Saps? És la primera volta
que entre ací des que ja no hi estàs.
Pensava que em seria difícil,
però no que ho fóra tant.
T'imagine.
T'imagine pertot arreu
i a cada instant.
T'imagine en la porta de casa
esperant vore el cotxe arribar
i, tot just havent aparcat,
eixint a saludar
i, com no, a emprenyar.
T'imagine a mitjan escala
escodrinyant i escoltant,
sense parar de xarrar,
i, com no, emprenyant.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.
T'imagine en la cuina
assentant-te a esmorzar,
preparant el dinar o el sopar
i, com no, vinga emprenyar.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.
T'imagine ja dalt,
a la teua habitació
assentat davant l'ordinador
o plantat fora, al balcó,
mirant el Facebook,
llegint curiositats
o intentant fer-nos creure
que no estaves fumant
i, com no, volent emprenyar.
Però no és de veres,
tu ja no hi estàs.
T'imagine més amunt encara,
en la terrassa,
mirant i cuidant les plantetes
com només tu ho feies.
T'encantaven les tomaqueres
i les seues tomaquetes,
t'agradaven totes les plantetes,
ja foren ceberes o argelagues
i, com no, ací també emprenyaves.
Però, com tot,
açò tampoc no és de veres,
tu ja no hi estàs.
Està tot molt canviat
des que en vas marxar.
Res del que hem viscut
mai més tornarà,
però almenys tinc l'esperança
de poder-te imaginar.
