància de la Creu Roja: “Els Rojos”...

És ben curiós com, sense gaire conéixer-nos, ara som el que som. La veritat, estic molt agraïda de tindre-vos com a amics!! (i com a cosina ;D).

Esta entrada va dedicada a ells, a vosaltres... Perquè mai m’havia sentit tan dins d’un grup de gent que, tant en les coses bones com en les dolentes, som tan pareguts... Diuen que els amics no duren per sempre, que hi ha coses que els allunyen o que, per qualsevol motiu, deixen de ser amics... Però espere que, malgrat la distància que puga haver entre nosaltres, les petites diferències i tot... sempre puguem gaudir de les nostres companyies, les nostres tonteries i el nostre poc trellat de sempre!

Va per vosaltres, “Rojos i no rojos”, amics, “família”... ;-)

Alejandro, Ainhoa, Paloma, Pau, Aitor, Rocío...

Ovidi Montllor

2010-11-12T02:42:00.000-08:00

Fa relativament poc temps que sé de l’existència de l’Ovidi. Em sap fatal no haver sabut res d’ell abans, però crec que el fet que siga “el meu ídol” compensa els anys en què per a mi era un complet desconegut.

És curiosa la història de com el vaig “conéixer”. Una vesprada que estava buscant frases perquè em tocava fer la reflexió de classe, a banda de buscar frases sobre pobresa, Déu, etc. Vaig voler buscar-ne sobre Alcoi, o sobre el català. De sobte, d’una pàgina que em va eixir del no res, vaig vore aquelles estrofes que em van arribar ben bé al cor:

“Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres

i per idea, i senyores, esquerrà.

[...]

I torne a repetir: sóc Alcoià,

tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català

i ho faig a la manera de València.”

Des d’aquell moment en què em vaig quedar de pedra llegint aquelles paraules, amb els pèls de punta... vaig voler saber qui era l’home que havia escrit això. Vaig buscar per Internet, per tantes pàgines com vaig poder i més. Sobretot, m’ixia a la Viquipèdia.

Vaig descobrir que aquell home, com deia perfectament a la seua cançó, era alcoià i esquerrà. Vaig buscar les seues cançons i alguns fets de la seua vida i, en trobar-les, vaig vore que este humil actor, cantautor, músic, poeta... alcoià havia de ser un exemple a seguir!

Ara, uns anys després de saber que va existir i encara existeix, després de saber-me ja de memòria algunes cançons seues, i de ser algú a qui admire moltíssim i, sense conéixer-lo és com si formara part de mi i de molts de nosaltres... Ara, a classe de Expressió oral i escrita en català, hem de fer una expressió oral d’algun tema (podien ser cantants, músics, èpoces, esports...) que tinguera certa relació amb la cultura o la literatura valenciana o catalana o balear.

Jo, ara que tenia l’oportunitat, després de plantejar-m’ho i replantejar-m’ho, vaig decidir fer-la sobre l’Ovidi.

Ara que tinc eixa oportunitat, tinc com a objectiu aprendre moltíssimes coses de la seua vida i de la seua obra. El material ja el tinc. Falta enjuntar-ho tot, fer l’escrit i el Power Point.

Espere que siga tan bo com ell s’ho mereix.

“I un cop s’acabe la rifa
que la vida m’ha donat,

si és possible, sota terra

faré crits de llibertat.

Entre cucs i terra i fusta

faré crits de llibertat.

La mort no m’esborrarà!”

I tant que no, Ovidi!!

NO DOL LA MORT SINÓ L’ABSÈNCIA.

2010-11-08T04:26:00.000-08:00

Al passat octubre va fer dos anys d’aquell trist i inoblidable divendres. Jo vaig ixir de classe ben conteta només perquè el dia següent, dissabte, era el Mig Any d’Alcoi. Baixàvem la costera unes companyes i jo. Em sentia d’allò més lliure i no tenia ganes d’arribar a casa. Era feliç.

Vint-i-quatre d’octubre del dos-mil huit. Vaig decidir d’anar a casa, per fi. M’esperaven amb la taula preparada per a dinar i per la nit tenia un aniversari d’una amiga.

En arribar a la perruqueria de ma mare, vaig notar una estranya sensació. Un silenci i una buidor que mai no havia sentit. Veia la perruqueria, d’una manera estranya, “apagada”, trista.

Una senyora a qui veia gairebé totes les setmanes em va vindre a abraçar només vore’m. Em vaig sorprendre perquè mai no m’havia fet això... Vaig pensar que feia unes setmanes que no em veia. Tot podia ser. Al fons de l’establiment vaig vore a ma mare pentinant a una dona, mirant-me amb els ulls plorosos i una mica unfalts. La seua cara, com el seu nas, envermellit, em donava a entendre que havia plorat.

Com que ella és molt sensible, vaig pensar que no seria res massa greu. Vaig arrimar-me a donar-li dos besets. Malgrat no pensar res dolent, una lenta amargor anava apoderant-se del meu cos i de la meua ànima sense saber per què. Quan ja em va abraçar ma mare, a cau d’orella em va dir les paraules que mai no oblidaré i que em van destrossar per dins: L’ “auelo” s’ha mort.

L’amargor que m’havia entrat al cos se n’anà de sobte. Tot era tristor, ràbia i impotència. Em sentia com si no només s’haguera mort ell, sino que jo me n’havia anat també. Com moltes vegades que passen coses així, em sentia culpable. No entenia per què se n’havia anat. No entenia per què no podria tornar a vore’l mai més.

Eixa mateixa setmana. Diumenge, vam anar la família a casa d’ells. Vam anar a celebrar el 88é aniversari del meu avi que era dilluns següent. Eixe dia va ser meravellós. Ell, ja major, no va gosar d’adormir-se en cap moment, va estar tota l’estona que li vam fer companyia gaudint d’això. Va contar acudits, va cantar, va jugar amb els seus néts... No semblava ell i estava d’allò més bé. Estava content i emocionat, se’l veia a gust amb nosaltres, amb tots i, sobretot amb ell mateix. Tots pensàvem que s’havia millorat una mica... però aquell mateix divendres se’n va anar, com diria l’Ovidi, de vacances.

No sé si és perquè ha sigut l’únic avi meu que he conegut, perquè m’he critat caminant per la via amb ell, perquè l’estimava i l’estime moltíssim o per algun altre motiu, però des d’aquell dia no he tornat a ser la mateixa. Em va canviar la manera de vore les coses. Pensava que, quan algú faltava, no passaria res... anaves al cementeri i estaves una estoneta allí, davant la tomba i era com si vegeres a eixes persones. Però no.

No va ser el fet que morira el que em va destrossar per dins. Sabia que, dins del mal, això li faria bé i no patiria ja més. Però el que em va fer sentir eixa tristor i impotència va ser que mai més no tornaria a gaudir de la seua companyia física, no tornaria a caminar per la via amb ell ni em coneixeria tots els masos que hi ha. Mai més no em contaria les seues batalletes de la mili. Mai més no tornaria a sentir com em bonegava perquè no m’acabava el menjar. Mai més tornaria a acariciar-li els cabells ni li voria els seus ulls emocionats de vore’m allí. Eren vells, verds, l’entorn molt arrugat... però sempre se’l veia emocionat. Els ulls brillants. Tampoc no tornaria mai a vore’l cada dia que anava assegut a la seua cadira, al costat de l’estufa de llenya i amb la jaqueta posada. No tornaria a sentir la seua veu. No tornaria mai més a sentir-lo.

La meua primera reacció en saber la notícia fou, ja dins de la casa de l’altra àvia, pegar-li patades a la paret mentre plorava amb una desesperació i una ràbia que mai no havia sentit... No podia dinar.

Per la vesprada el vaig vore al tanatori. Estava gitat dins el taüt. Se’l veia tranquil. Mirant el seu cos sense ànima, asseguda als sillons que hi ha allí, escoltant com venien familiars i amics a donar el pèsame a la meua àvia, a mon pare i a ma tia, anava recordant a cada moment més coses. Tot el temps que havia passat amb ell... les malifetes que li havia fet i, que m’havia fet.

El dia següent, la misa. Tot el barri de Batoi vingué a dir-li adéu. Va ser molt emotiu, emocionant. Però sobretot, trist. No veia just que se n’haguera anat ell just el mateix any en què li havien donat l’homenatge a l’home més vell de Batoi, després de celebrar el seu aniversari com mai no ho havia fet...

Més tard vaig intentar comprendre que estava acomiadant-se.

Ja sabeu que m’agrada escriure. Sóc una addicta a la poesia i en eixe mateix instant estava tan trista que em vaig veure en la necessitat d’escriure alguna cosa. Vaig escriure un poemeta que vaig voler llegir a la misa d’octava, però a la fi no va ser possible.

Ací vos el deixe.

Qui ho anava a pensar

que amb tot celebrat,

l’homenatge acabat,

i l’aniversari passat,

just quatre dies més

anaves a durar...

Jo puc dir que

m’ho esperava,

al veure’t dissabte passat

creïa que quasi res faltava.

Però diumenge tot canvià,

amb tota la família allà

i un any més teu celebrant,

fins i tot vas cantar,

a les caniques vam jugar

- cosa que no vas guanyar-,

i no vas pegar cap becà...

Això és el que més

ens va al·lucinar.

Com anàvem a pensar

que allò d’un Adéu es tractà!?

- just quatre dies després,

ja no ens has dit res més…-.

Sóc la més petita,

i quasi amb tu no he estat,

però puc dir, amb el cap ben alt,

que tot el que sé,

tu m’ho has ensenyat.

Et trobe moltíssim a faltar,

sé que no et tornaré a emprenyar,

i tu a mi tampoc, és clar…

El que t’ha fet destacar

ha sigut la teua manera d’actuar;

hi ha moltíssims records

que de segur no vaig a oblidar:

Quan començaves a cridar,

volent-me bonegar,

perquè no m’acabava el dinar…

Quan em portava mal

et llevaves la corretja

i em volies arrear,

- cosa que una vegada vas intentar,

però jo corrent me’n vaig anar-

o agafaves el gallato,

i carrer amunt, carrer avall,

em perseguies vinga cridar!

Com ja he dit abans,

et trobe moltíssim a faltar,

em resulta molt estrany,

el fet d’entrar

i no veure’t allí assentat...

Quan era més menuda,

els dissabtes pel matí,

ens n’anàvem a caminar,

no sé si ho recordaràs,

però jo no ho he oblidat;

des del parc de la via,

començàvem a caminar,

només sortir el dia,

empreníem la nostra aventura

de vegades fins a les set llunes,

d’altres fins al Racó de Sant Bonaventura.

Gràcies a tu tot allò, m’ho conec;

en aquella època, com ara no ho mirava,

però ara, puc dir sincerament,

que només veient-ho em cau la bava,

i que m’encanta aquell indret.

També recorde un any que nevà,

tu sortires al carrer,

de bon matí,

amb calçotets, botes i guants,

agafares un bloc de gel,

i al llit me’l vas portar,

només per fer-me saber

que havia nevat,

i que el carrer era tot blanc!

La teua manera de parlar,

les teues orelles “tan grans”,

els teus ulls verds, molt envellits,

la teua força a les mans,

quan més ho notava:

quan m’apretaves els dits;

la teua sordera,

la panxolina,

allò de tots els hiverns:

l’estufa de llenya escalfant,

i tu assentat al costat

amb la jaqueta posà.

A cada moment recorde més coses,

podria dir mil i una històries,

perquè com tu bé saps,

quan comence, no tinc final;

però ara ja no em podràs escoltar,

almenys físicament,

perquè sé que des d’allà dalt

m‘estàs veient.

Sols necessite abraçar-te, sentir-te,

tocar-te, notar-te, els cabells acariciar-te

com jo feia, sempre que et veia.

Necessite saber que estàs bé,

no treure’t mai de la meua ment,

no oblidar-te en cap moment.

No em puc creure

que mai més vaja a veure’t;

si hagueres vist la missa del dia següent,

t’hagueres emocionat amb tanta gent,

tot Batoi vingué a dir-te adéu.

Vull recordar-te com l’últim dia,

com l’aüelo juguetó,

punyetero, trampós

i amant del bon alcohol!

No vull deixar-te,

sé que mai no vaig a oblidar-te,

i espere que em recordes.

Per favor, no m’oblides

per res del món.

Algun dia ens tornarem a veure,

la veritat és que espere tardar,

però quan torne amb tu,

ja no ens podran separar.

Jugarem al dòmino,

o si vols a les cartes,

però les normes estan fetes,

no pots fer res de trampes!

Al principi em costà de creure,

però ara ja no,

sé que estàs mort,

i que no et tornaré a veure;

et puc dir que és molt dolent,

no sentir-te entre nosaltres,

però ara almenys tinc l’esperança,

que estaràs bé amb tots els altres!

Moltes gràcies per tot!

Fins prompte, hasta pronto,

en basc jo no sé,

però si en francés:

A bientôt!

PER QUÈ SÓC COM SÓC

2010-11-02T14:09:00.000-07:00

Des que vaig començar a mostrar els meus gustos personals sent qui sóc i no intentant ser qui la resta del món vol que siga, tot entrant en qüestions polítiques, lingüístiques, amoroses o, fins i tot, de la manera de vestir; molta gent m’ha estat preguntant constantment per què sóc així. Molts coneguts em pregunten per què tinc la meua ideologia i no una altra havent-me criat a un col·le “de pijos”, per què pense així, per què sóc com sóc. Tota esta gent no em coneix i sempre diuen que tots aquells amb qui m’enjunte em mengen el cap per fer-me pensar tot açò!

Així doncs, per a esta gent i per a qui ja ho sap, vaig a explicar per què sóc com sóc i m’agrada ser-ho:

Tot començà ja fa molts anys. Quan encara era un nadó, mon pare em posava música perquè l’escoltara, com fan molts pares. El meu, em posava Raimon i em cantava cançons de Lluís Llach, entre d’altres.

Ja a partir de l’edat de 3 anyets si fa no fa, cada 9 d’Octubre m’enganxava davant de la tele des de bon matí per vore l’estatua de Jaume I i la senyera. Tot perquè a l’escola ens van contar la història que Jaume I, moribund, sobre terra groga va estendre la seua mà plena de sang fent les quatre barres.

Més avant, em portaren al col·le de La Salle d’Alcoi (“el col·le dels pijos”). Allí, amb gairebé tots els companys de classe sempre parlava en castellà, però sempre tenia a dintre meu l’espineta de dir “i per què no els parle en valencià si també són d’ací?”. Això no ho vaig fer fins que, un estiu a Daimús, a la colla d’amiguetes i veïnes hi havia una xica de Madrid i cada vegada que parlàvem havíem de traduïr-li tota la converça. Jo estava convençuda que a Madrid es parlava valencià, perquè sempre ens deien que estàvem a “Espanya” i es parlava la mateixa llengua. Com que la meua llengua des de ben xicoteta era el valencià, pensava que a tota “Espanya” s’hi parlava. Més tard em vaig adonar que no tenia raó i que a allò que en deien Espanya es parlava el castellà i no la meua llengua.

Des de llavors ençà, vaig començar a preocupar-me i a preguntar-me per què no podia jo parlar la meua llengua amb la gent que se suposava que era del mateix país que jo. Anys després, em vaig adonar que tanta preocupació per la llengua i pel seu entorn només podia significar que volia dedicar-me a ella. Per això, ja a 1r d’ESO sabia que volia ser, en un futur, profe de valencià; encara que no sabia quin era el nom d’aquella carrera. Ho vaig descobrir un temps després. I, des d’aquella època tinc claríssima la meua vocació.

Ara bé, quan em vaig començar a informar sobre totes aquestes coses de la llengua i de la nostra cultura, vaig vore que no estava en molt bona situació, diguem-ne. Per aquest motiu, com que sóc emprenedora i m’agrada, com diu ma mare, “clavar-me en tot”... Vaig intentar d’entrar o d’informar-me sobre el que feien les associacions, les agrupacions o els grups polítics que defensaven el que jo volia. Primer, volia entrar als Maulets. Però a la fi, no m’hi vaig clavar. Després, em vaig començar a interessar per la política perquè vaig pensar que així podria intentar ajudar quasi de primera mà a aconseguir eixe canvi que tant desitjava i desitge. Vaig pensar d’afiliar-me a ERPV... Encara que, tampoc ho vaig vore gaire clar. En aquell temps vaig descobrir l’existència del BLOC gràcies a un “antic profe” i vaig començar a informar-me sobre tot el que feien i, finalment, sóc del BLOC.

Així que, benvolguts companys, sóc com sóc pel meu passat i pel meu present i, m’agrada lluitar per un millor futur, valencià. Estic dins del BLOC Jove des de fa poc més de dos anys i he de dir que cada vegada estic més contenta i orgullosa de formar-ne part. La gent del col·lectiu de l’Alcoià-El Comtat-Les Foies van ser els primers a qui vaig conéixer i, tant els joves com els grans, són unes persones increíbles, com a persones i com a polítics. Tots ells es nota que de debò busquen millorar la nostra societat, no com el govern local actual. Enguany he pogut anar a la Trobada Nacionalista de Tardor del BLOC Jove i vaig poder conéixer a moltíssima gent d’arreu del País. Gairebé tots del BLOC, si bé militants, simpatitzants o gent que volia conéixer-nos i saber què fem. Fou un cap de setmana de finals del setembre i va ser impressionant! Entre el Lip Dub, conéixer a tanta gent que pensa com jo i que és coherent quant a faenes pel poble i, gaudir de la seua companyia han sigut unes de les millors experiències que he experimentat mai!!

Per a acabar, voldria ensenyar-vos el LipDub del BLOC Jove que férem a la TNT. Perquè sóc com tu, som com tu, perquè som del BLOC i tenim un COMPROMÍS amb tu!

http://www.youtube.com/watch?v=-n5Y5gXNQPI

Sí, sóc nova!

2010-11-02T04:22:00.000-07:00

Com podeu veure, és la meua primera entrada al meu bloc.
La veritat és que mai no m'haguera imaginat escrivint coses d'estes, però, com que m'agrada escriure i, al cap i a la fi, així és com s'arriba a la gent... M'he afegit al món dels blocs.

Últimament, està molt de moda això de fer escrits online perquè la teua gent, els teus amics, companys, coneguts... puga veure què penses d'algunes coses, siga el que siga. Sembla que açò siga una mena de progrés pel que fa a l'escriptura, la literatura.
Doncs bé, he estat llegint durant un temps alguns blocs d'alguns companys com Agustí Pastor, Enric Cuenca, Jordi Davó, Rafa Carbonell, Jordi Irles... I cal dir que em van fer goleta d'iniciar-me a escriure jo també!

A més a més, un dia de la setmana passada - crec recordar - vaig entrar a la pàgina de la Generalitat Valenciana i vaig veure que, els nostres "consellers" i esta gent també tenien les seues pàgines i eren ben visitades. Així que vaig pensar: Xe!, si esta gent té blocs... per què jo no? No em pregunteu què feia jo a aquell portal web, que no ho recorde!

I ací estic, escrivint davant d'una pantalla d'ordinador esperant que siga l'hora de dinar i començant una nova vida pública i virtual a la qual espere veure unes quantes visites i, algun que altre comentari...