M'agradaria despertar d'este malson.
M'encantaria obrir els ulls
i vore que tot és mentida,
que estàs encara ací, com cada dia.
M'agradaria que açò fóra una broma pesada,
de molt mal gust,
però que em digueren que estava planejada,
que de sobte tot tornara
a estar com estava.
M'agradaria despertar i vore que és dilluns
o dimarts, a tot estirar.
Que m'alçara de bon matí
i tu estigueres allí.
Que estigueres fent la paella i anares a pel pa.
Que jo puguera anar a patinar
sense res que em puguera preocupar.
M'agradaria tornar a casa amb el 'rail'
i que em digueres el mateix
que em deies quan hi entrava amb ell.
Que me n'anara al metge tranquil·lament
i, en tornar, estiguera el dinar ja acabat.
Que tu estigueres en el sofà,
amb la taula ja parada
veient la tele i pegant alguna becada.
M'agradaria que dinàrem eixa paella tan bona,
que estiguérem tots junts seguts a taula.
Que a la vesprada fera classe
i et contara com ha anat,
per intentar que estigueres més orgullosa de mi,
si encara cap.
M'encantaria que passàrem la vesprada
i la nit tranquil·lament
i que el dia següent,
després de dinar,
me n'anara corrents a treballar.
Que en tornar em pugueres preguntar
si hi ha cap alumne més,
que et diguera que no,
però que, així i tot,
em preguntares com havia anat
i què hi havia fet.
M'agradaria que el divendres al matí
hagueres estat bé, al teu llit;
que m'haguera alçat prompte
i tu també.
Jo per anar-me'n a València
i tu per la impaciència
de desitjar-me un bon viatge,
que tinguera coneixement
i t'avisara només baixar del tren.
Necessite despertar,
em negue a creure que açò és veritat,
em negue a creure que ja no hi estàs.
No vull ni pensar com seran els dies
sense tu al meu costat.
Sé què em diries si estigueres ací:
que fóra forta i intentara seguir...
Però és molt difícil
si no et tinc amb mi.
M'encantaria despertar d'este malson
i que tu estigueres ací.
